Semblaria que un pecat original que ens duria ineluctablement a la desigualtat seria el de tota societat conformada majoritàriament per immigrants.

Immigrants més o menys estables, però immigrants tanmateix, amb tot el que comporta de provisionalitat social, d’inestabilitat, de mobilitat, de desarrelament, d’absència d’ascensors socials i d’escassa interrelació social i cultural per raó de les procedències, que en seria la conseqüència inevitable. Diria fins i tot, que cert racisme difós i latent empelta la societat andorrana el que comporta i alhora deriva de fet en certa guetització social: espanyols amb espanyols, portuguesos amb portuguesos, filipins amb filipins, francesos amb francesos... andor­rans amb andorrans. És la conseqüència de la massa freqüent referència als de fora.

I si ens referim a l’ocupació, l’atur ha anat assolint unes xifres rellevants tot i que encobert i en la pràctica alleugerit pel retorn dels immigrants als seus països d’origen; sense aquesta vàlvula d’escapament, la crisi econòmica i social andorrana seria molt més patent i assoliria graus de notable rellevància i possiblement de tensió social. I semblantment podríem dir dels nivells de renda i d’ocupació temporal i precària d’aquells que mantenen el lloc de treball, en especial en gran part del sector privat de l’activitat econòmica.

3. Desitjaria que tot el que he anat exposant fins aquí sobre l’entorn andorrà de la qüestió, fos entès metodològicament com una hipòtesi de treball i, com a tal, desproveïda de pessimisme i de certesa ontològica. Es tracta de partir de la realitat sobre la qual anar trobant solucions esglaonades que basteixin processos irreversibles de creixement amb cohesió social assolint millors i majors nivells de satisfacció individual de tots i cadascun de nos­altres amb la comunitat en la qual vivim i, per tant, d’identificació amb les institucions socials i polítiques que conformen el nostre Principat.

L’objectiu és doble. D’una banda, animar-nos a analitzar amb rigor si la hipòtesi exposada es verifica: l’enquesta qualitativa, no solament estadística, seria l’instrument aconsellable per arribar a conclusions creïbles i eficients. I, d’altra banda, suggerir alguna mesura política general orientada a la major i millor qualitat de vida de la ciutadania no andorrana que viu i treballa a Andorra basada en la cohesió, la satisfacció i la identificació en els termes apuntats.

Penso que la generalització del vot comunal seria la principal d’entre les diverses mesures que caldria anar adoptant.

4. Si recordem el que proclama l’article 6 de la Constitució:
“1. Totes les persones són iguals davant la llei. Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social.
2. Els poders públics han de crear les condicions per tal que la igualtat i la llibertat dels individus siguin reals i efectives.”

I el comparem amb el que prescriu l’article 24:
“Tots els andorrans majors d’edat, en ple ús dels seus drets, gaudeixen del dret de sufragi.”

Comprovem que el dret de vot no és un dret universal reconegut per a tots els ciutadans perquè gran part dels ciutadans que viuen i treballen a Andorra no tenen la nacionalitat andorrana i per tant no disposen del dret de sufragi.

No intento reobrir el vell i a parer meu mal resolt debat de fons sobre el termini de temps necessari per a l’adquisició de nacionalitat andorrana. Només pretenc posar sobre la taula la necessitat d’avançar en el camí que els poders públics compleixin progressivament, el mandat constitucional de crear les condicions per tal que la igualtat sigui real i efectiva –com exigeix el citat article 6.2 de la Constitució– per tot aquell ciutadà que s’arreli al país, i no solament per als andorrans. Es tracta que es reconegui a tots els estrangers de residència efectiva d’almenys tres anys el dret de votar en els comicis comunals, precisament per tot el que he dit com a hipòtesi sobre la desigualtat política, social i econòmica. D’aquesta manera, es faria un pas important per reduir la desigualtat entre els ciutadans andorrans i els ciutadans estrangers arrelats al país. I no solament es reduiria efectivament aquest tipus de desigualtat, sinó sobretot la percepció generalitzada de desigualtat que es dóna entre els residents estrangers que tot i el seu arrelament es troben i a més se senten marginats de l’acció política. El vot comunal generalitzat esdevindria un pas rellevant en ordre a la identificació de gran part de la població resident al Principat amb una institució tan pròpia, propera i decisiva com són els comuns, i per extensió com un pas progressiu, cert i tangible en relació amb la resta d’institucions.

