COMUNICAT DE PREMSA

El PS obre el termini per a la inscripció al cens electoral de les primàries

La comissió de primàries obertes del Partit Socialdemòcrata ha acordat l’obertura del procés d’inscripció al cens electoral d’aquelles persones que vulguin exercir el seu dret vot i que no siguin militants de la formació. Per tal de facilitar la participació a les eleccions primàries s’ha acordat allargar el termini d’inscripció fins al divendres 22 d’agost.

Des d’avui, totes aquelles ciutadanes i ciutadans residents a Andorra que vulguin exercir el seu dret a vot a les eleccions primàries del PS i que no siguin militants de la formació, ja es poden inscriure al cens electoral. A tal efecte, poden recollir la butlleta d’inscripció a la seu del partit (c/Verge del Pilar 5, 3r-1a, Escala B, Andorra la Vella). Els horaris per a poder recollir la butlleta són els següents:

- Fins al 8 d’agost del 2014 - De dilluns a dijous de 9:00 a 12:45 i de 16:00 a 20:00 - Divendres de 9:00 a 12:45
- De l’11 al 13 d’agost - De 16:00 a 20:00
- Del 18 al 22 d’agost - De 13:30 a 16:30 i de 18:00 a 21:00

Juntament amb la butlleta d’inscripció, les persones que vulguin votar a les eleccions primàries també hauran de signar una Declaració en la qual manifesten reconèixer els valors progressistes i/o d’esquerres i hauran d’abonar un euro per al finançament dels comicis.

Andorra la Vella, 7 de juliol del 2014

L’abril del 2011 la llavors anomenada onada taronja va aconseguir la més gran majoria assolida al Consell General per cap formació política. Tinc la sensació (que crec que també comparteixen altres ciutadans) que les grans reformes en què es va basar aquella aclaparadora victòria no han estat dutes a terme. Poso com a exemples el marc competencial, la reforma de la Funció Pública, la reforma de la CASS o la reactivació econòmica.

També tinc la sensació que DA ha desplegat canvis radicals en el nostre model econòmic i social sense que figuressin en el seu programa polític: retallades de prestacions socials, l’encariment dels medicaments, les retallades de prestacions sanitàries, la introducció de la coresponsabilitat dels familiars en el finançament de les prestacions socials, retallades de salaris o la implantació d’un IRPF.

Em demano com es poden sentir els ciutadans davant l’IRPF impulsat per Martí i Bartumeu i que pocs han votat. El programa de DA no preveia un IRPF i l’IRPF que figurava en el programa del PS poc té a veure amb l’injust model aprovat que afavoreix els que més tenen.
Em demano si aquesta notable constatació que una aclaparadora majoria parlamentària no ha complert amb el que havia promès i que ha introduït canvis fonamentals que no figuraven en el seu programa no mereix una profunda reflexió.

Em demano si no mereix també una seriosa reflexió el fet que una opció política apareguda dies abans de la convocatòria electoral i que va elaborar (com s’ha pogut comprovar al llarg de tota la legislatura) un programa electoral a corre-cuita amb una clara vocació d’acontentar tothom i lluny de tot realisme aconseguís 22 con- sellers.

Crec que cal buscar fórmules que aportin una major seriositat a la política i que aportin més democràcia, com ara que els programes polítics siguin un veritable compromís davant els ciutadans i com introduir mecanismes que ens permetin manifestar-nos més freqüentment.

Altrament es va assentant la sensació (que al meu entendre a alguns no els incomoda gens) que votar no serveix de res o que és igual votar una opció o una altra perquè tots ens acaben enganyant.

“Estem a les portes de fer el dúmping social.” En aquests termes es va pronunciar ahir el conseller del PS al Comú d’Encamp, Joan Sans, per alertar del risc que la corporació utilitzi el programa d’ocupació temporal per a desocupats impulsat pel Govern per cobrir places d’eventuals d’estiu. De moment se n’han detectat dos casos (realitzen tasques de jardineria), un dels quals va treballar amb anterioritat al mateix departament, segons va acceptar la consellera d’Organització i Recursos Humans, Es­ther París.

