La consellera general socialdemòcrata Mariona González considera inevitable un augment gradual de les cotitzacions a la Seguretat Social per poder fer viable el sistema públic de pensions. “Un 10% per la branca de jubilació no es pot mantenir, hem d’anar augmentant les cotitzacions a poc a poc per fer que a mitjà i llarg termini el  i sistema sigui sostenible”, va dir González en una entrevista a COPE Andorra-AD Ràdio, en què va acusar el Govern de fer alarmisme amb l’economia de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS).

“La situació no és tan temible com ens volen fer creure [el Govern] i no és veritat que no hi haurà diners per a tots com diu DA”, va indicar González, recordant que les reserves de la CASS a la branca de la vellesa són de 900 milions d’euros. “Tenim un coixí per pagar durant 13 o 14 anys les pensions actuals i el que hem de fer, a més d’augmentar la cotització, és reactivar l’economia”, va assenyalar, ja que el que “no pot ser és que cada cop hi hagi menys assalariats”.

Per la política del PS, el darrer estudi actuarial de la CASS que posa en dubte la viabilitat dels sistema de pensions “no és fiable a més de deu anys vista”, i per això considera que no s’ha d’allargar l’edat de jubilació. Mariona González sí que es va mostrar favorable que la gent que hagi cotitzat menys de 15 anys “no tingui dret a una pensió vitalícia”.

Del que no vol sentir a parlar la consellera general del PS és de rebaixar el valor del punt. “No seria just que canviessin el que tu has estat cotitzant. Farien un mal favor als treballadors, ja que si canviem el valor del punt tindrem unes pensions míseres i la gent no subsistirà”.

González també va ser molt dura respecte a la possibilitat que en un futur s’aposti des del Govern per potenciar les pensions privades. “Si ens demanen l’esforç de cotitzar més, que sigui en un sistema públic garantit per l’Estat, ja que les pensions privades ningú les garanteix”, va advertir. Per la consellera general, incentivar les pensions privades “no és propi d’un Estat que miri tothom igual, ja que les públiques seran de misèria”.

El grup socialdemòcrata pretén saber quantes persones discapacitades, ja sigui de forma eventual o ja sigui a partir de places de nova creació, han treballat o treballen a l’administració des del 2005. Sindicatura va admetre a tràmit, ahir, una pregunta formulada per la consellera general del PS Mariona Gonzàlez. La parlamentària ha presentat la qüestió arran de la polèmica sorgida entre el Govern i els col·lectius que representen persones amb minusvalidesa. I el toc d’advertència del Consell d’Europa amb relació al compliment de la Carta Social.

En la motivació de la pregunta, Gonzàlez recorda que “l’article 57 del Reglament de selecció, promoció i carrera professional de l’Administració general diu: ‘L’Administració general reserva un 2% de les places vacants i de nova creació previstes en cada exercici pressupostari per a ser cobertes per persones discapacitades. Si la persona amb discapacitat supera el procés de selecció, obté la plaça encara que hi hagi altres candidats amb millors puntuacions finals.” La consellera socialdemòcrata demana, a banda de la xifra d’ocupats, si l’administració compleix amb allò que estableix l’esmentat precepte reglamentari i si no arriba al nombre, que s’expliqui quin és el justificant de tal incompliment.

No és casual que quan es parla de propostes de rebaixa de salaris a l’administració es generi un cert neguit entre la població afectada. No és casual que les administracions plantegin opcions d’ajustament salarial per a aquells treballadors que perceben uns salaris que alguns consideren molt elevats. No és casual que alguns partits emfatitzin aquests aspectes en els programes electorals per arrossegar els vots d’aquells que més pateixen la crisi.

El que sí que és casual és que una proposta d’ajustament salarial no es tracti al Comú. El que sí que és casual és que en lloc d’acordar una mesura global per al personal de l’administració els cònsols convoquin d’amagatotis els presidents de només alguns consells en què participa el Comú per passar-los el missatge que s’ha d’ajustar el sou als treballadors d’aquelles empreses. El que sí que és casual és que una consigna que emana del Comú no arribi de forma escrita als consells d’administració en forma de proposta. El que sí que és casual és que aquesta consigna afecti, només, dos persones properes al Grup PS+Independents del Comú d’Encamp.

