El primer secretari i candidat a les primàries del Partit Socialdemòcrata (PS), Pere López, ha adreçat un document als militants en què exposa les línies mestres que impulsarà en cas de ser elegit. En aquest document López es compromet a ser com a màxim dues vegades el candidat de la formació a cap de Govern en les eleccions generals “excepte en els casos de victòria electoral o bé de Govern en coalició amb altres formacions polítiques”.
El líder socialdemòcrata afirma que pren aquest compromís en base a la seva concepció de la política i en coherència amb el procés de renovació política que es va engegar l’any 2013. “Sempre he cregut que hem de saber no eternitzar-nos en els càrrecs polítics donant el màxim per treballar al servei del nostre país, deixant en un segon pla els protagonismes personals i donant suport a la renovació gradual dels lideratges”, afirma López en el document per a la demanda d’aval en la presentació de la candidatura a cap de Govern en el procés de primàries del Partit Socialdemòcrata.
El candidat a les primàries del PS explica en l’escrit enviat a la militància que impulsarà una política de valors socialdemòcrates. “Somio amb una societat més justa, solidària, amb una educació d’alt nivell, respectuosa amb el medi ambient i plural encabida en una Europa que aposti pel creixement i per la creació de llocs de treball i d’oportunitats”, es pot llegir al document. López indica que defensarà una “educació d’alt nivell i innovadora”, “uns serveis sanitaris més eficients”, una xarxa de serveis socials “per a tothom” i unes polítiques actives per crear llocs de treball.
Pel que fa a la vida interna del partit, es compromet a impulsar un procés participatiu i obert en la confecció de les llistes electorals, i també a obrir la formació al conjunt de la societat i sobretot als moviments ciutadans que defensin valors similars.
López considera que “el PS ha de ser un partit de govern” i recorda, en aquest sentit, que són molts els articles de la Constitució que encara estan pendents de desenvolupar “particularment en l’àmbit de les polítiques socials, de la igualtat d’oportunitats i dels drets i llibertats de les persones”. “Treballaré incansablement perquè el país superi la crisi, no amb reformetes, sinó amb transformacions. Cal transformar l’economia, la imatge de low cost del país que projecta Andorra Turisme; cal transformar el país cap a la modernització i la innovació i sobretot cal transformar la política”, exposa López.
El primer secretari del PS es refereix també en el document a “la situació en què DA està deixant Andorra”. Així, afirma que el país està avui pitjor que el 2011. “El Govern de DA ha seguit el model de l’austeritat, de les retallades socials i sanitàries”, afirma López alhora que recorda que no hi ha hagut “cap avenç en matèria de drets i llibertats”. Per al líder del PS, “l’actual majoria absoluta no dóna resposta a ‘tots’ els ciutadans d’Andorra. El país no necessita promeses de reforma que acaben sent pedaços proteccionistes amb els poderosos”.
Rossell és el precandidat sorpresa d'un procès de primàries que culminarà al setembre amb l'elecció del cap de llista de les generals. Funcionari del comú d’Escaldes-Engordany i militant del PS des del 2003, Alexandre Rossell serà el rival de Pere López amb vista a les primàries de la formació, el 27 de setembre.
Què l’ha portat a presentar la precandidatura?
Al partit ja es parlava des de feia temps de fer primàries obertes per connectar més amb la ciutadania, i per trencar una mica amb la rigidesa que hi ha tradicionalment als partits. Quan es va plantejar en l’últim comitè directiu, vaig veure que Pere López era l’únic disposat a presentar-se. Jo trobava una llàstima que, tenint l’oportunitat de fer primàries obertes, només hi hagués un candidat. Per això vaig decidir presentar-me, però tenint clar que si es presentava una tercera persona, jo plegava.
Com valora el fet que s’hagi optat per primàries obertes?
Crec que era necessari, i més encara atès l’estat d’apatia generalitzada que hi ha a la nostra societat, amb un passotisme absolut, en part amb raó. És evident que la classe política està molt desprestigiada, i per això cal donar pas que la gent pugui participar més activament, de manera especial els no-andorrans, que no tenen cap via de participació política.