No tinc dubtes que aquesta mesura produiria satisfacció individual de gran part de la població, seria un mecanisme d’ascens social i un instrument de cohesió social i institucional generador de redistribució econòmica a partir de l’àmbit polític i social i, finalment, seria un estri més per al creixement econòmic que ha de posar fi a la persistent i creixent crisi econòmica, social i de valors que patim de fa massa temps.

Per aquests motius l’afirmació del senyor Martí tot i ser positiva és encara insuficient perquè, parafrasejant la seva afirmació, un país com el nostre no pot continuar tenint ciutadans amb més drets que d’altres a nivell polític, començant per l’àmbit comunal, i així anar progressant substancialment també des d’aquest angle en el camí de la igualtat i per tant del creixement i de la resolució de la crisi.

Aquesta és la meva hipòtesi de treball, que exposo per si contribueix a la formació d’un estat d’opinió favorable a la lluita contra la desigualtat que, a més a més, és antieconòmica com ens recorden aquells il·lustres economistes.

El balanç de la campanya de turisme d'estiu està cridant força l'atenció dels partits polítics. El president, Pere López, ha insisitit en els mals resultats de la política del Govern. Segons López, no s'ha de repetir l'experiència del Cirque du Soleil i s'ha de recuperar la col·laboració entre turisme i comerç tot buscant una marca Andorra coherent.

El primer secretari del PS ho té clar: Demòcrates per Andorra suspèn en matèria de política turística.

“Els fets han demostrat que segurament aquests diners no ha nestat ben invertits. La política turística és erràtica i la gestió de la promoció ha estat pèsisma. No per posar molts diners arriben els resultats”.

Segons López, el projecte del Cirque du Soleil no ha funcionat i seria un error revalidar-lo un tercer any. També ha deixat clar que Andorra Turisme hauria d'explicar més rigorosament per què no ha funcionat la política de grans espectacles i ha disminuït el nombre de visitants.

“Sembla que d’una banda no es manifesta aquesta preocupació. Com a mínim es fa un mínim exercici d’autocrítica però a més es presenten unes xifres que en algun cas són grotesques. La presentació que es va fer fa uns dies dels resultats i l’impacte del circ es pot situar al límit del respecte”.

D'altra banda, des del PS també es creu que s'ha d'apostar per reforçar els lligams entre turisme i comerç i crear una marca Andorra coherent.

López ha afegit que els 70 milions invertits pel Govern durant la legislatura no han servit ni per obrir nous mercats ni per portar més visitants.

Veure article original

“Un país com el nostre no podia continuar tenint ciutadans amb més drets que d’altres a nivell econòmic.” Antoni Martí a l’assemblea general de l’ONU

1. Una idea m’ha sorprès enormement aquest estiu i m’ha alegrat la vida: hi ha una interre­lació entre desigualtat, redistribució i creixement. Això és el que diuen dues institucions internacionals respectades i/o de renom, l’una pública i l’altra privada. El Fons Monetari Internacional ho preconitza de manera inequívoca i l’agència internacional de qualificació Standard & Poor’s ho reconeix sense embuts; unes institucions gens sospitoses de ser esquerranoses ni tan sols keynesianes.

L’examen, la comprovació i la formulació de propostes per combatre la desigualtat comença a ser l’eix central no solament de les polítiques d’esquerres tradicionals, sinó d’algunes dretes en general tan reticents. I això és així almenys en el primer món tant en l’àmbit americà, especialment dels EUA, com en l’europeu: vegi’s, per exemple, la recent experiència de la Gran Coalició alemanya legislant per primera vegada sobre el salari mínim tendent a igualar les remuneracions.

El que avui dia ens diuen els economistes i força polítics que comencen a seguir-los –en el quadre precisament de la llarga, profunda i inacabada crisi present–, és que el creixement, o el què és mateix, la fi de la crisi necessita de polítiques econòmiques i socials contra la desigualtat i per tant polítiques de redistribució dels recursos disponibles. Així ho diuen els ja clàssics Paul Krugman o Joseph Stiglitz en el món americà, però també els menys coneguts però igualment rellevants en l’àmbit europeu com el francès Thomas Piketty. Els fets els han anat donant la raó fins al punt de rebre’n el reconeixement –sincer i/o a contracor?– de l’FMI i S&P.

