El primer Decret sobre nacionalitat data del 1939 i en ell s'especifica que la nacionalitat andorrana s'obté únicament per filiació. Es transmet de manera exclusiva als infants nascuts al país o no, de pare de nacionalitat andorrana. L’assimilació dels fills d’estrangers nascuts a Andorra és possible únicament a partir de la tercera generació nascuda a les Valls sempre i quan hagin viscut sempre al país.

Al 1942, s’amplien els drets de transmissió de la nacionalitat, les noies andorranes pubilles poden transmetre la nacionalitat als seus marits i també apareixen els “andorrans de primera generació” per als fills de pares estrangers nascuts a Andorra amb vint anys de residència efectiva al país. Aquesta nova figura és una categoria apart a mig camí entre l’andorrà de ple dret i l’estranger.

Cal esperar fins al 1970 perquè s’atorgui la nacionalitat andorrana amb plenitud de drets a tots els andorrans, perquè tota dona andorrana pugui transmetre la nacionalitat per ius sanguini als seus fills i es permeti l’accés a la nacionalitat per ius soli a la segona generació nascuda a Andorra.

Ara bé, el Decret del 24 de desembre de 1974 significarà un pas enrere en la integració andorrana ja que a partir de llavors, les persones nascudes a Andorra de pares estrangers hauran de seguir l’estatus personal dels pares en matèria de nacionalitat.

Caldrà esperar fins a la llei de modificació del Codi de la nacionalitat andorrana del 1985 que aporta un nou plantejament permetent l’adquisició de la nacionalitat andorrana als infants que tenen un dels pares, l’1 de gener de 1975, amb 15 anys de residència efectiva i ininterrompuda a Andorra.

Tanmateix, no és fins al 1993, en el marc de la llei de la nacionalitat de l’Andorra Constitucional, que apareix el dret a la naturalització per residència així com, el dret a la nacionalitat per naixement amb alguns condicionants.

Així doncs queda clar que les condicions per esdevenir andorrà han variat molt, s’han anat ampliant en el requisit i la durada de residència dels pares pels nascuts a Andorra així com els anys de residència necessaris per a la naturalització, essent ara d'una durada de 20 anys.

Està clar que el fet de tenir o no la nacionalitat, lligada als drets polítics és una condició indispensable per una bona integració al país, per sentir-se part integrant d’una societat, al tenir-ne les obligacions així com els drets.

Quan vaig néixer, el meu pare, exiliat polític català portava ja 25 anys vivint a Andorra. Atesa la jove edat en la que va arribar al país va cursar-hi gran part de la seva escolaritat.

Com que vaig néixer abans del 1975 i tenint en consideració els anys de residència a Andorra dels meus pares vaig tenir dret de formar part de la categoria d'andorrans de primera generació.

Per circumstàncies professionals dels meus pares i com que no teniem família propera fora d’Andorra, rarament marxàvem d’Andorra i els meus germans i jo vam créixer no sentint-nos res més que andorrans.

Tot i això, tal i com estipulava la llei, havíem de renovar el nostre passaport cada any al ser andorrans de primera generació. Personalment, em molestava fortament, no havia viscut res més i no entenia perquè jo era menys andorrana que alguns companys d'escola, que tot i tenir pare o mare andorrana, havien nascut i viscut fora d’Andorra.

Era com si em sabés greu ser de Cal Ningú, no estar emparentada amb mitja Andorra i no fer la matança del porc a casa (en aquest cas, no tinc gens clar que si ho haguéssim fet, m'hagués agradat...).

Encara sento com a casa em deien que no m’havia d’avergonyir del que era, que les meves arrels eren tant o més legítimes que les de qualsevol.

Estic convençuda de que el meu sentiment “d’inferioritat nacional” venia reforçat pel fet de no tenir família propera fora d’Andorra, per no tenir terres, ni casa, ni cap arrelament fora de les nostres fronteres, al sortir poc d’Andorra ja que la meva família treballava en el comerç. Recordo una conversa amb una amiga catalana que estudiava amb mi i que parlant d'aquest tema, em deia que ella no tenia aquest sentiment perquè tenia els seus avis a Catalunya i anava sovint a visitar-los.

Em desagradava el terme de Nat a Andorra, usual en les estadístiques de la època. El percebia com una pseudocategoria, inexistent arreu, que feia que no érem ni carn ni peix, una mena de subciutadans “apàtrides”.