El fet és que el departament va sol·licitar quatre eventuals però només se’n va ocupar tres, la mateixa xifra que l’any passat, va exposar la consellera. Sans denuncia, però, que dos mesos més tard es va contractar el quart treballador a través del programa per a aturats inscrits al Servei d’Ocupació. ¿Per què aquesta dilació? , es va preguntar el conseller del PS. El cònsol major, Jordi Mas, va respondre que és un fet freqüent que els departaments demanin més personal del que finalment es contracta i que es va acabar agafant aquest treballador perquè el Servei d’Ocupació els ho va proposar.

Sans va alertar que cal estar molt atents perquè aquest sistema “no s’acabi pervertint” i afavoreixi la precarietat laboral, ja que els assalariats perceben un sou més baix i fan feines de pocs mesos. Al mateix temps va avisar que també podria passar que es reduïssin les despeses del Comú gràcies al finançament del Govern, un fet que va ser negat per Mas, que va explicar que el programa de l’executiu perjudica les finances comunals ja que ha d’afrontar més despesa de personal. Sans també va exposar que s’està abandonant l’objectiu que perseguien aquestes contractacions durant les vacances, que era ajudar estudiants de famílies amb pocs ingressos.

La contractació d’eventuals d’estiu s’ha reduït en els darrers anys. Aquest 2014 se n’ha ocupat 47, mentre que en l’anterior mandat (el 2010) n’hi havia entre 70 i 90. Tot i així, el cònsol va negar que la intenció sigui aprofitar el programa per a aturats per retallar aquesta despesa.

En la sessió d’ahir, Sans també va criticar “l’estructura gerencial” que està prenent el Comú, sobretot per decisió de càrrecs de confiança (es va referir especialment a recursos humans), de qui va dir que tenen més poder que els consellers. Això està motivat, segons va afirmar, per des­acords interns entre la majoria que fan que, algunes vegades, es vegin influenciats per aquest personal.

La consellera del grup mixt, Eluska Galdós, va coincidir amb Sans en els perills de la utilització del programa per a aturats. Va defensar que ha de servir per professionalitzar els assalariats i oferir contractes de llarga durada, i evitar així que els beneficiaris tornin al Servei d’Ocupació un cop finalitzat el servei. “Cal que no es converteixi en una metodologia de contractació de persones”, va dir, com han de ser els plans d’ocupació en zones allunyades presentats pel Govern. La consellera creu que és una acció imprescindible tot i que cal tenir en compte els perfils que es necessiten al Pas (plurilingües i de l’àmbit del comerç i l’hoteleria). Sans va coincidir amb Galdós i Mas creu que pot donar resultat.

Funicamp gratuït per a una empresa d’activitats

El Comú oferirà tiquets gratuïts per als clients d’una empresa que organitza esports d’aventura a l’estació intermèdia del giny. Segons va explicar Galdós, la demanda va comportar divergències d’opinió entre membres de la corporació, però finalment se li va concedir. La consellera va recordar que tots els programes electorals recollien l’aposta per destinar ajudes a les petites empreses. Es tracta de la primera societat que demana l’ús del Funicamp per treballar. La qüestió es va posar sobre la taula perquè no es van seguir els procediments a l’hora de fixar els preus.

La UE considera pobres aquelles persones que no tenen 4 dels 9 conceptes següents: no tenir retards en els rebuts domèstics, mantenir la temperatura adequada a casa, poder fer front a despeses imprevistes, poder menjar carn o pollastre almenys cada dos dies, gaudir de vacances una setmana l’any fora de casa, disposar d’un cotxe o d’una rentadora o d’un televisor en color o d’un telèfon.

No cal aprofundir gaire per arribar a la conclusió que els joves són els que estan patint els efectes més destructius de la crisi econòmica, perquè no només afecta el seu dia a dia, sinó que també amenaça severament el seu futur: no tenen feina i és complicat fins i tot que alguns arribin a tenir fills.

Un informe d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) aborda ara aquesta qüestió. La federació d’entitats socials ha dedicat a l’assumpte el seu tercer informe d’indicadors socials (Insocat), les conclusions del qual, rotundes, es van donar a conèixer fa poc.

M’agradaria afegir i ampliar en informes realitzats per entitats andorranes, però sarcàsticament deuen estar en procés d’elaboració. Suposo que els acompanyarà l’estudi de desnutrició a les aules.

