Dijous passat, 24 d’abril, el Consell General va aprovar la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris amb 22 vots favorables (19 del grup demòcrata i 3 del grup mixt) i amb els tres vots en contra del grup parlamentari socialdemòcrata. Una vegada més (va succeir el mateix en la presa en consideració de la modificació de la Llei de la CASS, que impulsa unes retallades socials brutals i inhumanes) els socialdemòcrates ens hem quedat sols en la defensa de l’Estat social que proclama la Constitució d’Andorra.

Estem davant d’una llei que al nostre entendre hauria d’haver sigut un dels projectes més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura i, per aquest motiu, és de cabdal importància que expliquem a totes les ciutadanes i ciutadans d’An­dorra per què hi hem votat en contra. No podem donar suport a aquest text per un conjunt d’arguments clars i contundents que tot seguit explicaré. Però, per sobre de tot, no ens és possible donar suport a una iniciativa política que impulsa l’abdicació per part de l’Estat del principi de responsabilitat pública. Estem doncs davant d’una llei que té un encaix molt difícil en l’Estat social que proclama la nostra Constitució i que complementa la Carta Social Europea, que Andorra va ratificar el 12 de novembre del 2004. I cal denunciar-ho sense embuts.

Amb l’aprovació d’aquesta llei, l’Estat abdicarà la seva responsabilitat en aquesta matèria i passarà a tenir un paper residual en perjudici de tot un seguit d’obligats, familiars o no, que hauran d’assumir una responsabilitat que, al nostre entendre, ha de recaure indefectiblement sobre l’Estat.

I ha de recaure sobre l’Estat en virtut del principi de solidaritat social, que ha de consagrar l’evidència que és el conjunt de la societat qui ha de donar resposta a determinades disfuncions i desajustos que el seu propi funcionament provoca, i això vol dir, mitjançant la recerca dels recursos necessaris per al seu finançament, en observança del principi consagrat en l’article 37 de la nostra Constitució, que proclama que “totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la Llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució justa de les càrregues fiscals”.

En contraposició a aquest principi constitucional, la llei impulsada per DA tracta d’eludir per tots els mitjans el finançament públic de serveis i prestacions bàsiques fent-lo recaure sobre tot el reguitzell de familiars i tercers obligats encara que no resideixin en el domicili del sol·licitant. En definitiva, s’estableix un model de serveis socials de tall liberal, oblidant que, en un Estat social, les prestacions socials es justifiquen com a drets derivats de la condició de ciutadà i no de la condició de pobre com sembla establir-se a la proposició de llei que votarem a continuació. Una proposició de llei que intenta traslladar-nos al segle XIX, quan de l’Estat no s’esperava cap acció positiva en favor del benestar social.

Per altra part, els socialdemòcrates entenem també que estan configurant un sistema que, intuïm, convertirà els treballadors socials en un híbrid d’investigadors-comptables, en la mesura que hauran de dedicar més temps a indagar l’existència de possibles obligats i a calcular no sé quants llindars que a realitzar treball social, que és, en definitiva i al nostre entendre, la tasca en què aquests professionals haurien d’ocupar principalment les seves jornades de treball.

Més concretament, no ens trobem davant d’un debat parcial sobre l’accés a un tipus concret de prestacions, sinó davant un debat conceptual sobre la implementació d’un model que tocarà el moll de l’os de la configuració global del sistema de serveis socials i sociosanitaris. I dijous passat va quedar palès que existeixen dos models contraposats en la matèria.

D’una banda, el model de DA, que aborda els serveis socials des de la perspectiva d’entendre’ls com un àmbit d’actuació adreçat exclusivament als més desafavorits, i de l’altra, el model del PS, que ho afronta des d’una perspectiva més global, la de la configuració del dret d’accés a aquests serveis com un dret subjectiu. I que quedi clar que aquest plantejament no té res a veure amb el fet que tothom hagi de tenir dret a tot, sinó a lligar-lo amb un dret de ciutadania de caràcter universal de què es beneficiaran totes aquelles persones que compleixin els requisits específics de les diferents prestacions que es regulen.