Rememoro encara ara la meva indignació juvenil amb un sentiment gairebé d’humiliació, d’injustícia redactant la carta de motivació per poder obtenir el passaport definitiu als 18 anys.

Reclamava un dret que em semblava més que evident, sentia que era més que absurd d’haver-lo de ratificar quan no has viscut res més que no fos la realitat andorrana, quan has viscut sempre al país, hi has seguit tota la teva escolaritat. Molts dels meus amics eren andorrans de "soca" i jo personalment, no percebia cap diferència amb ells a part potser la de no tenir una casa pairal amb el seu conseqüent “Cal...”.

Al voltant meu, també es van viure situacions surrealistes com la d’uns cosins nascuts després del 1977 i que tot i que el seu pare, havia arribat amb mesos a Andorra, no van poder ser andorrans pel decret del 1974. Poc temps després el seu pare va poder fer-se andorrà i ells van passar de ser estrangers al seu país a esdevenir ciutadans andorrans de segona generació.

Tots aquests canvis i limitacions de drets, poden deixar indiferents a moltes persones però per qui té una certa sensibilitat, aquests poden influenciar en la construcció de la seva personalitat i en la percepció de pertinença a la societat.

Preparant aquest treball, m’adono que la discriminació més o menys tangible que jo havia pogut sentir aleshores, hi ha sigut sempre a Andorra, d'una manera i d'una altra, fins i tot per aquells i aquelles nascudes en les millors cases pairals.

Al segle passat calia néixer de sexe masculí per poder tenir tots els drets de nacionalitat i polítics. Les dones no tenien dret a vot i a més, no podien transmetre la nacionalitat de la seva terra als seus fills. La discriminació per gènere no era una característica andorrana però sí que a través d'ella s'excloïa una gran part dels nascuts a Andorra fortament arrelats al país.

Només fa 40 anys de l'assoliment del vot de la dona. De manera simultània, els legisladors de la època van permetre llavors que els fills de mare no pubilla poguessin accedir a la nacionalitat andorrana amb tots els drets polítics, reconeixent d'aquesta manera una bona part de ciutadans. Per sort, les societats evolucionen, pocs votaríem ara si s’haguessin mantingut les condicions de nacionalitat de principis de segle.

Us convido a pensar-hi!

Per tant, sempre hi ha hagut discriminació, sempre ha existit una certa jerarquia dins de la població andorrana en relació a la nacionalitat, als drets polítics... Sempre ha persistit un cert tipus de legitimitat nacional que ara pot semblar més o menys superat.

Actualment, els drets i les obligacions són els mateixos per tots els andorrans. Ha desaparegut la consideració de ciutadans de primera, segona i tercera.

Tot i que, en alguns cercles, encara s'utilitza l'apel·lació dels noms de les cases pairals per referir-se a les persones, vestigi encara d'un passat que utilitzava aquesta fórmula per repertoriar la població i que també era usual en els pobles veíns.

Conversant amb una amiga amb la mare ja nascuda al país, valoràvem l'andorranitat i coincidíem en pensar que tot i ser ja andorranes amb el 100% de drets, no podríem arribar mai a aquesta darrera consideració.

Entenc i puc compartir la necessitat d’un cert proteccionisme andorrà, la voluntat de preservar l’essència del país, un país petit que ha acollit molta immigració de fora en poc temps i que no ha volgut, ni vol ser modificat per una entrada massiva de ciutadans amb passaport, desconeixedors de la realitat i la història andorrana.

Sóc conscient que és difícil trobar l’equilibri entre fer perdurar les peculiaritats andorranes i integrar noves generacions d’andorrans.

Però, tot i que el concepte de la nacionalitat ha progressat molt aquests darrers setanta anys, estic convençuda que hi ha encara molt camí per recórrer.

Andorra ha de saber integrar els ciutadans al bon moment, fer que els seus habitants s'arribin a sentir a casa en un temps raonable, estimin el país i el vulguin fer créixer i evolucionar.

No crec que sigui bo discriminar de manera excessiva ja que correm el perill de provocar un ressentiment en el millor dels casos, indiferència i en el pitjor una certa forma de rebuig.

