El president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, David Rios, i la consellera general, Rosa Gili, han mantingut aquest matí una reunió molt fructífera amb Sylvie Hubac, representant personal del copríncep francés, François Hollande. Aquesta trobada és el punt culminant de l'inici d'una nova etapa en les relacions internacionals dels socialdemòcrates andorrans.

En una reunió marcada per un clima d'entesa i de bona sintonia i que s'ha allargat prop d'una hora - i en la que també hi era present, Pascal Escande, director del Gabinet de la Representant Personal del Copríncep Francès a Andorra - Hubac s'ha mostrat molt interessada en conèixer de primera mà els canvis polítics que ha viscut el Partit Socialdemòcrata en els darrers mesos. Sobre aquesta qüestió, la consellera Gili ha remarcat la il•lusió amb s'està afrontant aquest procés. Precisament, el contacte d'avui amb la representant personal del copríncep francès representa l'inici d'una nova etapa en les relacions internacionals dels socialdemòcrates.

A la vegada, durant la trobada també s'han tractat diferents temes que formen part de l'actualitat política andorrana com ara la implantació de l'IRPF, el conveni per evitar la doble imposició (CDI) o la reforma de la seguretat social. En aquest sentit, Rios ha transmès la preocupació dels socialdemòcrates davant del text legislatiu de reforma de la CASS plantejat pel Govern. A l'altra costat de la balança, el mateix president del grup parlamentari ha destacat la bona entesa que existeix entre majoria i oposició en matèria de relacions exteriors així com la voluntat de treballar conjuntament per oferir una imatge d'unitat davant de la comunitat internacional.

S'acorda una visita a Andorra del diputat francès Arnau Leroy

Abans de la trobada amb Hubac, els consellers generals han tingut un esmorzar de treball amb Arnaud Leroy, diputat del PS a l'Assamblea Nacional francesa. El contacte amb el polític francès -que és diputat per als francesos que viuen a Espanya, Portugal, Mònaco i Andorra- ha estat molt productiu ja que no només s'ha posat a disposició del Partit Socialdemòcrata per establir vies de diàleg sinó que a més s'ha compromès a visitar Andorra en els propers mesos.

Visita a l'Ambaixada d'Andorra a França

Els consellers socialdemòcrates han tancat la seva roda de contactes a París amb una visita institucional a l'Ambaixada d'Andorra a França on han estat rebuts per l'ambaixadora Maria Ubach.

El president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, David Rios, i la consellera general, Rosa Gili, es troben a París on realitzaran una ronda de contactes bilaterals que culminaran demà al matí amb una reunió amb Sylvie Hubac, representant personal del copríncep francés, François Hollande.

Amb la ferma voluntat de potenciar les relacions francoandorranes, els consellers socialdemòcrates David Rios i Rosa Gili s'han desplaçat avui a París per tal de dur a terme un conjunt de reunions que s'han iniciat durant la tarda quan els representants andorrans han estat rebuts al Senat per Alain Néri, senador del PS del Puy-de Done.

Posteriorment, els consellers socialdemòcrates han mantingut una llarga reunió en la que han participat diferents consellers directes del president del Senat, Jean-Pierre Bel. Més concretament, en la trobada hi han pres part François Croquette, Conseller Diplomàtic, Ali Merabet-Chater, Conseller d'Afers Estratètigs i  Kamel Chibli, Conseller de Comunitats i Joventut. Durant la trobada s'han tractat diferents qüestions de l'actualitat política d'ambdós països i els representants gals han insistit en la voluntat de reforçar les relacions amb Andorra.

D'altra banda, i ja en qualitat de Secretaria d'Organització del Partit Socialdemòcrata, Gili ha explicat el procés de canvi que ha viscut la formació en el darrers mesos. En aquest sentit,  els representants francesos han mostrat la seva ferma disposició a potenciar els contactes entre els socialdemòcrates andorrans i a establir vies de diàleg, col•laboració i treball conjunt i permanent.

Després de la llarga reunió, el senador Néri ha acompanyat als consellers socialdemòcrates en una visita guiada a les històriques dependències del Senat francès.

El president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, David Rios, i la consellera general, Rosa Gili, es troben a París on realitzaran una ronda de contactes bilaterals que culminen avui amb una reunió amb Sylvie Hubac, representant personal del copríncep francés, François Hollande, segons informa el PS en un comunicat. «Amb la ferma voluntat de potenciar les relacions francoandorranes» diu el text, Rios i Gili es van desplaçar ahir a París per reunir-se amb membres del senat francès. Els consellers es van reunir amb el senador del PS pel Puy-de Dôme, Alain Néri, i posteriorment, amb diferents consellers del president del Senat, Jean-Pierre Bel. Durant la trobada es van tractar qüestions de l'actualitat política de tots dos països. Gili va explicar el procés de canvi que ha viscut la formació en el darrers mesos. En aquest sentit, els representants francesos han mostrat la seva ferma disposició a potenciar els contactes entre els socialdemòcrates andorrans i a establir vies de diàleg, col·laboració i treball conjunt i permanent.

