López assegura que el cap de govern posa per davant l'interès polític al del país pels efectes d'aquesta crisi i torna a reclamar un pacte d'estat per tancar l'acord d'associació amb la UE

El conseller del PS insisteix, en declaracions a COPE Andorra-AD Ràdio, en les crítiques a Toni Martí per la falta d’informació i remarca que la veritat sobre el que envolta l’afer BPA acabarà sortint per més que ho intenti retardar.

No es creuen que l’auditoria de BPA no s’hagi pogut acabar?
Crec que no hi ha ningú que entengui una mica com funciona una auditoria que es cregui que la feina no s’ha pogut acabar. Hi ha alguna altra raó per la qual no es vol fer públic, es vol amagar, i pel que ja ens ha quedat una mica clar, sembla que tot quedarà per després de les eleccions. I si és així, en traiem com a mínim dues conclusions. Que la prioritat número 1 del cap de Govern són les eleccions. No és ni la resolució de la crisi, ni els empleats, ni els clients, ni la plaça financera, l’únic que li preocupa és que aquesta gestió no provoqui al seu partit conseqüències negatives el 13 de desembre vinent. I la segona, i aquí ens hem de començar a preocupar tots, és que la solució potser no és tan bona com se’ns havia anunciat i posarà damunt la taula qüestions complicades que no convé que apareguin abans de les comunals.

Passar els actius bons a un banc perquè el compri una entitat no és la solució bona?
Sí, crec que cal diferenciar dues parts en la crisi de BPA. Què va passar abans del 10 de març, dia de publicació de la nota, i què passa després. Per això és molt important tota la feina que hauria de fer la comissió especial i que no pot acabar de fer. Segons el que presenti l’auditoria pot derivar que hi hagi una incongruència entre el que diu la nota del FinCEN i quina és la realitat, si no demostra que BPA era una màquina de blanquejar diners que és el que literalment diu la nota. Ens haurem de preguntar moltes coses sobre quina feina va fer la Uifand, l’INAF, perquè un dels interlocutors es portés una idea aparentment equivocada. Quan ja tenim la nota a sobre s’ha de buscar una solució i aquest traspàs no diria que és la bona, és que segurament és l’única per sortir d’una situació de crisi absoluta.

No considera que cansa el ‘cas BPA’, perquè està monopolitzant les sessions del Consell?
Ho puc entendre, però en el nostre cas no ho està monopolitzant perquè hem preguntat per d’altres qüestions. La gestió de BPA prèvia, durant i després, és un tema essencial en el nostre país. La imatge que estem projectant a l’exterior dependrà molt del que hagi passat amb BPA, l’impacte que ha tingut tan negatiu sobre la nostra economia, sobre la nostra imatge, els dubtes que està generant sobre les nostres institucions, sobre el seu bon funcionament, és un tema clau. A la resolució d’aquesta crisi Andorra s’hi juga moltíssim, la plaça financera, molts llocs de treball, la imatge del nostre país, el projecte d’inversió estrangera.

Se sabrà què va passar abans si els organismes no donen la informació que vostès demanen?
Penso que la realitat és tossuda i per això la insistència i que els fets acaben sortint, si no sempre, en una majoria de casos, i qui pensi que això només és qüestió d’anar-ho allargant i que acabarà passant i qui està jugant d’una manera molt perversa amb el calendari electoral per no fer aflorar informacions, doncs està jugant amb el país pel seu interès personal i polític, però si hi ha quelcom gros acabarà apareixent. Deixar-ho per després de les comunals només em sona a una qüestió, i conec bé el cap de Govern, la seva capacitat per posar davant de tot les eleccions i els resultats electorals, i si ho deixa per després sincerament començo a estar preocupat perquè tingui una bona resolució.

La imatge de picabaralla i desunió entre grups perjudica?
Crec que això està mitificat, el debat polític hi és a tots els països que funcionen bé. El debat polític és necessari per aclarir els fets, per millorar les coses, per entendre què és el que ha passat, i crec que no estaran gaire pendents en l’àmbit internacional, del que sí que estaran pendents és de les decisions que es prenguin i a hores d’ara no passen un missatge gaire positiu a l’exterior. I després la unitat és una qüestió que s’ha de guanyar i per part meva el cap de Govern ha perdut absolutament la confiança, i crec que la de bona part dels ciutadans i el Consell.

