Segurament haureu escoltat moltes vegades a persones que es queixen de que Andorra no disposa d’oferta cultural, que no arriben obres de teatre, concerts, exposicions, que tenim poques sales de cinema i que, per aquest motiu, cal desplaçar-se a algun dels nostres països veïns.

És cert que un país de menys de 80.000 habitants no podrà mai comparar-se a una ciutat com Barcelona, per exemple, ja que aquesta darrera té un públic objectiu de més de tres milions de persones.

Tot i això, i sent conscients de la nostra petitesa, cal recordar que en el nostre país la oferta cultural és molt rica. Algunes vegades promoguda per privats i altres vegades impulsada per les diferents administracions. És cert que massa sovint hi ha una descoordinació entre el ministeri de cultura i cadascun dels departaments encarregats dels comuns de les 7 parròquies, fent que coincideixin actes en un mateix cap de setmana i no podem gaudir-los tots.

No obstant, cada any tenen lloc a Andorra la Temporada de Música i dansa, el Festival Narciso Yepes, la Temporada de Teatre i altres accions culturals repartides per la nostra geografia que fan que, per exemple, aquest any haguem pogut gaudir d’un gran concert de Sir Elton John.

Els nostres museus són força coneguts i en podem destacar el de la miniatura, el museu de la moto, el del perfum, el museu del tabac i el Centre d’Art d’Escaldes-Engordany. Aquest darrer, amb exposicions itinerants i permanents de gran qualitat.

Possiblement l’oferta de museus, música i teatre és més coneguda i s’està consolidant, donant la sensació que el cinema i la literatura estan en una altra divisió.

Aquells que em coneixeu sabeu que sóc un amant del cinema, de molts gèneres diferents. Aquesta passió em va portar ara fa tres anys a assistir per primera vegada al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. Arrel d’aquella experiència vaig decidir ser-hi present cada any i aquest 2015 la cita s’ha repetit del 9 al 18 d’octubre.

Estic convençut que gairebé tothom coneix aquest festival, encara que sigui d’oïdes, ja que és un dels més importants a nivell mundial dins el gènere fantàstic i de terror. El que potser no sap tanta gent és que va començar fa 48 anys com una idea d’uns amics de mostrar pel•lícules diferents en un lloc de platja, després d’acabar l’època estival.

Salvant les diferències, sobretot pressupostàries, des de l’any passat a Andorra té lloc el que s’anomena “30 dies Festival de cinema fantàstic a Andorra” i que va tenir una gran acollida en la seva presentació al 2014. Aquesta setmana passada s’han presentats els noms i horaris de les pel•lícules i curts que s’hi projectaran, alguns dels quals han estat vistos a Sitges, el que demostra la qualitat del nostre festival que es podrà veure aquest novembre. A més a més, no ens podem oblidar del Festival ull-nu, que aplega joves creadors audiovisuals dels Pirineus i que sempre té una bona participació andorrana.

Pel que fa a la literatura, el 2014 vam poder viure una experiència diferent amb la presentació de la setmana de la novel•la negra, que va aplegar diversos autors i molts amants del gènere. Esperem que aquest any podem tornar a gaudir-la.

Lluny del que ens pot semblar a priori, com podeu comprovar, en aquest petit país de menys de 80.000 habitants, hi ha una gran demanda i molt bona acceptació de l’oferta cultural. Només cal que les 8 administracions es coordinin millor, que se’n faci més i millor publicitat i, d’aquesta manera, cada vegada més gent pugui ser conscient de que no cal creuar les fronteres per gaudir de la cultura.

A tres mesos d’unes eleccions comunals, després d’adonar-se de la incapacitat negociadora per aplanar el camí d’aquelles relacions amb Saetde de les quals UP+DA va fer el cavall de batalla de la campanya del 2011, i en el mateix moment en què els ciutadans del Pas feien balanç de l’abandonament inversor per part de casa comuna durant aquest mandat s’havia de desviar l’atenció cap a un altre costat, calia córrer i fer sonar la campana.

La gran capacitat negociadora, però, s’ha acabat traduint en una convocatòria d’un consell de Comú extraordinari per posar damunt la taula un document que, tal com explicita el títol, recull les “intencions” (obviant-ne l’adjectivació) que tenen el Comú i Saetde per tal que aquesta societat executi un projecte inversor al terreny de concessió.