A la tardor s’hauran de debatre al Consell General tres lleis importants (a hores d’ara només n’hi ha una a tràmit parlamentari): la modificació de la llei de la CASS, la llei de l’impost sobre la renda i la reforma del sistema de jubilació dels funcionaris.

Tres lleis que encara que regulin sectors ben diferents tenen un punt en comú. El Govern de DA mitjançant aquestes tres lleis promou i publicita els plans de jubilació privats en detriment dels públics.

Fa dos anys que el Govern de DA està desvalorant i desprestigiant la CASS mitjançant missatges catastrofistes, directes i persistents que projecten la idea que la parapública no és viable.

Avui en dia la CASS és una de les institucions més poc valorades i aquesta situació és tota una paradoxa, ja que és el nostre principal pilar del benestar. Ens proveeix cobertura per malaltia, baixes, medicaments, hospitalitzacions i a més a més ens proveeix d’una pensió de jubilació vitalícia en el futur. La caiguda de la valoració de la institució és el resultat d’un pla ben orquestrat. Els Demòcrates per Andorra fa dos anys que estan llimant la confiança de la ciutadania a la institució. I ara estan a punt de donar el cop d’efecte.

Tres lleis unides per un mateix objectiu. Promoure i publicitar els plans de pensions privats.

Sobre la llei de la CASS val a dir que és evident que després dels missatges apocalíptics que ha estat llançant el Govern (a vegades de manera imprudent, sense disposar de l’estudi actuarial) la reforma queda en menys que reformeta, en passar la responsabilitat d’augmentar les cotitzacions o l’edat de jubilació a qui governi el 2018. Ja els està bé a Govern. Segueixen mantenint la idea que sense reformes importants les pensions no són viables i esquiven l’hipotètic desgast polític d’u­na veritable reforma. Així doncs, encara tenen temps per seguir llençant missatges per desgastar encara més la confiança de la ciutadania envers la CASS.

Quant a la llei de l’impost sobre la renda, el Govern ja ha fet públiques les deduccions de què podran gaudir els ciutadans que per volum de renda hagin de pagar aquest impost. Es podran deduir 750 € per fill a càrrec, 750 € pels padrins a càrrec però també fins a 1.000 € per préstec hipotecari (i els llogaters no tenen dret a deduccions?). Però el més escandalós del cas és que els que disposin de plans de pensió privats es podran deduir fins a 5.000 €! Es veu clarament de quina manera el Go­vern de DA mesura la càrrega econòmica de cada concepte i de quina manera premia l’esforç que fan les famílies.

Finalment, el cop de gràcia. La reforma de les jubilacions dels funcionaris. Per les notícies que en tenim, el procés de negociació del Govern amb els funcionaris no està tancat però sembla que hi ha un punt innegociable, que es privatitzarà el sistema. No està gens malament, al voltant de 2.500 funcionaris amb una edat mitjana de 35 anys aproximadament cotitzant en un pla de jubilacions privat. Un bon tall de pastís. Però tenint en compte que la CASS té problemes de viabilitat de les pensions, ¿no s’hagués pogut estudiar una fórmula per proveir els fons de la CASS amb el nou sistema de jubilació dels funcionaris? Aquesta darrera opció per a DA és impossible.

Perquè el més greu de tot plegat és que el que està fent DA (aquesta vegada sí) és complir el seu programa electoral. A la pàgina 39 del programa per a les eleccions generals del 2011 podem llegir ben clarament que “fomentarem els plans de jubilació d’empresa i personals privats com a complement a les prestacions de jubilació públiques”.

Els socialdemòcrates no estem en contra de l’elecció individual de cadascú de complementar els plans de pensions que pugui oferir la CASS mitjançant  la contractació d’un pla de pensions privat. Tot al contrari. Però ens sorprèn i ens desconcerta que un govern que ha de vetllar per la viabilitat del nostre sistema de pensions promogui la desviació de fons que han de servir per mantenir el sistema públic de pensions cap a plans privats. I a més ho faci per la via legislativa. Recordem que la viabilitat de la CASS en el seu conjunt depèn de les cotitzacions dels seus afiliats. Com més es cotitzi més robustesa té el sistema.

D’altra banda, ens preocupa que afeblint el sistema de pensions públic a favor del privat ens trobem d’aquí a uns anys que les persones que actualment no poden contractar un pla de pensions privat –aturats o persones amb un salari molt ajustat– quedin despenjades en un futur quan els arribi l’edat de la jubilació perquè el sistema públic de pensions no els garantirà el mínim per sobreviure.

Pensem que cal actuar per promoure reformes i ajustos en el sistema de pensions públic des d’una visió serena i meditada, lluny de l’estat de xoc a què ens condueixen els missatges apocal­·líptics i catastròfics dels demòcrates.