¿On és la voluntat de diàleg? I és clar que podem seure i parlar-ne, i la majoria sap bé que hi estem oberts.

En la darrera sessió de consell de comú se’ns van dir que aquesta actuació estava motivada per un compromís que havien contret en campanya electoral. ¿Quina actuació? ¿Demanar a dos empreses que s’hauria d’abaixar el salari de dos treballadors que no són ni funcionaris ni agents de l’administració? Tot seguit, ens confessen que la voluntat del govern comunal és estudiar alguna mesura per ajustar tots els salaris dels treballadors de l’administració que perceben més de 3.000 euros, tal com es va fer a Govern. Si aquesta és la veritable voluntat del Comú d’Encamp que l’expliquin públicament, que no costa gaire i, de passada, eludirem malentesos i estalviarem les males interpretacions a què hem convidat les ciutadanes i els ciutadans de la nostra parròquia.

L’adjudicació que va fer el comú, el mes de desembre, de la neteja del centre esportiu i sociocultural del Pas de la Casa a l’empresa Eco Serveis va encendre els ànims ahir durant la sessió de consell de comú. La decisió ja va aixecar polseguera perquè el propietari de l’empresa és Enric Dolsa, que té prohibit presentar-se a concursos amb la seva marca històrica Vallnet, per un deute amb l’administració. Ahir, però, el conseller socialdemòcrata Joan Sans va denunciar que Eco Serveis no era l’empresa que havia aconseguit la puntuació més alta en el procés de selecció, sinó que davant seu hi havia dues empreses més. “S’ha fet una adjudicació en contra dels criteris del plec de bases”, va denunciar Sans, que hi va afegir que “és un error molt greu i estem convençuts que algun mecanisme ha fallat”. Sans va remarcar que només s’havia tingut en compte el criteri econòmic malgrat que en el plec només es puntuava amb 40 punts sobre 100. És per això que va demanar que “no enganyin les empreses dient que avaluen uns criteris que finalment no es tenen en compte”.

El cònsol major, Jordi Mas, va defensar la concessió assegurant que la voluntat del comú era rebaixar el cost del servei i que per tant havia prevalgut el criteri econòmic per sobre de qualsevol altre, ja que totes les empreses complien els requisits, i va avançar que la nova adjudicació permet estalviar 70.000 euros al comú. A Sans, però, no el van convèncer els arguments, i va lamentar que el fet de suspendre la sessió de comú prevista per al mes de gener va impedir assabentar-se de la informació a temps i donar l’oportunitat a les altres empreses de recórrer contra la decisió.

VULNERACIÓ DE DRETS
Mas, però, va rebutjar aquest plantejament. “Crec que no s’ha vulnerat el dret a recórrer a cap empresa. A totes se les va informar de la decisió i van tenir el temps suficient”, va dir. Pel que fa a la supressió de la sessió de comú del gener va indicar que el motiu va ser el fet que l’adjudicació no superava els 150.000 euros (finalment, dels dos lots que s’havien posat a concurs només se’n va adjudicar un) i per tant, no calia debatre l’únic punt previst a l’ordre del dia, ja que la decisió la podia prendre la junta de govern.

La reducció del nombre de sessions de consell de comú també va enfrontar majoria i oposició. Mentre els consellers socialdemòcrates van expressar temors de falta de transparència i d’una reducció de la tasca a la corporació, Mas va assegurar que el calendari tan sols és una “eina de treball” i que si cal ampliar el nombre de plens, es farà.

D’altra banda, ahir també es va donar a conèixer la proposta de la majoria de rebaixar un 10% els salaris dels treballadors de les societats participades que cobren més de 3.000 euros. Joan Sans va criticar que la proposta només s’hagi tramès a dues de les societats (Gasopas i Sercensa) i va expressar la seva preocupació perquè la mesura només afectaria dues persones, una de les quals havia format part de les llistes del PS les passades eleccions comunals. Mas va negar que existeixi “una cacera de bruixes” i va assegurar que és una qüestió que està oberta per negociar-la i tractar-la també a la corporació i que si no s’ha plantejat a Saetde és perquè no tenen la majoria de l’accionariat.