No tornaré a aplaudir, perquè no vull fer-me pesat, la idoneïtat del projecte inversor a peu de pistes del Pas que Saetde ha posat damunt la taula, perquè tots coincidim en què és bo i en el revulsiu que representarà per la nostra parròquia.

Tampoc em centraré en els pactes que recull aquest ‘acord d’intencions’ (allargament de la concessió, rebaixa cànon...) perquè els hem sentit i llegit a bastament els darrers dies i perquè qualsevol dels punts en qüestió és negociable en l’àmbit de la més absoluta transparència i legalitat.

L’objecte de l’anàlisi és, doncs, de què serveix signar un document que recull una sèrie de pactes que, segons el cònsol, no se sap tècnicament ni jurídicament com es desenvolupen. La resposta, la reprodueixo a partir de l’àudio del Consell: “Per respondre molt planerament és una forma de marcar una voluntat política de tirar endavant aquesta nova relació de projectes i inversions cap al Comú d’Encamp”. Una forma de marcar una voluntat política? La forma de marcar una voluntat política de tirar endavant una nova relació és signar un acord d’intencions? Què era aleshores el compromís que van contraure amb els ciutadans de la parròquia el desembre del 2011? O és que les “intencions” que plasmaven en el seu programa electoral no es fan efectives fins que els ciutadans signen físicament un acord amb els gestors de la cosa pública?

En definitiva, tot allò a què la majoria s’havia compromès durant la campanya del 2011 en relació amb Saetde i que plasmaven de forma esbiaixada en forma d’”intencions” en el seu programa electoral, torna a ser damunt la taula, amb la mateixa forma que tenia fa gairebé quatre anys. Per entendre’ns, és la fórmula del recordatori per anunciar que allò que havien dit que aconseguirien de millorar les relacions amb Saetde s’ha traduït en un document en paper de quatre pàgines a tres mesos de les eleccions que diu que tenen la intenció de fer això i allò perquè la societat concessionària executi una inversió d’11 milions d’euros a peu de pistes del Pas.

Paral•lelament, quan vaig demanar al Consell, punt per punt, com es feia per desenvolupar cada un dels “això i allò”, la resposta era que encara no ho sabien, però que ara s’encetarien els mecanismes tècnics i legals per esbrinar-ho. Ara? A tres mesos de les eleccions? Després de gairebé quatre anys de mandat de fer la puta i la Ramoneta amb aquest tema? Vaja, que ens tenen ben presents a tots els ciutadans i ens recorden que a tres mesos de les eleccions encara no s’han oblidat del tot d’allò que plasmaven com a compromís, encara que avui no tingui cap mena de forma ni garantia.

Molts ciutadans del Pas de la Casa i Encamp, i em consta perquè en alguns casos també m’ho han fet arribar directament, no entenen perquè una societat concessionària no pot executar inversions en el seu terreny d’explotació sense demanar res a canvi, quan el benefici que se n’extreurà d’aquestes millores també repercutirà directament sobre els comptes de la societat. I arribats a aquest punt, s’imaginen que d’aquí a 6 anys, per exemple, Saetde es plantegi executar un nou projecte de millora i demani altra vegada un allargament de la concessió o una nova rebaixa del cànon? Hem d’entendre, doncs, que el gran triomf d’aquesta majoria és firmar, a les portes de les eleccions, un tros de paper amb Saetde que preveu una inversió per part d’aquesta societat si nosaltres som capaços de cedir en una sèrie de punts sense tenir ni la més remota idea de com s’ha de fer per cedir en aquests aspectes? Gran triomf, sí senyors!

Però anem al gra, perquè molts de vostès es demanaran què és el que penso que s’hauria d’haver fet i com s’hauria d’haver fet. Un bon gestor dels interessos públics és aquell que hauria tingut la capacitat de seure a la taula per adaptar la concessió perquè l’acció inversora vagi més enllà d’un projecte a 4 anys vista per no haver de seure a la taula novament perquè una nova inversió s’hagi de traduir en un nou allargament de la concessió i una nova rebaixa del cànon.

Un bon gestor dels interessos públics no busca la campanada en forma de burda maniobra electoralista per camuflar la poca capacitat negociadora, sinó aquell que busca el rèdit a llarg termini en benefici dels interessos dels ciutadans en forma d’acords que ells mateixos diuen que no van més enllà de la “intencionalitat”.

