D’ençà la publicació de les candidatures ara fa uns dies, han aparegut als mitjans crítiques en termes similars als exposats a la Denúncia. Uns retrets que si es mantenen en aquest mateix nivell no fan res més que augmentar el desprestigi de la classe política en general, l’allunyament de la ciutadania respecte a tots els polítics i les seves accions i un desencant tan gran que desemboca en un augment molt preocupant de l’abstenció. Les recriminacions d’aquest estil no fan res més que reforçar la famosa frase: tots els polítics són iguals.
És com si els periodistes esportius fessin la següent crònica: quina llàstima que l’equip no estigui a l’alçada, a més el jugador va fallar un penal i no es va esforçar suficientment. De quin equip i jugador estem parlant? Estrany, oi?
Personalment penso que si es vol ser rigorós, s’ha de ser valent i anar més enllà. Perquè no tota persona que fa política és igual a una altra. I hi ha bons polítics ben preparats per assumir responsabilitats i servir l’interès general.
Per això, en casos com aquests, pel bé general, s’ha de citar de qui es parla perquè en cas contrari, es pretén fer una denúncia i es crea la més gran de les confusions.
La intenció i l’objectiu no és atacar les persones sinó desemmascarar pràctiques d’alguns que fan mal a la classe política en general. Per això, hauria de ser natural acompanyar la Denúncia a l’inici d’aquest article amb noms com Marc Pons, Jordi Minguillón, Liberals i Demòcrates, Rosa Ferrer, Toni Martí o Jordi Cinca, per posar alguns exemples. Així tothom tindria més clar de qui parlem i la ciutadania no ens posaria a tots al mateix sac.
Després, en la primera legislatura de Toni Martí, hi va haver un ministre –el senyor Antoni Riberaygua–que s’ho va creure i en una optimista carta als 14 cònsols (el 17 d’abril de 2013) va afirmar: "Ha arribat el moment de passar a l’acció".
Però li van parar els peus: «No era el moment». La reforma de Riberaygua, com ja havia passat amb la reforma del Govern del PS, va quedar bloquejada pel vet d’alguns cònsols, auxiliats per un cap de Govern que sempre enyorarà la seva vida ‘consular’.
Ja gairebé a final del seu actual mandat, els cònsols van anunciar la creació d’una agència tributària única per tots els comuns, com si això fos la solució al problema de les disfuncions i duplicitats.
La idea de racionalitzar l’administració del país, ‘ressuscitarà’ en aquestes eleccions comunals?
Pel moment, no sembla que això preocupi massa als que plantejaven el tema com a primordial per a la supervivència del país. Les patronals empresarials tornen a la càrrega amb les seves ancestrals obsessions: l’acomiadament lliure i els costos salarials; i pels estrategues de l’alta política parroquial, les prioritats van per d’altres camins, més prosaics i, pel que es veu, amb més capacitat de motivació. Tampoc és bona senyal l’espectacle de transfuguisme i el sentiment de propietat de la cadira que exhibeixen sense cap vergonya alguns dels candidats a repetir mandat, com el de la capital o els de la parròquia escaldenca.
Tanmateix, com deia el programa del PS a les eleccions generals: "La modificació de la Llei de competències i transferències comunals és imprescindible per clarificar i delimitar les competències dels comuns i del Govern i per assolir una prestació més eficient i clara de serveis per part de les diverses administracions implicades".
S’han d’eliminar les actuals duplicitats, descarregar els Comuns d’alguns dels serveis que han anat assumint sense un títol competencial específic i sense comptar amb els recursos adients. Al mateix temps caldrà centralitzar les polítiques estatals fonamentals, com ara les socials, les de preservació del patrimoni natural i cultural, o l’aprofitament energètic dels recursos nacionals.
Determinades polítiques com les de sanitat i de gestió dels residus o la distribució i canalització de l’aigua, han de tenir una legislació d’àmbit nacional que reguli de forma única la prestació dels serveis comunals.
El finançament de les parròquies s’ha de plantejar amb uns criteris d’assignació basats en el desenvolupament de competències i no només en base a territori, superfície i població, tal i com ha estat fins ara.