El passat 18 de gener van comparèixer davant els membres de les comissions legislatives de Salut i Medi Ambient i d’Afers Socials el ministre de Finances, Jordi Cinca; la ministra de Salut i Benestar, Cristina Rodríguez, i el president del consell d’administració de la CASS, Josep Delgado, per presentar l’estudi actuarial elaborat per Vincles, una branca del grup assegurador Crèdit Andorrà.

L’estudi afirma que el 2016 les despeses per les pensions superaran els ingressos de les cotitzacions i que cap al 2030 s’esgotaran les reserves de la CASS per satisfer els pagaments.

Jordi Cinca va manifestar que el sistema actual de la CASS és inviable i si no es reforma farà fallida. No és la primera vegada que, aquí i a fora, els bancs que tenen negoci en el sector de les asseguradores anuncien la fi del sistema públic de pensions. L’any 1997 la CASS i BIBM van publicar conjuntament un estudi que assegurava que l’any 2008 les despeses per pensions serien superiors als ingressos totals. Va arribar l’any 2008 i, abans que entrés en vigor la nova Llei de la Seguretat Social, els ingressos superaven àmpliament les despeses i, un cop la nova llei va entrar en vigor, els superàvits de la branca jubilació han estat més grans encara. Curiosament –o no– en l’estudi de Vincles no es fa cap referència a aquests antecedents.

Aquests estudis comparteixen, a més dels més negres pronòstics per a la sostenibilitat de les pensions, una clara ideologia dels seus autors, que estableixen intencionadament les adequades hipòtesis de partida que els permetin arribar als resultats que busquen. El resultat no és un altre que el d’arribar a la conclusió del ministre de Finances que la CASS farà fallida si no es prenen segons quines mesures.

El ministre de Finances i DA, entre altres propostes, ens diuen que el futur de les nostres pensions passa per diversificar-ne la procedència i no limitar-se únicament a percebre diners per part de la CASS.

Això es tradueix a incloure en el sistema complements de jubilació impulsats per les empreses i les assegurances privades. Que quedi clar per a totes i tots els assegurats que un pla de pensions privat no és més que l’estalvi acumulat d’aquell que pot estalviar al llarg de la seva vida. I que aquests estalvis seran finançats per una entitat financera que els invertirà en el mercat financer segons els seus propis criteris. Uns fons que l’Estat no garanteix i que aquesta crisi ha demostrat que poden tenir grans pèrdues, sobretot per als petits estalviadors i cotitzants. Són molts els fons de pensions privats arreu del món que han fet fallida i han deixat en la ruïna els jubilats que hi havien confiat.

¿Quina és la situació al nostre país? La branca de jubilació de la CASS disposa de reserves relativament importants (uns 900 milions d’euros) en comparació amb altres països i, per tant, disposem d’un marge de maniobra molt més ampli. El percentatge que paguem a la CASS per la branca de jubilació (10%) també és molt baix en comparació amb altres països.

Segons la CASS, el Govern i DA, la inversió obligatòria que fem a la Seguretat Social a la branca de jubilació (10%) genera poca confiança i, en canvi, la confiança i la nostra inversió passa per contractar plans de pensions privats.

Els socialdemòcrates sabem que cal anar adaptant- se a l’esperança de vida actual i que cal conscienciar la gent que per assegurar la viabilitat de les pensions a mitjà i llarg termini s’haurà de cotitzar més i, potser, fer altres reformes.

Però els socialdemòcrates defensem que hem de cotitzar –més– i invertir –millor– en el sistema públic de pensions i no pas en plans de pensions privats. Perquè si el que es pretén és que tant les empreses com els assegurats invertim més diners per tal de mantenir i assegurar el nostre nivell de vida habitual en arribar a l’edat de jubilació, ¿per què no fer-ho en el sistema públic de pensions, que està garantit per mandat constitucional?