El nostre grup parlamentari, convençuts de que cal avançar en l'àmbit de l'accés a la nacionalitat, ha presentat en dues ocasions una proposició de llei per reduir els anys de naturalització a Andorra, passant dels 20 anys actuals a 15 anys. Estem convençuts que 20 anys són masses anys, podent provocar que aquells que hi arriben ja no en ressenten la necessitat, havent passat tants anys al marge de la vida participativa de la nostra societat. De fet, les recomanacions internacionals posen aquest límit en 10 anys.

Malauradament, aquesta proposta de reducció dels anys ha estat rebutjada al consell les dues vegades amb arguments més o menys coherents i credibles, la última en aquesta legislatura.

Un altre repte que tenim al partit socialdemòcrata, mandatats pel darrer congrés és el de tractar el debat de la doble nacionalitat.

El departament d'estadística de Govern publicava fa poc dades sobre la població andorrana. Quantificava el nombre de ciutadans andorrans en 34.417 i destacava 14.495 residents que tot i portar més de 20 de residència al país, durada necesària per nacionalitzar-se, no ho han fet. Considero aquesta dada molt rellevant, penso que seria interessant estudiar el perquè tots aquests residents no fan el pas. Alguns fins i tot multipliquen per tres els anys necessaris.

Potser perquè ja no en ressenten la necessitat després d’haver-se sentit tants anys "rebutjats", perquè no volen passar pel ridícul d'haver de passar per un tribunal d’assimilació al cap de tants anys. Seria interessant estudiar-ne el cas per cas.

Moltes noves generacions d’andorrans són fills de residents que no han sigut part activa en la vida del país i per tant, han crescut desvinculant-se de la part ciutadana, de la participativa en els aspectes de la nostra vida pública.

Estic convençuda que legalitzant la doble nacionalitat integraríem de manera oficial i efectiva moltes persones, gent que han treballat per Andorra, que han contribuït a fer-la gran, tal i com és ara. I d'aquesta manera, s'arribaria a una situació més normalitzada entre la població de fet i aquella amb drets polítics.

També crec és el moment d'afrontar l'evidència, que tots sabem, que molts dels nostres ciutadans, per necessitats diverses han hagut de demanar una segona nacionalitat o en tot cas, s'ho han plantejat.

El mal funcionament del Trilateral ha fet que molts dels nostres joves estudiant o treballant a Espanya, han acabat demanant-la avorrits pels farragosos tràmits burocràtics espanyols.

El poder-se beneficiar de la nacionalitat d'un país més important, amb més representació exterior, més diplomàcia, més mitjans és sens dubte un avantatge.

No haver de renúnciar a una part del seu passat, als seus origens pot simplificar conseqüentment el plantejament de moltes persones en el moment de demanar la naturalització andorrana.

En alguna conversa, m'han fet remarcar el greuge que hi podria haver per a aquell andorrà sense arrel fora.

Tot i que estic convençuda que la gran majoria dels andorrans tenen alguna ascendència fora d'Andorra: pare o mare, avi, àvia de fora o bé, també la parella; per un andorrà sense parents estrangers, l'accés a una altra nacionalitat no és missió impossible.

En virtut d'un vincle especial amb Espanya, dos anys de residència en aquest país són suficients perquè un ciutadà andorrà pugui demanar la nacionalitat espanyola; i a França, amb cinc anys, un ja en pot demanar la naturalització...

Per tant, en cas de necessitat, la barrera no és tan inaccessible.

Personalment, estic convençuda que tard o d'hora, la legalització de la doble nacionalitat serà una realitat a Andorra. En un món cada dia més globalitzat, aquest és sens dubte un bon moment per afrontar aquest debat.

Rosa Gili Casals
Consellera general del grup parlamentari socialdemòcrata

Una societat de poca memòria col·lectiva com és l’actual Andorra, on l’essencial és treballar i produir ràpid i no pas conviure, competir –no pas en singularitat i qualitat sinó en capacitat especulativa i en nombre de vendes–, ho té difícil per aventurar-se a ser gaire cosa més que el petit gran basar del sud d’Europa, el gran outlet de les oportunitats perdudes.

Com si haguéssim volgut esquitxar tots els aspectes de la nostra vida amb la mateixa celeritat devoradora que alguns apliquen a l’hora de fer negocis, desdibuixem i desenfoquem –jo crec que interessadament– allò que d’essencial teníem.

Teníem una llengua, una nacionalitat i presumíem de saber a quin destí estàvem cridats: per tècnica, per vocació, per especialització, per estudis o justament per no tenir-ne, per capacitat o incapacitat esportiva, per lideratge, per creativitat, per...