Què li sembla com s’està portant l’acord d’associació?
Compartim molt els punts de vista, no moltíssim però en tot cas el gran projecte d’acord d’associació que és un projecte que neix des del PS en el seu moment. El que estem demanant és que aquest treball que hi ha a mitges entre el ministre d’Afers Exteriors i la comissió creiem que mereix un formalisme més elevat. Hem parlat d’un pacte d’Estat perquè ens sembla que si estem d’acord totes les forces podem treballar plegats perquè no és un tema només d’aquest Govern, el que estableixi aquest acord marcarà el futur econòmic diria que per sempre. El cap de Govern ha dit tres vegades que oferia un pacte d’Estat i no podem fer res més que esperar que algun dia arribi i es formalitzi. No ens podem comprometre a votar un futur acord d’associació en el qual no participem activament.

Què s’ha de fer per frenar el dèficit sanitari?
El primer és posar en marxa ja els moltíssims plans de Salut que s’han aprovat i que s’han presentat, també quan nosaltres érem al Govern. Penso que el diagnòstic està fet en bastants àmbits i que a qui li ha tocat governar els darrers anys, que és el moment que s’ha produït aquest increment, doncs ha anunciat moltes mesures que no s’han tirat endavant, moltes bones intencions, i crec que ara toca fer-ho. Crec que les mesures s’han de prendre de manera gradual, però sóc del parer que algunes s’han de prendre amb caràcter immediat i la ministra ha de començar ja a treballar sobre alguns d’aquests projectes.

Quines mesures?
Fa anys que parlem del metge de referència, ens hem de replantejar la facturació cada vegada que els metges fan algun tipus d’acte, perquè això pot ser pervers en algun moment i alguns professionals poden tendir a fer més actes del normal. Que el ministeri sigui qui dirigeixi la política, que al SAAS segurament hi ha moltes coses a replantejar. Les decisions són una qüestió bàsicament executiva, no legislativa, que es pugui passar al Consell General. Dirigir la política sanitària del país és un tema d’executiu pur i dur que ha de posar ordre als organismes que hi ha i en la manera de procedir per part dels diferents professionals. Si s’ha de fer alguna llei, si s’ha de reformar alguna llei ja serà qüestió del Consell i es poden fer debats, però són decisions executives, pressupostàries i de definició dels projectes.

Bàsicament, s’ha d’actuar a l’hospital?
Penso que a l’hospital no hi ha el problema, el problema és definir bé la cartera de serveis, quins es presten, com són facturats per part dels clients i aquest és un tema que fa molts anys que està damunt la taula. La senyora Fer­rer va començar amb molta empenta, però que ja han passat sis mesos i encara tampoc no hi ha hagut res, espero que es posi a prendre decisions.

Fa unes setmanes, el ministeri de Salut i Benestar feia públic un procés participatiu per adoptar el Pla nacional de salut 2020 amb l’objectiu de transformar el sistema sanitari per millorar la qualitat dels serveis i fer-lo més sostenible. Un projecte que, d’entrada, és interessant i lloable.

La participació ciutadana és una peça essencial del sistema democràtic: un eix d’unió entre l’acció de govern i les necessitats de la ciutadania que comporta la millora dels serveis i de la qualitat de vida de les persones afavorint el diàleg i el consens.

El procés que s’ha plantejat només té 28 dies per recollir les consideracions i els suggeriments “oportuns” de la ciutadania, individuals i col·lectius (associacions, col·legis professionals, etc.), aspecte pel qual convé posar les coses al seu lloc i anomenar-les, també, pel seu nom. No es pot confondre un procés participatiu amb una fase d’un procés participatiu. Aquesta iniciativa proposada ara des del ministeri es redueix a una mera provisió d’informació per part dels governants als governats.

Dels diferents nivells d’implicació en els processos públics de participació ciutadana —informació, admissió de queixes, consulta, deliberació i presa de decisions— s’ha triat la consulta sense possibilitat de debatre entre els ciutadans, associacions, tècnics i polítics, l’objecte d’anàlisi: la salut i el sistema sanitari.

I a més tot plantejat sense habilitar els mecanismes necessaris perquè el procés tingui èxit i sense disposar d’un seguit d’informació bàsica per analitzar la situació. La participació ciutadana necessita unes institucions permeables i transparents; una societat civil desperta i amb possibilitats d’exercir control i influència; i l’existència de mecanismes de participació real (Pastor Seller, 2009), aspectes dels quals a Andorra no anem, que diguem, sobrats.