¿Deu ser perquè obligar les empreses i els assegurats a contractar plans d’estalvi complementaris privats ens portaria que molt del nostre diner estalviat fos gestionat pels bancs, a través de fons d’inversió col·lectiva, sense cap garantia, i milloraria d’aquesta manera els comptes de resultat de beneficis d’aquests?

Aquest seria un sistema de pensions que ens costaria més car, i amb molt de risc ja que les nostres pensions dependrien de l’estabilitat financera del moment.

Els socialdemòcrates, des de la nostra responsabilitat, demanem al Govern que l’esforç inversor que pretenen que fem els assegurats i les empreses en plans de pensions privats el canalitzin cap al sistema públic de pensions (garantit per l’Estat).

També els animem a treballar en la línia d’augmentar el nombre de cotitzants, treballar per un bon creixement econòmic per tal d’augmentar el nivell d’ocupació i rebaixar el nombre d’aturats, millorar el nivell salarial, la qualitat de l’ocupació i la productivitat del treball.

Deixant de banda la crueltat que significa processar i jutjar públicament una persona abans que ho faci cap òrgan judicial suposadament competent, a Andorra ens convindria treure’ns col·lectivament la pàtina d’hipocresia que ens afecta la mirada.

En l’enèsima gran operació antidroga que s’ha fet al país, i que no serà la darrera, a la justícia ja li ha anat bé centrar l’acció i la condemna pública en una sola persona; al ministeri d’Interior i a la Policia ja els ha anat bé lliurar-ne els excrements més sucosos a l’Agència de Notícies Andorrana, i al Diari d’Andorra ja li ha anat bé poder desviar l’atenció d’un país que no rutlla socialment ni econòmicament posant l’èmfasi en fotografies i titulars altament morbosos.

Però el diari oficial i ideològic dels que suposadament ens governen té les seves raons professionals. Que no són ètiques, alerta; són només professionals. S’han centrat en aquella persona que té càrrec públic, que es va presentar a unes eleccions, va guanyar un lloc al Comú i del qual –ens n’havíem oblidat tots plegats– s’esperava una certa coherència i exemplaritat.

Jo, l’exemplaritat –si la pogués demanar a algú– la demanaria als que informen des del Diari d’Andorra perquè tractessin sobre les pràctiques fraudulentes que permeten els casos de doble i triple nacionalitat amb els quals es contribueix a crear vots captius i de gran servitud per a tots els partits polítics actuals sense excepció. És un exemple, però em penso que és un bon exemple.

Si el tema és il·legal, ara que aquesta setmana s’ha confirmat que policies i periodistes s’ajuden i van a l’una i tot indica que han superat l’època en què s’acorralaven davant de l’edifici administratiu del Govern, ¿per què no investiguen aquestes pràctiques il·legals consentides, protegides i protagonitzades per antics i actuals càrrecs electes?

¿Deu ser que un batlle en actiu té la doble nacionalitat i ho impediria? ¿Deu ser que no tenim periodistes d’investigació? ¿Deu ser que la majoria de nosaltres no som policies i no sabem investigar? ¿O que la majoria de nosaltres som exsecretaris d’Estat i exministres i ens fa basarda que se sàpiga la veritat?

¿Qui investiga i qui protegeix els drets dels que no som res més que ciutadans? Ningú.

Passen els mesos i cada cop em sento més orgullós de l’article Sense complexos (BONDIA, octubre del 2012), que vaig escriure per denunciar, entre altres aspectes, que la partitocràcia ofega els veritables ideals i sentiments dels que tenen vocació pública, bones idees i anhels democràtics, tot fent veure com en els partits polítics s’acaben diluint vicis i virtuts dels que els formen.

Sempre he pensat que a Andorra hi hauria d’haver més partits i amb més riquesa ideològica per animar a la participació democràtica i perquè la tria ciutadana no acabés sent gairebé monocolor. I, sobretot, perquè en el partit que encara milito la riquesa ideològica i la meritocràcia individual tinguessin l’efecte desitjat de renovació de  llistes, persones i actituds, amb mecanismes ideats per fer més difícil que la o el número 1 de qualsevol llista –llistes tancades que detesto– pogués triar només gent amiga que l’adularien, el tancarien en una torre d’ivori i no li durien mai la contrària.