Venim –i encara la integrem– d’una societat de muntanya d’arrels solidàries en què l’escola i les famílies conjuntament encara saben anticipar-se als reptes que joves i adolescents ens plantegen abans d’arribar a situacions de precarietat o de perill o al fracàs de no saber trobar lloc en un món d’adults que no els atrau.

Un món intransigent que ens escup fora, per poc que badem. A joves i a adults. Fora d’una terra andorrana i d’un Pirineu que hem estat idolatrant deliberadament com si d’un paradís perdut es tractés.Tenim un viscut.

De forma intermitent hi ha qui se sent andorrà; d’altres, de forma permanent, som andorrans per naixença i per convicció, malgrat que força de nosaltres probablement tenim arrels foranes i que podríem disposar d’altres nacionalitats.

No per això podem acceptar, ni uns ni altres, que la mala gestió política dels darrers vint anys, per exemple, en el tímid desplegament de les lleis socials que ens deparava la Constitució, per la no inclusió dels nouvinguts al dret de votar en les eleccions comunals o per la poca convicció en la defensa dels interessos i dels drets dels empresaris i dels joves andorrans a l’estranger, sigui excusa confortable –que no ho és– perquè ara hi hagi qui plasmi que no desitja fer-se andorrà quan ja podia fer-se’n o que sent i estima Andorra com el primer, quan té una altra nacionalitat a la butxaca a banda de l’andorrana. És fotre’s del mort i del qui el vetlla.

¿Jo he de canviar el meu concepte de nacionalitat a causa que gent de fora, com els meus pares també foren un dia, no vulguin fer-se andorrans ara que poden?

¿Jo he de permetre un canvi en la legislació dels meus drets i de la meva –meva!– nacionalitat per raonaments, motius i desitjos econòmics i mercenaris de gent sense arrels i amb tanta fam de món que no tenen món? ¿On queden els valors?

Obligació urgent té l’actual Govern i també els propers, i tots els partits polítics –més encara els de l’oposició, si cal–, de treballar jurídicament, laboralment i institucionalment per defensar els andorrans. Aquí i a fora. I d’una vegada.

L’amable lector hauria d’aprendre a discernir en les paraules a favor de la doble nacionalitat del gran professional de l’il·lusionisme polític i econòmic andorrà, Marc Forné, molt de doble llenguatge, molt de doble moral i molta hipocresia.

Aquell que va dur el país a un cul-de-sac pressupostari –que encara perdura– per les obres faraòniques que va autoritzar (semblant a la que ara el Govern Martí s’entesta a tirar endavant, a Sant Julià de Lòria, quan ja no és necessària per descongestionar el trànsit) manté fidelitat als seus orígens polítics i a la gent del Pallars i d’altres indrets del Pirineu que la gent del seu partit anava a buscar perquè ell pogués guanyar.

Aquells pirinencs que reclamaven ser andorrans per ascendència familiar i que trepitjaven Andorra un diumenge de tant en tant per venir-hi a votar, ja disposaven de la doble nacionalitat i de la impunitat de contribuir a decidir el futur d’un país on no vivien, on no lluitaven per augmentar les seves llibertats, on no ajudaven a fer-lo créixer socialment, on no...

Defenso que voti ja en les properes eleccions comunals tota persona que viu i treballa a Andorra, sense distinció de nacionalitat ni d’origen, però que en cap cas aquesta aportació democràtica pugui degenerar en un repartiment gratuït ni una subhasta de la nacionalitat andorrana ni en una legalització encoberta de la doble (o triple) nacionalitat.

El Grup Parlamentari Socialdemòcrata ha demanat al Govern que de cara al curs vinent es revisi el funcionament de les tauletes digitals, incorporades aquest setembre al primer curs de segona ensenyança en el marc del Permsea (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà). El PS demana que s'estudiï l'opció de proposar a les famílies diverses marques i models.

Aquesta demanda la va fer ahir el grup a través d'un comunicat de premsa, després d'haver rebut la resposta a una demanda d'informació en la qual sol·licitava l'informe tècnic que avala la implantació de la tauleta en aquest curs i l'obligatorietat d'utilitzar l'iPad de la casa Apple.