Tot plegat, l’objectiu és donar el millor servei als ciutadans amb la major eficiència i no ensabonar l’ego d’uns mandataris que algunes vegades actuen com si fossin virreis i no servidors dels ciutadans.
Fa més de 40 anys, en una de les maratonianes sessions de cinema que ens organitzava el malaurat Jordi Sasplugas, vam tenir l’ocasió de veure la pel·lícula Le mani sulla città, de Francesco Rosi, premiat amb el Lleó d’Or al millor film en el Festival de Venècia del 1963.
La trama era –en l’Espanya tardofranquista– molt propera i familiar: corrupció política, populisme i especulació urbanística; o almenys familiar per als espectadors que venien del país veí per gaudir de les projeccions que la censura els impedia veure a les seves ciutats.
Rosi plantejava els danys que l’especulació urbanística estava causant a la seva ciutat i als seus ciutadans. Una especulació adobada per la complicitat entre els poders econòmics i el poder polític que no tenia miraments per a destruir lo vell, requalificar solars i construir nous edificis a mansalva.
La pel·lícula comença amb Edoardo Nottola, conseller municipal i al mateix temps constructor, explicant als seus col·laboradors un nou projecte d’expansió que vol fer la comissió d’urbanisme. L’ensorrament d’un edifici històric a causa d’unes obres del mateix Nottola, provocant la mort de dues persones, fa que els consellers de l’oposició protestin i reclamin la formació d’una comissió d’enquesta per a investigar l’especulació urbanística a la ciutat.
En lloc d’aclarir els fets, el que obté Nottola és el desnonament dels habitants del barri. El clima de conflicte veïnal creat incita el cap del grup en el qual milita Nottola a desaconsellar-li la seva candidatura a les properes eleccions. Però aquest abandona amb altres consellers el seu grup polític i es proposa com a candidat de la llista centrista liderada pel professor De Angelis, que acaba convertint-se en el nou alcalde. El film acaba amb De Angelis i Nottola –ara conseller d’Urbanisme– presidint la inauguració d’un nou projecte, amb un cardenal i un ministre.
L’obra està plena de matisos que permeten diferenciar les actituds d’uns polítics que entenen la política en clau patrimonial (el candidat centrista De Angelis) i els defensors d’un neocapitalisme cínic que es malfia del polític que no té cap mania a argumentar com fa el constructor Nottola: “el diner no és com un automòbil que pots tenir tancat en un garatge: és com un cavall que ha d’alimentar-se cada dia”.
Per a nosaltres, en una Andorra que tenia menys de 20.000 habitants i en el qual delegats permanents, en col·lusió amb els cacics, feien i desfeien al seu grat tot el que tenia una lleugera semblança a polítiques públiques, ens semblaven uns problemes molt llunyans, més propis de les grans ciutats, com la Nàpols de Francesco Rosi o la Barcelona que en Porcioles va desfigurar, que del nostre petit país, que a penes iniciava el que poc després seria un anàrquic creixement.
La corrupció, els suborns, el transfuguisme, les maniobres i càlculs electorals eren per a nosaltres tan estranys com la conquesta de l’espai o la caiguda d’Allende o la guerra de Vietnam.
Alguns –la gran majoria– de nosaltres continuen pensant (o dient que no és el mateix?) que Andorra ha quedat al marge d’aquests vicis públics, que això són coses que només passen fora. Aquí les disputes polítiques són qüestions de persones, de pactes signats o no signats, de posició a les llistes, mai de negocis més o menys transparents.
El que passa és que al proper mandat gairebé tots els comuns hauran de revisar els seus plans d’Urbanisme. I el més probable és que –si es confirma la tendència continuista– cap comú tingui el coratge d’acabar amb la ficció legal (de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme) que tot el terreny privat és susceptible de ser urbanitzat. L’única forma d’acabar amb la ficció és –com deien els redactors d’un dels plans vigents– “reconduir adequadament el tema de l’edificabilitat global per tal d’emmarcar–se dins d’unes pautes de creixement sostenible”.
Però els actuals comuns ja han començat a anar en sentit contrari al que deien els arquitectes del pla d’Encamp: la modificació de la Llei de Patrimoni Cultural, impulsada per l’actual ministra de Salut i aprovada per DA el juliol del 2014, permetrà requalificar propietats situades en l’entorn de béns d’interès cultural.