Dins el PS sonaven noms d’altres possibles candidats?
S’havia parlat, però al final ningú s’ha decidit a fer el pas. En tot cas, a mi m’hauria fet il·lusió que s’hagués presentat una dona, o algú jove.
Per què creu que no hi ha altres precandidatures a banda de la seva i la de Pere López?
En bona part perquè el partit està força cohesionat. Després dels trencaments de Jaume Bartumeu i Rosa Ferrer, no patim les divisions que hi havia hagut en altres èpoques.
Com es va viure la ruptura amb Bartumeu?
Ens ha deixat lògicament minvats, i molta militància de base s’ha quedat amb una actitud passiva, sense entendre gaire bé els motius d’aquesta escissió. Ara estem intentant remuntar, recuperar, d’alguna manera, la nostra identitat.
Creu que el procés de primàries ajudarà a revifar el partit en aquests moments difícils?
Bé, espero, primer de tot, que els militants s’impliquin, i que la gent del carrer que ara mateix no ens veu com a alternativa, o que no té esperança en cap partit polític, també agafi protagonisme.
Per oficialitzar la candidatura, ha de reunir vint-i-cinc avals abans del 23 de juny. Tirarà endavant?
Ho veig molt difícil perquè, malgrat que no ho sembli, 25 signatures de militants són moltes signatures. Però jo ho intentaré, per coherència, evidentment.
Què té pensat fer si arriba a ser candidat a les primàries?
Primer de tot, em reuniria amb diferents actors socials del país: sindicats, representants de la petita i mitjana empresa, entitats d’immigrants... no només per exposar el meu programa, sinó també per conèixer de prop les seves inquietuds. Hi ha debats a Andorra que cal obrir d’una vegada.
Per exemple?
Per exemple, el paper del Copríncep episcopal i com interfereix clarament en la vida política del país. Ell defensa uns valors que no tenen res a veure amb els que pugui tenir la societat civil. Són incompatibles. També cal replantejar tot el tema de l’accés a la nacionalitat. Cal rebaixar els anys de residència, però també crec que una manera d’aconseguir que la gent accedeixi a la nacionalitat andorrana seria eliminant l’obligatorietat de renunciar a la seva. Representa un fre important
«El camaleón mamá, el camaleón, cambia de colores según la ocasión».
No m'atreviria a sentenciar si l'habilitat que tenen els animals de la família dels Chamaeleonidae de canviar de color és un vici o una virtut. Altra de les habilitats dels camaleons –menys coneguda– és la seva llengua llargueruda, ràpida i probablement irreflexiva. En això de «jutjar» els animals s'ha d'extremar la prudència, ja que poden estar protegits per algun conveni, però també perquè no tots són el que semblaria deduir-se del seu nom. Per exemple el llangardaix pirinenc (Lacerta agilis) és un lacèrtid que, contràriament a allò que el seu nom específic indica –àgil–, és més aviat lent i desmanyotat.
Des de fa uns dies, he decidit no fer crítica moral a l'activitat dels polítics; ja veurem si aguantaré, canviaré al vapors electrònics com fan els fumadors, o cauré (¿recauré?) en la censura moralista. Com en la meva taxonomia particular fa molt temps que he inclòs sota l'apel·lació de «polític» totes les seves subespècies (en el sentit menys pejoratiu del prefix «sub») tampoc empraré arguments morals opinant sobre els periodistes.
Apressadament algun lector dels meus articles ha interpretat que estic promovent una política sense ètica; per desfer aquest equívoc he pensat que, aprofitant l'avinentesa de la vinguda del copríncep Hollande, podria intentar l'exercici –doble exercici– de diferenciar una crítica moral, d'una crítica política al canvi d'actitud d'uns sectors de la dreta i de la premsa a l'hora de valorar les dues darreres visites dels coprínceps francesos a Andorra.
