El conseller del Partit Socialdemòcrata (PS) al Comú d’Encamp, Joan Sans, lamenta la manca de projecte de la majoria comunal durant aquest mandat. Assenyala que, tot i la pràcticament nul·la inversió, la reducció de l’endeutament ha estat molt baixa. Al mateix temps critica la falta de transparència en les negociacions amb el soci majoritari de Saetde per les inversions al Pas de la Casa.

¿Com definiria l’actuació de la majoria en aquest mandat? ¿Inacció?
Hi ha hagut molta inacció fins abans de les eleccions generals. Inacció justificada rere la necessitat d’endreçar el deute, que va consistir fins aquell moment a eixugar una mica de deute a través de retallades, algunes difícils de justificar perquè tocaven directament l’àmbit social i els recursos humans de casa comuna amb els eventuals que van externalitzar. També van jugar molt amb el programa de treball temporal del Govern. I paral•lelament, el que s’ha mantingut des del principi és la manca de transparència o grisor en la gestió.

¿Com s’ha produït això?
A partir que es redueixen a la meitat les sessions de consell de comú només hi pot haver la voluntat de no haver de donar tantes explicacions, complicar moltíssim la feina a la minoria.

S’han queixat de la poca inversió.
No n’hi ha hagut. La inversió a la qual obliga la llei de transferències, i que no estàvem respectant, també pot anar a renovar una sèrie d’infraestructures que tenen unes necessitats importants, com la teulada del complex esportiu. També hi ha Prada de Moles, un exemple de mala gestió per poca implicació. Es va preveure molt malament en el pressupost per justificar que no era un pressupost massa gran quan tots sabíem de quin mal havíem de morir. Es tira endavant un projecte, millorant la zona esportiva a qualsevol preu. És una llàstima que no s’hagi arribat a un acord amb el Govern perquè n’assumís el 50% tot i que l’interès perquè es renovés la zona era compartit.

¿Alguna altra mancança?
La inversió al Pas de la Casa ha estat nul•la. Es van parar unes inversions de millora urbanística amb un model de contribució especial iniciades al mandat anterior. El Govern, però, va reaccionar abans de les eleccions generals renovant la plaça i les dependències de la policia. I finalment la carretera de Vila a Beixalís, una altra estocada que no ens mereixem els ciutadans, perquè la mica d’inversió que s’acaba fent aquest any en urbanisme proper es fa on els veïns del poble poc sovint traiem el nas. La gent que paga els seus impostos és a baix, i no ha vist res. Si es va fer per la Vuelta, l’hauria d’haver pagat el Govern perquè l’únic que hem fet és afavorir set o vuit propietaris que ara poden treure més rèdit de les parcel•les. Aquests diners es podrien haver destinat a fer un carrer Major més maco o arreglar la plaça de Sant Miquel. El que s’hauria d’haver fet des del principi és una pla de millora d’algunes zones del poble.

Darrerament s’ha avançat tot un plec de millores al Pas de la Casa per part del Govern.
Sort en tenen que els donen un cop de mà des de baix, en el cas del Pas de la Casa. Si no, aquella inacció comunal seria desastrosa.

¿Tan dolent era l’estat de les finances per no fer inversió?
L’estat de les finances que es van trobar era molt millor que el que van deixar ells l’última vegada que van ser al Comú, que van ser 54 milions de deute. Ells se’l van trobar en 37 milions, tot i la inversió feta. Alguna cosa han fet molt malament perquè ara s’hagi reduït tan poc i a la parròquia no haguem vist res. A més, al costat dels altres comuns, el deute a llarg termini estava molt lluny del que permet la llei. L’únic que han fet és que el de curt termini, que estava molt ajustat, l’han passat a llarg. Però cal recordar que en aquest mandat hem anat demanant préstecs nous.

Tot i així, l’endeutament del Comú s’ha rebaixat.
Quan hi ha una inacció absoluta és normal que baixi. Calia abaixar-lo però fent una mínima inversió per reactivar comercialment la parròquia.

En l’àmbit turístic s’han queixat de la manca de projecte.
No hi ha línia. No hi és encara.

¿Té poc retorn el turisme esportiu?
Durant el mandat anterior ja van posar la banya en les estades de clubs d’elit. Però el que no podem pretendre és omplir els hotels de la parròquia de turistes perquè tenim estades de clubs de primera categoria. Aquests requereixen uns hotels d’unes determinades característiques, i a Encamp hi ha poca oferta d’aquest tipus. Això dóna imatge exterior però cal altres accions complementàries.

Els hotelers del Pas també es queixen de la manca d’atractius durant l’estiu.
El tema activitats ha d’anar lligadíssim amb Grandvalira. Estic convençut que es poden desenvolupar un mínim d’activitats en aquell sector durant l’estiu, amb una inversió per part de Saetde.

El problema és el soci majoritari.
O no. ¿Ens hem mogut per buscar fórmules perquè a l’estiu puguem implementar alguna activitat des de l’administració en terrenys de la concessió? A banda, hi ha altres petites accions que es poden fer conjuntament amb el teixit empresarial.

Sembla que ja hi ha un acord amb Saetde per les inversions al Pas, tot i que aquest no inclou molts dels aspectes que en un inici es pretenien.
Respecte al projecte no en puc dir res. L’accionista majoritari em va exposar el projecte i el mateix va fer la majoria posteriorment. Aquest anava acompanyat d’unes condicions que demana l’accionista majoritari. Aquí, al que no es pot jugar, amb perdó, és a fer la puta i la Ramoneta, que és al que ha jugat l’administració. Els ciutadans no es mereixen tenir uns responsables que amaguin la informació com s’ha estat fent amb un tema com aquest. A partir del maig, quan això es va posar a sobre la taula, l’administració havia d’haver explicat públicament el que proposava el privat. Perquè si no, el que han buscat és el joc de confrontació entre gent del poble i generar dubtes en contra de Joan Viladomat i justificant que els ha posat contra les cordes, cosa que jo no sé. Si no ets transparent és normal que la població acabi tenint dubtes de l’administració.