La participació ciutadana no s’improvisa i és essencial desenvolupar un cos metodològic i els instruments tècnics que orientin aquestes noves pràctiques. Però per donar un autèntic impuls a la participació ciutadana cal la clara voluntat política. Si es facilita o es promou una participació més o menys oberta o restringida, o si es tracta d’informar, consultar, debatre o decidir conjuntament amb els ciutadans, no és una decisió metodològica ni tècnica, sinó política.

També cal preguntar-nos si aquesta participació està plantejada per legitimar o per transformar. Veient la implicació demanada pel ministeri de Salut i Benestar creiem que s’ha escollit la primera opció com a estratègia política. No sembla que s’hagi apostat pel treball conjunt de polítics, tècnics i ciutadans. No sembla dissenyat per permetre als ciutadans i ciutadanes participar en la presa de decisions públiques quan la democràcia participativa radica, precisament, en aquestes decisions.

Com ja hem dit, l’essencial no és metodològic sinó polític, i el plantejament inicial del procés participatiu ha de respondre, fonamentalment, a qüestions com ¿per a qui i per a què es fa?, ¿per què? i ¿quins resultats s’esperen del procés?

En qualsevol cas, s’haurà de deixar clar a la ciutadania què implica, què se li demana i quins són els compromisos que s’adopten amb relació a la metodologia i als resultats. I aquesta reflexió hauria d’anar acompanyada de dos aspectes: un treball pedagògic sobre el que són els processos participatius i el que comporten, i una reflexió interna que permeti definir què ha de canviar en l’organització promotora, el ministeri, per poder liderar aquest procés.

Finalment, l’etapa d’obertura d’un procés participatiu es basa en la realització d’un diagnòstic compartit que identifiqui “què és el que hi ha” (la població, les condicions de vida, els recursos, els grups i les xarxes de relacions) i “com es veu” (discursos i posicions davant de les qüestions tractades).

Per tot plegat em demano si estan convençuts i si estem preparats per assumir totes aquestes premisses. El resultat final de tot aquest procés i l’assumpció, o no, per part del Govern, de les diferents propostes plantejades ens ho esclarirà.

A la passada primavera vaig veure el muntatge que ha fet Miguel del Arco d’Un enemic del poble d’Henrik Ibsen al Teatre Lliure.

L’obra del dramaturg noruec és d’una vigència terrible al nostre país; l’abús de poder, l’opacitat, la hipocresia, la manipulació de les masses i de la noció del bé comú són només alguns dels temes que tracta Un enemic del poble.

La involució que va iniciar DA en la seva primera legislatura, s’està refermant en aquesta, dominada pels nyaps successius i creixents del govern en l’afer BPA.

La democràcia moderna andorrana instaurada per la Constitució de 1993 –aquella a la qual es va oposar des de la seva gestació Antoni Martí– perd dia a dia qualitat. La separació de poders a Andorra és avui una entelèquia. La justícia obeeix cegament els desitjos i els interessos del poder executiu. Ni Govern ni els organismes especialitzats (INAF, Uifand) guarden el respecte mínim al Consell. L’opacitat –quan no la mentida– esdevé la pràctica habitual en l’acció de l’executiu.

La democràcia a Andorra ha deixat de ser un sistema que garanteixi els drets i les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans. A tot estirar, s’ha convertit en un instrument per aconseguir, millor dir, per mantenir, un poder autoritari i arbitrari.

Polítics de l’oposició, empresaris, periodistes i ciutadans de peu han estat víctimes de la intolerància i de la manca de respecte a totes les persones que dissenteixen de la veritat absoluta (i revelada?) que presumeixen tenir Martí, els seus ministres i els factòtums i pretors del grup parlamentari de DA.

En comptes d’arguments consistents i creïbles, el poder polític recorre un dia si i l’altre també a la demagògia, a la vella retòrica dels demagogs i dels ‘escribidors’ de discursos, argúcies i sofismes. Com senyalava Pérez-Reverte a La pell del tambor: «Les nostres armes són les de sempre: la desqualificació intel·lectual, l’excomunió i la foguera».

Els demagogs de la planta tercera no innoven res, la seva retòrica està directament influenciada per les Filípiques i les Catilinàries que va escriure Ciceró defensat els interessos del seu grup oligàrquic.
Per un costat, es fan l’autobombo. Veiem, així, Cinca i Martí sempre disposats a sacrificar-se per defensar l’interès públic. En canvi, ‘els altres’, aquells que gosen preguntar, opinar o dissentir, només busquen els interessos particulars, no tenen lleialtat i, fins i tot, són mals andorrans. Com veieu DA no fa res més que reeditar –es veritat que amb un estil literari molt inferior– els caducats i fal·laciosos arguments de l’hostis publicae.