Fa quatre anys el comerciant i conseller general, Jaume Serra, comentava la decisió del govern del PS de tancar els comerços durant tres hores dient: «Ho trobo molt malament. Una mica propi de Bienvenido Mister Marshall» (Diari d'Andorra, 15 de juliol de 2010).
En el mateix exemplar, Marc Vila Amigó, president de la societat editora del diari esmentat, escrivia: «La meva memòria no em sap dir si aleshores també feien tancar els comerços i les oficines. Potser sí, al capdavall érem vassalls que acollíem el nostre cosenyor, tot era poc per quedar bé, petits paisans du sud com érem. Jo em pensava que els temps havien canviat. Potser no tant. Sembla que tenim por que la visita no qualli. Que la gent no s'apressi a voler tocar la mà del senyor. L'escola s'ha acabat, no tenim la claca dels nenets cridaners per omplir. ¿Què fa el Govern?: fer tancar el comerç, així podrem conciliar vida sobirana amb vassallatge governamental».
Si això no era suficient, per no deixar cap dubte sobre l'empeny de l'empresa editora per conformar l'opinió pública en un sentit determinat, l'editorialista titulava el seu anàlisi: «Suport forçat: ... si ja amb Chirac es va decretar el tancament obligatori de botigues i comerços durant unes hores, repetir aquell mateix esquema a aquestes altures sembla un error. Obligar les empreses a aturar l'activitat per així forçar una participació massiva de la població en els actes d'homenatge és més propi d'altres èpoques i latituds. (....) A vegades fa la sensació que les mateixes administracions es neguen a admetre la majoria d'edat que la Constitució va representar per al poble andorrà i que continuïn mantenint referències del passat en el tracte als coprínceps. I, en aquesta línia, cal interpretar un decret que ratlla el provincianisme».
La setmana passada, amb la visita del copríncep Hollande s'ha reproduït el tancament obligatori de comerços i oficines. El que no s'ha reproduït ha estat la crítica a la mesura.
Constatada aquesta dada objectiva de «manca de repetició de la desaprovació», podem fer valoracions ètiques i també polítiques d'aquest fet. Com també podríem fer-ne avaluacions econòmiques, sociològiques i, fins i tot, psico(pato)lògiques.
A les nostres «latituds», dins del catàleg de «valors ètics» (potser són dos mots menys redundants del que sembla) la coherència ocupa un lloc destacat. ¿On està la coherència dels senyors Poy, Serra i Vila? Ja no som «provincians»? ¿Cònsols i Ministeri d'Educació s'han servit de «la claca dels nenets cridaners»? Com petits paisans du sud, ¿hem fet una celtibèrica benvinguda a Mr.Marshall-Hollande? ¿La latitud d'Andorra ha tornat a les coordenades geogràfiques de república bananera? L'ètica deixaria molt malament tots tres senyors perquè el judici ètic accepta –molt a contracor– el pluralisme d'opinions, però mai no tolera el canvi d'aquestes, que s'han de mantenir fins a la mort, ja que els humans no som (no podem ser) camaleons.
Però la crítica política pura (llimada d'adherències ètiques) no pot fer de la coherència el cavall de batalla; la política –ho deia Maquiavel– és adaptació a les circumstancies, als «temps i latituds». El 2010, Poy, Serra i Vila estaven embarcats –amb altres mercenaris– en una guerra (batalla seria massa tou) contra el govern socialdemòcrata. Totes les armes eren bones en aquesta guerra, ja se sap –també ho deia Maquiavel– el fi justifica els mitjans.
Tanmateix, si donem per lícita l'estratègia de acoso y derribo al govern de Bartumeu feta pels extremistes «de llengua llargueruda i ràpida» en el període 2009-2011, no podem deixar de valorar políticament el menyspreu que van demostrar a la institució constitucional –i tradicional– del copríncep.
El «joc polític» democràtic (a les nostres latituds) és un joc amb regles formals que es concreta fonamentalment en les institucions; unes institucions que no tenen perquè ser immutables, ni quedar fora de la crítica, però que tampoc no tenen perquè patir els efectes colaterals de la lluita política en altres àmbits, escenaris i institucions.