Però els dos models encara tenen una altra diferència irreconciliable: la forma de finançament d’aquests serveis. I és que en els principis inspiradors d’aquesta llei no s’ha inclòs el de la responsabilitat pública i s’ha optat pel de la coresponsabilitat. ¿Què significa això? Vol dir que DA defensa que l’Estat no s’erigeixi en el primer i principal responsable del finançament d’aquests serveis, sinó que passi a tenir un paper subsidiari en perjudici del mateix usuari i de tot un seguit d’obligats familiars, que són els que en primera instància estaran obligats a finançar el cost que derivi de la utilització d’aquests serveis per part del seu familiar “obligat”. Però no és tot; en determinats casos aquesta forçada i forçosa solidaritat familiar transcendirà el nucli familiar i afectarà familiars que no conviuen amb el beneficiari del servei o de la prestació, com ara els germans, néts i avis.

Per tant, ens trobem davant de dos posicionaments antagònics: el de Demòcrates per Andorra, que pensen que els serveis socials pertanyen a aquell univers de drets de segona categoria que l’Estat no té l’obligació de garantir i finançar. I el dels socialdemòcrates, que pensem que els serveis socials han de pujar a la categoria dels altres drets bàsics que creiem que ningú qüestiona (educació, salut i sistema públic de pensions) amb la corresponent obligació dels poders públics de desenvolupar-los en tota l’amplitud possible i de finançar-los amb absoluta suficiència.

En conclusió, malauradament s’ha aprovat una llei de serveis socials i sociosanitaris que impulsa l’abdicació per part de l’Estat del principi de responsabilitat pública, que té un encaix molt difícil en l’Estat social que proclama la nostra Constitució i que, en resum, desenvolupa un model de serveis socials que està a anys llum del model que defensem els socialdemòcrates.

Veure article original

La sessió del Consell General del 24 d’abril del 2014 va ser un dia trist per a la família socialdemòcrata. Els tres consellers del grup mixt van unir els seus vots favorables amb Demòcrates per Andor­ra per aprovar primer la llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques i després la llei de serveis socials i sociosanitaris. Únicament els vots de Mariona González, Rosa Gili i els meus van ser discordants.

Només el caos ideològic que regna a les files demòcrates pot justificar que en una mateixa sessió del Consell es puguin aprovar i defensar dues lleis tan conceptualment diferents. Per una banda, es va aprovar la llei de l’IRPF, que encara que defineixi un impost injust, no equitatiu i que no respecta l’article 37 de la Constitució, crea una nova obligació individual de tots els ciutadans a contribuir amb les nostres rendes al sosteniment de l’Estat. Per l’altra, es va aprovar la llei de serveis socials i sociosanitaris que pretén posar ordre al batibull d’ajudes i subvencions que es concedien fins ara a ciutadans sense suficients recursos. La llei aprovada determina que abans que l’Estat opti per concedir una ajuda, la persona necessitada haurà de demostrar que els seus pares, avis, fills, néts o germans no tenen capacitat econòmica per ajudar-la, encara que aquests visquin a París, Hong Kong o Alaska. Moltes persones decidiran no optar per aquest viacrucis que dinamita la dignitat de qualsevol ésser humà i que obliga a despullar tota la família de la persona necessitada.

Això és DA, laxa amb els seus (Sicav i organismes d’inversió col·lectiva perquè el capital fugi de l’IRPF o un IGI bancari per reduir en 20 milions la recaptació impositiva del sector) però forta amb els dèbils (rebentant la dignitat de la persona per donar-li una ajuda de 300 euros). DA amb el suport del grup mixt creen un nou deure individual dels ciutadans envers l’Estat, però amb la mateixa plomada eliminen un deure de l’Estat envers l’individu.

Dijous passat va ser un dia trist, però els socialdemòcrates seguirem defensant una modificació a l’IRPF per fer-lo just i equitatiu, i una modificació a la llei de serveis socials perquè sigui una llei humana amb els que més ho necessiten. I ho aconseguirem.

Al següent link podreu veure l'entrevista a David Rios, president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, al programa Ara i aquí de Ràdio Nacional d'Andorra: Ara i aquí 2.0.

Va començar força light el debat per la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris presentada pel grup de demòcrates. Fins que la consellera de grup socialdemòcrata, Mariona Gonzàlez, va escalfar-se després d'unes declaracions de la consellera Celine Mandicó defensant el seu projecte de llei. González va lamentar una llei que implicarà un control molt rigorós de les economies familiars, quan algun d'aquests membres sol·liciti una ajuda al Govern i aquest actuï com a «sistema de beneficència». González va ironitzar amb la futura agència tributària i va assegurar que el país no la necessita, perquè «ja la tenim al departament de Benestar».