El que queda per demostrar és si aquesta retòrica i manipulació valdrà per treure’ns del col·lapse polític, econòmic, social i jurídic en el qual estem immergits per la incapacitat –sembla que congènita– d’alguns d’enfocar els problemes des del respecte a la pluralitat i a la democràcia.

El conseller del Partit Socialdemòcrata (PS) i president del grup mixt, Pere López, ha lamentat que el Govern no tinguin en compte les dificultats de les persones els ingressos de les quals depenen d’un salari mínim que es troba per sota del que exigeix la Carta Social Europa, conveni ratificat per Andorra. En aquest sentit, ha retret a l’executiu que es negués a un increment actual d’aquest sou fins el 50% del mitjà i que ho hagi justificat per l’impacte que pugui tenir sobre les empreses i el pressupost de l’Estat.

“Sorprèn que es parli de l’impacte sobre negocis i els comptes públics, però que s’oblidi com afecta les persones”, ha recriminat López durant la sessió de control a Govern celebrada aquest dijous al Consell General. El parlamentari ha deixat clar la “preocupació” pel fet que des de l’executiu “no s’entengui que qui realment passa dificultats és l’assalariat o el pensionista que no percep prou ingressos”. Per això, ha afirmat que “seria bo que la inquietud fos primer per la gent que rep aquest salari mínim”.

A preguntes del conseller, el ministre d’Interior, Xavier Espot, ha xifrat en uns 400.000 euros el cost per a les finances públiques que tindria l’increment proposat des del PS –i refusat en el darrer debat d’orientació política-. López ha posat en relleu que aquesta quantitat, comparada amb altres partides del pressupost, no hauria de ser prohibitiva. “El problema se situaria a l’entorn de 0,25 rotondes (si prenem una rotonda d’1,5 milions d’euros de cost mitjà com a unitat de mesura)”, ha afirmat, tot recordant les inversions milionàries efectuades amb algunes infraestructures viàries.

En una altra pregunta, el conseller del PS ha demanat a Martí els motius pels quals, malgrat la paraula donada davant la junta de presidents, es va negar a facilitar el contracte i l’abast de l’encàrrec realitzat a l’auditora PricewaterhouseCoopers per a la revisió dels comptes de BPA. El cap de Govern ha admès que “no sempre hem estat prou diligents” amb les demandes vinculades a l’afer i també que, tot i que la petició d’informació va ser tramitada pel PS al juny, no va ser fins fa tot just quinze dies quan es va decidir a enviar-la a l’INAF, organisme que havia encarregat els treballs.

Davant aquestes respostes, López no s’ha mossegat la llengua. “Vostè ha fet tot el possible perquè no tinguem aquesta informació”, ha denunciat, per després criticar que “se’ns vol menystenir”. Bona prova d’aquesta voluntat seria que “ha tingut quatre mesos la demanda ficada en un calaix”. A banda, ha posat en relleu, el desig d’amagar informació arriba a tal extrem que, fins i tot, s’estaria perjudicant la imatge d’organismes com la sindicatura. “Amb la seva explicació, m’està dient que són ells qui han fet malament la feina”, ha apuntat, per després indicar que “veig que està disposat a anar contra tothom”.

L’enfrontament pel cas BPA també s’ha vist posteriorment quan López ha preguntat els motius pels quals el cap de Govern, durant el darrer debat d’orientació política, va anunciar que la resolució de l’afer s’allargaria fins el gener, un fet que preocupa, i força, al PS. “No serà res de nou si després d’unes eleccions arriben unes determinades notícies; tenim un exemple proper”, ha apuntat el parlamentari socialdemòcrata, tot recordant que el dia 13 de desembre s’han de celebrar comicis comunals. “Es guarda alguna sorpresa per a després?”, li ha demanat expressament, per també lamentar que “passen els mesos i creixen els dubtes”. El conseller ha deixat ben clar que la confiança en Martí en aquest afer s’ha perdut i que “vostè és l’únic responsable”.