Vegeu algunes perles que resumeixen les tesis mantingudes per aquests economistes:
* La desigualtat és un llast per al creixement.
* Menys desigualtat té relació amb un creixement més ràpid.
* La redistribució és bona per a l’economia, per al creixement més elevat i més durador.
* Una economia més justa també la farà més rica.

Joseph E. Stiglitz és nord-americà nascut el 1943 i premi Nobel del 2001, fou cap del consell dels assessors d’economia de Clinton, directiu del Banc Mundial i ara és professor a la Universitat de Columbia.

El també nord-americà Paul R. Krugman, deu anys més jove, és premi Nobel del 2008 pels estudis de la localització de l’activitat econòmica, cap del consell d’assessors d’economia de Reagan, polèmic assessor d’Enron, columnista del New York Times i professor a la Universitat de Princeton.

El francès Thomas Piketty, nascut el 1971, és president de l’Escola d’Economia de París i autor d’una immensa anàlisi de la desigualtat amb el títol de Le capital au XXIe siècle, un títol un xic ampul·lós que honora però la notable dimensió de l’obra.

Tots ens parlen de polítiques econòmiques i socials perquè una crisi inicialment financera va convertir-se en econòmica i comença a degenerar en crisi social, política, institucional i en darrera instància de valors, una involució tan vasta i perillosa que pot acabar anorreant la mateixa democràcia –tot sigui dit amb un cert dramatisme contingut i deliberat.

2. Molt em temo que en l’entorn andorrà el debat sobre la desigualtat és inexistent. O gairebé: el CRES ha començat a fer-hi front de manera tímida però seriosa tot i que poc coneguda i insuficientment divulgada. Càritas n’està parlant cada cop més sovint els darrers temps. I ara ho fa el cap de Govern amb les paraules a les Nacions Unides que encapçalen aquestes reflexions. Però en general en el terreny públic i en el privat, tot és silenci.

Tard o d’hora, però, la qüestió de la desigualtat esdevindrà un dels eixos centrals de la reflexió i de l’acció social i política andorranes. Perquè, sense pretendre fer una rigorosa anàlisi sociològica de la nostra societat per a la qual no estic qualificat, no crec que m’enganyi si goso afirmar que la societat andorrana és profundament desigual.

Carmona considera que amb rosa ferrer es manté la presència de la socialdemocràcia a la parròquia. aposta per ampliar la participació ciutadana en aspectes amb repercussió directa

Va arribar al comú fa pràcticament un any i mig després de la dimissió de Marc Cornella. Destaca que la relació amb la majoria és “cordial” i que voldrien poder aportar més en les comissions de treball. Veu difícil que el PS pugui recuperar el comú de la capital si es presenta en solitari.

Com valora l’actuació de la majoria durant aquest mandat?
La meva experiència no és des de l’inici, però tots els tècnics del comú fan un excel·lent treball. Ara bé, des de la minoria ens trobem que a vegades se’ns comuniquen les coses quan ja estan fetes. D’acord que no tenim la responsabilitat de la gestió i que hi ha mecanismes per informar-nos, però en temes que són realment importants ens agradaria que es creessin comissions específiques per tractar-los i que fossin comissions de treball on poguéssim fer aportacions i dir què pensem i no només d’intercanvi d’informació.

Algunes minories s’han queixat de les dificultats per poder accedir a la informació. És el seu cas?
En un inici potser no hi havia tanta agilitat, però a mesura que ha passat el temps s’han creat nous mecanismes –vaig demanar que la informació se’m passi per correu electrònic– i se m’ha facilitat. I sempre que he demanat algun complement d’informació se m’ha lliurat. No de manera immediata, hi ha cert decalatge, però sí dins els terminis previstos.

Què li sembla que es tiri endavant el projecte del pic de Car­roi?
És un projecte que tant el PS com l’actual majoria portàvem al programa electoral. És una manera de tenir un altre atractiu. A part, és una connexió directa a pistes i per tant seria un element de reactivació. Falta saber si seria viable i per això cal tenir clar els terrenys de sortida, perquè serà una zona que requerirà una planificació i uns serveis i no em consta que es tinguin clars.