La demanda d'informació no ha satisfet els socialdemòcrates, ja que entre els criteris que argumenta el Govern pels quals s'han decantat per un determinat model no hi figura l'economia de les famílies. «Considerem molt preocupant que l'aspecte econòmic de l'eina triada com a càrrega per les famílies no figurin entre els cinc requeriments a tenir en compte obligatòriament», van manifestar.

Tampoc satisfan als socialdemòcrates les raons donades pel Govern relacionades amb els motius de contingut, que segons ells es contradiuen apostant per l'ús de l'eina iBooks Author i al mateix temps fent una defensa de continguts universals.

Tot i això, el PS creu que la incorporació de la tauleta digital a les aules és «un avenç positiu i necessari».

El grup parlamentari socialdemòcrata considera que només el nucli de convivència familiar pot ser obligat a finançar alguns serveis o prestacions socials, però no familiars que no convisquin amb el sol·licitant i altres persones externes. Aquest és un dels principals canvis que pretén fer a la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris, al qual han presentat 128 esmenes.

Moltes de les modificacions proposades a les esmenes presentades per la consellera Mariona González tenen com a objectiu reforçar la condició de l’Estat com a primer garant en la provisió i el finançament d’aquestes prestacions. I és que, tal com explica González, el grup socialdemòcrata no pot compartir un text que obvia el principi de responsabilitat pública, és a dir, que “defuig atribuir a l’Estat la condició de primer responsable i garant” dels serveis que s’ofereixen en aquest àmbit. És per això que entenen que s’intenta consolidar un sistema “de tall liberal”, en què l’Estat ocupa un paper “residual i assistencial” fent responsable de per vida “el mateix beneficiari de la prestació, parents i inclús terceres persones”.

El grup també troba “injusta” la igualtat de tracte que s’estableix entre els cònjuges i les unions estables de parella i “les persones que hagin conviscut maritalment i de forma estable amb el beneficiari de la prestació durant el termini mínim d’un any immediatament anterior a la sol·licitud”. Per aquesta raó es defensa l’eliminació de l’articulat d’aquest grup de persones i, per tant, les aportacions dels familiars s’hauran de remetre a la inscripció en el registre oficial de parelles de fet. Els socialdemòcrates entenen que si el text queda tal com està els treballadors socials destinaran més temps a buscar possibles obligats familiars i reclamar-los el pagament de deutes que a fer treball social.

Els socialdemòcrates discrepen també del tractament del principi d’universalitat, que, segons afirmen, queda pràcticament buit de contingut perquè hi ha prestacions bàsiques que no queden garantides i que depenen de les disponibilitats pressupostàries. Per això es proposa que es garanteixi un conjunt de prestacions, entre elles el servei d’atenció domiciliària, el servei d’infància i adolescència, el servei telefònica d’urgència, el servei ocupacional, el servei de suport a la integració laboral i els serveis de llar residencial, de residència assistida i el servei d’atenció domiciliària en el cas que s’adrecin a persones discapacitades.

Una altra part de les esmenes busca augmentar els drets dels beneficiaris. Així, es proposa rebaixar de 7 a 5 els anys de residència per tenir una pensió de solidaritat per a persones discapacitades i de 7 a 3 anys per tenir dret a la prestació familiar per fill a càrrec. També es vol ampliar les accions preventives individuals a comunitàries en el cas de grups vulnerables i ampliar la prestació familiar per fill a càrrec a famílies que acullen un menor.

El grup parlamentari socialdemòcrata ha presentat un total de 128 esmenes a la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris. Segons va destacar ahir el partit a través d’un comunicat, la majoria de les propostes van encaminades a reforçar el paper de l’Estat com a garant del finançament i provisió dels serveis socials i sociosanitaris, ja que al seu entendre, la proposició de llei “tracta de consolidar un sistema de serveis socials de tall liberal, en què l’Estat ocupa un paper absolutament residual i assistencial, fent responsables de per vida el propi beneficiari de la prestació, parents i inclús terceres persones”. Per aquest motiu, proposen que la coresponsabilitat es limiti al nucli de convivència familiar.

En aquest sentit, el PS considera que amb la proposició de llei, els treballadors socials destinaran “més temps a buscar possibles familiars obligats, indagar sobre els seus nivells de renda i instar processos de reclamació de pagament de deutes, que a fer treball social”. Un dels aspectes que volen modificar és que només es consideri familiar obligat quan siguin matrimonis o parelles de fet, però no hi hagi coresponsabilitat per a les persones que hagin conviscut maritalment i de forma estable durant un any abans de la sol·licitud, tal com fixa el projecte de llei.