Segons la consellera socialdemòcrata, la nova llei farà que els treballadors socials facin una tasca investigadora per determinar si realment els familiars obligats (pares, fills i néts) no poden garantir la subsistència de l'afectat. «Fins i tot es possibilita l'aixecament bancari», perquè s'haurà de conèixer el sou de tots els familiars, va lamentar Gonzàlez, i crearà una nova figura, la del «defraudador social». Per aspectes com aquest, i també perquè consideren que, en general, la llei implica «l'abdicació del principi de responsabilitat pública de l'Estat», el Grup Parlamentari Socialdemòcrata va votar en contra d'aquesta llei.

Una llei que sí que va tenir el vot a favor del grup de demòcrates i del grup mixt, tot i que aquests darrers seguiran «de ben a prop la seva implantació», segons va manifestar la consellera Sílvia Bonet. Pel que fa als demòcrates, i contestant a González, Mandicó va titllar Gonzàlez d'«exagerada», assegurant que les investigacions ja es fan en l'actualitat i defensant una llei que es basa en la «corresponsabilitat per donar una atenció personalitzada i de qualitat».

Ahir el Consell General va aprovar el projecte de llei l'impost sobre la renta de les persones físiques (IRPF) presentat pel Govern de Demòcrates per Andorra. Una votació en la que el Grup parlamentari socialdemòcrata ens vam abstenir. Davant del calat que tindrà per Andorra la posada en marxa d'aquest impost, és més necessari que mai que expliquem a totes les ciutadanes i ciutadans del nostre país perquè no hem donat suport al model d'IRPF que es va aprovar ahir.

Abans de tot vull deixar clar que sens dubte ahir va ser un dia important perquè finalment es va tirar endavant un impost que els socialdemòcrates venim defensant des de fa molts anys. Malgrat han negat la realitat inclús amagant-la en el propi programa electoral, finalment des de les files de DA han obert els ulls i ens han acabat donant la raó. Celebrem que vinguin al nostre terreny. Per fi han entès que Andorra amb un IRPF serà una Andorra millor.

Efectivament, Andorra amb un IRPF serà un país millor. Cal combatre amb valentia les veus alarmistes que hem sentit en els darrers mesos en contra d'aquesta figura impositiva. Veus que juguen a la política del cranc per buscar un redit electoral. Andorra necessita un IRPF perquè serà una eina que aportarà quatre grans beneficis al futur d'Andorra:

1) Serà un motor de l'activitat econòmica productiva

2) Serà una eina de cohesió social

3) Serà una font de finançament i de redistribució de la riquesa

4) Serà un element d'encaix amb els nostres veïns

Per als socialdemòcrates un dels aspectes fonamentals que no hem d'oblidar quan parlem d'impostos és entendre quin és el paper de la fiscalitat dins del model d'Estat que defensem. El model fiscal és un dels element essencials de qualsevol territori i els socialdemòcrates andorrans tenim clar des del principi que un model fiscal just i equitatiu és una irrenunciable necessitat per Andorra. I per què no hem donat suport a l'IRPF que proposa DA?

El projecte de llei que ahir es va aprovar amb 22 vots (19 vots de DA i 3 vots del grup Mixt) contempla la creació d'una nova figura impositiva directa que grava cinc tipus de renda.

Segons el model de DA, la base de tributació general la constitueixen la renda del treball, la renda d'activitats econòmiques i la renda del capital immobiliari. Mentrestant la base de tributació a l'estalvi està formada per les rendes del capital mobiliari i els guanys i pèrdues del capital que constitueixen.

La renda del treball té una pressió fiscal ben clara i definida i la retenció a l'origen i farà que els treballadors no es puguin escapar de contribuir el que marca la llei. La memòria econòmica que facilita el Govern juntament amb el projecte de llei, estima que la renda del treball suposarà una recaptació a grans trets de 8,3 milions d'euros. Lamentablement, les altres rendes no gaudeixen d'aquesta mateixa pressió fiscal gràcies a la creació d'exempcions i reduccions que les afavoreixen clarament.

En quant a la renda d'activitats econòmiques, DA just començar la legislatura es va apressar a incorporar deduccions que han fet que les estimacions de recaptació versus la recaptació real a l'any 2013 hagin estat d'únicament del 31,5%. La memòria econòmica estima que aquesta renda tindrà un impacte de 5,4 milions d'euros en la recaptació de l'IRPF. Segons la citada memòria econòmica, la recaptació per concepte de renda del capital immobiliari seria únicament de 602.500 euros.