Segons aquest estudi, la pobresa juvenil, que afecta els individus que tenen entre 16 i 34 anys, creix més que la pobresa global. L’atur, entre els 16 i els 29 anys, va ser de fins al 37,1% (fins a l’any 2007 era del 9,3%) i en la franja de 20 a 24 anys s’elevava fins al 45,8%.

Són algunes de les dades de l’Insocat d’ECAS, que certifica que els joves afronten la complexa situació d’acceptar que en molts o en moltíssims casos no podran repetir el cicle dels seus pares: estudiar, trobar feina, aparellar-se, tenir fills i jubilar-se. Però això no ens ve de nou. Ho sabem i ho saben. Es gira la cara envers aquest tema. De nou, la hipocresia.

Entre els 15 i els 29 anys, el 20% es troba en risc de pobresa.

Però no tot és dolent. El context ha portat a millorar una dada: la de l’abandonament dels estudis. En iniciar-se la crisi i en aguditzar-se, els joves s’han vist de sobte sense possibilitats de tenir una sortida laboral. Això ha reduït al mínim l’interès per abandonar els estudis a canvi d’un salari.

Segons ECAS, la taxa d’abandonament prematur dels estudis reflecteix la proporció de població de 18 a 24 anys que no estudia i que té un nivell acadèmic inferior o igual als estudis obligatoris d’aquest segment poblacional. En els anys de la crisi econòmica, la taxa s’ha reduït un 12% en el cas dels homes que, no obstant això, segueixen anant al davant de les dones en aquest indicador de fracàs escolar.

Potser en realitat és per una visió totalment diferent. Veure el pobre per televisió o assegut en una cadira de despreocupacions, trastorna la realitat de molts. Sobretot si hi ha l’estigma i el prejudici clàssic del pobre.

Això sí, ens preocupem més de promocionar un país que té data de caducitat en uns anys vista amb activitats no aprovades per la societat, fent silenci administratiu a una realitat més que tangible.

Em pregunto si els representants del poble provenen d’algun tipus de societat paral·lela a la meva i a la gran majoria de persones de classe social mitjana-baixa; on el jove actualment és l’últim esglaó de tots.

Sí, senyores i senyors: el jove és pobre i l’Estat, ni s’interessa ni li importa.

Un lector, comentant-me un dels meus darrers escrits em convidava a anar més enllà de la crítica a la «ferocitat que va haver amb el tancament de comerços i el Sarkozy».

L'amic-lector em deia: «El teu plantejament ha estat massa victimista, has vist només els aspectes d'assetjament al govern socialdemòcrata, ignorant els sentiments inconstants i d'infidelitat crònica –i asimètrica– que històricament han manifestat les classes dirigents andorranes envers els coprínceps».

Tinc que admetre que aquesta crítica era prou encertada; els sentiments ambivalents cap els coprínceps suren recorrentment en la vida política andorrana i són ben coneguts, i per descomptat, ben gestionats a la rebotiga, pels serveis de Palacio i de l'Elisi.

Com a conclusió, el meu amic em va suggerir donar un repàs (prudent, ja se sap la proclivitat que tenim els humans als anacronismes) a les obres bàsiques sobre el feudalisme per analitzar les visites coprincipesques.

Ja el 1920, el socialista de Ronda i catedràtic de la Universitat de Granada, Fernando de los Ríos, en el seu imprescindible llibre sobre Andorra com a supervivència senyorial, ens alertava de no confondre el règim senyorial amb el feudal. El règim feudal seria un capítol en la història del dret de propietat, mentre que el règim senyorial és un capítol de la història del poder públic. Tot sembla demostrar que a Andorra, pel seu estatut d'alou, mai no va existir el jurament de vassallatge personal. A Andorra no hi ha hagut stricto sensu vassalls: els Senyors delegaven funcions en vicaris (veguers, batlles, saigs) sempre propensos a gaudir dels beneficis de la cort. Les obligacions servils de «la host i la cavalcada» estaven reservades als pagesos.

Això no va impedir que els membres de la classe dirigent andorrana i els seus joglars, amb l'ocasió de la visita de Nicolas Sarkozy, empressin impròpiament i amb abundor la paraula vassall.