Quan Minguillón parla de “continuar el projecte de Cd’I” a què es refereix? Es tracta de continuar la tasca començada per Rosa Ferrer (i la col·laboració inestimable del seu conseller major) amb la modificació de la Llei de Patrimoni Cultural? El que proposa és destruir els entorns de Casa de la Vall i de Sant Esteve?
El quid de la pugna esperpèntica entre DA i el grup de Rosa Ferrer potser no és tant la defensa d’un personatge esperpèntic, sinó unes divergències en el tractament dels interessos urbanístics de diferents grups empresarials que volen imposar els projectes que millor s’acomodin a les seves exigències (ja sigui edificacions particulars, equipaments públics, estació de bus, etcètera).
La polarització de l’electorat que busquen aquestes dues branques de la política comunal –totes dues subordinades a l’especulació immobiliària– demostra la necessitat de plantejar una alternativa progressista al creixement insostenible, basada a fer possible l’assoliment dels drets dels ciutadans al benestar comú i el dret a gaudir d’una millor qualitat de vida en un medi ambient natural, però també en un entorn urbà, preservats.
No vaig poder tenir la nacionalitat andorrana fins als 26 anys. Vaig haver d’esperar a complir els 25 anys de residència per poder aconseguir el dret a sol·licitar el meu passaport.
El 2004 es va reduir de 25 a 20 els anys de residència principal i permanent a Andorra per poder adquirir la nacionalitat andorrana, restricció que es manté a dia d’avui. És un excés que no té cap sentit en ple segle XXI.
El Partit Socialdemòcrata va entrar la setmana passada a mans dels companys del grup parlamentari una modificació legal que redueix a 10 anys de residència, la condició principal per tenir dret a ser andorrans. Hem optat per proposar aquesta disminució perquè és la durada que recomana el Consell d’Europa, que considera aquest temps suficient perquè les persones coneguin i s’identifiquin suficientment amb un país per adquirir la seva nacionalitat.
A Andorra, els partits conservadors són contraris a una rebaixa dels anys de residencia bàsicament perquè hi veuen associat únicament el dret a vot, i descarten els beneficis d’una integració i una identificació majors de les persones al nostre país. A més, han caigut en la paradoxa d’aprovar que els residents tinguin els drets econòmics des del primer dia però no cedeixen ni un mil·límetre en la qüestió dels drets polítics.
Des del PS lluitem perquè situacions injustes com la meva i la de molts ciutadans no es reprodueixin mai més. Aquesta qüestió està en mans de tots els consellers generals, que poden permetre als ciutadans que fa més de deu anys que resideixen al país i que se l’estimen fins al punt de voler ser andorrans, que ho puguin ser. Esperem que no ens decebin.
Fa unes setmanes, el ministeri de Salut i Benestar feia públic un procés participatiu per adoptar el Pla nacional de salut 2020 amb l’objectiu de transformar el sistema sanitari per millorar la qualitat dels serveis i fer-lo més sostenible. Un projecte que, d’entrada, és interessant i lloable.
La participació ciutadana és una peça essencial del sistema democràtic: un eix d’unió entre l’acció de govern i les necessitats de la ciutadania que comporta la millora dels serveis i de la qualitat de vida de les persones afavorint el diàleg i el consens.
El procés que s’ha plantejat només té 28 dies per recollir les consideracions i els suggeriments “oportuns” de la ciutadania, individuals i col·lectius (associacions, col·legis professionals, etc.), aspecte pel qual convé posar les coses al seu lloc i anomenar-les, també, pel seu nom. No es pot confondre un procés participatiu amb una fase d’un procés participatiu. Aquesta iniciativa proposada ara des del ministeri es redueix a una mera provisió d’informació per part dels governants als governats.
Dels diferents nivells d’implicació en els processos públics de participació ciutadana —informació, admissió de queixes, consulta, deliberació i presa de decisions— s’ha triat la consulta sense possibilitat de debatre entre els ciutadans, associacions, tècnics i polítics, l’objecte d’anàlisi: la salut i el sistema sanitari.