Reconeixem la dificultat de fer un càlcul exacte de la recaptació prevista en valors absoluts. Però queda clar que les rendes del treball suposen el 58% d'aportació a la recaptació total, les rendes d'activitats econòmiques un 37,8% i finalment les rendes de capital immobiliari únicament el 4,2%.

La memòria econòmica justificant-se en la dificultat de trobar aquestes dades, no estima cap quantia a recaptar en concepte de rendes del capital mobiliari i dels guanys i pèrdues de capital que constitueixen la base de tributació de l'estalvi.

Però el pitjor és que DA ha volgut que els dividends estiguin exempts de tributació. I també han volgut que els rendiments provinents d'organismes d'inversió col·lectiva (coneguts com a OIC) i que tributen en l'impost de societats al 0%, així com els dividends provinents de les societats de gestió i inversió financera intragrup (les famoses SICAV) que tributen al 2% a l'impost de societats) estiguin exempts. Per tant obren una magnífica porta a que els beneficis d'aquests organismes no tributin ni a societats ni a rendes de persones físiques quan es converteixen en dividends. Gràcies a vostès, encara que els beneficis d'aquests organismes siguin milionaris tributaran 0€ a l'impost de societats i a l'IRPF quan es converteixin en dividends!

Aquesta és la raó perquè considerem profundament injust el model d'IRPF que proposa Demòcrates per Andorra, un model que s'aparta del precepte de la Constitució. Un model que carrega com he demostrat fonamentalment contra les rendes del treball.

Malgrat estem convençuts que una Andorra amb IRPF serà una Andorra millor, no podem donar suport al model d'IRPF que ens proposa DA. No podem donar suport a un model d'IRPF que augmenta la càrrega fiscal en la majoria de ciutadans únicament per protegir les rendes més altes i els que més tenen. No podem donar suport a un model d'IRPF que ni és just ni equitatiu. No podem donar suport a un model d'IRPF que no respecta allò que diu la nostra Constitució. No podem donar suport a un model d'IRPF que recordem que DA no portava al seu programa electoral. Els socialdemòcrates diem «sí» a l'IRPF però diem «no» al model d'IRPF que proposa DA. En resum, ahir es va tancar en fals el cercle de la fiscalitat.

Aquests darrers temps, escoltant i llegint alguns polítics –del sistema i de l'antisistema– no m'he pogut estar de buscar, llegir i copiar un dels passatges més autèntics del Manual Digest: «No puch deyxar (de passo) de donar-los 3 advertèncias molt útils a les Valls y a ells molt honrrosas. La primera, que com en ésser causas y processos per tot lo món los ocasionan regularmén cavil·lacions, sutilesas y escurilitats dels advocats chicanosos, notaris y procuradors y altres enrredistes, los batlles procuraran en no deyxar-se prevenir de paperades ni arrahonaments de ningú, ans bé, hoïnt lo arrahonament o discurs o llegint las paperadas ab tota prudència, maduresa y reflecsió, se reservaran son judici per consultar a Déu Nostre Senyor lo acert de la sentència y, també, ab hòmens doctes, íntegros, ingènuos y de sciència y conciència (com solem dir), sens fer fondo en ditas paperadas y discursos». (Manual Digest, Antoni Fiter i Rossell llibre II, capítol VI, pàgina 206).

Crec que va ser Ramon Serrano Súñer el primer en esbrinar el significat de «chicanosos» en aquest text; segons el cuñadísimo seria un gal·licisme que Fiter i Rosell hauria manllevat del mot chicaneur, fent referència als embrollaires, aquelles persones que es plauen a crear embrolles. Les escurilitats probablement fan referència a propostes obscures, confuses i inintel·ligibles (del portuguès escuro i també del mateix mot castellà vulgar en desús)

Si substituïm els professionals, indubtablement poc valorats, que esmenta Fiter i Rossell, pels personatges públics que –misteris del periodisme– gaudeixen d'una intensa i privilegiada difusió mediàtica, ens adonem com el discurs polític andorrà està avui monopolitzat per l'espècie dels enrredistes i chicanosos.

No crec que sigui necessari, a aquestes alçades de la legislatura, gastar «paperades ni discursos» per argumentar la inclusió del cap de Govern o del ministre de Finances entre «millors»... enrredistes de la història política contemporània del nostre país. Homes i dones, electors i ciutadans sense dret de vot, gent de dreta i d'esquerra, parroquialistes i centralistes, treballadors i empresaris, estudiants i pensionistes, ja han arribat a un grau d'incredulitat que comença a fer-los immunes a les explicacions i reexplicacions de Martí i Cinca. Les lletanies sense arrels, sense present –ni futur– del cap i del seu segon, el seu discurs hipnotitzador i amnèsic estan perdent l'eficàcia propagandística que tenien fins no fa gaire.