La meritocràcia no assolida al Partit Socialdemòcrata i el seu codi ètic més que superat no ens doten de més visió i de més eines per conèixer aspiracions i valors sincers dels aspirants a càrrecs electes.

Han canviat radicalment les normes i els valors. Ara, quan a algú li suposem virtuts i dosis de generositat envers la comunitat i el votem, ens oblidem que, de fet, hi estem projectant les nostres necessitats a través d’un desig col·lectiu, gens contrastat. Li fem un vot de confiança. Mai tan ben dit en política. Un vot de confiança.

Per això, si finalment s’acabés descobrint i demostrant que els seus valors no eren de debò els nostres, se’ns desinflarien altre cop els arguments per continuar creient i confiant en la gestió pública.

Memoritzem una data: gener del 2013.

A partir d’ara no podrem tornar a permetre que no se’ns informi degudament i al minut de les troballes policials amb indicis d’il·legalitat que es duguin a terme entre càrrecs electes, de qualsevol partit o d’independents integrats en qualsevol moviment polític, i en qualsevol institució.

La justícia, Interior i la Policia han posat noves regles al joc de la transparència, que hauran de complir també quan els protagonistes pertanyin a Demòcrates per Andorra o al Partit Liberal. ¿En seran capaços?

Em resisteixo però és impossible. Hauré d’acabar com tothom i aprendre a fer funcionar l’smartphone que vaig heretar ara fa un temps. Diuen que és una gran eina, però també que pot crear addicció. Per compensar, estic pensant en deixar de fumar.

La meva realitat no és ben bé aquesta, però s’hi assembla: de moment, l’aparell –em sembla– encara no em domina. Faig aquesta reflexió llegint a la premsa les conclusions d’un estudi que fa anualment la Fundación Telefónica espanyola sobre la societat de la informació al país veí. D’entrada tinc el dubte de si fiar-me de les dades que hi surten reflectides –per allò de ser pare i padrí–, però un cop constatat –mitjançant Internet, evidentment– que altres companyies de telecomunicacions fan estudis similars –també mitjançant la Fundació corresponent– i que els resultats tampoc són tan diferents, arribo a la conclusió de que segurament no es deuen allunyar gaire de la realitat.

Només algunes dades –recordem que parlem d’Espanya–: gairebé dues terceres parts dels usuaris de telèfon mòbil tenen un d’aquests models dits intel·ligents (a França són, més o menys, la meitat); el 90 per cent de les persones que tenen un smartphone es connecten diàriament a Internet mitjançant el mateix; més d’un 40 per cent dels internautes que estan «enganxats » a la xarxa diuen que és a causa del telèfon (el triple que ara fa un any); una quarta part dels usuaris d’Internet hi estan connectats de forma permanent.

Si l’ús d’Internet ha crescut de forma exponencial any rere any, des de fa uns quants, l’arribada d’aquests aparells ha revolucionat els usos al respecte: ja no cal un ordinador; et pots connectar des de qualsevol lloc; si estàs en una xarxa social –només una? El 80 per cent dels internautes espanyols són usuaris de les mateixes– pots intervenir de forma immediata. I n’hi podríem afegir més.

Una nota sobre les xarxes, per acabar: els usuaris es comuniquen cada dia, mitjançant les mateixes, amb 23 persones, mentre que en persona només ho fan amb 16.

El cap de Govern, Toni Martí, va encetar la campanya electoral del 2011 visitant el Pas de la Casa. Va ser un gran gest simbòlic que s’ha quedat en això: un gest simbòlic.

El tancament de la carretera RN20 per part de les autoritats franceses des del divendres 18 fins al dilluns 21 de gener, ha posat de manifest la nul·la preocupació dels membres del Govern pels interessos dels ciutadans i empresaris del Pas de la Casa.