Marc Bloch en la seva obra La sociedad feudal (Ed. Akal 1986) estableix que el vassallatge és una forma de dependència pròpia de les classes superiors, molt diferent als vincles de dependència de les classes inferiors (asserviment) que van precedir, i sobreviure, a la decadència dels senyories territorials. Quan una fracció de la classe dirigent andorrana es queixa del vassallatge no està utilitzat rigorosament el concepte, el que fa és mostrar el seu descontent per les obligacions que els imposa la convivència amb els països veïns i la vida política, econòmica i social en el si de la comunitat internacional.

Tanmateix, com diu el fundador de l'école des Annales, els sentiments del vassallatge (latu sensu) s'han prolongat en el temps fins a èpoques i latituds molt properes; en alguns casos han sobreviscut com un conjunt de gestos vanament cerimonials o institucions jurídiques anquilosades, però sovint l'esperit que l'havia animat reneix sense defallença de les seves cendres.

Els cerimonials i gestos que hem observat, amb una passiva naturalitat, durant la visita d'Hollande segurament ens sorprendrien si els examinéssim amb una mica de distància geogràfica o intel·lectual. Però si aprofundim l'anàlisi, potser descobrim que són manifestacions de sentiments –i de necessitats– d'una classe paràsita i giradissa, la qual un dia –com a les corts reials– necessita la protecció o l'amistat del Senyor i l'endemà, aquesta amistat o protecció, li genera incomoditat.

Andorra també ha estat una curiosa excepció a la màxima de les societats medievals i que el mariscal Nogi invocava en 1912: «Un samurai no té dos senyors». Els andorrans, infidels incorregibles, sempre han tingut i estimat (?) dos senyors; la qual cosa no ha estat obstacle per a que cada llinatge hagi tingut una predilecció poc velada per un dels dos senyors.

La Constitució de 1993 va representar una mutació cabdal en les relacions jurídiques dels andorrans amb els coprínceps i, si parlem de sociologia del poder, un reequilibri entre els cosenyors i les elits socials i econòmiques andorranes enfranquides de les seves obligacions.

En canvi, l'evolució ha estat molt més lenta –en cap cas podem parlar d'una mutació– en les relacions internes dels ciutadans, ja que no ha facilitat la participació i la influència de la població treballadora en els afers públics, de manera que les relacions socio-polítiques al nostre país continuen tenint algunes de les característiques de l'asserviment, més propi d'altres èpoques.

Els càrrecs públics, membres de la justícia i ara també del fisc segueixen patrimonialitzats pels llinatges tradicionals que ja no són vicaris dels Senyors, sinó que es coopten endogàmicament entre la minoria dominant.

A França es designa noblesse de cloche l'adquirida en l'exercici del càrrec de maire o échevin (equivalents als nostres cònsols o consellers). La desfilada de personatges públics –abillats i pintinats amb un dubtós estil fashion– que hem pogut admirar durant la visita del copríncep, són un símptoma de com s'està establint el monopoli d'aquesta noblesse de cloche, per sobre de les regles democràtiques i del mèrit. Són els nous cortesans que aplaudiran (o complotaran) amb la tradicional petita noblesa casolana en les seves paradoxals i volubles relacions amb els Senyors.

Com si es tractés d’un episodi somiat i no viscut, en molt pocs dies hem passat de les enèsimes inundacions en diversos indrets del país a l’anunci públic de la licitació dels treballs de canalització del Gran Valira al seu pas per Santa Coloma.

Han de venir encara setmanes llargues per encarar els treballs i la seva execució definitiva, però ja sembla que els veïns, d’alguna manera, es mirin les vores del riu amb més confiança, sense tanta pressió.

Talment com un miratge, el poble que va elevar la seva ira de forma espontània contra l’actual cònsol major –que venia a veure les darreres desgràcies de l’última tronada–, ja pot donar definitivament l’esquena a la corporació comunal, perquè no s’ocupa de la gent que habita Santa Coloma. O almenys no pas de la gent de classe mitjana i baixa que viu allà, allà a baix, davant la carretera antiga.