¿Coneix l’acord que finalment s’ha assolit?
La setmana passada se’ns va anunciar que hi ha un preacord entre el Comú i la societat per aquest projecte d’inversió, que estaria entre els 18 i 20 milions. Trobo una manca de respecte institucional que no coneguem les característiques d’aquest preacord. Només se’ns ha anunciat que es convocarà un consell de comú per aprovar-lo. No és just. Estem parlant d’un projecte que pot ser un revulsiu pel Pas de la Casa i s’han encarregat d’embrutar-lo i crear un obscurantisme al voltant. Perquè s’està buscant una cosa que legalment és molt difícil d’atorgar directament, que és un allargament de la concessió, per posar un exemple. El que és clar és que l’interès és compartidíssim per part de tots els grups que aquesta inversió es desenvolupi.

El que sembla que quedarà fora de l’acord és la venda de les accions comunals.
En un primer moment hi havia la rebaixa del cànon. Si ens quedem les accions podríem parlar d’una rebaixa del cànon, potser. També hi havia el Funicamp, que representa un deute anual d’1,2 milions d’euros que aboquem des de casa comuna, alimentant una de les portes més grans de Grandvalira. ¿Quan en parlarem? ¿El 2019 que ja l’haurem pagat?

¿Què busca, doncs, la majoria amb tot això?
Busca que la minoria es posicioni.

¿I quin posicionament tindrà el PS a priori?
Totes les propostes que faci l’empresari són discutibles, però després d’haver-les explicat als ciutadans i d’haver copsat l’opinió dels ciutadans, no dels seus, que és el que ha fet la majoria. Hem de discutir amb el poble si el Comú ha de tenir accions de la societat. I en el cas que passi tot a mans privades hi ha una altra cosa a discutir, que és el cànon, que potser sí que és el que ens toca com a administració. Llavors caldria apujar-lo, no rebaixar-lo.

Veu com una opció que el Comú es desprengui de les accions.
És negociable, però pensant sempre en els interessos públics. Com a bons gestors no podem anar a perdre-ho tot.

¿Aquestes decisions haurien de passar per una consulta popular?
És una opció. Sobre algun punt en concret, potser sí.

S’apropen les eleccions comunals. ¿Han començat negociacions amb altres formacions polítiques?
A Encamp, el comitè local va decidir encetar un contacte amb totes les forces progressistes. Ara estem treballant prop d’SDP, aviam si som capaços de tancar un acord. A banda, també hi ha la gent independent que ha alimentat el nostre comitè local des de les passades eleccions comunals. Crec que podrem tancar una proposta maca i engrescadora.

¿Hi ha possibilitats amb SDP?
De moment no hi ha res. Estem en negociacions.

¿Hi ha alguns aspectes que impedirien un acord?
Hi ha una condició en la negociació. Jo sóc del PS i ho sóc per convicció. Crec en el projecte i les sigles. En el cas que s’arribi a algun acord, el comitè té clar que les sigles del PS han d’acompanyar una possible plataforma. També és important l’aspecte programàtic. Però per experiència, amb la gent progressista és molt fàcil posar-se d’acord en el programa. I posar-se d’acord avui en un programa que pensi en la gent de la parròquia és fàcil.

¿Les sigles serien un problema?
No vull creure que això serà una trava. Seria trist que això succeís. A banda que no tindria gaire sentit. Suposem una llista en què jo hi sóc present i m’hagi d’amagar de les sigles. A Encamp tothom sabrà que hi ha un acord entre PS i SDP. No hem d’anar a fer el paperina enlloc.

¿S’ha decidit qui serà el número u del PS?
No. Està tot a les beceroles.

¿Vostè estarà a la llista?
Jo he mostrat l’interès per ser-hi. El número, m’és igual. Ha de ser una decisió del comitè local.

¿I amb els Verds i Iniciativa Ciutadana?
Hi ha converses a nivell de comitè executiu. Als Verds hi ha gent que pot encaixar a nivell programàtic i pot encaixar a les llistes.

¿És important arribar a un acord per assolir un bon resultat a Encamp?
No penso en si és necessari o no. Penso en què seria molt sa que hi fos. En benefici de tots, no només de resultats sinó en benefici dels ciutadans. Tinc una companya al grup mixt amb qui puntualment no hem estat d’acord però hi ha molts temes que hem estat discutint ella com a grup mixt i jo com a PS+Independents en el mateix sentit. La gent no deixa de ser progressista de la nit al dia. Tot i anar sota unes altres sigles hem pogut fer un treball comú.

Com a conseller de l’oposició al Comú d’Encamp, Joan Sans intenta lluitar per sociabilitzar i economitzar la parròquia des del Partit Socialdemòcrata.

Com arriba a conseller d’Encamp?
Jo ja feia uns anys que estava al Partit Socialdemòcrata com a militant, i l’any 2011, des del comitè local em van convidar a fer el pas, i vaig voler assumir el repte perquè en tenia ganes. I la veritat és que ha estat una experiència molt grata. La vocació de servei públic sempre hi ha sigut, que és la part que ens hauria de motivar a tots a l’hora d’apropar-nos a la política, i penso que l’objectiu de tots els qui ens acostem ha de ser un objectiu de benefici comú. I en aquell moment, tenia clar que era així i mi vaig llançar de cap.

Però podríem dir que sempre li ha interessat la política?
Sí, sempre m’ha motivat, també una mica per tradició familiar. El meu padrí va ser militant activista de l’esquerra republicana dels inicis. A casa sempre he viscut la política de prop.

Com definiria la seva actuació com a conseller de l’oposició?
He de dir que no ha estat una tasca gens fàcil. La llei electoral no és gaire representativa al costat dels resultats a l’hora de configurar la composició dels comuns. Però al cap i a la fi, és una qüestió d’organització i marcar-se una fita molt clara i decidir a quins punts hi has de posar més la banya o són més delicats o sensibles pels ciutadans d’Encamp i el Pas de la Casa.