S’ha de fer una consulta entre els ciutadans, tal com s’havia apuntat?
S’ha de consultar tot allò que té una repercussió directa important amb els ciutadans. Nosaltres sempre estem oberts a consultar els ciutadans i en aquelles qüestions amb una repercussió important em sembla que seria una pràctica molt saludable. És la manera d’implicar el ciutadà.

Com és la seva relació amb Josep Vila després del trencament del grup?
Em va saber molt de greu el trencament perquè un dels motius pels quals vaig incorporar-me per substituir el Marc Cornella era perquè el Josep tenia experiència i havíem treballat junts. Una escissió fa mal a tot­hom i jo encara no l’he entès. Amb el Josep com a persona no hi tinc cap problema, i com a company a l’oposició, evidentment abans compartíem molt més, però com que la base és la mateixa, coincidim quasi en el 100% de les propostes. Estem més a prop que no pas lluny.

Amb vista a les properes comunals, li faria il·lusió ser la candidata del PS?
La veritat és que no m’ho plantejo ni m’ho han plantejat. Potser no ha passat prou temps per tenir la decisió presa. He de deixar passar una mica més de temps, veure quines són les expectatives, veure quina és la situació del partit, i a partir d’aquí es veurà. Quan arribi el moment ho decidirem, però tots plegats. També dependrà de la meva situació personal, caldrà veure si puc assumir les dues coses.

Veu el PS amb prou força per poder recuperar la majoria al comú?
La socialdemocràcia i el PS tenien un feu a la capital, però amb el trencament... La Rosa va decidir que no continuava i malgrat que es diu que és més propera a DA, en el fons el seu plantejament i la seva manera de pensar no crec que hagi canviat. Per tant, la socialdemocràcia hi és a la parròquia. Tornarà el PS? Tornarà en la mesura que tota la gent que té els mateixos ideals s’uneixi. Però moltes vegades hi ha poders fàctics al darrere que eviten aquestes unions.

Si SDP i el PS es presenten per separat, ho veu impossible?
No ajudarà. No dic que sigui impossible, però no ajudarà gens ni mica perquè d’alguna manera el menú és molt similar.

Realment hi ha alguna possibilitat de fer una llista conjunta?
Ni idea. El nom és molt proper però cal trobar un punt comú. Si cada vegada hi ha més distanciament serà difícil. Però si ens centrem tots en una franja comuna, per què no? Els interessos personals no haurien de prevaldre. Sense renunciar als ideals, és clar.

SDP és l’única opció per aglutinar tot aquest col·lectiu de qui parla?
Hi ha molts independents que no estan afiliats a cap agrupació. No penso en ningú en concret, però hi ha molta gent. I altres grups socials que s’estan creant i que estan mobilitzant la ciutadania. Aleshores, per què no?

AD800?
Pot ser AD800 com poden ser altres. També hi ha els Verds... Tots aquests tenen nom i cognoms però hi ha molta part de la ciutadania que no està enquadrada en grups o partits. L’important és trobar un espai comú perquè segur que encara que no tinguem les mateixes sigles, tenim la mateixa manera de fer. Però serà difícil perquè els poders fàctics faciliten la divergència perquè quedi tot aïllat i no es vegi que hi ha un col·lectiu social amb ganes d’implicar-se.

COMUNICAT DE PREMSA

El Grup socialdemòcrata entra a tràmit la llei de reactivació del comerç



El president del Grup parlamentari socialdemòcrata, David Rios, ha entrat aquest matí al registre del Consell General la proposició de llei de reactivació del comerç. Els socialdemòcrates confien que el text rebi el suport de tots els grups parlamentaris i creuen que “si hi ha voluntat política la llei es pot aprovar abans d’acabar l’any”.

Tal i com va anunciar en roda de premsa el primer secretari del PS, Pere López, el grup parlamentari socialdemòcrata ha tramitat aquest matí la proposició de llei de reactivació del comerç. Es tracta d’un conjunt de “mesures molt concretes” dirigides a millorar la competitivitat del sector, un dels més afectats per la greu crisi dels últims anys i pal de paller del model econòmic del país. En aquest sentit, els socialdemòcrates entenen que “l’actuació de l’administració ha de tenir molt present la necessitat de potenciar el principal sector econòmic del nostre país destinant els recursos necessaris per a la millora de la seva competitivitat i legislant per tal de corregir situacions que estan afectant negativament a la competitivitat del sector”.