Sense miraments, el juliol del 2010, Poy, Serra, Vila i algun venturós personatge parroquial pintoresc i desmanyotat, van «disparar a discreció» contra tot el que es movia en la vinguda de Sarkozy. La qual cosa ens diu molt de la seva capacitat (virtut política) per participar en la política democràtica que es practica en la nostra època i en les nostres latituds.
Tal com preveu el reglament de primàries obertes aprovat el 10 de juny pel comitè directiu del Partit Socialdemòcrata, s'ha tancat el termini per a la presentació de les precandidatures a les primàries obertes del PS. Dos militants, Pere López i Alexandre Rossell, han formalitzat la inscripció.
Els precandidats disposen fins al 23 de juny per presentar els 25 avals establerts en el reglament de primàries.
Quan es doni per acabat aquest termini, el 24 de juny la comissió de primàries haurà de validar els avals presentats. El 25 de juny se celebrarà un nou comitè directiu extraordinari per a la proclamació oficial de les candidatures.
Veure article original
En el moment que es publica aquesta columna, el Copríncep francès, François Hollande, està de visita oficial a Andorra. Una visita àmplia que li permet visitar el Consell General i el Govern, però també visitar cadascuna de les nostres parròquies. Un excel·lent detall del Copríncep que demostra sensibilitat i ganes de conèixer el nostre país sobre el terreny, les nostres institucions, la nostra gent, les nostres il·lusions i decepcions.
El nostre Copríncep francès està visitant Andorra en un moment clau de la legislatura de DA. Un moment en el qual els grans traços ja estan dibuixats sobre el llenç i aquests ja permeten intuir com quedarà l’obra al seu acabament, d’aquí a menys d’un any.
Una legislatura marcada pel nul avançament en drets de les persones amb el no a la despenalització de l’avortament en els tres supòsits internacionalment reconeguts, amb equilibris insostenibles com la fórmula del més difícil encara del matrimoni per a tothom que no passa d’unions civils o amb la imposició de la llei mordassa per retallar la llibertat d’expressió i imposar l’autocensura als mitjans de comunicació.
Una legislatura marcada pels retrocessos en el nostre incipient Estat del benestar amb les retallades contundents a la Llei de la CASS o la inhumana rentada de mans de l’Estat amb la llei d’ajudes i serveis socials per a les persones que més ho necessiten. Una legislatura marcada per l’augment de les desigualtats amb lleis que afavoreixen els grans i els de fora, promoció i suport total a les inversions estrangeres i menysteniment pel talent de casa, minses mesures de reactivació econòmica, inversions en asfalt i rotondes, la Llei de l’IGI a mida per al sector bancari i financer, la renegociació del deute amb emissions de deute públic exclusives per a les entitats bancàries o l’IRPF i les famoses Sicav.
Aquest és l’esbós de la legislatura que es trobarà el nostre Copríncep francès quan visiti el nostre país, esbós que si tinc l’ocasió, li mostraré. Un esbós que s’acabarà de dibuixar el 19 de juny vinent amb l’inici del darrer debat d’orientació política de la legislatura. Estic intrigat de com DA provarà de fer la volta a la truita.
El president d'Uruguai, Pepe Mujica, em cau molt bé; suposo, que tinc un sentiment similar a milions de ciutadans del primer món. Afegiria que, en el meu cas, tinc amics uruguaians que han dipositat des de fa anys moltes esperances en el Frente Amplio.
Tanmateix, actualment em trobo una mica desconcertat davant el màrqueting político-ètic que fan les mass media del seu mode de vida, de la seva austeritat, la seva crítica del consumisme i de l'individualisme o la seva elecció de viure en la chacra en Rincón del Cerro, renunciant a la residència presidencial de Suárez situada en el Prado, al centre de Montevideo.
