Fa unes setmanes, el ministeri de Salut i Benestar feia públic un procés participatiu per adoptar el Pla nacional de salut 2020 amb l’objectiu de transformar el sistema sanitari per millorar la qualitat dels serveis i fer-lo més sostenible. Un projecte que, d’entrada, és interessant i lloable.
La participació ciutadana és una peça essencial del sistema democràtic: un eix d’unió entre l’acció de govern i les necessitats de la ciutadania que comporta la millora dels serveis i de la qualitat de vida de les persones afavorint el diàleg i el consens.
El procés que s’ha plantejat només té 28 dies per recollir les consideracions i els suggeriments “oportuns” de la ciutadania, individuals i col·lectius (associacions, col·legis professionals, etc.), aspecte pel qual convé posar les coses al seu lloc i anomenar-les, també, pel seu nom. No es pot confondre un procés participatiu amb una fase d’un procés participatiu. Aquesta iniciativa proposada ara des del ministeri es redueix a una mera provisió d’informació per part dels governants als governats.
Dels diferents nivells d’implicació en els processos públics de participació ciutadana —informació, admissió de queixes, consulta, deliberació i presa de decisions— s’ha triat la consulta sense possibilitat de debatre entre els ciutadans, associacions, tècnics i polítics, l’objecte d’anàlisi: la salut i el sistema sanitari.
I a més tot plantejat sense habilitar els mecanismes necessaris perquè el procés tingui èxit i sense disposar d’un seguit d’informació bàsica per analitzar la situació. La participació ciutadana necessita unes institucions permeables i transparents; una societat civil desperta i amb possibilitats d’exercir control i influència; i l’existència de mecanismes de participació real (Pastor Seller, 2009), aspectes dels quals a Andorra no anem, que diguem, sobrats.
La participació ciutadana no s’improvisa i és essencial desenvolupar un cos metodològic i els instruments tècnics que orientin aquestes noves pràctiques. Però per donar un autèntic impuls a la participació ciutadana cal la clara voluntat política. Si es facilita o es promou una participació més o menys oberta o restringida, o si es tracta d’informar, consultar, debatre o decidir conjuntament amb els ciutadans, no és una decisió metodològica ni tècnica, sinó política.
També cal preguntar-nos si aquesta participació està plantejada per legitimar o per transformar. Veient la implicació demanada pel ministeri de Salut i Benestar creiem que s’ha escollit la primera opció com a estratègia política. No sembla que s’hagi apostat pel treball conjunt de polítics, tècnics i ciutadans. No sembla dissenyat per permetre als ciutadans i ciutadanes participar en la presa de decisions públiques quan la democràcia participativa radica, precisament, en aquestes decisions.
Com ja hem dit, l’essencial no és metodològic sinó polític, i el plantejament inicial del procés participatiu ha de respondre, fonamentalment, a qüestions com ¿per a qui i per a què es fa?, ¿per què? i ¿quins resultats s’esperen del procés?
En qualsevol cas, s’haurà de deixar clar a la ciutadania què implica, què se li demana i quins són els compromisos que s’adopten amb relació a la metodologia i als resultats. I aquesta reflexió hauria d’anar acompanyada de dos aspectes: un treball pedagògic sobre el que són els processos participatius i el que comporten, i una reflexió interna que permeti definir què ha de canviar en l’organització promotora, el ministeri, per poder liderar aquest procés.
Finalment, l’etapa d’obertura d’un procés participatiu es basa en la realització d’un diagnòstic compartit que identifiqui “què és el que hi ha” (la població, les condicions de vida, els recursos, els grups i les xarxes de relacions) i “com es veu” (discursos i posicions davant de les qüestions tractades).
Per tot plegat em demano si estan convençuts i si estem preparats per assumir totes aquestes premisses. El resultat final de tot aquest procés i l’assumpció, o no, per part del Govern, de les diferents propostes plantejades ens ho esclarirà.
A la passada primavera vaig veure el muntatge que ha fet Miguel del Arco d’Un enemic del poble d’Henrik Ibsen al Teatre Lliure.
L’obra del dramaturg noruec és d’una vigència terrible al nostre país; l’abús de poder, l’opacitat, la hipocresia, la manipulació de les masses i de la noció del bé comú són només alguns dels temes que tracta Un enemic del poble.
La involució que va iniciar DA en la seva primera legislatura, s’està refermant en aquesta, dominada pels nyaps successius i creixents del govern en l’afer BPA.
La democràcia moderna andorrana instaurada per la Constitució de 1993 –aquella a la qual es va oposar des de la seva gestació Antoni Martí– perd dia a dia qualitat. La separació de poders a Andorra és avui una entelèquia. La justícia obeeix cegament els desitjos i els interessos del poder executiu. Ni Govern ni els organismes especialitzats (INAF, Uifand) guarden el respecte mínim al Consell. L’opacitat –quan no la mentida– esdevé la pràctica habitual en l’acció de l’executiu.
La democràcia a Andorra ha deixat de ser un sistema que garanteixi els drets i les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans. A tot estirar, s’ha convertit en un instrument per aconseguir, millor dir, per mantenir, un poder autoritari i arbitrari.
Polítics de l’oposició, empresaris, periodistes i ciutadans de peu han estat víctimes de la intolerància i de la manca de respecte a totes les persones que dissenteixen de la veritat absoluta (i revelada?) que presumeixen tenir Martí, els seus ministres i els factòtums i pretors del grup parlamentari de DA.