Però si Martí i Cinca són els experts en l'enredo i l'embolic, l'infal·lible Nomen s'aplica com un bon alumne, amb una constància digna d'encomi, en aprendre i practicar la tècnica de les «cavillacions, sutilesas y escurilitats». Amb regularitat ens sorprèn (?) amb la seva retòrica inqüestionable (¿o inquestionada?), però indubtablement molt més estrident que l'anestèsia cinquista.

La darrera setmana – confirmant el misteri del periodisme andorrà– les seves provocadores afirmacions han ocupat les portades de la premsa escrita del país. Sembla que l'ideòleg de «l'Andorra sense Estat» està abandonant el discurs que mantenia amb una certa aparença tècnica o científica, però amb el que només combregaven els seus palmeros més fidels; ara començaria a explorar una nova via amb conjectures encara més fal·lacioses, però que podrien tenir prèdica i penetració entre la gent més procliu a ser enredada. Les seves «paperades y arrahonaments» són sil·logismes absolutament inconsistents que parteixen invariablement de la fabricació o invenció d'unes premisses incidentals i fragmentàries, de les que l'exconseller traurà (com surt el conillet del barret del màgic) unes conclusions generals molt properes a la veritat absoluta. Nomen ha tornat a fer trampa, i ell ho sap, barrejant tres dels dossiers de la política internacional andorrana: les negociacions de la nova directiva de l'estalvi, les dels CDI's i les de l'acord d'associació amb la UE.

Com també fa trampa (¿o l'han enredat a ell?) Jaume Bartumeu quan vol «tocar de peus a terra» a partir d'exemples que poden ser molt «cridaners» .... però que són falsos. Des de que va entrar en vigor la llei 9/2003 del patrimoni cultural d'Andorra, s'han presentat set sol·licituds de permís d'obra a entorn de l'Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria, a la tan estimada Plaça del conseller del grup mixt. Cinc de les sol·licituds van rebre l'informe favorable del Ministeri de Cultura abans del 2012; la reforma de l'Hotel Glòria, té l'informe favorable el 2014; només queda un projecte pendent d'un complement d'informació de la persona interessada.

Així doncs, el «sector integrista dins l'àmbit competencial del Patrimoni Cultural» (sicum dixit Bartumeu) ha informat favorablement el 85 % de les sol·licituds presentades. El principal argument del grup mixt per votar a favor de la presa en consideració de la proposició de llei dels comuns de modificació de la llei de Patrimoni Cultural cau pel seu propi pes perquè és absolutament fals que hagi «empantanegament».

La política andorrana necessita polítics diferents dels enrredistes i chicanosos. No podem permetre'ns continuar desvalorant els «hòmens doctes, íntegros, ingènuos y de sciència y conciència» (com solem dir). Els necessitem perquè aquests, almenys, no ens volen enredar.

La consellera general del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, Rosa Gili, ha presentat nou esmenes al projecte de llei d'ajuts a l'estudi. Entres les esmenes presentades, els socialdemòcrates destaquen en un comunicat la que preveu la inclusió de «la beca salari» ja que no consideren «que sigui el moment de suprimir aquesta beca vista la situació de crisi actual».

El grup socialdemòcrata defensa que es mantingui la «beca salari» en el redactat del projecte de llei d'ajuts a l'estudi presentat pel Govern. La beca salari, que sí que estava inclosa en la llei d'ajuts a l'estudi del 2002, és un ajut econòmic d'un import màxim equivalent al salari mínim oficial anual. Aquesta beca té un caràcter extraordinari i només s'atorga a estudiants el possible sou dels quals sigui imprescindible per al manteniment de la seva família.

Els socialdemòcrates indiquen que per a l'obtenció d'aquest ajut s'haurà d'acreditar la necessitat ineludible de l'aportació salarial de l'estudiant, que caldrà corroborar amb un informe del ministeri competent en matèria de benestar social. Igualment, en aquest informe s'haurà de proposar l'import de la beca, que es determinarà en funció del resultat de l'avaluació de les necessitats familiars.