Rios confia que el text tingui el suport de la resta de grups parlamentaris ja que “no s’entendria que la resta de grups donessin l’esquena a mesures d’impuls al sector econòmic més important del nostre país”. Malgrat l’alt volum de lleis que es troben en procés de tràmit parlamentari, el president del Grup socialdemòcrata creu que “hi ha el marge de temps suficient per aprovar aquesta llei abans de finalitzar la legislatura i, si hi ha voluntat política, no hi ha d’haver cap impediment perquè aquesta llei vegi la llum abans de final d’any”. En aquest sentit, Rios afegeix que “seria molt important que durant el Nadal els comerciants ja es poguessin beneficiar d’aquestes mesures”.

La proposició de llei es compon de només cinc articles i una disposició transitòria. El primer d’ells proposa una limitació de les comissions bancàries. Així, s’estableix que les comissions cobrades per les entitats de crèdit tinguin un import màxim del 0,3% per a les targetes de crèdit i del 0,2% per a les targetes de dèbit. A més, la disposició transitòria determina que en cas de pagaments amb targetes de crèdit i de dèbit andorranes aquestes comissions siguin del 0% durant dos anys a partir de l’entrada en vigor de la llei.

El segon article de la proposició de llei fixa l’establiment d’un procés simplificat per a les petites expedicions comercials (per un import global inferior a 1.000 euros), de manera que aquestes no requereixin la intervenció de transitaris per al professional, sempre que es facin dins de l’àmbit de les activitats que figurin en el seu registre de comerç.

El text també impulsa la reducció del termini de preavís i de la corresponent indemnització dels contractes d’arrendament de locals comercials. I finalment, la proposició de llei preveu la creació de les taules de turisme i de comerç perquè hi hagi una concertació entre el sector i l’administració tant en la promoció a l’exterior com per posar en marxa plans de formació i millora de la competitivitat.

Andorra la Vella, 6 d’octubre del 2014

El Partit Socialdemòcrata ja té preparada la proposició de Llei de reactivació del comerç que presentarà el dilluns vinent basada en cinc articles que tenen l'objectiu de reactivar el sector comercial molt afectat per la situació econòmica global. El secretari del PS, Pere López, i el directiu del partit i vicepresident en funcions de la Fundació Andorrana de Comerciants (FACA), Antoni Miralles, van presentar ahir les bases de la proposició de llei. López es va mostrar confiant en què el Govern l'aprovarà en aquesta legislatura i podrà entrar en vigor abans del final de l'any.

El sector comercial ha marcat l'evolució de l'economia andorrana durant molts anys i, juntament amb l'oferta d'oci turístic, representa el 35% del PIB i la principal font d'ingressos de l'administració. El diferencial tributari que sempre havia mantingut Andorra en uns nivells molt alts d'activitat comercial, l'ha fet un lloc molt atractiu per compradors locals i estrangers. Però els canvis legislatius implantats al Principat no han sigut suficients per contrarestar els canvis dels països veïns que han fet que la situació privilegiada i diferencial de la que gaudia Andorra hagi anat desapareixent fins reduir l'atractiu comercial a nivells molt baixos.

Limitació en les comissions // Un dels punts en els que més van incidir López i Miralles, va ser en la importància de limitar les comissions que cobren les entitats bancàries quan l'usuari fa una compra amb targeta. Fa dos anys, amb la modificació de la legislació, les entitats van començar a cobrar comissió quan es feien pagaments amb targetes del país i va incrementar les que rebien quan es feien amb targetes estrangeres. Miralles, va afirmar que «les vendes ja fa tres anys que no creixen» i aquest fet «pot portar a que les comissions siguin més elevades que l'impost de propietat que ha de pagar el propi comerç».

A més, coincideix en un moment en què França i Espanya han modificat les seves legislacions per reduir el percentatge cobrat per les entitats financeres, és a dir, el contrari que ha passat a Andorra, fent menys competitiu el comerç Andorrà. Les bases de la proposició de llei que presentarà el PS recull la voluntat de reduir al 0,3% les comissions quan es realitza el pagament amb targeta de crèdit i al 0,2% quan es fa amb targeta de dèbit, «uns percentatges molt inferiors als que tenim ara», va assegurar López.

La proposta del PS, a més, afegeix que durant els dos primers anys la comissió per les targetes andorranes sigui del 0% «com una mesura d'impuls i estímul pel consum».

