Eduard Sagarra Trias, nascut a Barcelona l’any 1947, està especialitzat en diferents àmbits de dret, sobretot en internacional tant públic com privat, comunitari, d’estrangeria i immigració i de drets humans. És membre i soci-fundador del prestigiós bufet espanyol Roca Junyent i professor a la Universitat de Barcelona i a ESADE-Ramon Llull. Dissabte va visitar Andorra convidat pel Partit Socialdemòcrata per oferir un seminari centrat en la relació entre Andorra i la Unió Europea (UE). Són molts els dubtes i el desconeixement de la ciutadania en relació amb l’acord d’associació. El professor dóna algunes claus i fa algunes propostes i suggeriments a la part negociadora andorrana força interessants.
A grans trets, ¿què és el que va explicar durant el seminari?
Bàsicament vaig contextualitzar els diferents acords d’associació que existeixen i els altres acords que Andorra ja té signats amb la Unió Europea (UE). Quan es parla d’aquests temes sovint es perd de vista el que és una organització internacional i el que és un tractat. Hem de tenir clar que estem davant dos subjectes (la Unió Europea) i un estat sobirà com és Andorra i tots dos amb les seves pròpies organitzacions i legislacions.
¿Quin és el marge que té de negociació Andorra amb la UE?
El marge de negociació és obert. En un acord es pot tractar de tot. Des d’un punt de vista no polític es poden negociar les particularitats d’Andorra, el que passa és que s’ha de concretar com es fa aquest acord. Sabem que es pot fer i sabem l’anatomia dels subjectes. Cap de les dues parts pot imposar a l’altra. Depèn també de la necessitat que pugui tenir l’un i l’altre i evidentment aquí el petit té un major interès perquè entre un estat que pot tenir 70.000 habitants i una organització internacional de caràcter supranacional que té més de 500 milions d’habitants és molt diferent. El que sí que és important és que existeixin mecanismes de garantía o de solució dels conflictes que puguin sortir perquè això no és matemàtica pura.
¿Quins han de ser aquests sistemes de resolució de conflictes?
Aquí és important incloure dos sistemes de solució de conflictes. Un primer són les comissions mixtes que resolguin el dia de l’acord. Hi ha d’haver un organisme mixt que resolgui els conflictes que es poden plantejar en el dia a dia. És molt important que aquest comitè sigui paritari perquè sinó estaríem davant d’imposicions. És un element clau per a la Unió Europea i per a Andorra. El problema és que les decisions en aquests comitès mixts s’han de prendre per unanimitat i no per majoria, i si algú no vota o vota en contra ja ens trobem davant d’un veto. Això conduiria a un cul de sac. És per això que aleshores es preveu que el que pugui decidir sigui el tribunal de la Unió Europea que és qui resol i qui interpreta l’acord que es tanqui entre Andorra i la Unió Europea. És un òrgan que si bé correspon a una institució de la Unió Europea, les dues parts admeten que sigui l’àrbitre o que resolgui.
¿I si les parts no compleixen el que es resol?
Normalment el tractat es trenca, es denuncia i es trenca perquè es juga amb un àrbitre que en principi és objectiu. Són persones molt competents, no polítiques i grans juristes.
¿Queda clar, doncs, que un bon sistema d’arbitratge és clau per assegurar el bon funcionament de l’acord?
Exacte. En aquest sentit, el que jo plantejo és una cosa crec que nova. És a dir, el tribunal de la Unió Europea és una jurisdicció estranya per la justícia andorrana. Per tant, l’acceptació per part d’Andorra d’aquesta capacitat decisòria del tribunal europeu aniria lligada al fet que es pogués fer servir el que es diu la qüestió prejudicial. A tots els 28 estats de la UE quan hi ha un tema de debat en un tribunal intern i tenen un dubte sobre si la norma interna s’adequa o no amb la UE, el jutge suspèn el procediment i demana al tribunal de la UE una qüestió prejudicial. És a dir, que li digui si aquella norma s’aplica o es conforme a la Unió Europea. No és que li digui qui guanya el plet sinó únicament si la norma està l’acord amb la UE. Crec que seria una bona fórmula perquè Andorra tindria possibilitat d’accedir a la justícia del tribunal europeu. Seria una cooperació judicial interessant, progressiva i beneficiosa per a les dues parts.
¿Vostè també planteja la possibilitat de demanar l’ús del català a l’hora de dirigir-se a la justícia europea?