Una altra vegada, no ens enganyem, els problemes no s’aborden, sinó que s’ajornen.

Els consellers del Partit Socialdemòcrata del comú d’Escaldes-Engordany, Cèlia Vendrell i Aleix Mañosas, han criticat els pocs avenços realitzats fins ara per la comissió de gestió de la Vall del Madriu-Perafita Claror. Ho han fet durant la sessió de la corporació celebrada aquest divendres, on també han demanat poder reunir-se amb l’empresa que està treballant en la creació de l’organisme de recaptació comunal, demanda que ha estat denegada des de la majoria de Demòcrates per Andorra.

Un dels punts de l’ordre del dia era la ratificació dels acords adoptats per la comissió i en la seva intervenció Vendrell ha retret diferents aspectes a la majoria. El principal, la sensació que la situació “és la mateixa que fa quatre anys” ja que la feina que s’ha fet no s’ha centrat en “la part més bàsica” i això, ha recordat, ha generat crítiques de la mateixa UNESCO. “Què volem fer amb la vall i quina és l’estratègia d’accés? Els temes més candents no s’han tocat”, ha apuntat. Com a exemple, ha posat la normativa, fins ara inexistent, que reguli l’entrada a la zona amb vehicles de motor. Ha recordat que, ara, tot just tres anys i mig després de la constitució de l’òrgan, “s’ha encarregat a un despatx d’advocats la seva realització”.

La consellera socialdemòcrata també ha retret a la majoria demòcrata que la comissió intentés tirar endavant una crema de gespet sense atenir les recomanacions del CENMA, iniciativa que va quedar aturada des del ministeri d’Interior. També ha lamentat que, malgrat tenir la major part del territori de la vall, el comú d’Escaldes no hagi lluitat per l’emplaçament del centre d’interpretació ni per la gestió de l’arxiu, tots dos ara a Andorra la Vella.

En un altre moment de la sessió, Vendrell i Mañosas han sol•licitat poder mantenir una reunió amb representants de l’empresa contractada a la reunió de cònsols per a la definició del futur organisme de recaptació comunal. Per als dos consellers, les explicacions donades per la cònsol major, Trini Marín, no són suficients i han posat en relleu que es tracta d’un projecte que hauran d’assumir i portar el proper equip comunal, sigui del color polític que sigui. “Aquí hi ha de participar tant la majoria com l’oposició, que ha d’estar molt més informada”, ha reclamat Vendrelll. Marín, però, s’ha negat a fer cas de la petició.

A la sessió també s’ha parlat de les obres a l’hotel Valira per acollir el futur museu Thyssen. Mañosas ha preguntat a la majoria què passarà si, com va anunciar el cap de Govern durant el debat d’orientació política, la col•lecció es trasllada a l’edifici The Cloud quan estigui acabat. El cònsol menor, Marc Calvet, ha assegurat que això no succeirà. Per tant, es pot entendre que, en aquesta qüestió, comú i executiu, malgrat ser tots dos de DA, no comparteixen la mateixa idea.

Aleix Mañosas, un dels dos consellers del Partit Socialdemòcrata a la minoria del comú d’Escaldes-Engordany, ha lamentat el final que ha tingut el Centre d’Interpretació de l’Aigua i del Madriu (CIAM), del qual ha responsabilitzat una majoria a la qual ha acusat “d’haver-lo deixat morir poc a poc”. Durant una entrevista concedida a SER Andorra, el polític també s’ha mostrat crític amb la falta de diàleg de Demòcrates per Andorra (DA) en temes cabdals com ara l’impuls de Vivand i amb la mala planificació en la distribució d’aigua.

“El que ha passat al CIAM és la crònica d’una mort anunciada”, ha afirmat Mañosas, que ha recordat que, des del PS, “sempre hem dit que calia donar-li contingut”, un fet que des de la majoria no s’ha sabut o volgut fer. En aquest sentit, el conseller ha posat sobre la taula que hi havia moltes opcions per impulsar el centre, especialment vincular-ho estretament a la promoció de la vall del Madriu com ara amb excursions que sortissin des d’allà. El problema, ha apuntat, és que per l’actual equip de govern “era un projecte heretat en el qual no es creia”.