Facilitar les petites importacions // Un altre dels punts que, segons López, té més urgència a ser modificat, és el referent a les «petites expedicions comercials». El cost que li suposen les operacions de duana actualment a un comerç petit per fer una importació és, sovint, molt elevat en proporció al cost del producte expedit.

Segons Miralles, el cost de la tramitació duanera d'una importació d'un valor inferior a 1.000 euros pot arribar a ser del 10%, i «això fa inviable que el petit comerç tingui una posició competitiva dins el comerç andorrà».

Treball conjunt // Miralles es va mostrar optimista amb la proposició i considera que pot donar l'impuls necessari. Segons el vicepresident de la FACA, el comerç «viu una decepció total pel poc recolzament que ha rebut per part de l'administració». La proposició de llei «pretén incentivar el treball conjunt entre el sector públic i el privat».

A partir de dilluns la pilota ja serà a la teulada de DA. López va apuntar que «seria important aprovar-la abans del Nadal, donar-li l'esquena a aquesta proposició seria, un cop més, donar--la hi al comerç».

Darrerament, en moltes converses públiques, escoltem l'expressió: «A Europa s'està desmantellant l'Estat del Benestar» i per extensió, sovint s'extrapola, substituint l'àmbit europeu pel del nostre país, Andorra.

Però avui, no vull argumentar si alguna vegada els habitants d'Andorra han fruït o no dels avantatges de Welfare State tal i com s'han entès en el model social europeu; o si les retallades socials, fetes a l'empara de la ideologia de l'austeritat, són similars, més greus o més benignes que les practicades en països del nostre continent.

El que avui em preocupa és si les –aparentment– incoherents actuacions del govern de Demòcrates per Andorra (DA), que estem presenciant en aquesta legislatura no són res més que ingredients d'una estratègia calculada de desmantellament sense miraments del jove Estat de Dret andorrà.

El 2011, amb l'excusa de barrar el pas a la socialdemocràcia andorrana, DA va conjurar un conjunt de forces reaccionàries que el que realment volen és fer fracassar l'Estat sorgit del pacte constituent, convertint-lo en un fràgil Estat fictici, titella dels poders fàctics.

Aquestes forces, enyoroses de l'època preconstitucional, volen retornar de facto al règim senyorial de sobirania compartida dels dos coprínceps tal i com va ser instituïda als Pareatges, al segle XIII, els quals –com li agradava dir a Toni Martí– són «la única Constitució del món ratificada pel Papa de Roma».

La contrareforma de DA està soscavant els avanços que va representar la Constitució quant a la configuració d'Andorra com un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social; amb la Constitució el andorrans vam passar del quasi-Estat –fonamentat en institucions baix medievals– en el qual érem els súbdits dels coprínceps sobirans, a un nou règim en el qual la sobirania residia en el poble.

Aquest règim democràtic i modern està avui qüestionat permanentment en declaracions, pràctiques, regulacions, lleis i situacions de fet emparades pel corró parlamentari i parroquialista de DA.

Al poder econòmic hegemònic a la societat andorrana no l'interessa –ni reclama– millorar l'eficàcia de la burocràcia; volen un Estat decididament ineficaç, que interfereixi (si, han llegit bé!!) en el bon funcionament dels mercats competitius, lliures i transparents, però que no interfereixi en el funcionament de les seves pràctiques monopolistes a l'ombra. Per això critiquen constantment un pretès «sobredimensionament» de l'Administració, però mai no li reclamen imparcialitat ni una millor eficàcia, ja que aquesta comprometria les seves rendes de situació engendrades pel amiguisme (cronyism), la informació privilegiada i la connivència permanent.

El guió de DA en aquesta legislatura és la liquidació dels vestigis de la noció d'espai i política pública democràtica, formal, institucionalitzada i transparent, clarament diferenciada de la política dels interessos opacs, dels arranjaments entre clans i de les lleialtats privades.

La modificació –avortada sense cap explicació– de la llei de competències comunals, la reforma de la jubilació dels funcionaris –aprofitada per desintegrar els cossos essencials de l'aparell de l'Estat– el traspàs als comuns de competències (o incompetències) en matèria de patrimoni cultural, la reforma de la llei de la CASS, són alguns dels exemples de la política de destrucció de l'Estat en favor del nou caciquisme parroquial i la privatització dels recursos humans i materials de l'Estat.