Durant la sessió, Rosa Gili també ha preguntat al Govern per si es preveu elaborar properament una nova llei per regular l’ús d’aigua. La consellera ha argumentat que l’actual “és poc completa i obsoleta” sobretot quan en l’horitzó hi ha projectes que poden tenir un gran impacte als rius com ara les minicentrals. Per tot això, ha afirmat que “és indispensable” un text que “estableixi un marc per a la política comú de l’aigua”. Des del Govern, la ministra Sílvia Calvó ha admès que faria falta aprofundir aquesta regulació però a la vegada ha expressat que no és, per ara, la prioritat.

De la seva banda, a preguntes de Gerard Alís, el portaveu de Govern, Jordi Cinca, ha reconegut que, ara mateix, la CASS no té un sistema per facilitar als assegurats una simulació de com quedarà la seva pensió. El conseller ha lamentat que, malgrat l’important canvi efectuat a la llei sobre la companyia la passada legislatura, que comporta “importants retallades”, des de DA “no s'ha fet cap pedagogia ni explicació als ciutadans” i ha reclamat que es doti la parapública “dels mitjans perquè puguin facilitar aquesta informació”.

Un darrer tema pel qual s’han interessat els consellers socialdemòcrates ha estat l’estat de la gespa de l’Estadi Nacional, fruit de nombroses crítiques des del món del futbol, incloses les de representants de la pròpia UEFA. Pere López ha lamentat que “quan els duels internacionals tenen un component important en la imatge del país” s’hagi d’escoltar “partit rere partit” retrets per “les males condicions” i, en canvi, “sembli que el Govern no pot trobar cap solució”.

La pròpia ministra d’Esports, Olga Gelabart, ha reconegut que la gespa no és la millor per practicar futbol. Malgrat això ha apuntat que, en principi, no es preveu buscar cap millora. “Es va triar una opció no encertada i ens està donant problemes i el Govern no ho vol reconduir”, ha afirmat el parlamentari del PS, que ha recordat que es va optar per un projecte per a la gespa “que no era el que la UEFA recomanava”.

Segurament haureu escoltat moltes vegades a persones que es queixen de que Andorra no disposa d’oferta cultural, que no arriben obres de teatre, concerts, exposicions, que tenim poques sales de cinema i que, per aquest motiu, cal desplaçar-se a algun dels nostres països veïns.

És cert que un país de menys de 80.000 habitants no podrà mai comparar-se a una ciutat com Barcelona, per exemple, ja que aquesta darrera té un públic objectiu de més de tres milions de persones.

Tot i això, i sent conscients de la nostra petitesa, cal recordar que en el nostre país la oferta cultural és molt rica. Algunes vegades promoguda per privats i altres vegades impulsada per les diferents administracions. És cert que massa sovint hi ha una descoordinació entre el ministeri de cultura i cadascun dels departaments encarregats dels comuns de les 7 parròquies, fent que coincideixin actes en un mateix cap de setmana i no podem gaudir-los tots.

No obstant, cada any tenen lloc a Andorra la Temporada de Música i dansa, el Festival Narciso Yepes, la Temporada de Teatre i altres accions culturals repartides per la nostra geografia que fan que, per exemple, aquest any haguem pogut gaudir d’un gran concert de Sir Elton John.

Els nostres museus són força coneguts i en podem destacar el de la miniatura, el museu de la moto, el del perfum, el museu del tabac i el Centre d’Art d’Escaldes-Engordany. Aquest darrer, amb exposicions itinerants i permanents de gran qualitat.

Possiblement l’oferta de museus, música i teatre és més coneguda i s’està consolidant, donant la sensació que el cinema i la literatura estan en una altra divisió.

Aquells que em coneixeu sabeu que sóc un amant del cinema, de molts gèneres diferents. Aquesta passió em va portar ara fa tres anys a assistir per primera vegada al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. Arrel d’aquella experiència vaig decidir ser-hi present cada any i aquest 2015 la cita s’ha repetit del 9 al 18 d’octubre.

Estic convençut que gairebé tothom coneix aquest festival, encara que sigui d’oïdes, ja que és un dels més importants a nivell mundial dins el gènere fantàstic i de terror. El que potser no sap tanta gent és que va començar fa 48 anys com una idea d’uns amics de mostrar pel•lícules diferents en un lloc de platja, després d’acabar l’època estival.

Salvant les diferències, sobretot pressupostàries, des de l’any passat a Andorra té lloc el que s’anomena “30 dies Festival de cinema fantàstic a Andorra” i que va tenir una gran acollida en la seva presentació al 2014. Aquesta setmana passada s’han presentats els noms i horaris de les pel•lícules i curts que s’hi projectaran, alguns dels quals han estat vistos a Sitges, el que demostra la qualitat del nostre festival que es podrà veure aquest novembre. A més a més, no ens podem oblidar del Festival ull-nu, que aplega joves creadors audiovisuals dels Pirineus i que sempre té una bona participació andorrana.