PRINCIPI D’UNIVERSALITAT
Les esmenes socialdemòcrates també tenen com a objectiu fer que es compleixi el principi d’universalitat, per tal que quedin garantides totes les prestacions econòmiques. Això inclou la prestació per desocupació involuntària, el servei de teleatenció domiciliària, el servei d’infància i adolescència, el servei telefònic d’urgència, el servei ocupacional, el servei de suport a la integració laboral, el servei de llar residencial, i el servei d’atenció domiciliària per a persones discapacitades. En aquest sentit, la consellera socialdemòcrata Mariona Gonzàlez va manifestar la seva perplexitat pel fet que la prestació per desocupació involuntària no s’hagi inclòs dins de les prestacions econòmiques regulades, tenint en compte que “cobreix una contingència de fonamental importància en aquests moments”.

D’una altra banda, el PS també proposa rebaixar de 7 a 5 els anys de residència per tal de tenir dret a les pensions de solidaritat per a discapacitats, i de 7 a 3 anys per tenir dret a la prestació familiar per fill a càrrec, i augmentar-la per a famílies que acullen un menor. Així mateix, també vol ampliar les accions preventives d’individuals a comunitàries en cas de grups vulnerables o en situació de risc.

Si al Partit Socialdemòcrata (PS) el “sorprèn” que no s’hagi format personal andorrà de l’administració perquè pugui dur a terme la funció que desenvolupa Josep Costa, i li “sobta” que es posi en mans d’un inspector d’Hisenda espanyol “dades molt sensibles” del Principat, els responsables del Sindicat de Funcionaris de la Duana lamenten el cost econòmic que pot tenir la incorporació del ministeri de Finances “en un moment de dificultats” i de “contenció”.

El primer secretari del PS, Pere López, va afirmar ahir que “ens ha sorprès que el Govern no hagués planificat amb més temps” la posada en marxa de l’Agència Tributària i hagués “fet formar a l’estranger” professionals de la mateixa administració. Optar per assessors externs i forans, segons López, és “una solució fàcil que presenta riscos” i que “no ha sortit bé en altres casos” –i en aquest sentit va citar tant l’antic assessor dels bombers com l’expert que havia de contribuir a impulsar els entorns de protecció dels edificis catalogats com a monuments–. Entre els riscos, el primer secretari del PS va demanar-se “què pot suposar que algú que treballa per a l’Agència Tributària espa - nyola tingui accés a dades molt sensibles”. I hi va afegir que “aquest risc ens l’hauríem pogut estalviar”. Alhora, va considerar “molt elevat” el salari, que a parer de López “respon a la mancade planificació. Quan vas tard has d’acabar pagant el que se’t demana. I tot plegat acabarà suposant molts diners en uns moments de retallades i ajustos”.

En aquest darrer apunt incidia el president del Sindicat de Funcionaris de la Duana, Joan Seguí, que va demanar que “es controli, i molt, els costos dels assessoraments externs, sense valorar si el que es diu que percep aquesta persona és molt o és poc”. Seguí, que va explicar que es va informar de la incorporació de Costa amb una nota interna a tots els duaners tot destacant-ne l’elevada experiència en matèria tributària, va recordar que “estem en uns temps de molta contenció i això és contradictori”.

El grup parlamentari socialdemòcrata, mitjançant la consellera Mariona González, ha presentat 128 esmenes a la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris. Majoritàriament es tracta d'esmenes destinades a reforçar el paper de l'Estat com a primer garant en la provisió i finançament d'aquests serveis.

En aquest sentit, creuen que el text presentat pel grup demòcrata consolida un sistema de serveis socials de "tall liberal" perquè deixa a l'Estat un paper secundari en l'atorgament de prestacions socials.

Els socialdemòcrates rebutgen, per exemple, que es pugui derivar aquesta responsabilitat a familiars que no formen part del nucli de convivència del sol·licitant.

Altres esmenes pretenen millorar certs processos en l'àmbit del treball social i donar més seguretat jurídica al text. Per últim, hi ha aportacions que incorporen demandes plantejades per diferents associacions de discapacitats.