Es va proposar alguna meta quan va entrar com a conseller?
Malauradament, des de l’oposició només et pots permetre l’objectiu de portar una tasca de control de l’acció que desenvolupa la majoria, poca cosa més tenint en compte la representativitat de la gran xifra dels altres consellers i tenint present que la teva veu no va enlloc. Però sí és cert que en el si de les comissions permanents he pogut aportar coses quan hem treballat amb algun reglament, coses que sovint s’han tingut en compte, però evidentment, amb les coses que ideològicament pesen més, com ara els temes de la prestació de serveis, més enllà de queixar-e durant la sessió de consell, no es pot fer molt més.

Com es podria solucionar aquesta poca representativitat?
Si hi hagués una llei electoral diferent, la representativitat seria molt més oberta. Al primer any, hi va haver justament un cas al voltant del Cor Nacional dels Petits Cantors on dos consellers de la majoria es van posicionar a favor nostre. Si en aquell moment hi hagués hagut una representació diferent o més justa pel nombre de vots que s’havien obtingut, possiblement hi hauria coses que motivarien a les majories a reflexionar d’una altra manera les conseqüències de les decisions que es prenen.

Ara les sessions de comú d’Encamp es fan cada dos mesos, que hi hagi tant temps entre mig és perjudicial?
Sí. Això va en contra de la transparència. Es va passar de fer 12 sessions anyals a 6, no només dificulta la tasca de l’oposició –perquè se’ns duplica la feina–, sinó que a més et trobes amb uns consells molt més llargs. I també dificulta la tasca dels mitjans de comunicació. La gent ha de tenir clar que avui més que mai, la transparència ha de ser el que ha de caracteritzar un equip. Ja no només a la nostra parròquia, sinó a qualsevol altra.

Poca transparència?
Sí, i paral·lelament a això, avui una corporació comunal no es pot permetre que quan hi ha temes sensibles, no es doni l’oportunitat al poble, bé sigui a través d’un butlletí –que no tenim perquè van fer desaparèixer– o a través d’altres mesures. Un gestor públic té l’obligació d’explicar els temes delicats. I per molt obertes que siguin les sessions de comú, hem de tenir la capacitat de convocar una reunió pública perquè el ciutadà pugui dir la seva i escoltar als responsables. Perquè si no estem al costat del poble, no sabrem què opina la gent o què en pensa d’aquell tema.

Llavors, durant aquest mandat ha faltat un apropament a la ciutadania?
Sí. És a dir, jo parlaria d’un mandat molt especial, dubto que Encamp hagi tingut un mandat d’aquestes característiques, sobretot per la passivitat. Jo he estat reclamant constanment l’estratègia política d’UP+DA a Encamp, i jo encara no la tinc clara, però em penso que ells tampoc. No han estat capaços de definir-se. Molts departaments s’han funcionat per si sols o per pròpia inèrcia, i tret d’algun tema puntual, els cònsols s’han passat el mandat marejant la perdiu amb el tema de l’endreçament del deute. Que aquest aspecte no és més que retallar algunes despeses buscant fórmules que han anat en contra de la prestació dels serveis parroquials; com la fulminació de l’acompanyament dels tres als sis anys o el bus intern –que va afectar a molta gent gran dels voltants–, i es comprometre a buscar una solució, però nosaltres en vam posar una sobre la taula i d’això fa tres anys i no n’hem sabut res més.

Tenint en compte les mancances que ha comentat, com definiria aquest darrer mandat?
Un mandat poc transparent i mancat de projecte.

Comença un nou curs polític, com l’enfrontaran?
El nostre comitè local s’ha dedicat a treballar aquests anys al voltant dels diferents temes sensibles... Penso que nosaltres portàvem un programa prou social com perquè permeti dinamitzar socialment i econòmicament la parròquia, que és el que s’ha destruït precisament en aquest darrer mandat. S’ha convidat a molta gent a buscar el seu lloc de residència en d’altres parròquies perquè aquestes ofereixen uns serveis que abans oferia Encamp. I això també repercuteix en l’àmbit del petit comerç de casa nostra.

De quina manera els ha afectat?
Sempre hem insistit en que no hi ha un acompanyament de l’associacionisme en la parròquia. S’ha lluitat entre tots perquè es reconstituís l’associació d’empresaris d’Encamp, però la corporació actual entén que ara tot funciona a base de subvencions, i sí, se’ls ha donat una subvenció com es mereixen perquè puguin desenvolupar els dissabtes de mercat o altres activitats paral·leles, però l’administració encara no entén que tenim l’obligació d’acompanyar-los en la definició i en el desenvolupament d’aquestes activitats. Parlo de l’associació de comerciants però passa el mateix amb les altres associacions. La proximitat amb el ciutadà és molt important, de la mateixa manera que la participació ciutadana.

Vostès intentaran aprofundir en aquestes relacions amb el ciutadà?
Jo personalment sóc molt del parer dels pressupostos participatius, potser no és una decisió compartida del comitè local, són coses que s’han d’acabar de quadrar. Però com a ciutadà jo detecto unes necessitats i els meus veïns unes altres. Perquè nosaltres com a ciutadans no podem participar i decidir també com s’haurien de distribuir els pressupostos que s’utilitzaran per les nostres vies i zones? S’han utilitzat 300 mil euros per la carretera de Beixalís, i 80 mil per ennegrir el carrer major... Això no hauria passat mai pel cap a cap altra parròquia. En comptes de conservar la màgia patrimonial, s’ha cobert la zona amb asfalt. Els veïns haurien de poder dir alguna cosa abans de que s’els taqui de negre el carrer, i no han tingut l’oportunitat de fer-ho.

El seu nom podria estar entre les properes llistes comunals per tirar endavant el programa?
Això és una decisió del comitè local. De totes maneres, el comitè coneix la meva predisposició, no parlo pas d’encapçalar-la però sí de poder estar present en la llista. Però és una cosa que s’haurà de moure. Estem en una situació en què també estem treballant prop d’independents perquè ens puguin donar un cop de mà. I poder crear així realment un front de progrés per a la parròquia i una possibilitat per frenar aquest immobilisme de la coalició UP+DA que no ens ha portat enlloc.

Per tant, té voluntat de seguir...
Evidentment, jo seguiré a la política i lluitant per la parròquia, tant si sóc a la llista com si no. Seguiré treballant perquè tinguem opcions al mes de desembre per estar presents a casa comuna però de forma majoritària.