I a més tot plantejat sense habilitar els mecanismes necessaris perquè el procés tingui èxit i sense disposar d’un seguit d’informació bàsica per analitzar la situació. La participació ciutadana necessita unes institucions permeables i transparents; una societat civil desperta i amb possibilitats d’exercir control i influència; i l’existència de mecanismes de participació real (Pastor Seller, 2009), aspectes dels quals a Andorra no anem, que diguem, sobrats.
La participació ciutadana no s’improvisa i és essencial desenvolupar un cos metodològic i els instruments tècnics que orientin aquestes noves pràctiques. Però per donar un autèntic impuls a la participació ciutadana cal la clara voluntat política. Si es facilita o es promou una participació més o menys oberta o restringida, o si es tracta d’informar, consultar, debatre o decidir conjuntament amb els ciutadans, no és una decisió metodològica ni tècnica, sinó política.
També cal preguntar-nos si aquesta participació està plantejada per legitimar o per transformar. Veient la implicació demanada pel ministeri de Salut i Benestar creiem que s’ha escollit la primera opció com a estratègia política. No sembla que s’hagi apostat pel treball conjunt de polítics, tècnics i ciutadans. No sembla dissenyat per permetre als ciutadans i ciutadanes participar en la presa de decisions públiques quan la democràcia participativa radica, precisament, en aquestes decisions.
Com ja hem dit, l’essencial no és metodològic sinó polític, i el plantejament inicial del procés participatiu ha de respondre, fonamentalment, a qüestions com ¿per a qui i per a què es fa?, ¿per què? i ¿quins resultats s’esperen del procés?
En qualsevol cas, s’haurà de deixar clar a la ciutadania què implica, què se li demana i quins són els compromisos que s’adopten amb relació a la metodologia i als resultats. I aquesta reflexió hauria d’anar acompanyada de dos aspectes: un treball pedagògic sobre el que són els processos participatius i el que comporten, i una reflexió interna que permeti definir què ha de canviar en l’organització promotora, el ministeri, per poder liderar aquest procés.
Finalment, l’etapa d’obertura d’un procés participatiu es basa en la realització d’un diagnòstic compartit que identifiqui “què és el que hi ha” (la població, les condicions de vida, els recursos, els grups i les xarxes de relacions) i “com es veu” (discursos i posicions davant de les qüestions tractades).
Per tot plegat em demano si estan convençuts i si estem preparats per assumir totes aquestes premisses. El resultat final de tot aquest procés i l’assumpció, o no, per part del Govern, de les diferents propostes plantejades ens ho esclarirà.
A la passada primavera vaig veure el muntatge que ha fet Miguel del Arco d’Un enemic del poble d’Henrik Ibsen al Teatre Lliure.
L’obra del dramaturg noruec és d’una vigència terrible al nostre país; l’abús de poder, l’opacitat, la hipocresia, la manipulació de les masses i de la noció del bé comú són només alguns dels temes que tracta Un enemic del poble.
La involució que va iniciar DA en la seva primera legislatura, s’està refermant en aquesta, dominada pels nyaps successius i creixents del govern en l’afer BPA.
La democràcia moderna andorrana instaurada per la Constitució de 1993 –aquella a la qual es va oposar des de la seva gestació Antoni Martí– perd dia a dia qualitat. La separació de poders a Andorra és avui una entelèquia. La justícia obeeix cegament els desitjos i els interessos del poder executiu. Ni Govern ni els organismes especialitzats (INAF, Uifand) guarden el respecte mínim al Consell. L’opacitat –quan no la mentida– esdevé la pràctica habitual en l’acció de l’executiu.
La democràcia a Andorra ha deixat de ser un sistema que garanteixi els drets i les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans. A tot estirar, s’ha convertit en un instrument per aconseguir, millor dir, per mantenir, un poder autoritari i arbitrari.
Polítics de l’oposició, empresaris, periodistes i ciutadans de peu han estat víctimes de la intolerància i de la manca de respecte a totes les persones que dissenteixen de la veritat absoluta (i revelada?) que presumeixen tenir Martí, els seus ministres i els factòtums i pretors del grup parlamentari de DA.