Sorprenentment per a molts vilatans, és l’executiu del país el que tira endavant els seus projectes promesos i posa fil a l’agulla en aquesta tasca, probablement insulsa i petita per a la gent d’altres parròquies, però essencial per als que volen continuar treballant, defensant el seu negoci o simplement vivint a casa seva, en el llogaret de Santa Coloma.

El mite de la cònsol major ha començat a caure. Ara ja de forma explícita i espontània. És la realitat.

Mentre a Santa Coloma no la volen, és probable –copiant la pitjor tradició dels vasos comunicants– que aleshores s’esforcin a voler-la més a la Margineda i en alguns indrets de la capital. Sense cap raciocini, sense cap apreciació, simplement per contrarestar.

I així viuen molts polítics, més dels que podíem creure: restant, sumant i contraprogramant. Els temps de l’acció directa i sobre el terreny s’han ben esfumat. El mite s’ha esfumat. La realitat és fer creure que fas política amb sentiment, encara que només ho demostris als mitjans de comunicació que et segueixen o a aquells que directament et reten vassallatge.

A la capital s’han afanyat a fer córrer que mai com ara, en aquest mandat, s’havien fet tantes millores en aquell poble descafeïnat.

Millores estètiques, sí. Millores de salubritat i estructurals, no; millores en equipaments comunals i serveis socials, no; millores en reactivació econòmica, cap.

Fa riure haver d’explicar a qui et vulgui escoltar que la gent no viu al porxo de l’església romànica ni als jardins que l’envolten –per molt bell que hagi quedat el paratge, com efectivament així ha estat–; que la gent no viu al parc infantil que certament omple de vida un determinat racó...

Que no. Que la gent viu a casa seva. Que la gent pot continuar reivindicant millores per a un benefici comú.

Que l’argument dels diners públics, destinats a pagar el populisme de l’actual cònsol major, no serveix per aixafar la reivindicació d’accions de millora en la separativa d’aigües que no arriba, en la renovació del clavegueram que no es fa perquè mai no hi ha prou pressupost, en el servei d’enllumenat públic, que molt sovint falla i ningú no arregla durant dies.

Voler un poble més net i cohesionat, sense tanta grisor, sense tanta distinció entre barris, sense tanta desprotecció, sense tan poca planificació urbanística...; proposar idees de millora i demanar-ho no és símptoma ni de provocació ni d’ofensa ni de frustració.

És, en tot cas, senyal d’un poble que es vol mantenir actiu perquè es vol sentir viu. Perquè es vol, cada cop menys, menys arruïnat i menys negat pels aiguats.

Un poble acostumat que els polítics el neguin i en reneguin i, cada cop més sovint, acostumat que ciutadans i comerciants voluntariosos i anònims el liderin.

La realitat s’imposa.

Divendres de la setmana passada concloïa el darrer debat d’orientació política de la legislatura. Un debat que vam preparar a fons i en el qual ens vam marcar dos objectius. El primer, denunciar les grans decepcions provocades per l’onada taronja el 2011 i el segon, fer balanç de la nostra feina com a oposició al Consell General. De les decepcions de DA no en parlaré en aquest article però vam fer constar que l’Andorra de la majoria absoluta dels 22 consellers ha estat incapaç de transformar Andor­ra i creiem que ni tan sols s’han posat els fonaments per a una transformació futura.

Per altra banda, la feina del grup parlamentari socialdemòcrata ha estat important, i aniré més enllà de dir que fem oposició constructiva. Hem fet i estem fent una oposició crítica. El matís és important perquè mentre defugim el perill de caure en un suport incondicional a les iniciatives de Govern i del grup que li dóna suport, la nostra oposició valora les iniciatives positives de la majoria però és contundent en la defensa dels nostres valors. Per això vam defensar i defensem amb energia les nostres propostes de reactivació econòmica que DA va rebutjar, les nostres propostes en matèria de drets i llibertats i les nostres propostes defensa de l’estat del benestar.

Preparar un debat d’orientació i viure’l és una activitat intensa, per a mi de les tasques més exigents com a conseller. És un dels dos debats importants de l’any, juntament amb el pressupost, però a diferència d’aquest, fins que no s’ha escoltat el cap de Govern no es pot tancar. En menys de 24 h s’han d’acabar de polir les diferents parts i respondre al seu discurs. Finalment les intervencions de rèplica serveixen per rematar, o no, la tasca.