I per què creu que no hi han estat presents en aquest mandat?
Per dos qüestions, veníem de dos mandats del partit Demòcrata i estàvem ofegats sota la famosa ‘onada taronja’, doncs DA acabava de guanyar per una majoria absoluta al Consell General i va tacar de taronja tot el país a través de coalicions. Però els ciutadans també faran les seves a les urnes del més de desembre, perquè cinc mesos són molt justos per poder recuperar o fer net de tot allò que no s’ha fet o s’ha fet malament en el cas de la nostra parròquia.

Dimarts passat, amb l’ocasió de la presentació de l’informe anual de la Cambra de Comerç i en un discurs més semblant a un míting electoral que a la valoració que penso que tocava de l’anàlisi de la situació econòmica, el Cap de Govern va anunciar una mesura que sens dubte farà córrer molta tinta: la propera flexibilització de la legislació laboral.

Deia Toni Martí que no hagués estat adequat flexibilitzar el mercat laboral fins ara per la crisi, però que, avui, aprofitant unes xifres més positives de l’economia, ja en podíem començar a parlar.

Efectivament, l’informe de la Cambra recull una millora en la línia del creixement dels països veïns. Tanmateix, malgrat els reals però tímids brots verds, el passat dimarts es destacava també la incertesa dels efectes sobre l’economia andorrana de la crisi lligada a l’afer de la BPA. És rellevant destacar que Marc Pantebre, en nom de la Cambra de Comerç, definia la situació econòmica d’Andorra com a fràgil encara i preveia una recuperació bastant lenta i de progressió incerta.

Així doncs, costa poc veure l’oportunitat més que qüestionable d’una mesura que té molts números de ser traumàtica per molts treballadors andorrans.

La primera reflexió que convé fer és interrogar-se sobre què entenem per flexibilització de la legislació laboral. Una senzilla recerca per la xarxa em porta a trobar com a sinònims els termes de desregulació del mercat de treball, llibertat de contractació i del contracte de treball. Es resumiria com la eina per flexibilitzar els antics mecanismes aconseguits pels sindicats europeus del segle XX, amb l’objectiu de mantenir el creixement de tot el sectorprivat. Essencialment, els mecanismes de flexibilització laboral s’enfocarien en la generació d’ocupació a través de la reducció del cost de la mà d’obra o del temps de jornada o de contractació.

Als socialdemòcrates, l’anunci de Toni Martí ens va preocupar per dues raons essencials. La primera, perquè no dubtem ni un segon que aquest canvi anirà encaminat en la línia de les retallades de drets socials a la que malauradament ens té acostumats DA. La segona, perquè sabem que els treballadors quedaran encara més desprotegits i vulnerables del que ja ho estaven fins ara.

Continuem estant a la cua d’Europa en drets socials i els exemples són molts. El dret de la dona està minvat per una legislació anacrònica que prohibeix l’avortament en els tres supòsits bàsics, la política de naturalització és excessiva, excloent i poc integradora –ens ho repeteixen dia sí dia també, des de tots els organismes internacionals–; no tenim llei sindical i, per tant, ens manquen drets laborals de base i això malgrat els Demòcrates la van prometre al secretari general de la ONU Ban Ki-Moon, ja fa més de dos anys. Es retallen unes jubilacions que ja eren minses i no solament als treballadors públics. DA ho ha fet a tots els cotitzants de la CASS. Les prestacions sanitàries també van a la baixa cada dia més... La llista és llarga i podria estar molta estona desgranant els moltíssims regalets que ha descarregat DA durant aquests últims quatre anys i mig!

Dissabte passat, al PS vam organitzar un seminari sobre l’acord d’associació amb Europa impartit pel catedràtic Eduard Sagarra Trias. L’objectiu era conèixer de la mà d’un expert el camí que està començant a fer Andorra i va ser exposat de manera excel·lent i pedagògica.

La negociació de l’acord d’associació és un procés que cal conèixer amb detall.

La negociació de l’acord d’associació, que inclou també San Marino i Mònaco, tindrà dues parts, la part institucional i la part sectorial. La part sectorial ha d’arribar a quatre acords de cooperació en allò que afecta les quatre llibertats: lliure circulació de mercaderies, de persones, de serveis i de capitals. Aquestes negociacions sectorials es faran amb cadascun dels petits països per separat, vist que tenim realitats molt diferents. També es farà per separat la negociació de cada sector. No és el mateix la llibertat de lliure circulació de mercaderies que la de capitals.

La part sectorial és la que dóna més joc i és la que ha d’adaptar l’acord a la nostra idiosincràsia i especificitat. La part institucional consisteix principalment a definir com es resolen els conflictes quan l’acord estigui en vigor. Aquesta part la negociem conjuntament els tres petits països amb la UE. Segur que hi haurà una comissió mixta Andorra-UE amb representants de cada part amb caràcter mediador i que intentarà resoldre els conflictes de manera amistosa. En cas que la comissió mixta no arribés a un acord, entraria en acció el Tribunal de Justícia de la UE que dictaminaria una sentència sobre la base dels termes de l’acord d’associació. A més, s’hauria de pactar que el tribunal pogués ser consultat pels batlles andor­rans abans de dictar la sentència d’un judici relacionat amb algun tema de l’acord. És l’anomenada “qüestió prejudicial”.

La part institucional té poc marge de negociació perquè el mecanisme de resolució de conflictes ha de ser l’estàndard de la UE. Però és important que Andorra demani que els seus ciutadans puguin expressar-se en català en dirigir-se al Tribunal de Justícia. Els habitants de San Marino (en italià) i de Mònaco (en francès) ja ho podran fer. Per això, el Govern ha de defensar fermament que ens puguem dirigir en la nostra llengua oficial. Si no és així, ens haurem de dirigir en castellà, francès o altres. La UE hauria d’acceptar aquesta demanda raonable perquè és el nostre dret.