En comptes d’arguments consistents i creïbles, el poder polític recorre un dia si i l’altre també a la demagògia, a la vella retòrica dels demagogs i dels ‘escribidors’ de discursos, argúcies i sofismes. Com senyalava Pérez-Reverte a La pell del tambor: «Les nostres armes són les de sempre: la desqualificació intel·lectual, l’excomunió i la foguera».
Els demagogs de la planta tercera no innoven res, la seva retòrica està directament influenciada per les Filípiques i les Catilinàries que va escriure Ciceró defensat els interessos del seu grup oligàrquic.
Per un costat, es fan l’autobombo. Veiem, així, Cinca i Martí sempre disposats a sacrificar-se per defensar l’interès públic. En canvi, ‘els altres’, aquells que gosen preguntar, opinar o dissentir, només busquen els interessos particulars, no tenen lleialtat i, fins i tot, són mals andorrans. Com veieu DA no fa res més que reeditar –es veritat que amb un estil literari molt inferior– els caducats i fal·laciosos arguments de l’hostis publicae.
El que queda per demostrar és si aquesta retòrica i manipulació valdrà per treure’ns del col·lapse polític, econòmic, social i jurídic en el qual estem immergits per la incapacitat –sembla que congènita– d’alguns d’enfocar els problemes des del respecte a la pluralitat i a la democràcia.
El primer secretari del Partit Socialdemòcrata, David Rios, ha refermat la voluntat que la formació té d’arribar a acords amb forces progressistes de cara a les properes eleccions comunals. La intenció, ha explicat, és poder presentar al major nombre possible de parròquies “un front comú” per poder fer oposar-se a “les polítiques d’austeritat i les retallades que han patit els ciutadans”. Dins d’aquesta unió ha donat per fet el pacte amb Verds, Iniciativa Ciutadana (IC) i diferents persones independents i ha afirmat que es buscarà fins a l’últim moment poder incorporar a Socialdemocràcia i Progrés (SDP).
“Apostem per la fórmula de Junts”, ha indicat, en referència a la coalició amb que PS, Verds i IC van concórrer a les passades generals, tot recordant que “a Encamp, Andorra la Vella i a Escaldes va donar bon resultat”. Però ara “volem ampliar-la el màxim possible” i no pas fer “un experiment que no sabem com pot funcionar”. Sobre la presència d’SDP en aquestes llistes, ha deixat clara “la ma estesa” en tot moment però ha posat en relleu que cal “parlar del programa” i també que “els ciutadans han de poder identificar qui forma part d’aquest front comú, saber qui està darrera d’aquesta opció i poder identificar els grups que formen part”.
Rios ha admès que, ara per ara, la fórmula que proposa SDP –plataformes sense sigles- no s’adequa a aquest plantejament tant per la negativa a portar sigles com per la manca d’un programa. “No podem formar part d’una plataforma que no té clars els objectius de la seva política”, ha argumentat. I, malgrat tot, ha deixat clar que es mantindrà fins el darrer instant “la porta oberta” a un possible pacte ja que tancar un pacte “ens faria ser més forts”.
El primer secretari del PS ha indicat que es treballa intensament per presentar llistes a sis parròquies, tot i admetre que és a la capital, a Escaldes i a Encamp on la feina està més avançada i on es pot garantir ja “candidatures fortes”. A Canillo, Sant Julià i Ordino la situació està més complicada però s’intentarà tot fins el darrer instant. Ara per ara, la única parròquia on el PS ha decidit ja no presentar llista és a la Massana i, justament, en una postura que té com a objectiu reforçar el pacte de Junts.
“Els Verds ens van demanar que no féssim llista. Si estàs en una coalició sempre hi ha un estira i afluixa i entenem que això pot facilitar un pacte que ens beneficiï a tots”, ha apuntat Rios, tot recordant que la formació ecologista tindrà una representant a la llista de Ciutadans Compromesos. A aquesta parròquia, el que farà el PS “és donar llibertat de vot” als militants.
Sorprenentment, sobre els temes cabdals, només una pàgina a la modernització de l’administració, dues a la reforma laboral, dues a l’augment de les cotitzacions de la CASS, dues més als comuns, només una a educació i tot just dues a cultura. Finalment, el tema estel·lar, l’acord d’associació amb Europa, va ocupar quatre pàgines, de les quals únicament mitja és de concreció i la resta de discurs buit i repetit. I va tancar la llarga al·locució parlant d’un pacte d’Estat ja ofert a l’abril i que encara no s’ha concretat. Cap novetat.