Perquè Pepe no és el primer president uruguaià que refusa ocupar la residència oficial; el seu predecessor Tavaré Vázquez –també del Frente Amplio– va continuar vivint en el seu propi pis, com ho fan Àngela Merkel o Toni Martí.
El cas és que parlem molt de l'austeritat de Pepe Mujica, del seu VW escarabat i molt poc de la política real –una barreja de polítiques progressistes i d'altres immobilistes– que fa el Frente Amplio a l'Uruguai. Aquest país, va evitar el 2011, igual que Andorra, ser a la llista de paradisos fiscals, signant de pressa i corrents dotze convenis d'intercanvi d'informació. Avui dia, la banca uruguaiana continua sent una de les més opaques del món i no passa una setmana sense que la premsa no es faci ressò d'un cas d'evasió fiscal de personatges de la política, l'esport o l'empresa aprofitant la manca de transparència fiscal d'Uruguai. No crec que el manteniment d'un sistema de paradís fiscal sigui la millor forma de solidaritat i de lluita contra la pobresa. També he pogut constatar que cap govern uruguaià (ni blanc, ni colorado, ni frenteamplista) sembla disposat a qüestionar seriosament el règim peculiar de Zonas Francas, que perjudica l'economia –en alguns casos el medi ambient– dels països veïns i, amb les exoneracions fiscals, els ingressos del propi estat uruguaià. El cas de les plantes de cel·lulosa multinacionals de Fray Bentos al riu Uruguai ha estat el causant d'una greu crisi amb els seus veïns argentins. L'habilitat comunicativa de Pepe i/o la manca de professionalitat de la premsa va escamotejar el fons –ambiental, econòmic i de veïnatge– del conflicte, per ressaltar l'anècdota de la frase molt incorrecta de Mujica: «Esta vieja es peor que el tuerto». La vieja era Cristina Fernández i el tuerto el difunt Nestor Kirchner.
El cas de Pepe Mujica, és un paradigma de la sobrevaloració de la predicació moral en aquest moment de crisi econòmica i desencantament polític; és notori que avui dia el prestigi de l'activitat política està a ras de terra, molt per sota d'altres activitats com l'economia, la industria, l'esport o la predicació moral, que estan lluny de ser sotmeses als mateixos criteris de qualitat que la política. Buidada de contingut, l'activitat política democràtica acaba supeditada i colonitzada per l'economia, les finances globalitzades i els «valors morals».
La reacció d'alguns polítics ha estat el fer dels sermons ètics el component bàsic del seu discurs polític; a Espanya l'expresident de Cantabria ha estat un expert en aquest art; abans –quan era president– exhibint els viatges en taxi a La Moncloa, amb les llaunes d'anxoves i ara, omnipresent en tertúlies i xarxes socials. A Andorra, també trobem exministres i exconsellers generals que han passat directament (sense la més mínima autocrítica) de beneficiaris de l'establishment a indignats de pro.
Arreu, gent provinent d'esferes d'activitat molt dispars –empresaris, periodistes, jutges, professors– brandeixen, com argument principal (i sovint únic) la critica moral a «la casta» política, quin crim de lesa majestat ha estat el fet que van arribar a l'escena política abans que ells. Com ha senyalat Daniel Innerarity aquesta èmfasi en els valors i en els ideals per sobre de les regles i els drets, és una mostra de com el recurs a la moral debilita altres punts de vista i altres nivells de la realitat molt importants com són la política i el dret els quals tenen una lògica específica tan digna de respecte com la lògica moral o la lògica econòmica.
El cert és que, com han demostrat les darreres eleccions europees, estem davant el creixement d'una demagògia simplista que diu maldir la incompetència dels polítics, quan en realitat el que fan és denigrar les exigències de la vida democràtica.