Cèlia Vendrell serà la primera representant del Partit Socialdemòcrata a la candidatura que es presenti a les eleccions comunals d’Escaldes-Engordany el proper desembre. Així es va aprovar per unanimitat en la reunió del comitè local celebrada el dimecres. L’actual consellera comunal ha apuntat, però, que això no significa necessàriament que hagi de liderar la llista. El lloc que hi ocupi, ha apuntat, dependrà del resultat de les negociacions que s’estan duent a terme per arribar a pactes tant amb altres forces polítiques com amb independents. Vendrell també ha explicat que una proposta clau del programa electoral serà obrir un “diàleg” amb la ciutadania per decidir com ha de ser l’avinguda Carlemany, incloent fins i tot l’opció d’una consulta popular el resultat de la qual es respectaria.

La futura candidata ha recordat que, a inicis de juliol, es va demanar a militants i simpatitzants que proposessin possibles noms per liderar el PS escaldenc a les comunals. El seu era el que estava sobre la taula a la reunió i el que va rebre el consens total dels assistents. Això no vol dir, ha avisat, que “jo hagi d’encapçalar la llista”. Al contrari, ha explicat, “està pendent de les comunicacions que mantenim amb altres forces polítiques”. En definitiva, “si el PS va sol, evidentment, optaré a la plaça de cònsol major; si no, es negociarà entre forces per veure qui encapçala la llista”, fet que “encara està per acabar de tancar”.

Vendrell ha explicat que el pacte amb els Verds està gairebé enllestit –“en principi, venen amb nosaltres a la candidatura”, ha indicat- i ha admès que on queda encara molt per parlar és amb Socialdemocràcia i Progrés, tot i deixar clar que la voluntat “és poder arribar a un acord amb ells”. Per refermar aquesta intenció ha explicat que “hem sigut sempre nosaltres qui els hem trucat” i que “estem totalment oberts a que vinguin amb nosaltres”. Això sí, ha puntualitzat, hi ha dues línies vermelles.

La primera passa perquè les sigles dels partits estiguin a la hipotètica plataforma, opció que des d’SDP a algunes parròquies no s’acaba de veure clara. “Per nosaltres, la ciutadania ha de tenir clar a qui vota i quin són els partits que integren la plataforma”, ha justificat. La segona línia vermella seria no pactar amb el Partit Liberal ja que “no és possible per la diferència d’ideologia”.

Vendrell ha avançat també quin serà un dels punts claus del programa: parlar amb la ciutadania per decidir el futur de l’avinguda Carlemany. La consellera al comú escaldenc ha reconegut que “sempre hem dit que el projecte pot ser bo” però que el problema és que “la forma com es va posar en marxa no va ser la correcta” perquè “no hi va haver diàleg amb els ciutadans per veure si era l’opció que volien o no”. Per això, “proposarem converses amb diferents grups” ja que “el que volem és que sigui una decisió del poble perquè és un avinguda que li pertany; ha d’estar presa per tots, no només per la majoria”.

De fet, ha obert la porta a una consulta que seria “més àmplia, que aniria més enllà dels votants” i que seria vinculant. “Si la majoria dels ciutadans d’Escaldes diuen que volen que l’avinguda Carlemany torni a ser el que era abans de Vivand, es farà”, ha afirmat. I és que, des del PS, es té clar que “volem respectar el que diu el ciutadà d’Escaldes”. Vendrell, però, ha admès que “serà difícil que es vulgui tornar a la situació anterior” però sí hi ha la possibilitat tant d’impulsar “altres situacions mixtes” com de mantenir l’actual projecte.

Aviat farà quatre mesos que les primeres pàgines de la premsa digital i escrita i els titulars dels noticiaris radiofònics i televisius de casa nostra feien pública la proposta de l’accionista majoritari de Saetde en forma de projecte d’inversió a la nostra parròquia. Un revulsiu evident per al poble del Pas, sobretot tenint en compte que l’estancament en inversió per part de l’actual majoria comunal –que ha hagut de recórrer al Govern perquè executés amablement alguna millora– no ha permès veure cap canvi que el faci més atractiu, urbanísticament parlant.

Tampoc fa pas gaire mesos, abans de les eleccions generals, creixien com a bolets propostes de mans de ministres i cònsols en forma de globus d’idees (per no dir-ne sonda) de renovació urbanística per una vila com la del Pas, que ha vist com projectes de millora com els que s’havien encetat el mandat anterior i que donaven un altre aire urbanístic al poble (carrer Major o carrer Sant Jordi, per exemple) s’estroncaven per allò del redreçament del deute, que consistia en passar a llarg termini el deute que teníem a curt i aprofitar el relaxament dels interessos bancaris mentre anem esperant que algun dia ens pongui la gallina dels ous d’or.

Però tornem a l’inici, a aquella proposta d’inversió al Pas de la Casa que supera els 20 milions d’euros per part de la societat concessionària a canvi, lògicament, d’unes contrapartides que afavoreixin el retorn de l’activitat empresarial de la dita societat.

En primer lloc, he de confessar que he tingut la gran sort de conèixer el projecte de prop. Algú troba normal, però, que un projecte d’aquestes característiques no sigui presentat de forma pública perquè les ciutadanes i els ciutadans de la nostra parròquia puguin conèixer l’abast de la proposta? Coi, que estem parlant d’una possible inversió de 20 milions d’euros!

Quan a can UP+DA diuen que han presentat el projecte als veïns del Pas, algú té el detall i la relació dels assistents? Ves per on que resulta que a aquestes alçades els meus amics del Pas, que també en són veïns, encara no coneixerien el projecte si no fos per alguns mitjans de comunicació que n’han deixat anar algun detall.

Algú té clar a hores d’ara, a banda dels quatre afortunats, què és exactament el què l’accionista majoritari demana a canvi d’executar aquesta inversió, més enllà de les hipòtesis que s’han fet caure a conveniència des d’un costat o d’un altre?

Per acabar-ho d’adobar, el dilluns s’encetaven unes obres d’enderrocament d’una part dels garatges del Pas de la davant la sorpresa del Comú que, suposadament, en desconeixia la intervenció (entenem, doncs, que sense l’autorització preceptiva).