I de tot plegat, el que als socialdemòcrates ens va semblar més decebedor van ser dues qüestions. D’una banda la incapacitat del Govern de DA per reactivar l’economia i generar llocs de treball. Avui Andorra té més aturats que quan van entrar a governar els demòcrates. I de l’altra, que el cap de Govern no va dedicar ni un segon a parlar de drets i llibertats de les persones ni durant la seva intervenció inicial ni durant el torn de rèplica. Això ho diu tot. És una prova clara del que no és una prioritat per a DA.

Mesos abans de l’aprovació de la nostra Constitució, l’actual cap de Govern, Toni Martí, feia campanya activa en contra de la seva aprovació defensant l’immobilisme polític i institucional. 21 anys més tard la seva actitud envers la nostra Constitució no ha variat massa. I als fets em remeto.

La recent visita del Copríncep Hollande ha posat de nou en relleu que Martí segueix reticent a atorgar als coprínceps el paper que els confereix la nostra Constitució. El cap de Govern ha pretès buscar en la visita del Copríncep una aprovació de la seva gestió sense recordar que la sobirania rau en el poble andorrà, fet que el Copríncep va deixar més que clar en la seva visita. El mateix va succeir durant les tramitacions de les proposicions de llei de despenalització de l’avortament i del matrimoni civil per a tothom entrades pels socialdemòcrates i no acceptades per l’actual majoria, ni tan sols a tràmit per tal de poder-les debatre.

Tampoc sembla que Martí acabi d’aplicar el que diu la nostra Constitució en matèria fiscal vist l’IRPF, que (amb el suport de Jaume Bartumeu) ha aprovat. Un IRPF que fa pagar als treballadors i que eximeix de quasi tota tributació inversors i especuladors. Tampoc no sembla que Martí estigui disposat a defensar el que el nostre text constitucional estableix quant que “l’Estat garantirà la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andorra”. O tampoc en la funció atorgada també a l’Estat de protecció del medi natural. I finalment, no podem oblidar que els drets dels treballadors i altres drets del títol II segueixen sense ser desenvolupats tants anys després de l’aprovació de la Constitució.

Tanmateix, cal dir que aquestes són actuacions absolutament coherents per a algú que es va oposar al text constitucional; algú que fa més de vint anys que està a la primeríssima línia política i que per tant és un dels responsables (indiscutiblement) directes de l’escàs desplegament de la Constitució. Però en cap cas cal pensar que és ell el responsable d’aquesta situació; és obvi que en som el conjunt dels andor­rans que hem dipositat la màxima responsabilitat política en un home que no va votar la Constitució i que sembla que encara s’enyora de l’època dels veguers.

“Injustificadament llarg”, “sense cap fil conductor” i “buit de contingut”. Aquests són alguns dels qualificatius que el primer secretari del Partit Socialdemòcrata (PS), Pere López, va dedicar ahir al discurs que va pronunciar el cap de Govern, Antoni Martí, durant la primera sessió del debat d’orientació política al Consell General. Segons va manifestar López, es va tractar d’un discurs fet “molt a la defensiva” i amb molts temes menors “perquè se sent incòmode, ja que les grans reformes que va anunciar al principi de la legislatura no les ha pogut complir”.

Entre els grans temes que l’àmplia majoria demòcrata no hauria pogut tirar endavant, tot i que ja han transcorregut tres anys de legislatura, hi hauria per exemple, segons va dir el dirigent socialdemòcrata, la reforma de la CASS, la reforma de la funció pública, el nou marc competencial entre el Govern i els Comuns, o la reactivació de l’economia perquè finalment es comencin a crear llocs de treball. També hi hauria encara pendent la definició de la relació amb la Unió Europea (UE), “en la qual s’està treballant però no s’han assolit els objectius que s’havien fixat”.