A l’hora de fer un balanç del mandat, el polític socialdemòcrata ha posat en relleu que “l’únic pal de paller ha estat exclusivament la contenció i la rebaixa del deute”. Això ha provocat que “tret del darrer any, no hi hagi hagut inversió”. També ha recriminat a la majoria que s’hagi creat un “comú opac amb oposició, ciutadania i els propis treballadors” i que s’hagi convertit en una corporació que ha hagut de fer front a moltes demandes davant la justícia. “Mai un comú n’havia rebut tantes”, ha assegurat, per després apuntar que en molts casos “ha estat per la manca de voluntat de diàleg”.

A l’entendre de Mañosas, un exemple clar d’aquesta afirmació és Vivand. “Un projecte que podia ser bo ha nascut tort”, ha comentat. Preguntat sobre l’eix per a vianants i quin seria el futur en cas que el PS arribés a governar el comú, el conseller ha desgranat la idea d’encetar un procés de converses amb la ciutadania que podria culminar en una consulta que serveixi per “posar negre sobre blanc quina és la voluntat del poble”.

Els talls de subministrament d’aigua viscuts el passat juliol també han estat abordats pel polític del PS durant l’entrevista. “Veiem que el primer problema és que no s’ha fet la inversió suficient per a una bona distribució”, ha indicat, per després recordar que “a CAPESA el comú té un percentatge molt baix quan té la competència de la gestió i distribució de l’aigua”. En la seva opinió, “el nou dipòsit no era una prioritat” i, al final, la manca de planificació va derivar a l’estiu en una situació molt delicada. “Vam estar al límit que l’hospital no tingués aigua; i Caldea, tampoc”, ha remarcat.

Mañosas ha defensat la tasca feta des de la minoria davant dels retrets rebuts últimament tant pels propis consellers de la majoria com pel president de CAPESA, Eduard López Mirmi. “Fem oposició constructiva. Diem el que ens sembla malament i el que ens sembla bé”, ha comentat, per després deixar clar que “no se’ns pot dir que critiquem perquè s’apropen eleccions; ja vam començant el mandat parlant de l’augment del sous”.

Molts de vosaltres ja em coneixeu i d'altres potser encara no. Però tant si em coneixeu com si no, en aquest article m'he proposat presentar-vos les meves diferents facetes. Em dic Cèlia Vendrell, tinc 45 anys i sóc filla d'Escaldes-Engordany. Sóc enginyera superior en Medi Ambient i fa 10 anys vaig engegar una interessant aventura empresarial. També sóc una dona casada i mare de dos adolescents. En tots els àmbits intento ser responsable i estricta quan cal ser-ho, trobant també els moments per riure, fer disbauxa i gaudir. Em sembla que ho aconsegueixo, doncs els qui em coneixen diuen que sóc alegre i que m'implico de debò en els projectes que sento meus

Com a escaldenca ja fa temps que vaig decidir implicar-me en la política per fer que la meva parròquia sigui cada dia un millor lloc per viure i treballar. Fa quatre anys vaig encapçalar la llista del Partit Socialdemòcrata + Independents a les eleccions comunals -aleshores el meu germà Pere em va dir que era “una inconscient”, i potser tenia raó- i des d'aleshores he treballat incansablement des de la minoria comunal amb aquest objectiu. He defensat el diàleg com a base de tota política, he fet totes les aportacions que he considerat convenients -algunes han estat escoltades per la majoria i d'altres no- i he rebutjat totes aquelles accions que he valorat com injustes o perjudicials per a la parròquia. Juntament amb el company de grup Aleix Mañosas hem aconseguit millorar aquelles polítiques necessàries i també hem aconseguit rectificar aquelles errònies. Tots dos hem demanat al Comú, a la majoria comunal, el diàleg tant amb la societat civil, com en el projecte de Vivand per posar un exemple, així com amb els treballadors, en l'eliminació de l'assegurança per al complement a la CASS. En una altra ocasió ja us detallaré d'altres exemples de les nostres intervencions, però com a resum podem dir que hem fet sempre una oposició responsable, en sentit positiu i fent aportacions constructives.