Arribats a aquest punt, algú s’estranya que en uns racons de la parròquia la gent carregui contra els interessos de l’execució d’aquest projecte per part de l’accionista majoritari i en altres la gent faci porres sobre l’hipotètic obscurantisme que es belluga entre alguns membres de la majoria i els interessos societaris de Saetde?

A mi, personalment, no m’estranya gens! Les ombres que s’han generat sobre aquest projecte les han amanit els cònsols per avaluar la percepció d’alguns electors de la parròquia. Sí, hi insisteixo, només d’alguns electors de la nostra parròquia. I les han amanit en forma de globus sonda per avaluar les reaccions i aparcar, com tantes altres vegades en aquest mandat, decisions que podrien ser rellevants per al nostre futur.

La transparència comença per aquí, per esquivar la mandra que tenen alguns responsables de la cosa pública de compartir aquells projectes rellevants que ben gestionats podrien traduir-se en benefici per a tots. La mandra per explicar a totes les ciutadanes i els ciutadans què se’ns posa damunt la taula, la mandra per explicar què se’ns demana en contrapartida, la mandra per escoltar quina percepció i opinió en té la gent...

Però ja se sap: tal dia farà un any...

El conseller del Partit Socialdemòcrata Gerard Alís ha fet arribar al Govern vàries preguntes relatives a la gestió d’arxius per part de la policia. La formació vol aclarir els dubtes que ha generat l’aparició, llençats al carrer sense cap tipus de cura, de diferents documents elaborats en la tasca diària del cos.

El parlamentari del PS evidencia que es tracta “d’un fet suficientment preocupant” perquè “el Govern obri una enquesta per valorar què ha passat i prengui les mesures necessàries”. Des del PS es posa en relleu el caràcter “confidencial” de les dades que es podien veure en bona part dels papers abandonats.

Les qüestions, que l’executiu haurà de respondre de forma escrita, persegueixen saber si el cos de policia compta o no amb un sistema de gestió documental i si la producció i gestió d’aquesta documentació queda o no integrada en el sistema d’Arxius del Govern. També es demana sota quins criteris s’avalua i es decideix quins papers han de ser eliminats i quins es conserven. Finalment, i centrat específicament en els fets concrets, es reclama quines mesures es prendran per evitar que es puguin repetir.

Els consellers socialdemòcrates han tramitat una altra pregunta amb resposta escrita. En aquest cas, Rosa Gili ha demanat al Govern que es faciliti l’auditoria interna del Centre Sociosanitari el Cedre que, segons va explicar la ministra de Salut, Rosa Ferrer, s’hauria elaborat conjuntament amb França.

Eduard Sagarra Trias, nascut a Barcelona l’any 1947, està especialitzat en diferents àmbits de dret, sobretot en internacional tant públic com privat, comunitari, d’estrangeria i immigració i de drets humans. És membre i soci-fundador del prestigiós bufet espanyol Roca Junyent i professor a la Universitat de Barcelona i a ESADE-Ramon Llull. Dissabte va visitar Andorra convidat pel Partit Socialdemòcrata per oferir un seminari centrat en la relació entre Andorra i la Unió Europea (UE). Són molts els dubtes i el desconeixement de la ciutadania en relació amb l’acord d’associació. El professor dóna algunes claus i fa algunes propostes i suggeriments a la part negociadora andorrana força interessants.

A grans trets, ¿què és el que va explicar durant el seminari?
Bàsicament vaig contextualitzar els diferents acords d’associació que existeixen i els altres acords que Andorra ja té signats amb la Unió Europea (UE). Quan es parla d’aquests temes sovint es perd de vista el que és una organització internacional i el que és un tractat. Hem de tenir clar que estem davant dos subjectes (la Unió Europea) i un estat sobirà com és Andorra i tots dos amb les seves pròpies organitzacions i legislacions.

¿Quin és el marge que té de negociació Andorra amb la UE?
El marge de negociació és obert. En un acord es pot tractar de tot. Des d’un punt de vista no polític es poden negociar les particularitats d’Andorra, el que passa és que s’ha de concretar com es fa aquest acord. Sabem que es pot fer i sabem l’anatomia dels subjectes. Cap de les dues parts pot imposar a l’altra. Depèn també de la necessitat que pugui tenir l’un i l’altre i evidentment aquí el petit té un major interès perquè entre un estat que pot tenir 70.000 habitants i una organització internacional de caràcter supranacional que té més de 500 milions d’habitants és molt diferent. El que sí que és important és que existeixin mecanismes de garantía o de solució dels conflictes que puguin sortir perquè això no és matemàtica pura.

¿Quins han de ser aquests sistemes de resolució de conflictes?
Aquí és important incloure dos sistemes de solució de conflictes. Un primer són les comissions mixtes que resolguin el dia de l’acord. Hi ha d’haver un organisme mixt que resolgui els conflictes que es poden plantejar en el dia a dia. És molt important que aquest comitè sigui paritari perquè sinó estaríem davant d’imposicions. És un element clau per a la Unió Europea i per a Andorra. El problema és que les decisions en aquests comitès mixts s’han de prendre per unanimitat i no per majoria, i si algú no vota o vota en contra ja ens trobem davant d’un veto. Això conduiria a un cul de sac. És per això que aleshores es preveu que el que pugui decidir sigui el tribunal de la Unió Europea que és qui resol i qui interpreta l’acord que es tanqui entre Andorra i la Unió Europea. És un òrgan que si bé correspon a una institució de la Unió Europea, les dues parts admeten que sigui l’àrbitre o que resolgui.

¿I si les parts no compleixen el que es resol?
Normalment el tractat es trenca, es denuncia i es trenca perquè es juga amb un àrbitre que en principi és objectiu. Són persones molt competents, no polítiques i grans juristes.