Els socialdemòcrates assenyalen que tot i que la memòria justificativa del projecte de llei en justifica l'eliminació considerant que ja en té la competència el ministeri encarregat de la salut i el benestar, ells assenyalen que «la nova cartera de serveis socials i sociosanitaris no contempla aquesta ajuda». Els socialdemòcrates també han inclòs un canvi perquè els estudiants puguin accedir a una beca encara que escullin el seu centre d'estudis a l'estranger independentment que la formació ja existeixi a Andorra. En relació als criteris per a l'obtenció d'una beca previstos a l'article 17 del projecte de llei, Gili defensa l'eliminació de la consideració de «parella de forma estable durant un període superior a un any» per accedir a les ajudes. En aquest sentit, considera que s'ha de tenir en compte que les persones que estan en aquesta situació no poden accedir a cap tipus de drets socials. En conseqüència, consideren «fora de lloc que aquest col·lectiu hagi de tenir les obligacions que se li volen atribuir en aquest text». A més, el grup socialdemòcrata també defensa que els estalvis dels sol·licitants no siguin considerats com a condició per a atorgar una ajuda.

La modernització i reforma de l'Administració general es va iniciar el 1997 amb l'objectiu de dotar-la dels sistemes de gestió de recursos humans avançats i capaços d'adaptar el servei a l'evolució de les necessitats de la ciutadania. Abans, el 1995, l'informe Sanson parlava dels canvis que s'havien de produir en l'Administració andorrana a fi de dotar el Govern d'un estat, amb una Constitució recentment aprovada, de l'instrument eficaç per dirigir el país i «de l'energia d'un personal més motivat, més considerat i millor dirigit». Caldrà esperar al 2000 per tenir un marc normatiu que regulés i possibilités una funció pública professional gestionada amb eficàcia i al servei del ciutadà, la llei de la Funció Pública.

Atenent als valors que inspiren i presideixen l'actuació administrativa, la llei va establir l'accés a la funció pública i va ordenar els seus recursos humans en funcionaris, agents de l'Administració (contractuals de caràcter indefinit o eventual) i personal de relació especial.

El Govern presenta ara, en la proposició de llei relativa al complement de jubilació dels funcionaris i agents de l'administració de caràcter permanent, en un afegit maldestre i precipitat, una reforma amb tota regla de la Llei de la Funció Pública en un dels elements claus i bàsics de l'organització i funcionament: els seus recursos humans.

Aquest no és un tema menor per ser tractat de la forma que el Govern ha fet sinó que necessita d'un treball tècnic i polític àmpliament consensuat. Una vegada més la improvisació i la contradicció dirigeix l'acció de Govern ja que, el 29 de gener del 2014, el màxim responsable de la Funció Pública declarava en els mitjans de comunicació que «la modificació de la Llei de funció Pública no entrava dins de les prioritats més immediates del Govern i entenia que la feina s'havia de centrar a fer tot el desplegament reglamentari relatiu al nou model de jubilació i en la convocatòria del concurs per elegir l'entitat que gestionarà el fons de pensions dels funcionaris».

Amb aquests articles «afegits» es tracta, senzillament, d'acabar de nomenar funcionaris, és a dir, que estem a l'inici d'un procés de desfuncionarització de l'Administració reservant –si es creu convenient– els llocs de treball de funcionaris als cossos especials, als inspectors i als interventors de finances i, amb un gest de magnanimitat, equiparant nacionals i no nacionals en l'accés a les direccions.

Creiem que aquesta modificació no és tant ingènua o innòcua com ens volen fer creure i cal conèixer les raons sobre les quals s'assenta aquest canvi i valorar quines poden ser les conseqüències de la seva assumpció.

El funcionari, sotmès a un règim estatutari, és un professional que utilitza com a marc d'actuació la imparcialitat i l'eficiència i el respecte dels ciutadans i els seus drets. El funcionari, en el sentit ampli, garanteix el manteniment dels servis públics amb independència del poder polític. Això no vol dir que no ho faci un agent de l'administració però, a diferència del primer, està sotmès a un règim contractual, és a dir, signa un contracte.

¿Però quins són els motius per passar del model d'administració amb funcionaris a una altra de contractuals? Algunes veus opinen que l'Administració pública no garanteix els objectius per als quals va ser creada, sinó tot el contrari: no es tradueix en una més gran neutralitat, sinó que sovint serveix per blindar persones que –com gairebé totes– tenen un biaix polític. I atès que és un sistema molt rígid des del punt de vista laboral, seria «interessant» passar a un sistema amb menys pes de l'estatut funcionarial (I. Andreu, L'administració pública andorrana. Societat Andorra de Ciències, 2011). Si donem per bona aquesta afirmació, ¿què o qui ens garanteix que amb personal contractual les seves actuacions es traduiran amb major neutralitat ? ¿Quan serà molt més fàcil prescindir dels serveis d'una persona en cas que no faci o no signi allò que se li demani ?