Com a esposa i mare em preocupo pels meus, com no pot ser d'altra manera. Igual que com a empresària em preocupa la situació econòmica i la marxa de la meva empresa. Estar en política representa un sacrifici en aquests camps -els meus fills es queixen sempre que treballo massa-, doncs tant la família com els negocis necessiten una atenció especial i molt de temps, i una part d'aquest he decidit destinar-lo a fer de la meva parròquia un lloc millor, tant per als meus fills i nebots com pels dels meus conciutadans, i també millor per a les empreses. És per això que torno a presentar-me com a candidata a cònsol major pel Partit Socialdemòcrata -el meu germà, que fa quatre anys em va dir inconscient, ara em qualifica de “valenta”, i potser també li hauré de donar la raó- amb renovada il•lusió i empenta, per dur a terme el nostre programa, basat sempre en el diàleg i fruit d'escoltar el que la parròquia necessita.

Des de l’any 1931, un grup d’ecologistes de Florència, van començar a reunir-se i fer convencions per commemorar la mort de Francesc d’Assís, patró dels animals, l’octubre de 1226. Per la seva banda, el 4 d’octubre de 2003, associacions angleses defensores dels animals van decidir fer un esdeveniment anyal per recordar-nos la importància de totes les espècies animals amb les que compartim el nostre planeta. Aquesta data es va convertir, ben aviat, en el Dia Mundial dels Animals arreu del món.

Aquest diumenge ha estat 4 d’octubre i hem pogut veure com les xarxes socials s’omplien d’imatges dels animals de companyia de molts internautes, defensant el dret dels animals i condemnant el maltractament que pateixen massa sovint.

No m’estic referint a l’alimentació i a la lliure elecció de no menjar animals, que trobo molt lícita. En aquest cas estic parlant de la manca de capacitat d’empatia, de solidaritat i de compassió que tenim vers els animals que conviuen amb nosaltres i comparteixen el nostre entorn.

Durant l’estiu som testimonis de barbàries animals en països no molt llunyans. L’exemple més clar i proper el tenim a Tordesillas. Un petit poble de Castellà i Lleó de vora 10 mil habitants que fa anys es va fer famós per la seva tradició de linxar un pobre brau. Sigui com sigui, aquest acte tan esfereïdor es repeteix massa sovint dins les places on es duu a terme allò que anomenen la Fiesta Nacional: un espectacle on en una plaça rodona es troben, d’una banda, un home disfressat amb malles, un barret molt peculiar i unes armes punxegudes i, de l’altra, un brau cansat, espantat i afamat. La lluita sempre és desigual.

Per desgràcia la cosa no acaba aquí. A diversos pobles encara es llencen oques i rucs des de la part més alta dels campanars, es mutilen animals i tot amb el recolzament d’institucions que defensen la tradició dels seus territoris.

Aquí Andorra, per sort, fa anys que no es permet la matança del porc en espais públics, no disposem de plaça de braus i l’única tradició arrelada és la de la caça. Aquesta, per la seva banda, no es basa en mutilar un animal, sinó que un cop mort s’aprofita pràcticament tota la peça i en cap cas es fa de la seva mort un espectacle públic a venerar.

Tot i això, ens els darrers mesos hem viscut una sèrie d’esdeveniments que han fet adonar-se a un conjunt de la població que necessitem una llei seriosa que reguli el maltractament animal i apliqui penes conseqüents als infractors. Aquest tipus de reglament ja el reclamaven alguns partits polítics des de feia anys, però sembla ser que, d’una vegada i per totes, el problema ja l’han vist la resta de forces de l’arc parlamentari.

No podem permetre que un propietari que s’ha descuidat el gos tancat al cotxe en ple estiu o que un home de dubtosa dignitat que ha llençat un gos pel balcó no es trobin amb una acció ràpida, clara i dura per part de la justícia. No hem de considerar un acte de normalitat el fet de veure gossos que durant dies estan bordant al balcó perquè els seus amos han decidit anar a la platja i no tenir cura del seu animal, a qui haurien de considerar un membre més de la seva família.

Des d’aquesta petita finestra, demano la màxima celeritat en incloure el maltractament animal al codi penal i que es treballi de valent per modificar la llei de tinença i protecció per garantir el benestar dels animals en un grau més elevat.

Segons les declaracions de la titular de Medi ambient, Sílvia Calvó, el 18 d’agost d’aquest 2015, en un parell de setmanes s’havia de lliurar un esborrany de projecte en aquest sentit.