Martí va citar les paraules Andorra i andorrans 88 vegades. És més que evident que té molt clar quin és el seu target perquè, en canvi, la paraula persones només la va citar vint vegades i ciutadans tan sols disset. El més escandalós és la paraula Govern, amb 94 citacions, mentre empreses i empresaris sumen un total de 37, i treball i treballadors, 23 mencions. Queda clar quina és la seva prioritat. Res de nou.
En prop de tres hores, va citar la paraula futur tan sols catorze cops. Qui no parla de futur en els seus discursos és un polític que no veu més enllà del present i del passat. No cal dir res més. Però n’hi ha més, la paraula seguretat apareix només onze vegades, CASS tan sols set, qualitat només nou (som un país turístic). Entre altres.
I per acabar, el que demostra l’ànim de la persona que governa Andorra i del seu equip. De 17.763 paraules, no hi ha ni una sola felicitat. Per pensar-hi.
Vela ha posat en relleu que “costa que arribi la informació que el Govern té l’obligació de donar als consellers generals” i, davant d’aquesta situació, és quan ha reclamat que el màxim representant de la institució compleixi el paper que, al seu entendre, li pertoca. “El síndic hauria de demanar què passa i recordar que són consellers generals i que tenen dret a tenir informació”. A més, ha recordat que els parlamentaris “són persones jurades” i ha lamentat que es posi com a excusa per no facilitar la documentació el temor a que s’acabi fent pública. “Trobo lleig que es presumeixi que sortiran a esbombar-ho tot”, ha afirmat.
La secretària d’organització del PS s’ha mostrat favorable a una llei que reguli l’accés a la informació i, per això, ha indicat que “des del partit intentarem tirar-la endavant”. A més, ha apuntat que “com més clar estigui tot, menys problemes d’aparició de rumorologia o dades falses hi haurà”.
Vela també ha defensat la necessitat de renovar l’actual legislació sobre l’aigua. “És essencial perquè s’hi estan fent coses, com ara els projectes de minicentrals als rius, qe l’afecten sense tenir-la actualitzada”, ha remarcat, a la vegada que ha recordat que “l’Estat ha de fer tot el possible per garantir la bona conservació d’aquest recurs”.
Sobre les negociacions de cara a les comunals, la dirigent socialdemòcrata ha reiterat la “ma oberta” que la formació tendeix a totes les “forces progressistes. A la vegada, ha negat que amb els Verds s’hagi trencat la relació.
Una vintena de persones han assistit a la conferència ‘Formar per descobrir el talent de les persones’ organitzada pel Partit Socialdemòcrata. La xerrada ha estat a càrrec del president de la comissió de Recursos Humans i Relacions Laborals de la Confederació Empresarial (CEA).
L’acte, que estava obert no només a la militància sinó també al públic en general és una iniciativa proposada des de la comissió de formació i participació del PS. El seu coordinador, Evarist Vilaginés, ha explicat que “l’objectiu és motivar el ciutadà en general perquè participi més en política”. A la vegada, “pot ajudar a descobrir nous afiliats o militants que estan capacitats per fer un bon treball” i, d’aquesta forma, “que s’animin a fer un pas endavant”.
De la seva banda, Manzano va defensar al llarg de la xerrada la necessitat d’agafar la formació “no en el sentit tradicional” sinó “per extreure el millor de cadascú només donant a la gent els coneixements bàsics perquè es puguin desenvolupar”. És a dir, perquè “siguin capaços de créixer per si mateixos”.
L’expert en formació ha deixat clar que “tothom té talent” i que el problema és que “moltes vegades la societat encasella les persones d’una manera” i, d’aquesta forma, no facilita el seu aprofitament. Manzano també ha definit com hauria de ser un “bon polític”. En concret, ha argumentat que “ha de tenir la capacitat de saber envoltar-se de les persones adients per allò que vol fer i deixar-les fer després d’haver identificat en elles el talent”.
- Avís legal - I tu què pots fer?