Pel que fa a la literatura, el 2014 vam poder viure una experiència diferent amb la presentació de la setmana de la novel•la negra, que va aplegar diversos autors i molts amants del gènere. Esperem que aquest any podem tornar a gaudir-la.

Lluny del que ens pot semblar a priori, com podeu comprovar, en aquest petit país de menys de 80.000 habitants, hi ha una gran demanda i molt bona acceptació de l’oferta cultural. Només cal que les 8 administracions es coordinin millor, que se’n faci més i millor publicitat i, d’aquesta manera, cada vegada més gent pugui ser conscient de que no cal creuar les fronteres per gaudir de la cultura.

Els consellers general del Partit Socialdemòcrata han presentat una modificació de la Llei de la nacionalitat l’objectiu principal de la qual és que es redueixin fins a deu –actualment està a vint- els anys de residència necessaris al país per accedir al passaport andorrà. Aquest dimecres, Pere López i Gerard Alís han presentat un text que té, segons ha explicat el també president del grup mixt, tres motivacions principals.

La primera, afavorir la integració dels residents. En aquest àmbit, ha apuntat López, amb l’actual legislació “el balanç en termes d’integració és insatisfactori” ja que “per diferents motius, però principalment pels requeriments per adquirir la nacionalitat, molts ciutadans no poden participar activament a nivell polític i associatiu”.

Una segona motivació té a veure amb la necessitat d’homologació als estàndards internacionals. López ha argumentat que “de la mateixa que s’han fet passos cap a l’homologació a nivell econòmic i financer, aquests també han d’abastar altres polítiques com ara les socials i l’àmbit dels drets i de les llibertats”. A la vegada, ha posat sobre la taula les vegades que el Consell d’Europa ha recomanar reduir fins a deu els anys de residència necessaris per poder demanar la nacionalitat.

I el tercer motiu, ha explicat el conseller del PS, és “polític”. López ha recordat que la darrera vegada que el PS va presentar una proposició legislativa, els 22 consellers de DA van votar en contra de la seva admissió a tràmit. Tot i això, el cap de Govern, Toni Martí, “es va comprometre a portar el debat de nou al Consell abans de finals de legislatura”. Per això, i malgrat que finalment no ho va fer, des del partit s’entén que “recollint les seves paraules hi ha una predisposició a que el tema sigui debatut”.

El text tramitat preveu, a banda de la reducció dels anys necessaris a deu, fer que aquests no siguin necessàriament continuats tret dels darrers cinc. També s’adapten altres terminis ja reduïts com els que actualment es demanen als nets d’un andorrà (passaria de quinze a set) o a qui hagi cursat íntegrament l’escolaritat obligatòria a centres del país (es proposa que els anys d’escola necessaris passin de deu a només cinc).

La proposició de llei ja ha estat publicada al Butlletí del Consell General. Ara el Govern disposa de temps fins el proper 11 de novembre per emetre el seu criteri i, un cop aquest estigui publicat, el text se sotmetrà a la consideració del ple per si es pren o no en consideració. Gerard Alís ha posat en relleu que “el que és important és que podem debatre” i ha lamentat que “fins ara sempre se’ns ha dit que ara no toca”. De la seva banda, López ha admès que actualment hi ha molta gent que ja compliria els requisits previstos a la legislació que opten per no demanar el passaport. “Els experts ja diuen que hi ha una primera etapa on es vol participar activament però, després, si no es pot fer, es va perdent l’interès”, ha explicat el president del grup mixt, tot argumentant que, justament, la reducció a deu anys ajudaria a evitar aquest procés de desafecció.
 

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata, David Rios, ha refermat la voluntat que la formació té d’arribar a acords amb forces progressistes de cara a les properes eleccions comunals. La intenció, ha explicat, és poder presentar al major nombre possible de parròquies “un front comú” per poder fer oposar-se a “les polítiques d’austeritat i les retallades que han patit els ciutadans”. Dins d’aquesta unió ha donat per fet el pacte amb Verds, Iniciativa Ciutadana (IC) i diferents persones independents i ha afirmat que es buscarà fins a l’últim moment poder incorporar a Socialdemocràcia i Progrés (SDP).