Si existeixen problemes de favoritisme i corrupció («petita», algú la va anomenar) la llei de la Funció Pública aporta els mecanismes per penalitzar-les .... però clar la llei s'ha d'aplicar i aquí, oh! sorpresa, ens topem amb els polítics. La neutralitat de l'Administració pública l'asseguren les lleis, els propis poders públics i els tribunals de justícia i no agències externes.

Si no tenim una Administració prou orientada envers els principis que atenen als resultats, a la transparència, al rendiment de comptes i a l'avaluació és obligació de la classe política endegar les reformes necessàries perquè això sigui una realitat però no passa, no només, en fer canvis en la categorització i consideració dels seus recursos humans.

Si hi ha mancances en les capacitats de gestió no és, només, imputable als funcionaris sinó una manca de professionalització de la funció directiva que garanteixi la seva qualitat i la separació del cicle polític electoral; d'uns sistemes massa burocràtics, en la inexistència d'avaluació dels resultats i l'impacte de la gestió i la manca d'incentius a l'eficiència en el sistema.

Si s'ha construït una Administració més preocupada per les demandes internes que orientada als resultats i a les necessitats reals de la ciutadania, els responsables polítics han de definir un nou model d'administració centrat en la ciutadania, en tant que usuari dels serveis col·lectius, i a la vegada titular últim de la voluntat democràtica, a qui totes les administracions públiques han de rendir comptes.

S'ha de dur a terme una reforma que articuli un model d'acord amb els principis d'eficiència, de transparència i de rendició de comptes, amb la finalitat d'aconseguir un sector públic més eficient, flexible i transparent i més orientat a les necessitats dels ciutadans i dels usuaris. I el que no es pot fer és endegar canvis de forma reactiva, amb la crisis de justificació, amb anàlisis superficial (una estructura massa complexa i un excés d'empleats públics) sense tenir un disseny, un projecte de quina és l'Administració pública que volem.

Qualsevol opció radical com la decisió de «desfuncionarització» de l'Administració pública no s'ha de mesurar només en termes econòmics i de gestió sinó que s'ha de valorar en la seva dimensió política i social amb els seus possibles efectes col·laterals que poder ser més greus que les seves possibles avantatges. Cal valorar els riscos i els inconvenients que pot suposar no tenir una estabilitat laboral en aquelles àrees i serveis que atenen persones.

Cal valorar també el desig d'alguns grups de pressió de comptar amb una Administració pública reduïda i transferir la gestió d'una part dels seus serveis públics al sector privat. Aquests volen també una Administració afeblida i disminuïda per tenir les mans més lliures. Aquests sectors comptem amb uns bons atiadors del foc del menyspreu cap al sector públic: els mitjans de comunicació que frivolitzen i eleven a categoria de notícia simples anècdotes i tracten amb poca profunditat allò que és objecte de crítica objectiva i justificada.

Sense dades contrastades, sense un sistema d'indicadors i un anàlisis no es pot afrontar ni menys justificar una reforma com la que se'ns presenta. Altrament, es necessita un debat franc i obert amb la participació de totes les parts implicades, polítics, sindicats i organitzacions ciutadanes per decidir el model d'Administració pública amb el qual ens volem dotar en relació, no només, als seus recursos humans, per poder decidir a quin nivell de seguretat jurídica és necessari l'exercici d'algunes professions (un jutge, un inspector, un policia ... ) i en quines altres no.

COMUNICAT DE PREMSA

El Grup socialdemòcrata proposa que s’inclogui la beca salari en la llei d’ajuts a l’estudi

La consellera general del Grup parlamentari socialdemòcrata, Rosa Gili, ha presentat nou esmenes al projecte de llei d’ajuts a l’estudi. Entres les esmenes presentades destaca la que preveu la inclusió de “la beca salari” ja que “no considerem que sigui el moment de suprimir aquesta beca vista la situació de crisi actual”.