Fa divuit anys, desprès de la victòria d'Aznar a les eleccions generals espanyoles, Fernando Savater en un lúcid article (Miedo a una izquierda antipopular) insistia en una evidencia moltes vegades oblidada: «La política només pot millorar-se amb mesures polítiques i no amb jaculatòries morals», i citava Baruch de Spinoza: «... un Estat, la salvació del qual depèn de la bona fe d'algú, i els negocis del qual només estan ben administrats si aquells que els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa, no serà pas estable. Contràriament, perquè pugui mantenir-se, els seus assumptes públics han d'estar organitzats de tal manera que aquells que els administren, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguin sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. Així, doncs, per a la seguretat de l'Estat no importa què és allò que impulsa els homes a administrar bé les coses, si aquestes estan ben administrades. En efecte, la llibertat d'esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre que la virtut de l'Estat és la seguretat».
Pel que fa als electors, tenen dret a vot els militants del PS i els no militants de nacionalitat andorrana o estrangera que resideixin de forma «legal, permanent i efectiva» al Principat. Els no militants hauran de signar una declaració de reconeixement dels valors progressistes i/o d'esquerra, i aportar un euro per sufragar el cost del procediment de les eleccions. A més, com va indicar el president del partit, Vicenç Alay, s'han d'inscriure en el cens de primàries obertes.
A més de recordar el calendari, el text també informa que en cas que hi hagi empat entre dues o més candidatures es farà una segona votació, concorrent-hi només les candidatures empatades.
El grup parlamentari socialdemòcrata ha presentat 19 esmenes a la proposició de llei qualificada de protecció civil als drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge presentada pel grup demòcrata. Els socialdemòcrates consideren que “el rol de les lleis ha de ser sempre protegir la part més feble i, en aquest cas, sembla més aviat que es vulgui el contrari amb les dramàtiques conseqüències d’una autocensura potencial dels mitjans de comunicació que afectaria greument el nostre sistema democràtic”, segons un comunicat fet públic ahir.
El grup socialdemòcrata afirma que està “molt preocupat” pels efectes lligats a l’aprovació futura d’aquesta llei. Més concretament, “ens preocupa el que podria semblar una primera obertura a la censura de la informació per la via de l’autocensura dels informadors, dels mitjans de comunicació, dels editors... en fi, de tots els operadors dels mitjans”. En aquest sentit, cal insistir que “aquest fet no és admissible en termes constitucionals perquè l’autocensura és una forma subtil però certa de la censura constitucionalment proscrita, amb el consegüent atemptat a les llibertats d’expressió, de comunicació i d’informació proclamades i protegides per l’article 12 de la nostra Constitució”.
En les esmenes, formulades per la consellera Rosa Gili, es remarca “que els drets que ara es volen reglamentar ja estan clarament i suficientment regulats”. En primer lloc i principalment, segons s’afirma, en via constitucional o, si es prefereix, per motius de vulneració de drets fonamentals, concretament dels articles 12 i 14 de la Carta Magna. Perquè aquests drets, segons els socialdemòcrates, són invocables directament davant els tribunals ordinaris que n’han de garantir la defensa en via jurisdiccional ordinària. I, si cal, utilitzant el procediment previst per l’article 41.1 de la Constitució que començant davant els tribunals ordinaris pot acabar davant el mateix Tribunal Constitucional.
Els socialdemòcrates recorden que, a la vegada, els drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge estan protegits i sancionats en via penal a través dels articles 173-189 del Codi Penal en el títol IX, precisament intitulat “Delictes contra l’honor”, i en el títol X, precisament intitulat “Delictes contra la intimitat”. En resum, la regulació que es pretén aprovar representa “una pura redundància, que per tant resulta ser innecessària i només aconsegueix crear confusió, és a dir, inseguretat jurídica causada per la pluralitat de normes per garantir uns mateixos drets”.
Finalment, el grup parlamentari socialdemòcrata també posa de manifest que “resulta ineficient” l’intent de resoldre la col·lisió permanent entre dret a la informació i a la llibertat d’expressió i els tres drets que es pretenen protegir amb la proposició de llei, ja que “aquest és i serà sempre un conflicte permanent que només pot ser resolt cas per cas pels tribunals ordinaris o per la via extraordinària constitucional”.