Si és una qüestió de lògica que es pugui fer en català. Si hi ha un acord de voluntats i que té un cost mínim (només traducció). Això garantiria que el que porta la causa al tribunal europeu ho fa en el seu idioma com Espanya, Malta, Luxemburg, Alemanya, etcètera. El català no és un idioma oficial de la Unió Europea però hem de tenir en compte que no estem parlant d’un tractat d’adhesió sinó d’associació.
¿També planteja l’accés dels andorrans a almenys alguns avantatges de la ciutadania europea?
Els andorrans no són ciutadans de la Unió Europea i, per tant, hi ha temes dels quals no gaudeixen. Crec que sí que hi poden haver algunes de les garanties que tenen els ciutadans europeus que es poden ampliar i que es poden tenir d’acord amb el futur tractat d’associació. Per exemple les condicions laborals. En el cas de Rússia, hi ha un tractat per mitjà del qual els russos tenen en la contractació laboral els mateixos drets que els ciutadans de la UE. Un altre seria que es pogués gaudir de protecció diplomàtica en qualsevol país on Andorra no tingués consolat. I després altres drets que no siguin els estrictament polítics però el que siguin drets fonamentals doncs que no hi hagi cap inconvenient.
¿Preocupa la qüestió de la lliure circulació de persones?
És un tema complicat i difícil i que està en un lloc destacat. Aquí sí que hi ha una enorme singularitat d’Andorra. El sistema de quotes evidentment s’ha de negociar perquè no és possible pensar que 500 milions de persones puguin passar per Andorra. Això s’ha de negociar. Per sobre de tot, hi ha unes línies vermelles que haurien de ser pacte d’Estat més que temes de partit com la lliure circulació de mercaderies i persones. Això són temes d’Estat. I després hi ha una cosa que també és molt important. Hi ha uns principis i uns valors que són comuns a Andorra i a la UE. És a dir, si agafes el tractat de la Unió Europea, els primers articles parlen de principis i de valors. I Andorra els pots subscriure tots. El principi d’igualtat, el de no discriminació... potser n’hi hauria alguns que potser s’haurien d’analitzar, com els monopolis que a la UE s’han desmantellat i a Andorra n’existeix algun. Però el que són els principis, els valors, els drets fonamentals, les llibertats, són els mateixos. I per tant, no és difícil arribar a un acord en aquest sentit. Seria diferent amb altres països com el Marroc, Turquia o Ucraïna perquè hi han alguns elements que són de la mateixa font jurídica ni valor convivencial com la llibertat, la democràcia, la pau, la no discriminació, etcètera. Aquest és un element molt important a tenir en compte quan es negocia amb la UE perquè hi ha elements dins de la Unió Europea que podrien beneficiar els andorrans i que poden facilitar la negociació per poder establir un pacte o uns acords puntuals. Però des d’un punt de vista tècnic, insisteixo que res està prohibit i tot es pot pactar. Evidentment hi hauran pactes que obligaran Andorra a modificar la seva legislació o a acceptar un arbitratge que establiran els tractats.
Afirma que tot està obert i tot es pot pactar. ¿Aquest missatge serviria per trencar les pors que provoquen el fet de no poder mantenir l’especificitat andorrana?
Les especificitats es poden negociar sempre que aquestes particularitats no neguessin unes llibertats fonamentals. Per això em referia als valors i als principis de la UE. Una societat es mou per uns valors i unes normes que marquen una convivència. El valor vida, el valor llibertat, el valor justícia, el valor família... les normes regulen l’aplicació d’aquests valors. Hi ha de veure una coordinació entre uns i altres i la política el que fa és que es conjuguin aquests valors i aquestes normes. Quan això no es produeix hi ha disfuncions importants. Per exemple, en matèria d’immigració o de drets humans pot comportar xenofòbia o racisme. I aquests valors són els que dic són iguals a Andorra que a la Unió Europea perquè beuen de les mateixes fonts. Insisteixo que Andorra el que vol és una aproximació i una associació de temes econòmics que li preocupen i se’n pot beneficiar i a la UE li preocupa no tenir un gra de pus a dins d’Europa. És un win to win.
¿Així entenc que la jugada de la negociació seria que en base al reconeixement i la defensa d’uns principis i valors compartits amb la Unió Europea fer valer la particularitat andorrana?