“Apostem per la fórmula de Junts”, ha indicat, en referència a la coalició amb que PS, Verds i IC van concórrer a les passades generals, tot recordant que “a Encamp, Andorra la Vella i a Escaldes va donar bon resultat”. Però ara “volem ampliar-la el màxim possible” i no pas fer “un experiment que no sabem com pot funcionar”. Sobre la presència d’SDP en aquestes llistes, ha deixat clara “la ma estesa” en tot moment però ha posat en relleu que cal “parlar del programa” i també que “els ciutadans han de poder identificar qui forma part d’aquest front comú, saber qui està darrera d’aquesta opció i poder identificar els grups que formen part”.

Rios ha admès que, ara per ara, la fórmula que proposa SDP –plataformes sense sigles- no s’adequa a aquest plantejament tant per la negativa a portar sigles com per la manca d’un programa. “No podem formar part d’una plataforma que no té clars els objectius de la seva política”, ha argumentat. I, malgrat tot, ha deixat clar que es mantindrà fins el darrer instant “la porta oberta” a un possible pacte ja que tancar un pacte “ens faria ser més forts”.

El primer secretari del PS ha indicat que es treballa intensament per presentar llistes a sis parròquies, tot i admetre que és a la capital, a Escaldes i a Encamp on la feina està més avançada i on es pot garantir ja “candidatures fortes”. A Canillo, Sant Julià i Ordino la situació està més complicada però s’intentarà tot fins el darrer instant. Ara per ara, la única parròquia on el PS ha decidit ja no presentar llista és a la Massana i, justament, en una postura que té com a objectiu reforçar el pacte de Junts.

“Els Verds ens van demanar que no féssim llista. Si estàs en una coalició sempre hi ha un estira i afluixa i entenem que això pot facilitar un pacte que ens beneficiï a tots”, ha apuntat Rios, tot recordant que la formació ecologista tindrà una representant a la llista de Ciutadans Compromesos. A aquesta parròquia, el que farà el PS “és donar llibertat de vot” als militants.

A tres mesos d’unes eleccions comunals, després d’adonar-se de la incapacitat negociadora per aplanar el camí d’aquelles relacions amb Saetde de les quals UP+DA va fer el cavall de batalla de la campanya del 2011, i en el mateix moment en què els ciutadans del Pas feien balanç de l’abandonament inversor per part de casa comuna durant aquest mandat s’havia de desviar l’atenció cap a un altre costat, calia córrer i fer sonar la campana.

La gran capacitat negociadora, però, s’ha acabat traduint en una convocatòria d’un consell de Comú extraordinari per posar damunt la taula un document que, tal com explicita el títol, recull les “intencions” (obviant-ne l’adjectivació) que tenen el Comú i Saetde per tal que aquesta societat executi un projecte inversor al terreny de concessió.

No tornaré a aplaudir, perquè no vull fer-me pesat, la idoneïtat del projecte inversor a peu de pistes del Pas que Saetde ha posat damunt la taula, perquè tots coincidim en què és bo i en el revulsiu que representarà per la nostra parròquia.

Tampoc em centraré en els pactes que recull aquest ‘acord d’intencions’ (allargament de la concessió, rebaixa cànon...) perquè els hem sentit i llegit a bastament els darrers dies i perquè qualsevol dels punts en qüestió és negociable en l’àmbit de la més absoluta transparència i legalitat.

L’objecte de l’anàlisi és, doncs, de què serveix signar un document que recull una sèrie de pactes que, segons el cònsol, no se sap tècnicament ni jurídicament com es desenvolupen. La resposta, la reprodueixo a partir de l’àudio del Consell: “Per respondre molt planerament és una forma de marcar una voluntat política de tirar endavant aquesta nova relació de projectes i inversions cap al Comú d’Encamp”. Una forma de marcar una voluntat política? La forma de marcar una voluntat política de tirar endavant una nova relació és signar un acord d’intencions? Què era aleshores el compromís que van contraure amb els ciutadans de la parròquia el desembre del 2011? O és que les “intencions” que plasmaven en el seu programa electoral no es fan efectives fins que els ciutadans signen físicament un acord amb els gestors de la cosa pública?