López va indicar que, contràriament a tota una sèrie de qüestions que no s’han abordat com calia en aquests anys, sí que se n’han regulat moltes altres que no estaven incloses al programa electoral de Demòcrates per Andorra (DA). En aquest sentit va esmentar l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i les “retallades de les prestacions socials i en els salaris dels funcionaris”. “Si els demòcrates haguessin posat en el seu programa electoral tots aquests temes, segurament no haurien obtingut la mateixa quantitat de vots que van assolir finalment”, va opinar López. “Vista la llarguíssima llista de coses que Martí va prometre i no ha pogut complir, i d’altra banda, aquelles qüestions que no portava al programa electoral i que sí que ha dut a terme, com l’aprovació de l’IRPF, ens ha fet certa gràcia el fet que hagi dit moltíssimes vegades que no podem enganyar els ciutadans”, va afegir el líder del PS.

El primer secretari del PS va lamentar que Martí hagués volgut donar la impressió en el seu discurs que abans del Govern demòcrata no s’havia fet res, quan ell mateix va formar part de la majoria del Partit Liberal (PLA) en el seu moment i molts dels actuals membres de la majoria parlamentària havien estat anteriorment ministres.

En concret, López va voler remarcar que molts dels avenços en matèria fiscal havien estat impulsats pel Govern socialdemòcrata, durant el qual va ocupar el càrrec de ministre de Finances. Així, segons va esmentar, van ser els socialdemòcrates els que van crear l’impost de societats, l’IAE o l’impost dels no residents, i també van començar un procés de diversificació del deute públic i van impulsar mesures de reactivació econòmica.

De la mateixa manera, segons va voler recordar López, també es va iniciar un major control de la despesa de la seguretat social i es van simplificar els tràmits administratius per a l’obertura d’establiments comercials. “Són mesures que precisament es van prendre des del ministeri que jo encapçalava en el seu dia”, va recalcar. El primer secretari del PS va trobar també “poc generós” que Martí tampoc valorés positivament el que havien contribuït els anteriors governs perquè en el futur sigui possible la signatura dels convenis de doble imposició amb diferents països.

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata (i candidat a les properes primàries), Pere López, va valorar ahir a la tarda el contingut del discurs d'orientació política del cap de Govern al Consell General. López va lamentar que Toni Martí hagués deixa't entendre «que cap Govern anterior al seu ho ha fet bé» i que només s'han tirat endavant reformes durant la legislatura en curs. El socialdemòcrata va posar l'exemple dels Convenis de no Doble Imposició (CDI) signats amb França i Luxemburg, i dels que properament se signaran amb Espanya i Portugal (Martí va anunciar ahir la signatura d'aquest darrer a la tardor). «Si Andorra està en condicions de signar CDI és perquè l'anterior govern va iniciar la reforma tributària», va exposar López. «Estem contents que se signin, però si arriben no és mèrit del Govern de Toni Martí», va afegir.

El primer secretari dels socialdemòcrates va assegurar que van ser ells qui van tirar endavant els convenis de no doble imposició, encallats fins llavors «perquè membres de Coalició Reformista que ara estan al partit de Martí s'hi van oposar».

Però López no només es va referir als CDI com a tasques que s'atribueix el cap de Govern i que ell no ha impulsat, al seu parer. «Quan ell va arribar al Govern ja hi havia un incipient marc fiscal, s'havia emès deute públic, s'havia posat una prestació d'atur o s'havien iniciat mesures de control de la despesa de la CASS», entre d'altres exemples que va mencionar.

Per tot, el socialdemòcrata va definir el discurs de Martí com «injustificadament llarg, sense cap mena de fil conductor i buit de contingut». Va assegurar que el va notar «incòmode a l'hora de fer balanç» d'aquests tres anys, ja que «cap dels eixos principals que portava al seu programa els ha complert» (les negociacions amb Europa, la reforma de la CASS o de la funció pública, entre d'altres) i en canvi, sí que n'ha aprovat que no havia mencionat a la seva campanya, com «l'IRPF, les retallades socials o dels drets dels funcionaris». López es va mostrar convençut que si hagués informat de totes aquestes reformes a la seva campanya electoral de fa tres anys i escaig «no hauria tret tants vots».

Campanya electoral / Finalment, el primer secretari del PS va manifestar que en molts moments «el discurs d'orientació semblava més un discurs de campanya electoral». En relació a si feia campanya d'unes hipotètiques eleccions anticipades, va plantejar que és un tema «que no ens preocupa», tenint en compte que Martí va parlar de promeses que encara vol fer durant aquesta legislatura. Una legislatura que en principi expira l'abril vinent.