Quan Martí, per preparar la reunió a Madrid amb el president del Govern espanyol Mariano Rajoy, es reuneix a principis d'agost amb representants d'un sector econòmic exclusiu (la banca), deixant de banda el Consell General, partits polítics i demés sectors econòmics i sindicals, es confirma la penetració del nostre jove Estat per part dels interessos i lobbys privats susceptibles de decidir els terminis i els continguts de les regles, de les lleis i dels convenis internacionals.

La farisea posició de DA en temes com l'avortament i del matrimoni per a tothom, vetant, en el cas de la interrupció de l'embaràs, fins i tot la possibilitat del seu debat en el «temple» de la sobirania popular i remetent-se a les prescripcions d'autoritats religioses monoteistes, és un símptoma més de la voluntat de transformar l'Estat andorrà en un feble estat fantasma (shadow state).

La situació és prou greu per esbrinar sense error el que ens estem jugant i no deixar-nos enganyar per anècdotes com els comptes irregulars de Jordi Pujol, per les constants provocacions d'un sector majoritari de la premsa, ni pels esquers i paranys dels condottieri (Josep Delgado, Lluis Burgués, Jordi Cinca o Rosa Ferrer i altres cortesans) dels clans financers, monopolistes i terratinents.

La política que ens proposen els contrareformistes –en lloc de ser una distribució democràtica, equitable i eficient dels béns públics– s'ha convertit en una distribució (desviació) patrimonial de beneficis en benefici d'una elit minoritària d'amics, la qual s'assegura (auto-assegura) l'estabilitat i la supervivència pròpia, amb l'excusa de la sostenibilitat del sistema.

L'actuació pràctica de Martí és el retorn a l'esquifit Estat dels anys 70, en el qual s'acceptava amb naturalitat les interferències dels prohoms, dels grans empresaris o dels delegats permanents. Aquell era un quasi Estat amb procediments i regles informals que emparaven uns mecanismes de poder confusos.

Potser la pregunta que avui ens hauríem de fer els andorrans és la de si tots –poble i coprínceps– donem o no per bo el referèndum de 14 de març de 1993. Perquè són altres, i no el M.I. Sr. David Ríos Rius, els que estan qüestionant de facto la Constitució.

El Partit Socialdemòcrata (PS) va donar a conèixer ahir el contingut de la proposició de llei de reactivació del comerç, que té previst entrar a tràmit parlamentari dilluns vinent. Es tracta d’una sèrie de mesures concretes que poden ajudar a millorar la competitivitat del sector, un dels més afectats per la greu crisi dels últims anys i pal de paller del model econòmic del país. Així ho va explicar el primer secretari de la formació, Pere López, que va estar acompanyat pel membre del comitè directiu del PS i vicepresident en funcions de la Federació d’Associacions de Comerciants (FACA), Antonio Miralles.

Els socialdemòcrates creuen que, tot i estar la legislatura en la seva recta final hi ha temps per aprovar aquesta proposició de llei . “Si hi ha voluntat es pot fer”, va manifestar López, que va recordar els beneficis que pot suposar per al sector comercial en una època tan forta en vendes com és el Nadal. Per aquesta raó es va mostrar confiat que els demòcrates estaran disposats a prendre el text en consideració, tot i que també va voler recordar que el Govern no ha prestat suficient atenció a aquesta activitat. A més, un altre argument perquè la proposició tiri endavant és que només s’aborden alguns punts “molt concrets” que afecten el comerç i que no necessiten gaire temps ni mitjans d’anàlisi.

De fet, la proposició de llei es compon de només cinc articles i una disposició transitòria. El primer d’ells proposa una limitació de les comissions bancàries. Així, s’estableix que les comissions cobrades per les entitats de crèdit tinguin un import màxim del 0,3% per a les targetes de crèdit i del 0,2% per a les targetes de dèbit. A més, la disposició transitòria determina que en cas de pagaments amb targetes de crèdit i de dèbit andorranes aquestes comissions siguin del 0% durant dos anys a partir de l’entrada en vigor de la llei. L’objectiu, segons va indicar López, és aplicar a Andorra la directiva comunitària en la matèria, cosa que ja ha fet per exemple Espanya, i que per tant els comerços deixin d’estar en desavantatge amb els de països veïns. Miralles va indicar que aquesta mesura “derivarà en una millora del compte d’explotació” de les empreses.