Ja els avancem que els socialdemòcrates defensarem un sistema públic de pensions robust, i al contrari del Govern, llençarem missatges en positiu perquè la ciutadania recuperi la confiança en la CASS. Perquè no ens n’oblidem, i diguin el que diguin, la CASS és la nostra joia de la corona.

El 2007 la periodista canadenca Naomi Klein va publicar La doctrina del shock: l'auge del capitalisme del desastre. El 2009, es va produir un documental, La doctrina del shock, on es despleguen les idees del llibre. L'autora sosté que determinades polítques ecoòmiques triomfen no perquè siguin les més adequades sinó perquè s'implanten en un moment en què la població està en estat de conmoció i confusió per algun desastre o situació extraordinària. L'autora afirma que si no fos per aquest estat de xoc de ciutadania, aquestes reformes no prosperarien per la seva impopularitat.

Desgraciadament hi ha moltes semblances entre aquesta teoria i el perillós missatge que està enviant constantment el Govern de Demòcrates per Andorra per afrontar la reforma de la llei de la seguretat social. Ja avancem de la llei de la seguretat social. Ja avancem que ens oposarem a molts dels canvis a la legislació que està plantejant DA, i que estem analitzant en profunditat aquests dies i que faran parlar molt perquè suposen un enorme cost social. Però, a banda de la reducció de prestacions, constatem amb enorme preocupació una campanya premeditada de descrèdit al paper que juga a la nostra societat la Caixa Andorrana de Seguretat Social.

I és que el desprestigi de la CASS està assolint rècords històrics. La valoració de parapública per part dels empresaris, autònoms, assalariats i pensionistes està sota mínims. Lamentablement és una de les institucions que apostaríem que avui en dia entre la població són de les menys valorades. I això que és una de les joies que tenim al país. És un pilar fonamental del nostre Estat de benestar que tant temps i esforços ens ha costat guanyar i ara sembla que tots els mals del país tenen el seu orígen en la CASS.

¿Per què aquest deteriorament en la imatge de la institució? ¿Per què avui la CASS té tanta mala imatge que fins i tot alguns ciutadans amenacen de cridar a la insubmissió del pagament de les cotitzacions? les causes que han portat la CASS a aquesta situació han estat els constants atacs a la seva línia de flotació. Atacs interessats. Atacs continuats i persistents, sense defallir, durant me¬sos, durant anys. Atacs poc responsables perque precisament venen de qui te la responsabilitat de governar i de defen¬sar el nostre sistema de seguretat social. Atacs ben dirigits a traves de constants globus sonda enviats a traves dels mit¬jans de comunicaci6 que han facilitat que els democrates comencin a desmantellar una fragilitzada CASS.

Des de fa dos anys, el Govern de DA ha desprestigiat una vegada rere una altra la CASS. Ha estat un atac sistematic des de diversos fronts. Inicialment, el 2011 era la branca general la que posava problemes amb una previsió de dèficit de 40 milions d'euros. Eren temps del famós discurs del ministre de Finances: "La CASS s'ha d'autofinançar." Vam haver de rebre un autèntic bombardeig de missatges tant per part del Govern com des de la mateixa CASS en nom del seu president en la linia que l'Estat no podia sostenir un dèficit tan enorme. Posteriorment, quan en lloc de 40 milions d'euros el dèficit va ser de 27 milions (el 2011 el dèficit ha estat de 21 milions), ja no se'n va a tornar a parlar més.

Posteriorment, l'atac a la confiança dels cotitzants es va centrar ja d'una ma¬nera molt mes virulenta en la branca jubilació. El president de la CASS, el febrer del 2012, a Ràdio Nacional d'Andorra, ja va donar pistes del que es pretenia quan va dir que aconsellava la joventut de fer-se plans de pensions privats ja que la CASS no podria assumir les seves pensions. Declaracions sorprenents quan una de les funcions del president hauria de ser fer viable el sistema.

El cap de Govern n'ha parlat diverses vegades, del futur de les pensions. Abans de guanyar les eleccions el 30 de març del 2011, en una entrevista ja deia: "El que caldra mirar es si el sistema actual de jubilació es o no viable i fer-hi modificacions i després, també, fer entendre a la gent que és bo que complementi la seva jubilació amb plans privats." Posteriorment, en els dos debats d'orientació, en el seu missatge televisat a la televisió i sempre que n'ha tingut l'ocasió, ha desplegat l'anunci de la fi de la CASS mitjançant l'exposició de dades no sempre coincidents ni realistes.

Fins i tot el partit Demòcrates per Andorra s'ha sumat al festival de la catàstrofe i el 23 de gener del 2013, en roda de premsa, va fer de corredor d'assegurances anunciant la necessitat que les persones contractessin plans de jubilació privats.