Així mateix. Crec que aquesta és la base de l’acord. Un reconeixement d’uns principis i uns valors comuns que són iguals a la UE i a Andorra i en base a això es pot construir un edifici. Pot ser que només tingui una planta o pot ser que sigui un gratacel. Pot ser que es vagi amb ascensor o que s’hi vagi a peu. Pot ser que només hi càpiguen 15 o 1.000 persones. Si fos l’adhesió sí que hauries d’acceptar tot el que hi ha però no és el cas. Europa és un tren en marxa, amb vies plenes de corbes que no saps on acabaran perquè Europa està en constant construcció. El primer vagó, que és Alemanya, té els lavabos amb aixetes d’or i butaques de gran qualitat i, en canvi, els tres vagons de darrere, Bulgària, Romania i Croàcia només tenen rodes, no hi ha seients i no tenen lavabos. Cadascun d’aquests vagons intenta parar però la màquina tira igualment. Andorra el que ha de fer és sense perdre l’autonomia, crear uns mecanismes que puguin adaptar-se a les necessitats de la població i dels temps i no quedar endarrerida.
¿Què em pot dir d’una altra de les pors: de la pèrdua de sobirania andorrana si es signa aquest acord d’associació?
¿Espanya té sobirania absoluta? La sobirania com a orgull nacional està bé per al futbol, el rugby i les medalles olímpiques, però a part d’això, no serveix. Ja m’explicaràs quin orgull nacional té l’Apple, el Deutsche Bank, etcètera.
¿Que li preguntin a Grècia de què serveix la sobirania nacional, oi?
En un món globalitzat, el que no pot fer Andorra és tancar els ulls i dir que nosaltres som una autarquia i és la nostra bandera. Això està molt bé però si els seus treballadors no poden sortir i els seus productes no es poden vendre i es tanquen les fronteres ja m’explicaran de què serveix la sobirania. És una sobirania preconciliar. ¿Que és que no té sobirania França? ¿Que és que no té sobirania Itàlia? ¿Que és que no té sobirania Alemanya? Home, que li diguin a Grècia si tenen sobirania o no en el moment de pactar el deute. En canvi, ¿quina sobirania tenen ara els països amb el tema dels refugiats? Que s’ho facin mirar perquè fa dos dies ningú volia les quotes i ara sí. El principi de sobirania hispana és decimonònica.
“L’acord d’associació no és una qüestió de partits polítics sinó d’Estat”
Quan el Consell de la Unió Europea va adoptar la decisió d’autoritzar l’obertura de negociacions per l’acord d’associació, ho va fer conjuntament amb el Principat d’Andorra, el Principat de Mònaco i la República de San Marino. ¿Que hi hagi un procés negociador conjunt creu que es beneficiós o perjudicial per als interessos d’Andorra?
Aquesta negociació hauria de ser individual perquè els estats són sobirans. Hi ha elements que es poden fer servir. Per exemple Mònaco no té representació a l’Organització de Nacions Unides (ONU). Es pot negociar conjuntament però en taules separades. El que beneficia un pot perjudicar l’altre.
Un dels principals problemes que està tenint el procés de negociació entre Andorra i la UE és la desconnexió que existeix entre els polítics i els ciutadans en relació amb aquest tema. És a dir, la població majoritàriament desconeix què implicarà aquest acord d’associació i no sap quins avantatges li portarà. ¿Què li sembla?
Penso que les persones que expliquin aquest acord als ciutadans han de ser persones desapassionades que expliquin el que pot ser l’acord d’associació i després els polítics poden posar-hi tota la força i la salsa que vulguin. S’ha d’explicar el que és una organització internacional, el que és un pacte, quines són les llibertats... perquè sinó acaben explicant coses que no són veritat.
¿Cal pedagogia?
Cal molta pedagogia, que tothom escolti amb molta atenció i que a partir del que sàpiguen que negociïn. Hi ha coses que la gent ja sap però d’altres que no i els vens la seva tendència política. L’acord d’associació no és una qüestió de partit sinó d’Estat. Són pactes d’Estat basats en informació correcta. S’ha de saber quin és el contingut d’aquest acord, quin és el seu funcionament i quin és l’arbitratge o la forma de solucionar els conflictes. Si no se sap bé tot això estem fent un mal negoci i estem desorientant a la població, que en definitiva són els que es beneficiaran d’aquest acord o en sortiran perjudicats.
- Avís legal - I tu què pots fer?