El segon article de la proposició de llei fixa l’establiment d’un procés simplificat per a les petites expedicions comercials (per un import global inferior a 1.000 euros), de manera que aquestes no requereixin la intervenció de transitaris per al professional, sempre que es facin dins de l’àmbit de les activitats que figurin en el seu registre de comerç. Actualment, segons López, la despesa que suposa la importació de petites quantitats de productes és molt elevada, ja que en alguns casos pot arribar al 10%, fet que afecta de manera greu la competitivitat dels comerços.

La iniciativa parlamentària dels socialdemòcrates aposta també per la reducció del termini de preavís i de la corresponent indemnització dels contractes d’arrendament de locals comercials. El primer passaria a ser de dos mesos en tots els casos, en lloc dels sis actuals que es van establir amb la darrera reforma, mentre que la indemnització a càrrec de l’arrendatari per a la resolució anticipada del contracte de locals comercials quedaria suprimida. D’aquesta manera, en cas que un negoci no funcioni, la baixa es pot materialitzar de forma més ràpida i a més es facilita el canvi de local si se’n troba un a més bon preu. La proposició de llei preveu també la creació de les taules de turisme i de comerç perquè hi hagi una concertació entre el sector i l’administració tant en la promoció a l’exterior com per posar en marxa plans de formació i millora de la competitivitat. López opina que cal “recuperar l’esperit de col·laboració entre el sector públic i privat”. Finalment, s’inclou un dotació de 680.000 euros per a aquestes taules.

Pel que fa a la possible vaga anunciada per la Plataforma Sindical, López va dir que al partit no li pertoca valorar les accions que puguin engegar els sindicats. Això sí, va recordar de nou que la de l’administració és una de les grans reformes que van prometre els demòcrates.

La legislatura encapçalada per Demòcrates per Andor­ra està arribant al final i, cada dia que passa, es van sumant noves decepcions. La llista de despropòsits ja comença a ser alarmant. I és que una vegada acabat el treball en comissió legislativa de la proposició de llei de bases de l’ordenament tributari, el resultat n’és un text que resultarà totalment inoperant perquè buida d’eines i instruments la futura Agència Tributària per poder controlar de manera efectiva el frau fiscal.

I això serà així perquè els demòcrates, novament amb el suport del grup mixt, han acordat dificultar i posar traves a l’aixecament del secret bancari en aquesta llei, i això significa que no es podrà perseguir de manera eficaç aquells que incompleixin les seves obligacions tributàries.

El més preocupant de tot plegat és que abans de l’estiu es va aprovar la llei de serveis socials i sociosanitaris (els socialdemòcrates també ens vam quedar sols amb el rebuig d’aquesta llei) que a més d’incloure unes retallades dràstiques en prestacions, estableix que les persones que vulguin accedir a ajudes hauran de donar la seva informació bancària i la de tota la seva família. És inadmissible que s’exigeixin els extractes de comptes bancaris de tots els familiars per accedir a una petita ajuda i, en canvi, l’agència tributària hagi de seguir un viacrucis administratiu per poder accedir a les dades bancàries i així poder lluitar de manera efectiva contra el frau fiscal. A qui volen protegir?

A qui volen protegir quan DA ha determinat que en el marc d’una inspecció fiscal, equiparen la protecció constitucional del domicili personal a la del despatx de direcció d’una empresa, o els espais on es custodia la comptabilitat o la documentació?

DA dóna una estocada a la implantació del nostre model fiscal. Sense una Agència Tributaria amb eines efectives per lluitar contra el frau fiscal, no es podrà garantir que les obligacions definides en les lleis de l’IRPF, l’impost de societats, l’IGI i d’altres figures impositives s’apliquin per a tots els ciutadans igual.

El primer secretari del PS, Pere López, explica quin será el projecte polític del partit després de guanyar les primàries de la formació. Afirma que el PS aposta per fer canvis a l'IRPF perquè veu "altament injust" el model actual. També creu compatible l'aprovació de la despenalització de l'avortament amb el Coprincipat. Assegura que s'està treballant per sumar més forces al seu projecte polític de cara a les eleccions.

Mitjançant el següent link podreu veure el vídeo del programa: La Rèplica 02/10/2014