I, de fet, desgraciadament no ens sorprèn aquesta actuació ja que al programa electoral de DA podiem llegir, en la pàgina 39, que "fomentarem els plans de jubilació d'empresa i personals privats com a complement de les prestacions de jubilació publiques". Una clara declaració d'intencions que estan executant amb un minuciós bisturí, que va perforant la imatge de la CASS emetent missatges catastrofistes d'inviabilitat del sistema. Sembla que el rerefons de tanta tenacitat amagui la voluntat de canviar el sistema convertint les prestacions de jubilació públiques com un complement dels plans de jubilació privats d'empresa. És clar que els socialdemòcrates per aquí no hi passarem.

Els socialdemòcrates som conscients que la viabilitat de la CASS depèn primer de tot de la valoració dels seus cotitzants i de la conscienciació de quines prestacions ens aporta a cadascu de nosaltres i del que ens costa. En segon lloc cal pensar que es un sistema basat en la solidaritat i per tant l'hem de defensar com a col•lectiu. Pero també som conscients que la seva viabilitat depen de canvis i adaptacions a les circumstàncies, canvis acordats que han de provenir obligatòriament d'un debat serè i franc allunyat del catastrofisme i la por i sense interessos ocults.

Nosaltres no estem en contra dels plans de pensions privats, al contrari, pero desgraciadament avui en dia no estan a l'abast de tothom, per tant, per a molta gent la pensióde la CASS serà l'única font d'ingressos a la seva jubilació. Per això sorprèn que un Govern, uns consellers i un partit promocionin els plans de pensió privats en detriment dels públics.

El Govern de DA fa dos anys que repeteix com un mantra que la CASS no és viable. És la doctrina del xoc, que aprofita situacions catastròfiques naturals o estratègicament creades i escenificades (com l'aprofitament de la crisi que vivim amb la pèrdua dramàtica de molts llocs de treball) que trastornen els sentiments de la gent (por, commoció, confusió), i facilita el desplegament de reformes impopulars a un cost electoral mínim o zero. Una situació senzillament intolerable i censurable que els socialdemòcrates denunciarem tantes vegades com sigui necessari perquè està en joc el nostre sistema de seguretat social.

Els individualistes no compartim la idea d’unes institucions, i d’un Estat en abstracte, allunyat de les persones

FINAL

6. La institució del coprincipat pot perillar, al meu entendre, només en un sol supòsit: si els coprínceps s’oposessin a la voluntat del poble sobirà i de les seves institucions elegides. Els altres dos supòsits contemplats per Òscar Ribas no em semblen fonamentats en dret ni unes hipòtesis raonablement previsibles, i en tot cas són la derivada de l’únic perill que acabo d’enunciar.

Perquè un canvi constitucional adoptat pel Consell General i, en el seu cas, aprovat pel poble andorrà, consentit o no per un Copríncep o l’altre, hauria de ser promulgat preceptivament pels coprínceps en compliment estricte del mandat contingut en el títol III de la Constitució. De la mateixa manera haurien de procedir en cas que la decisió sobirana del poble andorrà entrés en contradicció amb els valors que cada Copríncep ha de defensar com a cap de l’Estat francès o com a bisbe de l’església catòlica. Admetre ambdós supòsits derivats seria tant com posar el carro davant els bous; en el primer, seria atorgar un dret de veto als coprínceps no contemplat en el text constitucional, en el segon, seria posar els valors de França o de l’Església catòlica per sobre dels del poble andorrà.

Però siguem pragmàtics i ad argumentum deixem de banda per un moment el text constitucional: l’abdicació podria planar sobre el debat parlamentari i la consulta popular, cert, però fins al punt d’esdevenir un supòsit previsible raonablement? O és que no està previst el mecanisme de la signatura d’un sol Copríncep quan concorrin circumstàncies que li impedeixin signar l’acte, la norma o la decisió a l’altre Copríncep en aplicació de l’article 45.3 de la norma suprema?

7. Siguem més concrets encara, deixem-nos de benèvoles perífrasis i cenyim-nos a l’actualitat de dos supòsits que estan en la ment de tota la ciutadania andorrana (a la qual jo hi assimilo en termes polítics els residents estables). Parlem, ja s’ho estava esperant l’atent lector, del matrimoni civil entre persones del mateix sexe i de la despenalització de l’avortament.

L’actual legislació francesa admet i regula les dues decisions polítiques, de manera que el Copríncep francès no es trobaria en conflicte amb cap dels seus valors fonamentals com a cap d’Estat francès.

Quant al Copríncep mitrat, cabria distingir entre una decisió i l’altra. La del matrimoni civil entre persones del mateix sexe no hauria de presentar reals dificultats constitucionals amb la senzilla aplicació de l’article 13 de la Constitució, que es limita a dir que la llei regularà les distintes formes de matrimoni sense afegir-hi cap mena de distinció; una altra cosa serà si parlem de valors de l’Església catòlica tenint en compte que el papa Francesc, possiblement d’acord amb Benet XVI, acaba de reiterar en l’encíclica Lumen fidei la doctrina tradicional catòlica romana segons la qual el matrimoni és la unió estable entre home i dona per a la procreació. Si mai la decisió fos adoptada per llei del Consell General, que vull creure que així serà en un futur no massa llunyà, el Copríncep episcopal podria veure’s abocat a escollir entre la major, l’abdicació, o el mal menor, declinar la signatura de la llei i que fos signada només pel Copríncep francès.