En definitiva, tot allò a què la majoria s’havia compromès durant la campanya del 2011 en relació amb Saetde i que plasmaven de forma esbiaixada en forma d’”intencions” en el seu programa electoral, torna a ser damunt la taula, amb la mateixa forma que tenia fa gairebé quatre anys. Per entendre’ns, és la fórmula del recordatori per anunciar que allò que havien dit que aconseguirien de millorar les relacions amb Saetde s’ha traduït en un document en paper de quatre pàgines a tres mesos de les eleccions que diu que tenen la intenció de fer això i allò perquè la societat concessionària executi una inversió d’11 milions d’euros a peu de pistes del Pas.

Paral•lelament, quan vaig demanar al Consell, punt per punt, com es feia per desenvolupar cada un dels “això i allò”, la resposta era que encara no ho sabien, però que ara s’encetarien els mecanismes tècnics i legals per esbrinar-ho. Ara? A tres mesos de les eleccions? Després de gairebé quatre anys de mandat de fer la puta i la Ramoneta amb aquest tema? Vaja, que ens tenen ben presents a tots els ciutadans i ens recorden que a tres mesos de les eleccions encara no s’han oblidat del tot d’allò que plasmaven com a compromís, encara que avui no tingui cap mena de forma ni garantia.

Molts ciutadans del Pas de la Casa i Encamp, i em consta perquè en alguns casos també m’ho han fet arribar directament, no entenen perquè una societat concessionària no pot executar inversions en el seu terreny d’explotació sense demanar res a canvi, quan el benefici que se n’extreurà d’aquestes millores també repercutirà directament sobre els comptes de la societat. I arribats a aquest punt, s’imaginen que d’aquí a 6 anys, per exemple, Saetde es plantegi executar un nou projecte de millora i demani altra vegada un allargament de la concessió o una nova rebaixa del cànon? Hem d’entendre, doncs, que el gran triomf d’aquesta majoria és firmar, a les portes de les eleccions, un tros de paper amb Saetde que preveu una inversió per part d’aquesta societat si nosaltres som capaços de cedir en una sèrie de punts sense tenir ni la més remota idea de com s’ha de fer per cedir en aquests aspectes? Gran triomf, sí senyors!

Però anem al gra, perquè molts de vostès es demanaran què és el que penso que s’hauria d’haver fet i com s’hauria d’haver fet. Un bon gestor dels interessos públics és aquell que hauria tingut la capacitat de seure a la taula per adaptar la concessió perquè l’acció inversora vagi més enllà d’un projecte a 4 anys vista per no haver de seure a la taula novament perquè una nova inversió s’hagi de traduir en un nou allargament de la concessió i una nova rebaixa del cànon.

Un bon gestor dels interessos públics no busca la campanada en forma de burda maniobra electoralista per camuflar la poca capacitat negociadora, sinó aquell que busca el rèdit a llarg termini en benefici dels interessos dels ciutadans en forma d’acords que ells mateixos diuen que no van més enllà de la “intencionalitat”.

Una altra vegada, no ens enganyem, els problemes no s’aborden, sinó que s’ajornen.

Tal i com es va anunciar dijous en roda de premsa, el conseller del Partit Socialdemòcrata i president del grup mixt, Pere López, ha tramitat una pregunta urgent al Govern que haurà de ser resposta el proper dijous, durant la sessió de control a l’executiu al Consell General. El parlamentari demana al màxim responsable de l’executiu, Toni Martí, perquè “ha faltat a la seva paraula davant la Junta de Presidents” i no ha tramés la informació que se li va demanar en relació als contractes i a l’encàrrec fet a l’auditora PricewaterhouseCoopers per a la revisió dels comptes de BPA.

López recorda que Martí va agafar el compromís d’enviar la informació sobre l’afer que se li demanés des del Consell General i que, en cas que aquesta no estigués en mans de Govern sinó d’entitats com ara l’INAF, la UIF o l’AREB, se’ls enviaria una carta per reclamar-la i es passaria als parlamentaris la resposta, fos quina fos.

Aquesta paraula, però, no va ser acomplerta amb la demanda d’informació feta pel PS en relació a l’encàrrec fet a l’auditora nord-americana. Per “sorpresa i incredulitat”, i malgrat el compromís agafat per Martí “davant el propi síndic general i els presidents de grup”, en la resposta no hi havia la documentació reclamada ni “cap comprovant que evidenciï que s’ha complert la paraula d’enviar la demanda a les entitats afectades”.

Per al PS els fets tenen “gravetat” ja que provoquen que els consellers “no puguem disposar de la informació sol•licitada”. Aquest seria, a l’entendre de la formació “l’objectiu del cap de Govern” en el que, s’assegura, “és una nova burla a les institucions del país i al conjunt del Consell General”.