¿Queda clar, doncs, que un bon sistema d’arbitratge és clau per assegurar el bon funcionament de l’acord?
Exacte. En aquest sentit, el que jo plantejo és una cosa crec que nova. És a dir, el tribunal de la Unió Europea és una jurisdicció estranya per la justícia andorrana. Per tant, l’acceptació per part d’Andorra d’aquesta capacitat decisòria del tribunal europeu aniria lligada al fet que es pogués fer servir el que es diu la qüestió prejudicial. A tots els 28 estats de la UE quan hi ha un tema de debat en un tribunal intern i tenen un dubte sobre si la norma interna s’adequa o no amb la UE, el jutge suspèn el procediment i demana al tribunal de la UE una qüestió prejudicial. És a dir, que li digui si aquella norma s’aplica o es conforme a la Unió Europea. No és que li digui qui guanya el plet sinó únicament si la norma està l’acord amb la UE. Crec que seria una bona fórmula perquè Andorra tindria possibilitat d’accedir a la justícia del tribunal europeu. Seria una cooperació judicial interessant, progressiva i beneficiosa per a les dues parts.

¿Vostè també planteja la possibilitat de demanar l’ús del català a l’hora de dirigir-se a la justícia europea?
Si és una qüestió de lògica que es pugui fer en català. Si hi ha un acord de voluntats i que té un cost mínim (només traducció). Això garantiria que el que porta la causa al tribunal europeu ho fa en el seu idioma com Espanya, Malta, Luxemburg, Alemanya, etcètera. El català no és un idioma oficial de la Unió Europea però hem de tenir en compte que no estem parlant d’un tractat d’adhesió sinó d’associació.

¿També planteja l’accés dels andorrans a almenys alguns avantatges de la ciutadania europea?
Els andorrans no són ciutadans de la Unió Europea i, per tant, hi ha temes dels quals no gaudeixen. Crec que sí que hi poden haver algunes de les garanties que tenen els ciutadans europeus que es poden ampliar i que es poden tenir d’acord amb el futur tractat d’associació. Per exemple les condicions laborals. En el cas de Rússia, hi ha un tractat per mitjà del qual els russos tenen en la contractació laboral els mateixos drets que els ciutadans de la UE. Un altre seria que es pogués gaudir de protecció diplomàtica en qualsevol país on Andorra no tingués consolat. I després altres drets que no siguin els estrictament polítics però el que siguin drets fonamentals doncs que no hi hagi cap inconvenient.

¿Preocupa la qüestió de la lliure circulació de persones?
És un tema complicat i difícil i que està en un lloc destacat. Aquí sí que hi ha una enorme singularitat d’Andorra. El sistema de quotes evidentment s’ha de negociar perquè no és possible pensar que 500 milions de persones puguin passar per Andorra. Això s’ha de negociar. Per sobre de tot, hi ha unes línies vermelles que haurien de ser pacte d’Estat més que temes de partit com la lliure circulació de mercaderies i persones. Això són temes d’Estat. I després hi ha una cosa que també és molt important. Hi ha uns principis i uns valors que són comuns a Andorra i a la UE. És a dir, si agafes el tractat de la Unió Europea, els primers articles parlen de principis i de valors. I Andorra els pots subscriure tots. El principi d’igualtat, el de no discriminació... potser n’hi hauria alguns que potser s’haurien d’analitzar, com els monopolis que a la UE s’han desmantellat i a Andorra n’existeix algun. Però el que són els principis, els valors, els drets fonamentals, les llibertats, són els mateixos. I per tant, no és difícil arribar a un acord en aquest sentit. Seria diferent amb altres països com el Marroc, Turquia o Ucraïna perquè hi han alguns elements que són de la mateixa font jurídica ni valor convivencial com la llibertat, la democràcia, la pau, la no discriminació, etcètera. Aquest és un element molt important a tenir en compte quan es negocia amb la UE perquè hi ha elements dins de la Unió Europea que podrien beneficiar els andorrans i que poden facilitar la negociació per poder establir un pacte o uns acords puntuals. Però des d’un punt de vista tècnic, insisteixo que res està prohibit i tot es pot pactar. Evidentment hi hauran pactes que obligaran Andorra a modificar la seva legislació o a acceptar un arbitratge que establiran els tractats.

Afirma que tot està obert i tot es pot pactar. ¿Aquest missatge serviria per trencar les pors que provoquen el fet de no poder mantenir l’especificitat andorrana?
Les especificitats es poden negociar sempre que aquestes particularitats no neguessin unes llibertats fonamentals. Per això em referia als valors i als principis de la UE. Una societat es mou per uns valors i unes normes que marquen una convivència. El valor vida, el valor llibertat, el valor justícia, el valor família... les normes regulen l’aplicació d’aquests valors. Hi ha de veure una coordinació entre uns i altres i la política el que fa és que es conjuguin aquests valors i aquestes normes. Quan això no es produeix hi ha disfuncions importants. Per exemple, en matèria d’immigració o de drets humans pot comportar xenofòbia o racisme. I aquests valors són els que dic són iguals a Andorra que a la Unió Europea perquè beuen de les mateixes fonts. Insisteixo que Andorra el que vol és una aproximació i una associació de temes econòmics que li preocupen i se’n pot beneficiar i a la UE li preocupa no tenir un gra de pus a dins d’Europa. És un win to win.

¿Així entenc que la jugada de la negociació seria que en base al reconeixement i la defensa d’uns principis i valors compartits amb la Unió Europea fer valer la particularitat andorrana?
Així mateix. Crec que aquesta és la base de l’acord. Un reconeixement d’uns principis i uns valors comuns que són iguals a la UE i a Andorra i en base a això es pot construir un edifici. Pot ser que només tingui una planta o pot ser que sigui un gratacel. Pot ser que es vagi amb ascensor o que s’hi vagi a peu. Pot ser que només hi càpiguen 15 o 1.000 persones. Si fos l’adhesió sí que hauries d’acceptar tot el que hi ha però no és el cas. Europa és un tren en marxa, amb vies plenes de corbes que no saps on acabaran perquè Europa està en constant construcció. El primer vagó, que és Alemanya, té els lavabos amb aixetes d’or i butaques de gran qualitat i, en canvi, els tres vagons de darrere, Bulgària, Romania i Croàcia només tenen rodes, no hi ha seients i no tenen lavabos. Cadascun d’aquests vagons intenta parar però la màquina tira igualment. Andorra el que ha de fer és sense perdre l’autonomia, crear uns mecanismes que puguin adaptar-se a les necessitats de la població i dels temps i no quedar endarrerida.