Vull seguir tenint fe i creure que aquesta darrera és la via raonablement previsible que el Copríncep bisbe adoptarà per respecte a la sobirania de l’Estat andorrà i en defensa de la seva contribució a la legitimitat històrica de l’Estat andorrà.

8. Més complicada es presenta per al Copríncep mitrat la decisió sobre la despenalització de l’avortament, perquè aquí s’ha de comptar amb l’ambigüitat, deliberada pel que darrerament es va publicant, de l’article 8.1 de la Constitució, que “protegeix plenament [la vida] en totes les seves fases”. A banda que caldrà determinar quan comença la vida humana –no oblidem que aquest article és el primer del capítol III del títol II que s’intitula Dels drets fonamentals de la persona...–, i no sembla que el dictamen científic sigui admès per les cúpules catòliques, els valors als quals el Copríncep-bisbe-de-l’Església-catòlica es trobaria confrontat serien presumiblement contradictoris amb la decisió del Consell General, cas que arribés a adoptar-la.

A més a més, els uns i els altres, tirs i troians, podrien considerar que fóra necessari un canvi constitucional i per tant que calgués la decisió modificadora per referèndum popular, consulta que presumiblement comptaria amb l’oposició publicoprivada tan pròpia de les nostres maneres de fer política, o fins i tot amb la bel·ligerància expressa de la Mitra d’Urgell.

Doncs bé, oberta la via del referèndum, si culminava en sentit negatiu, els riscos institucionals quedarien resolts... almenys de moment. Però si culminava en sentit positiu, llavors tornarien a obrir-se les mateixes solucions que pel matrimoni civil entre persones del mateix sexe, la de la signatura exclusiva del Copríncep francès o la de l’abdicació.

En el desideratum del meu optimisme impenitent vull creure que s’imposaria la primera solució, perquè en aquestes circumstàncies entrarien en joc totes les institucions i forces socials per impedir-ne l’abdicació: des de les més evidents i nostrades fins a les més llunyanes i tanmateix properes com la Santa Seu, passant per evitar el malbaratament del balanç històric del coprincipat en general i dels coprínceps mitrats en particular o l’avaluació de la influència present i futura de l’església catòlica a les nostres Valls. Aturo aquí el meu raonament. Temps hi haurà per debatre’n públicament amb pausa, mesura i claredat.

9. “(...) quod Rex non debet esse sub homine, sed sub Deo et lege (...)” Aquesta és la frase que va pronunciar el sacerdot Henry de Bracton als voltants de l’any 1235 i que li va engegar el primer jutge del Tribunal Suprem anglès, Edward Coke, al rei James I d’Anglaterra i VI d’Escòcia contra els seus intents d’absolutitzar la monarquia anglesa i escocesa; una frase que li va recordar l’any 1613 i que el novembre vinent complirà 400 anys. Suggereixo que aquesta idea s’hauria de vincular amb la recomanació bíblica de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Penso que amb la combinació d’ambdues fórmules es poden exorcitzar els perills que podria córrer el coprincipat davant les dues decisions polítiques i legislatives apuntades. I així allunyar els fantasmes republicans, per aquells als quals els facin por, d’una República libre de Andorra com l’Estat andorrà fou designat en un conveni subscrit amb Espanya el 1840.

10. Mai no hagués esperat formar part dels corrents individualistes, amb el tuf desdenyós que sembla conferir-los-hi l’autor de l’article que comentem. Però ben pensat, reconec fer-ne part i m’hi sento còmode perquè per individualisme entenc que s’entén el respecte de l’home lliure, de la seva individualitat, de l’humanisme que va donar lloc al primer Renaixement i a tots els successius renaixements que en la història hi han hagut i continuaran havent-hi; i, més encara des de la perspectiva de l’esquerra humanista en la qual em sento confortable i amb la qual m’hi identifico.

Sobretot quan, i aquí lamento haver de formular el meu darrer desacord amb la tesi defensada per Òscar Ribas, els individualistes entenem, contràriament al que diu, que les institucions estan i han d’estar al servei de les persones, pel bé comú de les persones, al servei d’un Estat que només té sentit si és la suma dels béns i interessos individuals de cada ciutadà, com ens recorda la ministra Rodríguez en un recent article sobre la sostenibilitat de la CASS; en memòria de les generacions passades i al servei de les futures.

Els individualistes no compartim la idea d’unes institucions, d’un bé comú i d’un Estat en abstracte, allunyat de les persones que el poblem i conreem; la concepció abstracta de les institucions, del bé comú i de l’Estat està en l’origen de totes les perversions de les democràcies modernes, a les quals lamentablement assistim en els darrers temps.