Feia dies que s’anunciaven grans nevades. El dimarts 15 de gener a les 11 del matí, després que el caos circulatori provocat per les nevades hagués desaparegut, el cap de Govern va constituir un flamant comitè de crisi en què, curiosament, no hi faltava una càmera d'RTVA per captar aquell moment històric. Un comitè de crisi que va ser incapaç de preveure que els anuncis reiterats de la previsió de mal temps i de nevades podria provocar uns efectes adversos sobre els accessos al nostre país pel costat francès.

El divendres, a les 17 h, la Prefectura de l’Arieja va decidir tancar per risc d’allaus les carreteres RN20 i RN22 des d’Ax-les-Thermes. El dissabte al matí, comerciants, hotelers i empresaris del sector dels allotjaments turístics no tenien notícies oficials sobre la durada d’aquest tall amb tot el què això comporta. Dissabte a la tarda, els dos signataris d’aquest article ens vam desplaçar al Pas de la Casa. Feia impressió veure els carrers completament buits de turistes en un cap de setmana de temporada altíssima.

Ens vam reunir amb diversos comerciants que manifestaven les queixes per les pèrdues econòmiques que genera el tancament d’aquest accés. El pitjor del cas, però, és que cap autoritat oficial s’havia posat en contacte amb ells per informar-los de la situació i dels esforços que s’estaven fent per restablir el trànsit amb França (si és que se n’estaven fent). Els empresaris del Pas es mantenien informats a través de pàgines web franceses com www.dirso.fr i per les xarxes socials. Fins i tot la consulta dels horaris dels combois excepcionals que permetien connectar periòdicament el Pas de la Casa amb Ax-les-Thermes s’havia de fer a través de fonts franceses.

Entenem que davant el mínim risc de pèrdua de vides humanes o de danys personals o materials s’han d’extremar totes les precaucions, costi el que costi. També entenem que és responsabilitat exclusiva de la Prefectura de l’Arieja obrir o tancar la carretera segons convingui i que el Govern d’Andorra no pot actuar directament fora les nostres fronteres. 

El que els ciutadans i empresaris del Pas de la Casa no entenen, i nosaltres tampoc entenem, és que el Govern no tingui permanentment informada la població, amb tots els mitjans que té al seu abast. No entenem que fins després de la nostra roda de premsa de dissabte dia 19 a les set de la tarda denunciant aquesta desinformació no comencessin a incrementar les comunicacions sobre l’estat de la qüestió i el diumenge mitjançant diversos canals i responsables polítics, entre ells el ministre d’Economia i Territori, comencessin a manifestar-se.

Aquests talls de l’accés amb França, de solució complexa a curt termini, requereixen esforços importants del Govern, al qual donarem tot el suport necessari perquè es puguin resoldre temporalment, a mitjà o llarg termini, mentre no es trobi una solució definitiva. Un país amb només dues vies de connexió a l’exterior mereix tots els esforços per garantir la seva obertura els 365 dies l’any. Si volem ser un país modern i atractiu per a la inversió estrangera de qualitat no ens podem permetre situacions com aquesta.

Encara que aquesta darrera setmana hagi nevat com feia anys que no ho feia, no podem aprovar les reaccions d’un Govern que si hagués pres les decisions clau amb antelació davant uns fets anunciats, s’hauria minimitzat l’efecte d’alguns incidents i s’hauria estalviat el gran malestar que ha generat entre els ciutadans i els empresaris.

En tot cas, el principal problema que vam denunciar en roda de premsa ha estat la manca de comunicació. Que serveixi d’experiència el que ha passat aquesta setmana perquè en una altra ocasió haguem après dels errors i tothom –empresaris, ciutadans, pares i escolars– puguem estar convenientment preparats per afrontar situacions complexes gràcies a la informació que ens faciliten els responsables oficials. Cal deixar de banda els simbolismes i passar a l’acció.

Dos dies abans de Nadal, el 23 de desebre passat, el cònsol menor de Sant Julià de Lòria emprava aquest mitjà de comunicació per deixar als consellers de la minoria la seva particular felicitació nadalenca. Ens acusava públicament d’emprar la demagògia per l’afer dels cuidadors d’animals contractats per Camprabassa, lamentava que s’ataqués el personal del futur parc en comptes de buscar arguments polítics, i defensava l’absoluta correcció que, al seu parer, havia presidit tot el procés de selecció d’aquest personal.