El Grup socialdemòcrata defensa que es mantingui la “beca salari” en el redactat del projecte de llei d’ajuts a l’estudi presentat pel Govern. La “beca salari” –que sí que estava inclosa en la llei d’ajuts a l’estudi del 2002- és un ajut econòmic d’un import màxim equivalent al salari mínim oficial anual. Aquesta beca té un caràcter extraordinari i només s’atorga a estudiants el possible sou dels quals sigui imprescindible per al manteniment de la seva família. Per a l’obtenció d’aquest ajut s’haurà d’acreditar la necessitat ineludible de l’aportació salarial de l’estudiant, que caldrà corroborar amb un informe del ministeri competent en matèria de benestar social. Igualment, en aquest informe s’haurà de proposar l’import de la beca, que es determinarà en funció del resultat de l’avaluació de les necessitats familiars.

Malgrat la memòria justificativa del projecte de llei en justifica l’eliminació considerant la competència del ministeri encarregat de la salut i el benestar, “la nova cartera de serveis socials i sociosanitaris no contempla aquesta ajuda”. A més, els socialdemòcrates assenyalen que “vista la situació de crisi actual, no considerem que sigui el moment de suprimir aquesta ajuda”.

D’altra banda, els socialdemòcrates també inclouen un canvi per tal de què els estudiants puguin accedir a una beca encara que escullin el seu centre d’estudis a l’estranger independentment que la formació ja existeixi a Andorra.

En relació als criteris per a l’obtenció d’una beca previstos a l’article 17 del projecte de llei, Gili defensa l’eliminació de la consideració de “parella de forma estable durant un període superior a un any” per accedir a les ajudes. S’ha de tenir en compte que les persones que estan en aquesta situació no poden accedir a cap tipus de drets socials. En conseqüència, “considerem fora de lloc que aquest col•lectiu hagi de tenir les obligacions que se li volen atribuir en aquest text”. A més, el Grup socialdemòcrata també defensa que els estalvis dels sol•licitants no siguin considerats com a condició per a atorgar una ajuda perquè “incloure aquest punt comporta una penalització injusta al petit estalviador”.

Finalment, la resta d’esmenes presentades aporten una major claredat a l’articulat del projecte de llei suprimint així confusions en el redactat original.


Andorra la Vella, 16 d’abril del 2014

El president del grup parlamentari socialdemòcrata, David Rios, s'ha reunit amb representants dels residents passius, que demanen que se’ls exclogui de l’aplicació de l’IRPF. Després de la trobada, Rios va explicar que el seu grup se “solidaritza” amb el col·lectiu i que aposta per modificar la llei en el futur i no pas pel desenvolupament reglamentari com va proposar el grup demòcrata. El conseller del PS va explicar que consideren que el reglament “no és la fórmula per regular una situació com aquesta perquè la inversió estrangera i els residents passius han de tenir una seguretat jurídica molt determinada, i en aquests moments no la tenen, de manera que no tan sols surt perjudicat el col·lectiu que ja està al país, sinó també el que vindrà”.

Per la seva banda, el portaveu dels residents passius, l’advocat suís Peter Miescher, va afirmar que havien sortit de la reunió “amb esperança”, tot i que entenen que no hi ha possibilitats de fer canvis en el projecte de llei que es vota el 24 d’abril. “Podem fer una nova llei per a la nostra situació”, va afegir.

Rios va indicar que possiblement el seu grup parlamentari acabarà votant en contra del projecte de llei de l’IRPF perquè de les 49 esmenes que han presentat “se n’han aprovat zero”. A més, els socialdemòcrates no han rebut resposta fins ara a la carta que van enviar al cap de Govern per buscar un acostament en aquesta qüestió. Segons va manifestar Rios, si no s’aproven algunes reserves d’esmena del seu grup, que busquen que l’impost sigui “més just”, “no el votarem perquè no és el nostre model d’IRPF”.

El president del grup socialdemòcrata va respondre també a l’exconseller Eusebi Nomen, que va manifestar diumenge que Europa no exigeix l’IRPF a Andorra per negociar un acord d’associació. “Mai hem dit que l’IRPF fos necessari per arribar a un acord d’associació amb Europa”, va afirmar. Rios va recordar, però, que sí que és un impost necessari perquè tothom contribueixi a l’erari públic en funció de les seves possibilitats i per acabar de definir el marc fiscal “i que França ratifiqui el CDI”.

A més, Rios va dir que estan al corrent de les negociacions amb la Unió Europea i sobre l’intercanvi automàtic de dades fiscals perquè els n’informa puntualment el ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya. La postura del PS és avançar cap a la transparència en l’àmbit fiscal “sempre que tothom tingui les mateixes regles de joc”, tot i que l’entrada en vigor de l’acord s’hauria de fer en un temps “prudencial perquè el nostre sector financer s’hi pugui adequar”.