Tot sigui dit per contribuir al debat públic necessari, imprescindible sobre assumptes que interessen seriosament la ciutadania d’Andorra, com periò- dicament ens van fent saber els resultats de les excel·lents enquestes del CRES.

Potser els coprínceps ja no són ni l’única ni la principal garantia de permanència i continuïtat d’Andorra.

1.  Òscar Ribas, el respectat cap de Govern per a molts de nosaltres, ha publicat recentment l’article Constitució, Legitimació, Sobirania en aquest mateix mitjà. Venint d’ell, el vaig llegir amb delit i atenció, com sempre acabo fent amb les seves publicacions, denses, argumentades, assossegades, suggestives. En ell hi feia un cop més la defensa aferrissada del nostre Coprincipat, com va fer-ho en la conferència commemorativa del 20è aniversari de la Constitució del 1993. Llavors en destacava el constitucionalisme sense fissures dels coprínceps Martí i Miterrand; ara qualificava el Coprincipat com a “pal de paller” de l’Estat andorrà. No tinc prou notícia dels fets per opinar sobre la primera afirmació, però sí crec tenir-ne alguns, però diferents, sobre la segona, modestament, sense buscar enrenou i per si serveix aquesta altra visió de la qüestió.

2. Comencem pels preàmbuls de l’article que vull comentar. En primer lloc, sobre el canvi de paradigma al món i en especial a Europa. És cert que l’autonomia i independència dels Estats s’està dissolent o diluint a mesura que avança el procés de globalització de tot, de l’economia, de la política, de les institucions, de les societats, de la informació (inclosa la generalització de les escoltes electròniques) dels valors. La independència s’està transformant en interdependència i, perquè negar-ho, sovint en dependència dels petits respecte dels grans tot i que sovint no és lineal.

Hi ha preocupació sobre la proliferació dels petits estats o dels microestats, possiblement, però aquest fenomen ha estat plenament assumit per la Unió Europea rebent en el seu si les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Malta, Xipre o recentment Croàcia. Preocupació doncs, per a qui? Potser per als moviments independentistes a Escòcia o a Catalunya? Possiblement, però en aquests casos penso que la preocupació és més dels estats dels quals eventualment se’n puguin separar, que no pas pel fet en si de la proliferació de nous micro o petits estats.

Preocupa l’existència d’Andorra? No ho crec en absolut, de la mateixa manera que no els ha inquietat la seva existència en el decurs dels darrers vuit segles. Crec que el canvi de paradigma en res modificarà l’status d’Andorra, un Estat pre i post constitucional que sempre ha sabut navegar en les aigües de la dependència exterior, unes aigües de vegades difícils de pilotar per mantenir-ne el rumb: o és que oblidem l’exemple no tan llunyà del govern Aznar encerclant pel sud les Valls per “convèncer” el nostre govern de com calia regular (és a dir, tipificar penalment) el contraban de tabac, cosa que va aconseguir? O és que podem ignorar la nostra hispanodependència econòmica en el 80% segons els experts d’ESADE? Tot i així, no podem dir que ens hagi anat malament en general i especialment els darrers seixanta anys.

Sobre el perills que la globalització i la interdependència comportarien “per a la nostra sobirania, llibertat i identitat” segons Òscar Ribas. La lluita per la sobirania i les llibertats sempre ha estat un repte major per als ciutadans d’aquest país, per als qui ens van precedir i ho serà per a les futures generacions. Res no canviarà tampoc, per tant, en aquest àmbit. Ni tampoc quant a la defensa de la legitimitat històrica andorrana, assolida, arrelada i confirmada en el decurs de segles abans de la Constitució.

I sobre la creença d’alguns que la Constitució va ser un acte fundacional ex novo de l’Estat andorrà. No sé si existeixen aquests alguns. Però jo ho veig d’aquesta altra manera: la Constitució del 1993 és l’acte fundacional ex novo del nou Estat andorrà amb l’establiment de la desitjada divisió de poders (assimilada lentament per massa responsables polítics: què volen aquests tribunals si sóc jo qui tinc els vots, els hem sentit dir més d’una vegada), l’expressa proclamació dels drets i llibertats fonamentals, la nítida definició de l’estatut dels coprínceps, i així fins la disposició final. Tot plegat és molt més, a parer meu, que un senzill passatge d’un constitucionalisme obert a un de regulat.

3. Així arribem al nus la qüestió que defensa l’autor: que el Coprincipat ha estat el “pal de paller” de l’Estat andorrà, afegint sense la menor ambigüitat que “haurà de continuar sent-ho de manera permanent”. Si fins aquí m’he anat distanciant imperceptiblement de l’opinió del meu respectat amic, en aquest punt la distància ja es fa una mica més gran i palesa.