En comptes d’arguments consistents i creïbles, el poder polític recorre un dia si i l’altre també a la demagògia, a la vella retòrica dels demagogs i dels ‘escribidors’ de discursos, argúcies i sofismes. Com senyalava Pérez-Reverte a La pell del tambor: «Les nostres armes són les de sempre: la desqualificació intel·lectual, l’excomunió i la foguera».
Els demagogs de la planta tercera no innoven res, la seva retòrica està directament influenciada per les Filípiques i les Catilinàries que va escriure Ciceró defensat els interessos del seu grup oligàrquic.
Per un costat, es fan l’autobombo. Veiem, així, Cinca i Martí sempre disposats a sacrificar-se per defensar l’interès públic. En canvi, ‘els altres’, aquells que gosen preguntar, opinar o dissentir, només busquen els interessos particulars, no tenen lleialtat i, fins i tot, són mals andorrans. Com veieu DA no fa res més que reeditar –es veritat que amb un estil literari molt inferior– els caducats i fal·laciosos arguments de l’hostis publicae.
El que queda per demostrar és si aquesta retòrica i manipulació valdrà per treure’ns del col·lapse polític, econòmic, social i jurídic en el qual estem immergits per la incapacitat –sembla que congènita– d’alguns d’enfocar els problemes des del respecte a la pluralitat i a la democràcia.
El primer secretari del Partit Socialdemòcrata, David Rios, ha refermat la voluntat que la formació té d’arribar a acords amb forces progressistes de cara a les properes eleccions comunals. La intenció, ha explicat, és poder presentar al major nombre possible de parròquies “un front comú” per poder fer oposar-se a “les polítiques d’austeritat i les retallades que han patit els ciutadans”. Dins d’aquesta unió ha donat per fet el pacte amb Verds, Iniciativa Ciutadana (IC) i diferents persones independents i ha afirmat que es buscarà fins a l’últim moment poder incorporar a Socialdemocràcia i Progrés (SDP).
“Apostem per la fórmula de Junts”, ha indicat, en referència a la coalició amb que PS, Verds i IC van concórrer a les passades generals, tot recordant que “a Encamp, Andorra la Vella i a Escaldes va donar bon resultat”. Però ara “volem ampliar-la el màxim possible” i no pas fer “un experiment que no sabem com pot funcionar”. Sobre la presència d’SDP en aquestes llistes, ha deixat clara “la ma estesa” en tot moment però ha posat en relleu que cal “parlar del programa” i també que “els ciutadans han de poder identificar qui forma part d’aquest front comú, saber qui està darrera d’aquesta opció i poder identificar els grups que formen part”.
Rios ha admès que, ara per ara, la fórmula que proposa SDP –plataformes sense sigles- no s’adequa a aquest plantejament tant per la negativa a portar sigles com per la manca d’un programa. “No podem formar part d’una plataforma que no té clars els objectius de la seva política”, ha argumentat. I, malgrat tot, ha deixat clar que es mantindrà fins el darrer instant “la porta oberta” a un possible pacte ja que tancar un pacte “ens faria ser més forts”.
El primer secretari del PS ha indicat que es treballa intensament per presentar llistes a sis parròquies, tot i admetre que és a la capital, a Escaldes i a Encamp on la feina està més avançada i on es pot garantir ja “candidatures fortes”. A Canillo, Sant Julià i Ordino la situació està més complicada però s’intentarà tot fins el darrer instant. Ara per ara, la única parròquia on el PS ha decidit ja no presentar llista és a la Massana i, justament, en una postura que té com a objectiu reforçar el pacte de Junts.
“Els Verds ens van demanar que no féssim llista. Si estàs en una coalició sempre hi ha un estira i afluixa i entenem que això pot facilitar un pacte que ens beneficiï a tots”, ha apuntat Rios, tot recordant que la formació ecologista tindrà una representant a la llista de Ciutadans Compromesos. A aquesta parròquia, el que farà el PS “és donar llibertat de vot” als militants.
Una vintena de persones han assistit a la conferència ‘Formar per descobrir el talent de les persones’ organitzada pel Partit Socialdemòcrata. La xerrada ha estat a càrrec del president de la comissió de Recursos Humans i Relacions Laborals de la Confederació Empresarial (CEA).
L’acte, que estava obert no només a la militància sinó també al públic en general és una iniciativa proposada des de la comissió de formació i participació del PS. El seu coordinador, Evarist Vilaginés, ha explicat que “l’objectiu és motivar el ciutadà en general perquè participi més en política”. A la vegada, “pot ajudar a descobrir nous afiliats o militants que estan capacitats per fer un bon treball” i, d’aquesta forma, “que s’animin a fer un pas endavant”.
De la seva banda, Manzano va defensar al llarg de la xerrada la necessitat d’agafar la formació “no en el sentit tradicional” sinó “per extreure el millor de cadascú només donant a la gent els coneixements bàsics perquè es puguin desenvolupar”. És a dir, perquè “siguin capaços de créixer per si mateixos”.
L’expert en formació ha deixat clar que “tothom té talent” i que el problema és que “moltes vegades la societat encasella les persones d’una manera” i, d’aquesta forma, no facilita el seu aprofitament. Manzano també ha definit com hauria de ser un “bon polític”. En concret, ha argumentat que “ha de tenir la capacitat de saber envoltar-se de les persones adients per allò que vol fer i deixar-les fer després d’haver identificat en elles el talent”.