Qualificar de demagògiques unes crítiques fonamentades en fets certs, reals i comprovables és una mostra més de la imprudència que caracteritza l’estil dels actuals mandataris lauredians. Ara bé, difamar novament els consellers de la minoria acusant-los falsament d’atacar els treballadors del futur parc d’animals no podrà esvair mai l’evidència de la feina mal feta.

Anem a pams. Els consellers de la minoria del comú lauredià mai no hem criticat cap treballador de la societat Camprabassa ni de cap altra societat o institució, pública o privada, sinó un estil de gestió de les societats que, al nostre entendre, no s’ajusta als criteris de correcció, transparència i defensa de l’interès general.

D’entrada, no podem acceptar que els treballs de selecció dels cuidadors del futur parc d’animals s’encarreguessin a una empresa estrangera i no a una empresa nacional, tenint en compte que Andorra disposa d’empreses de selecció de personal perfectament qualificades per realitzar aquesta tasca.

Pel que fa pròpiament a la selecció dels cuidadors d’animals, constatem que en cap moment no es va garantir l’anonimat dels candidats, element necessari per assegurar un procés de selecció equitatiu i just, que esvaís qualsevol dubte de tracte de favor.

Posem de manifest l’absència d’un sistema de barems i criteris d’avaluació clars i comuns (no es requerien nivells de formació mínims ni es determinaven criteris específics quant a l’experiència laboral dels candidats), cosa que, al nostre entendre, converteix el procés de selecció en subjectiu. Aquesta subjectivitat es manifesta també per l’absència de proves estandarditzades comunes a tots els candidats, més enllà del recorrent test psicotècnic. En altres paraules, el procés de selecció no ha contemplat la realització de cap prova teòrica, ni pràctica o de posada en situació, ni tampoc d’aptitud, per comprovar si els candidats reunien les condicions necessàries per realitzar tasques concretes i específiques del lloc de treball al qual postulaven i establir un rànquing objectiu. Per contra, observem que la valoració dels candidats tan sols va recolzar-se en una simple entrevista oral no estandarditzada i, per tant, subjectiva i inevitablement adaptada a cada candidat.

Quant al requeriment d’estar en possessió del permís d’armes, no podem compartir que aquest es considerés un criteri eliminatori, doncs entenem que les armes i la cura dels animals són aspectes, a priori, antagònics. No entenem, però, que no s’exigissin competències sobre l’ús de dards tranquil·litzants i altres elements per immobilitzar animals sense ferir-los, aspecte que un permís d’armes no garanteix pas per si mateix.

Pel que fa a les condicions salarials associades al lloc de treball de cuidador continuem considerant que són excessives en relació amb el nivell de qualificació requerit i al que percep un cuidador d’animals en els països veïns. El cònsol menor desvia inhàbilment la qüestió parlant de les condicions salarials dels consellers de la minoria per evitar justificar les condicions salarials del lloc de treball de cuidador. En aquest sentit, instem el cònsol menor que justifiqui públicament les condicions salarials que s’han associat a aquest lloc de treball i que s’obri, paral·lelament, un debat  franc i transparent sobre les condicions salarials i laborals de tots els consellers de comú, així com el règim d’incompatibilitats laborals, la figura del conseller a ple temps o l’ètica de percebre salaris que remuneren jornades a temps complert si només es treballa mitja jornada.

Finalment, denunciem l’opacitat que ha regit tot el procés de selecció, i molt especialment que als consellers de la minoria no se’ns hagi deixat tenir accés a la documentació presentada pels candidats ni se’ns hagi facilitat el plec de bases del concurs de selecció, tot i haver-lo demanat formalment per escrit.

L’honorabilitat d’un càrrec es demostra preservant la bona reputació i el prestigi de la institució que es representa. Dissortadament, la cada cop més qüestionable gestió dels representants comunals al capdavant de Camprabassa posa en joc massa sovint el prestigi de la institució que representen. I el que és pitjor, contribueix a accentuar la desconfiança dels ciutadans en la política, els polítics i la gestió que aquests fan de la cosa pública. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.