Perquè, si bé podria compartir, ni que sigui en part, la primera part de la frase referida al passat, no puc fer-ho sobre la segona part que es projecta permanentment sobre el futur. En efecte, tot i referir-se a la definició que fa l’article 44 de la Constitució quan descriu el Coprincipat com a símbol i garantia de permanència i continuïtat d’Andorra, de la seva independència i de l’equilibri amb els països veïns, omet tota al·lusió al preàmbul constitucional, que com és sabut és l’element interpretatiu cabdal de la Carta Magna i de tota altra llei, que declara que “el Poble Andorrà [així, amb dues majúscules] amb plena llibertat i independència, i en exercici de la seva pròpia sobirania”, continua en els cinc paràgrafs successius sense fer cap al·lusió al Coprincipat, per acabar dient que aquell poble andorrà “aprova sobiranament la present Constitució”.

El que el poble andorrà prescriu als coprínceps en el citat article 44 és que siguin símbol i garantia; però, ai las!, potser ja no són ni l’única ni la principal garantia, si seguim la tesi de ho han estat l’una o l’altra. La prova circumstancial n’és, des del meu punt de vista, que el mateix cap de Govern de llavors, Òscar Ribas, s’afanyà en els mesos successius, justament, encertadament a demanar i aconseguir el ràpid ingrés a les Nacions Unides i al Consell d’Europa; de la mateixa manera que els successius governs han anat fent un sinuós, vacil·lant, dubtós fins i tot, acostament a la Unió Europea que és un espai complicat però inevitable, irreversible i en la meva opinió necessari des de tots els punts de vista, amb el valor afegit de refermar encara més la permanència i continuïtat de l’Estat andorrà. Aquestes han esdevingut les garanties decisives de la seva pervivència en el temps i l’espai, en el present i de cara al futur. I amb elles, o millor, per sobre d’elles, la voluntat de la ciutadania andorrana, dipositària de la sobirania nacional i principal defensora de les llibertats històriques, presents i futures. A parer meu, aquest és el motiu essencial que el preàmbul constitucional es refereixi exclusivament a aquella voluntat popular.

4. Quant a la legitimitat històrica d’Andorra, ningú no la nega, però tampoc ningú no pot dubtar que és la resultant de múltiples variables: de totes les institucions històriques, des dels Pariatges passant pel Consell de la Terra seguint pel Consell General amb les seves successives formes d’elecció progressivament democràtiques i, certament, pel Coprincipat; totes sostingudes per la voluntat insubornable del poble andorrà que preservant la seva neutralitat i el seu arrelament institucional en el decurs dels segles ha aconseguit ser, existir, mantenir-se i projectar-se cap al futur.

Focalitzar la legitimitat històrica en el Coprincipat podria fer-nos caure en un reduccionisme deformador de la realitat. I en la singularitat institucional i del coprincipat no hi veig per tant fonaments suficients per erigir-la en la salvaguarda de la nostra sobirania.

(Pretendre que la legitimitat històrica de l’Estat andorrà prové dels coprínceps seria tan incert i perillós com afirmar, per exemple, –salvant les distàncies i sense voler ofendre ningú–, que la legitimitat històrica de l’actual monarquia espanyola deriva de la dictadura franquista, ignorant que la seva legitimació li ve principalment, si no exclusivament, de la Constitució del 1978).

5. Anant una mica més lluny en la seva defensa del coprincipat, Òscar Ribas afirma que la Constitució fou pactada entre el poble andorrà i els coprínceps.

Jo ho veig d’aquesta altra manera: la Constitució fou negociada certament a tres bandes, com s’han negociat a tres o més bandes totes les constitucions modernes en el si de la comissió constituent integrada per tots els partits que en cada cas composaven el parlament constituent de torn. Però hem de resseguir el nostre text constitucional per conèixer la realitat dels fets. En ell hi llegim que fou adoptada pel Consell General, que fou aprovada pel poble andorrà en referèndum i que fou promulgada pels coprínceps, en escrupolós compliment, per cert, del mandat constitucional que els havia dreçat el títol III de la Carta Magna.

Negociada per, adoptada per, aprovada per i promulgada per, aquest i no cap altre ha estat l’iter complex i específic andorrà observat pels constituents andorrans que han estat el poble i el Consell General. Sense la decisió dels constituents no tindríem Constitució, fossin qui fossin els negociadors inicials o els promulgadors finals. És una qüestió d’ordre, de mètode i de prelació. Tots els interventors van ser necessaris, però la condició suficient la van omplir el Consell General i els ciutadans andorrans.

Dissabte, abans de la inauguració de l'espectacle de Cirque du soleill, el ministre Camp va anunciar que hi havia la possibilitat de realitzar un segon espectacle amb la companyia de cara a l'estiu del 2014. Els socialdemòcrates es van mostrar molt sorpresos de que el Govern hagués fet aquest anunci i que «pràcticament ja es doni per fet», ja que, segons el president del GPS, David Rios, «és massa aviat per avaluar les repercussions».

Rios va afegir ahir que «estem molt contents que sigui un espectacle de qualitat i que agradi», però va voler recordar que s'han invertit 2'5 milions d'euros en aquest esdeveniment, i que «l'objectiu no és que agradi, cosa que ja es dóna per suposada, sinó intentar atraure el màxim turisme possible i recuperar la inversió».