Espero que així hagi estat i que en breu podem veure com s’aproven les modificacions necessàries per evitar que es repeteixin els darrers casos de maltractament animal i, en cas que els tornem a veure, almenys, puguin ser condemnats com es mereixen. De moment, cal donar gràcies i reconèixer el treball de totes les associacions i els voluntaris que defensen els animals, sense els quals aquests petits éssers es trobarien molt més desemparats. Altre cop, gràcies.

Durant les darreres setmanes hem pogut veure la campanya electoral de les eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya. Lluny de ser com la d’anys anteriors, aquesta vegada tenia un sentit diferent, un caràcter plebiscitari. Els integrants de la llista de Junts pel Sí i les CUP, esgotant totes les vies legals i democràtiques possibles, posaven la seva esperança en el seu resultat. Abans d’entrar al que han votat les catalanes i catalans aquest diumenge, fem un petit resum, una pinzellada, de com ha anat la campanya.

Com si es tractés de la famosa tragèdia de Shakespeare, dos bàndols enfrontats, l’un davant de l’altre, utilitzant els seus arguments com a armes per tal de vèncer l’adversari en cadascun dels combats que anaven disputant en forma de debats.

Els uns, anomenats unionistes, defensant el seu vot contrari a una separació de Catalunya de la resta de l’Estat Espanyol. Com hem anat veient, hi ha hagut integrants d’aquesta vessant que han argumentat amb més fortuna que altres. L’exemple més clar l’hem pogut constatar amb les declaracions del President del Govern espanyol, que en una nova demostració de manca de coneixements i habilitat política, tornava a quedar en evidència davant de tota la població. Tampoc podem oblidar totes aquelles declaracions titllades de “campanya de la por”, algunes de les quals es van anar fent enrere per manca d’argumentari.

A l’altra banda del camp de batalla hi trobàvem els independentistes, formats per una amalgama estranya de persones amb visions de país molt diferents, als qui únicament els uneix la voluntat de separar-se d’Espanya. Amb un discurs potent i molt ben estudiat, han anat aguantant les estocades i envestides dels seus adversaris i, tal i com ha recollit la premsa de tots els colors possibles, gairebé sempre han sortit vencedors dels cara a cara i els debats en els que han fet part. D’aquestes intervencions, en podríem destacar el cara a cara entre Junqueras i Margallo, on tot i no arribar a un acord en el gruix dels temes, es va poder veure un duel interessant de dos animals polítics amb la lliçó ben apresa. En aquell dia, Junqueras va guanyar el debat, tot i que no va saber defensar-se amb prou arguments quan el Ministre li feia incís en què gran part del discurs del representant d’Esquerra Republicana es basava en una premissa incerta: que Catalunya formaria part de la Unió Europea en un possible cas d’Independència.

Per sort, no tot han estat discursos i serietat per part dels polítics. El Sr. Miquel Iceta ens ha posat al nota còmica en aquesta campanya, amb el seu ball improvisat a l’obrir la cursa electoral i que, de forma molt encertada, ha anat repetint a tot arreu on ha assistit. Gràcies per aquests moments, de debò.

Tot aquest estira i arronsa, aquesta baralla política, ens ha dut al resultat final de diumenge a la nit. Com era d’esperar, tots hi guanyen i ningú perd, o això diuen. Mirem-ho amb una mica més de calma. Els abanderats de l’independentisme han aconseguit un resultat agre-dolç. Per una banda aconsegueixen una majoria absoluta al Parlament, però moralment no podran fer segons quines actuacions al no haver aconseguit la majoria de vots a les urnes, el seu principal objectiu. Pel que fa als unionistes, Ciutadans emergeix com a segona força al Parlament, en detriment del PP i “Catalunya sí que es pot” aconsegueix treure vots al PSC. Amb tot això, argumenten que el que compta són els vots i no els escons per poder dir que el poble vol la independència.

Arribats a aquest punt hi ha dues coses clares: per una banda hem de recordar que en unes eleccions el que compta són els escons (tot i que no sempre siguin tant representatius com caldria) i per l’altra, que hi ha hagut més gent que no ha dipositat el seu vot a favor de la independència de Catalunya. Potser és el moment idoni perquè l’Estat Espanyol permeti un referèndum per determinar, d’una vegada i per totes, quina és la voluntat del poble català.