Veure article original

“Nosaltres no estem a favor de cap càrrec de confiança d’aquesta mena. A més a més, no veiem la utilitat d’incorporar un cap per al cap [del departament de manteniment]. No soluciona res.” La coordinadora del comitè parroquial del Partit Socialdemòcrata (PS) a Ordino, Carolina Poussier, va mostrar ahir el seu enuig per la contractació per part del comú de qui va ser conseller comunal i conseller general Jordi Cadena.

Poussier va deixar clar que “no tenim res en contra de la persona; ens l’apreciem”. Però que tal com ha anat el seu aterratge a la corporació s’evidencia “la mala gestió” de la majoria comunal demòcrata, amb el suport, en moltes ocasions de la minoria. I mentre oficialment el comú mantenia ahir silenci a la demanda del Diari per saber el motiu que ha dut la corporació a incrementar la nòmina de persones que treballen per al comú ordinenc, Poussier es lamentava que “l’única oposició és aquella que no està dins i mirem de fer nosaltres”.

Justament, el comitè parroquial socialdemòcrata es va trobar dilluns a la nit per posar en marxa la maquinària després de les vacances d’estiu. I la incorporació de Cadena al comú, on presta serveis des de fa encara no deu dies, va ser un dels eixos de debat. “És totalment el càrrec polític per excel·lència. Algú que no estava al seu costat i que incorporen per protegir el que tenen”, en referència a mirar de lligar curt eventuals adversaris de cara a una futura contesa electoral. Cadena era una de les cares visibles del Grup d’Unitat Parroquial Independent (GUPI) que més decidit va estar per acostar-se al Partit Socialdemòcrata. Va treballar amb l’Alternativa i va acabar sent parlamentari en la legislatura del Govern Bartumeu.

Poussier va lamentar que en els dos anys de mandat ja s’hagin incorporat al comú com a mínim dues persones amb una relació especial i que inicialment eren rivals de l’actual majoria. La coordinadora ordinenca del PS va explicar també que és gairebé de domini públic que al departament de manteniment hi ha problemes. “Però això no es resol posant un cap al cap el sou del qual suposo que va en conseqüència.” La darrera candidata del PS a Ordino va afirmar que “si hi ha problemes amb una persona se l’agafa i se la forma o s’adopten les mesures disciplinàries escaients”. I que en tot cas, on cal incorporacions és “a l’àrea de Cultura, que va ofegada, o el servei de circulació, que han de doblar i triplicar les guàrdies”. 

Creient i lliure onze segles,creient i lliure vull ser, ¡siguen els furs mos tutors i mos Prínceps defensors!

Eren temps en els que, davant la passivitat –¿o era impotència?– del poble, el copríncep promovia una carretera, impulsava el cadastre o fins i tot havia d'escriure l'himne de la Pàtria; per acabar... la música la posava un mossèn.

Cent anys desprès de les inspiracions poètiques de Joan Benlloch i Vivó hi ha dies que hom te la sensació que les coses han canviat ben poc. L'homilia de Meritxell posant la llei de Déu per sobre de la dels homes, insistia en el missatge (la lletra) de la preeminència jeràrquica dels representants de Déu a la terra.

La meva primera reacció indignada va ser la de piular al twitter: «inacceptable per als demòcrates l'homilia del bisbe d'Urgell». Altra vegada havia ignorat els consells de Nietzsche: «... habituar l'ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-se'ns-apropin; aprendre a ajornar el judici, a comprendre el cas particular des de tots els costats; no reaccionar tot seguit a un estímul».

El temps passa i la memòria flaqueja; els arxius ajuden a no oblidar. Fa deu anys el copríncep Vives deia: «he vingut a aquesta centenària i venerable Casa de la Vall a jurar l'exercici de les meves funcions de copríncep d'acord amb la nostra Constitució». I continuava: «Després de la Constitució de 1993 el sentit del jurament del copríncep episcopal conserva els mateixos continguts essencials. Es tracta de garantir els drets inviolables i imprescriptibles de la persona, els quals constitueixen el fonament de l'ordre polític, la pau social i la justícia, així com de reconèixer que la Constitució vincula a tots els poders públics i, consegüentment, al copríncep, els poders del qual deriven d'ella».

Moltes més lloances (la música) va pronunciar Joan-Enric Vives el dia del seu jurament el 10 de juliol de 2003, agraint el Consell General la seva sensibilitat per a respondre l'anhel de prestar jurament davant els elegits «que exerciu les funcions sobiranes de legislar i d'impulsar i controlar el Govern».