¿Què em pot dir d’una altra de les pors: de la pèrdua de sobirania andorrana si es signa aquest acord d’associació?
¿Espanya té sobirania absoluta? La sobirania com a orgull nacional està bé per al futbol, el rugby i les medalles olímpiques, però a part d’això, no serveix. Ja m’explicaràs quin orgull nacional té l’Apple, el Deutsche Bank, etcètera.

¿Que li preguntin a Grècia de què serveix la sobirania nacional, oi?
En un món globalitzat, el que no pot fer Andorra és tancar els ulls i dir que nosaltres som una autarquia i és la nostra bandera. Això està molt bé però si els seus treballadors no poden sortir i els seus productes no es poden vendre i es tanquen les fronteres ja m’explicaran de què serveix la sobirania. És una sobirania preconciliar. ¿Que és que no té sobirania França? ¿Que és que no té sobirania Itàlia? ¿Que és que no té sobirania Alemanya? Home, que li diguin a Grècia si tenen sobirania o no en el moment de pactar el deute. En canvi, ¿quina sobirania tenen ara els països amb el tema dels refugiats? Que s’ho facin mirar perquè fa dos dies ningú volia les quotes i ara sí. El principi de sobirania hispana és decimonònica.


“L’acord d’associació no és una qüestió de partits polítics sinó d’Estat”

Quan el Consell de la Unió Europea va adoptar la decisió d’autoritzar l’obertura de negociacions per l’acord d’associació, ho va fer conjuntament amb el Principat d’Andorra, el Principat de Mònaco i la República de San Marino. ¿Que hi hagi un procés negociador conjunt creu que es beneficiós o perjudicial per als interessos d’Andorra?
Aquesta negociació hauria de ser individual perquè els estats són sobirans. Hi ha elements que es poden fer servir. Per exemple Mònaco no té representació a l’Organització de Nacions Unides (ONU). Es pot negociar conjuntament però en taules separades. El que beneficia un pot perjudicar l’altre.

Un dels principals problemes que està tenint el procés de negociació entre Andorra i la UE és la desconnexió que existeix entre els polítics i els ciutadans en relació amb aquest tema. És a dir, la població majoritàriament desconeix què implicarà aquest acord d’associació i no sap quins avantatges li portarà. ¿Què li sembla?
Penso que les persones que expliquin aquest acord als ciutadans han de ser persones desapassionades que expliquin el que pot ser l’acord d’associació i després els polítics poden posar-hi tota la força i la salsa que vulguin. S’ha d’explicar el que és una organització internacional, el que és un pacte, quines són les llibertats... perquè sinó acaben explicant coses que no són veritat.

¿Cal pedagogia?
Cal molta pedagogia, que tothom escolti amb molta atenció i que a partir del que sàpiguen que negociïn. Hi ha coses que la gent ja sap però d’altres que no i els vens la seva tendència política. L’acord d’associació no és una qüestió de partit sinó d’Estat. Són pactes d’Estat basats en informació correcta. S’ha de saber quin és el contingut d’aquest acord, quin és el seu funcionament i quin és l’arbitratge o la forma de solucionar els conflictes. Si no se sap bé tot això estem fent un mal negoci i estem desorientant a la població, que en definitiva són els que es beneficiaran d’aquest acord o en sortiran perjudicats.

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata (PS), David Rios, ha remarcat que la formació té “la ma estesa” per arribar pactes amb altres grups o amb independents de cara a les properes eleccions comunals. Així ho ha indicat durant l’entrevista concedida aquest dimarts al programa Ara i aquí de Ràdio Nacional d’Andorra.

Rios ha explicat que el PS té prou capacitat per presentar-se en solitari a Andorra la Vella, Encamp i Escaldes però ha assegurat que el desig és trobar companys de viatge. “Podem anar sols, però l’ideal seria un consens”, ha afirmat, per apuntar posteriorment que “aquesta és la idea a totes les parròquies”. Preguntat específicament sobre Socialdemocràcia i Progrés, el primer secretari del PS ha apuntat que “la voluntat és obrir la ma per fer un pacte que ens permeti anar d’igual a igual”.

Rios ha refermat la seva aposta “pel diàleg polític” i ha indicat que “ha d’estar sempre per davant de tot perquè és en benefici del ciutadà”. Sobre els possibles pactes a Canillo, s’ha preguntat si “no val la pena seure, ni que sigui un dia, per veure si podem assolir un pacte programàtic?” i ell mateix ha respòs: “Creiem que val la pena intentar-ho”.

El primer secretari del PS també ha expressat el seu desacord amb el fet que les eleccions generals i les comunals coincideixin en un mateix any, un fet que perjudica els partits però, sobretot, els ciutadans. Per això, ha demanat “que es faci una reflexió sobre si cal que coincideixin” ja que “el que veu la gent és que vota dos cops i no ho torna a fer fins després de tres anys”. En definitiva, ha defensat, “s’hauria de fer un esforç perquè això no passés” i ha apuntat que “ni que fos uns comicis un any i, al següent, els altres ja seria bo per la democràcia”.

David Rios també s’ha referit a la falta de documentació sobre el cas BPA. “El Govern no dóna informació i Toni Martí vol fer un debat en igualtat de condicions”, ha denunciat, per després qualificar-ho com a “un menyspreu a la democràcia”. També ha apuntat cap el síndic general. “Quin és el seu paper aquí? Ell ha de representar tots els consellers, independentment del color”, ha manifestat.
El dirigent socialdemòcrata ha volgut posar sobre la taula la col•laboració que des del partit s’ha tingut sempre per mirar de resoldre l’afer BPA. “Sempre hem volgut ajudar en aquesta qüestió per responsabilitat política”, ha afirmat i ha contraposat el fet que “estenem la ma per ajudar” amb “el silenci absolut” que hi ha “a l’altra banda”.

Rios ha insistit en la necessitat d’un pacte d’Estat per l’acord d’associació amb la Unió Europea. “És el més normal”, ha afirmat, per després reclamar al cap de Govern que “compleixi la promesa que va fer al debat d’investidura”.