Així doncs, Rios va concloure que primer s'ha d'analitzar el retorn i després parlar de propers espectacles.

El pesident del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, David Rios, va presentar ahir al matí una bateria de preguntes amb resposta escrita al Govern per tal d'esclarir el pressumpte error ocorregut al portal web de la Caixa Andorra de Seguretat Social (CASS), el qual hauria deixat accés lliure a les dades privades dels afiliats de la parapública.

Davant d'aquesta greu situació, Rios va formular diverses preguntes al Govern, entre elles si aquest està en disposició d'exigir dimissions per als responsables d'aquesta greu situació i va afegir que el Grup Parlamentari Socialdemòcrata està a l'espera de rebre la informació sol·licitada «per valorar l'exigència de responsabilitats i si s'escau la petició de dimissions pels responsables d'aquesta situació»

La informació sol·licitada és la que respon a les preguntes formulades, algunes de les quals va respondre ahir el ministre portaveu Jordi Cinca.

Rios va demanar quines dades personals teòricament protegides han estat exposades a la pàgina web de la CASS sense necessitat d'identificació per mot de pas; durant quan de temps han estat exposades les dades anteriorment mencionades i quines van ser les dates en que les dades van estar exposades.

També va preguntar quantes consultes a aquestes dades s'han produït i quants usuaris han tingut accés a les mateixes.

El polític encampadà també va demanar una resposta sobres les causes de l'incident i sobre quines garanties pot oferir la CASS a les persones afectades en el sentit que tercers no puguin fer un ús malintencionat de les seves dades.

Malgrat que l'Executiu no està obligat a contestar com a molt aviat fins a 30 dies laborables a partir de l'1 de setembre (segons el que estipula el Reglament del Consell General), «donada la gravetat dels presumptes fets», el president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata va dir que confia «rebre aquesta informació el més aviat possible».

El Partit Socialdemòcrata va fer ahir una primera valoració del projecte de llei d'IRPF presentat pel Govern qualificant-lo de «massa complex, i arbitrari en les reduccions i deduccions». A més, el primer secretari del PS, Pere López, va expressar els seus dubtes que aquest model es pugui mantenir en el temps per les pressions internacionals que hi pugui haver a l'hora de negociar convenis per evitar la doble imposició, i va afegir que tem que el Govern no pugui mantenir el 5% per a les rendes d'entre 24.000 i 40.000 euros i les acabi apujant «fins a un 10 o un 12%».

A més, López va criticar que les reduccions per disposar de plans de pensions siguin tan elevades, i considera que això demostra que DA «aposta per un model que indueix a la privatització de la sanitat».

D'altra banda, el PS veu bé la data d'entrada en vigor del nou impost el 2015, però creu que és una decisió electoralista, ja que «volen fer coincidir l'entrada en vigor de les reformes amb les eleccions, o que no entrin en vigor fins passades les eleccions», ja que segons va indicar hi ha veus que apunten que hi podria haver eleccions anticipades a finals de l'any vinent.

MODEL COMPLEX // Els socialdemòcrates consideren que es tracta d'un model massa complex per la quantitat de deduccions i bonificacions, que farà que moltes mes persones hagin de presentar la seva declaració. A més, van criticar que «es protegeixin les rendes altes» per no haver introduït un tipus més elevat per a aquesta franja, i asseguren que la llei és intervencionista, ja que promociona els plans de jubilació privats posant reduccions de fins a 5.000 euros. En aquest sentit, lamenten que DA aposti per una política «que indueix a la privatització de la sanitat», i que estigui creant «un desprestigi del sistema públic».

ELECTORALISME // De fet, i en referència al projecte de llei de la CASS, el president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, David Rios, va dir que DA ha anat fent discursos catastrofistes sobre la insostenibilitat del sistema i que ara «posposen la solució». I veient que l'IRPF no entrarà en vigor fins el 2015, els socialdemòcrates acusen DA de fer electoralisme i d'esperar a aplicar les reformes coincidint amb les eleccions generals o fins i tot després, ja que els responsables del Partit Socialdemòcrata van assegurar que hi ha veus que hi podria haver eleccions anticipades a finals del 2014.

No obstant, el termini perquè el nou impost entri en vigor els sembla «raonable», ja que pensen que és difícil que es pugui tenir tot preparat abans, però van alertar que «fins que l'impost no estigui en vigor» els convenis de doble imposició no es podran signar o entrar en vigor, i per tant, es retardarà la inversió estrangera. En aquest sentit, creuen que el projecte de llei s'hagués pogut presentar a principis de legislatura, i que ara s'han perdut dos anys «de manera volguda». Pel que fa a la recaptació prevista, López va indicar que la proposta dels socialdemòcrates preveia una recaptació una mica per sobre, ja que es volia aplicar un tipus del 20% per a les rendes més altes.