Sigui com sigui, queden una sèrie d’incògnites que s’aniran resolent en els propers dies i setmanes i determinaran el futur de milions de persones. De moment, aquest cop sí, ha guanyat la democràcia. Entre els independentistes i els unionistes han aconseguit una mobilització que ha permès una participació rècord. Felicitats a tots i a treballar, que de feina no us en falta.

El comú d’Andorra la Vella va tancar el primer semestre del 2015 amb una reducció d’endeutament propera als 3 milions d’euros. Així s’ha explicat aquest dimarts durant la sessió celebrada per la corporació de la capital. Des del Partit Socialdemòcrata, la consellera Dolors Carmona ha valorat positivament les xifres però ha alertat que s’han d’acabar de consolidar en el que resta d’exercici.

“Els comptes que hem vist fins ara són aquests però és important veure la liquidació final de l’any. Estem contents si és aquesta la previsió”, ha explicat la representant del PS al ple del comú. Carmona ha posat en relleu que durant la sessió s’han aprovat nous crèdits o transferències de diners inicialment no previstes i ha lamentat que “s’hagin de deixar de fer altres activitats per cobrir despeses no pressupostades”.

Un dels punts de l’ordre del dia, justament, era l’aprovació d’un suplement de crèdit de 30.000 euros per ampliar l’enllumenat nadalenc de la parròquia, mesura amb la qual el PS no hi ha estat d’acord. Carmona ha recordat que ja hi ha una partida plurianual important, de 50.000 euros, per aquest capítol. En canvi, ha lamentat, altres èpoques de l’any no es fan prou esforços. “La ciutadania també veu altres coses i necessitats no només les llums de nadal. Un any té més mesos. Si hem d’embellir la parròquia, fem-ho, però no només pel Nadal”, ha reclamat.

El comú d’Encamp ha aprovat l’acord d’intencions que es vol signar amb Saetde perquè l’empresa tiri endavant el projecte de millora del peu de pistes al Pas de la Casa. Ho ha fet únicament amb els vots favorables de la majoria de Demòcrates ja que la representant d’SDP s’hi ha abstingut i el conseller del Partit Socialdemòcrata (PS), Joan Sans s’ha posicionat en contra. Entre d’altres motius, com ha explicat durant la sessió, pel fet que la corporació no té definit encara, i així ha quedat de manifest, com es compliran els diferents compromisos adquirits amb la signatura del document.

“Quan s’ha demanat com es desenvolupaven cadascú dels pactes en tres mesos, se’ns ha dit que els tècnics estan treballant”, ha denunciat Sans. I això suposa que “no saben com s’allarga la concessió a 65 anys, com es rebaixa l’1% del cànon i com es modificarà el terreny de la concessió”. El conseller del PS ha assegurat que no han presentat l’acord al poble “per vergonya” ja que “no tenen ni idea de com es fa” i ha deixat clar que “és molt greu”.

A més, Sans ha reiterat el perill que comporta l’acord per al proper comú. “Tenen un informe jurídic que justifiqui que no contraiem cap responsabilitat administrativa? La resposta ha estat no”, ha posat en relleu. Això provoca que “s’hagi posat contra les cordes a tots els consellers de casa comuna”.

Sans ha lamentat que “una majoria no ha sabut negociar que Saetde inverteixi i faci un projecte d’aquestes característiques sense que els ciutadans del Pas i d’Encamp hi perdem les plomes”. El conseller ha qualificat l’acord de “paper mullat” pel desconeixement de com es tirarà endavant però ha advertit que “és greu que es generi responsabilitat administrativa”.

Malgrat aquesta posició sobre l’acord, ha volgut deixar clar que considera que les obres previstes per la societat seran positives per a la població. “El projecte que se’ns va posar sobre la taula és molt bo, però no amb a canvi d’una proposta que no sabem com definir”, ha argumentat, tot remarcant que “des del primer dia defensem que es un revulsiu importantíssim pel Pas, per la parròquia i pel país”. El problema, ha apuntat, són unes condicions “que no s’han explicat, que s’han ocultat, que generen una responsabilitat administrativa i que lliguen de mans i peus els que vinguin després”.