Per Meritxell de 2013 les paraules hanHestat menys afalagadores; a mi em recorden l'advertència (la lletra) que va fer en la part final del seu discurs de jurament: «Estic segur que la saviesa, la prudència i el bon sentit del nostre poble, com ho ha demostrat al llarg de la seva història, sabran crear, mantenir i enfortir les condicions necessàries que donin suport a la institució dels coprínceps (...) Cap raó no pot justificar l'abandonament d'aquest terreny comú perquè comportaria sempre obrir un procés de degradació institucional, amb greus connotacions i riscs de conseqüències imprevisibles».

No hi ha, per tant, massa novetat en les paraules del Sr. Bisbe; fidel al seu estil, els seus discursos (¿homilies?) estan trufats d'allò que es diu «una de freda i una de calenta». Potser el dia 8 se li va anar la mà en la «freda»(?).

Tanmateix, hem d'intentar sortir del parany del marc conceptual mil·lenari de la Mitra. Les pressions dels ciutadans indignats a través dels fòrums d'Internet reclamen «respostes immediates i contundents», el «cos» també ens ho demana. Però seguint els consells de Nietzsche, hem de saber resistir i no reaccionar a la provocació; la millor resposta a un desafiament no és la verbositat incendiària.

També ens equivoquem si personalitzem en l'actual copríncep episcopal, l'anacronisme i la contradicció que suposa la supervivència d'un «estat pontifici» en l'Europa del segle XXI. Des de dècades, l'estratègia de la Mitra és invariable. Ho explicava Joan Martí i Alanis en una entrevista al diari Avui el 28 de maig de 1978, responent a una pregunta sobre una eventual dimissió seva: «la possibilitat de dimitir existeix en si mateixa. Però de fet no, perquè el poble andorrà no ho vol. Han existit a la història diversos casos de renúncia tant del costat francès com del costat episcopal. Per exemple, han estat els andorrans els qui van demanar a Napoleó de restablir el seu poder. Hi ha hagut bisbes que s'han abstingut de nomenar representants. Però el poble ha demanat al seu successor de restablir el seu poder. Aquest poble, d'alguna manera, els coopta».

Si és cert que, fins ara, en tots els moments de convulsió social i política al nostre entorn (1789, 1866, 1914, 1936 i 1978-93) els prohoms d'Andorra –¿o ha estat el poble?– han acabat «cooptant» els coprínceps, preferint la comoditat irresponsable d'un «Peter Pan» que vol continuar vivint sota la tutela de «mos prínceps defensors».

A aquestes elits (¿seran els «grups de pressió» bons?) sempre el hi ha espantat l'idea d'un canvi institucional que trenqui la inèrcia de segles; conservadores i calculadores sempre han estat temoroses de les «conseqüències imprevisibles» que tindria per als seus privilegis.

Però per al poble sempre serà necessari explorar i analitzar alternatives, acotar «conseqüències» i examinar si les «connotacions» milloraran o empitjoraran les condicions de vida culturals i materials dels ciutadans d'Andorra.

L'aproximació a la Unió Europea, la signatura de l'acord d'intercanvi d'informació i l'acord monetari ens indiquen clarament com aniran les coses. «Perpinyà» i Palacio no poden ser, al segle XXI, els llocs on es decideix el futur d'Andorra. Els «furs» i privilegis ja no ens tutelen i els prínceps ja no poden defensar-nos, ni posar “la lletra i la música” de les nostres vides.

Si la saviesa, la prudència i el bon sentit dels coprínceps els hi permet entendre els canvis culturals i de mentalitat de la societat andorrana i les implicacions de la construcció europea en el nostre petit país, estarà garantit el futur de la institució dels coprínceps.

El poble ha de ser qui posi la lletra i la música a la nostra convivència democràtic.

Després del consell d'avui, l'oposició del comú d'Escaldes-Engordany ha valorat el primer mes i mig del tancament de l'avinguda Carlemany.

A l'espera de saber les dades de la corporació, en fa una valoració positiva, però demana que s'hi millori la senyalització el més aviat possible.

Ha dit que aquest és un tema que han tractat diverses vegades amb els cònsols perquè el consideren "una prioritat" i creuen que ara mateix "li falta bastant per acabar de ser òptim".

Veure article original