Veure article original
El president del Partit Socialdemòcrata, Vicenç Alay, va explicar ahir que el comitè directiu ha aprovat el reglament amb els criteris que han de guiar el procés de primàries que tot just arrenca. Alay va remarcar la voluntat del partit de «transparència, obertura i transversalitat» que passa perquè «ningú tingui cap avantatge per sobre de la resta» i per «garantir al màxim les possibilitats de tots els candidats». Per aquest motiu, s'ha presentat un calendari llarg, amb el dia 16 de juny com a data per tancar les candidatures i set dies més per recollir els avals necessaris. Un procés que «comença avui i que es tancaria cap a l'octubre com a molt tard», va puntualitzar el president del PS.
El comitè directiu del PS va aprovar el reglament de les eleccions primaries del partit. El més important, com va assenyalar Alay, és respectar el mandat del partit de celebrar aquestes eleccions i seguir la voluntat de «transparència, obertura i transversalitat».
Qualsevol afiliat es pot presentar i qualsevol afiliat o les persones que subscriguin els postulats del partit i que s'apuntin al cens que obren per a les eleccions poden votar el seu candidat, va recordar.
En aquest procés, va apuntar Alay, no resulta tan important el nombre de candidatures sinó que tothom tingui les màximes possibilitats i per això es planteja un calendari ample que pot anar fins a l'octubre, informa l'ANA.
Malgrat que de moment només ha manifestat el seu interès en presentar candidatura el primer secretari del partit, Pere López, el president del PS també va indicar que és «improbable» que algú altre ho hagi fet «si no s'han aprovat les regles del joc». En aquest sentit, el que volen és «el millor candidat possible perquè se n'aprofiti el país».
Per la seva part, Alay va deixar clara la seva intenció de no presentar-se a les primàries.
El president del Partit Socialdemòcrata (PS), Vicenç Alay, va assegurar ahir que el procés de primàries obertes encaminat a elegir el candidat a cap de Govern impulsat per la formació “no és per complir l’expedient”. I si fins ara només Pere López ha expressat la voluntat de presentar-s’hi és perquè encara no s’han establert les “regles del joc”. En tot cas, Alay va defensar que la voluntat és que qualsevol membre de la formació pugui postular i per aquest motiu el procediment que s’ha previst és prou llarg per tenir el temps suficient per buscar avals. Al mateix temps va destacar la “sensibilitat” perquè cap de les persones que es presentin tingui avantatges per sobre de la resta.
El president del PS va declarar no atrevir-se a dir si apareixeran nous candidats, al mateix temps que va acceptar que “no hi ha cinquanta opcions” i que presentar-se a les primàries no és fàcil. El que sí que va deixar clar és que ell no hi concorrerà. Alay va recordar que aquest és un mandat del darrer congrés del partit i que té una voluntat de transparència, obertura i transversalitat. Considera que d’aquí n’ha de sortir el millor candidat possible per al país i espera que hi hagi militants que facin el pas ja que això “serà bo per al partit i la ciutadania”.
Quant a la possibilitat que el procés obri ferides internes, Alay va remarcar que aquest és el primer cop que s’impulsen primàries obertes i la voluntat que hi ha és la de transparència i transversalitat i no pas la de “blindar el partit”. Per això va acceptar que “correm aquest risc”, però considera que “qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa”.
Ahir, el comitè directiu de la formació es va reunir per donar el vistiplau al reglament i al calendari del procés de primàries obertes, que es pot allargar fins a l’octubre. Les eleccions estaran obertes a persones no afiliades, que s’hauran de donar d’alta en un cens i subscriure els postulats de centreesquerra. També podran votar els residents. El president del PS va recordar que la formació defensa que els immigrants puguin participar en les eleccions, respectant el marc constitucional i les lleis, i no descarta que es pugui incloure aquest punt en el programa per als propers comicis. Tampoc es descarten coalicions amb SDP o els Verds, sempre que no representin renunciar als fonaments programàtics.
Veure article original
- Avís legal - I tu què pots fer?
