Candidat a les primàries, la prioritat si surt elegit serà aglutinar al voltant del ps sindicats, els verds i AD800. Descarta, en canvi, acords amb Socialdemocràcia i Progrés.

l 27 de setembre és la data. De les primàries convocades pel Partit Socialdemòcrata (PS) i a les quals concorren Pere López i Alexandre Rossell sortirà el candidat a cap de Govern que l’any que ve –si no salta sorpresa majúscula, és clar– s’enfrontarà a Toni Martí. El primer secretari del PS augura que el programa del partit no inclourà referèndum sobre el model d’Estat i sí la reforma de l’IRPF i la derogació de la Llei de la CASS. Diu que per tenir opcions de govern l’esquerra no hi pot concórrer fragmentada, però nega la possibilitat d’un pacte amb Socialdemocràcia i Progrés (SDP).

Primàries: vist l’escàs entusiasme que ha suscitat entre els simpatitzants, les tornarien a convocar?
Sens dubte. Són les primeres primàries obertes que es covoquen al país. Complim així un dels mandats del congrés del 2013, que ens instava a obrir-nos a la societat. Hem obert el procés a tota la ciutadania, inclosos els residents. No se’ns pot negar el mèrit dels pioners.

Però 80 inscrits… No és per llançar coets.
Hi ha qui pensa que són pocs, però això demostra un cert desconeixement de com funciona la nostra vida política i associativa. Ja els agradaria a molts partits, sindicats i entitats ciutadanes tenir una vuitantena de militants. Si n’hi ha qui amb una desena ja fan política! S’han comès errors, però els corregirem en les primàries per a les comunals, que n’hi haurà. Però hi insisteixo: ja m’agradaria que altres partits prenguessin decisions de forma tan transparent i pública, que no fossin la caixa negra en què s’han convertit.

La convocatòria de primàries, com la proposta de referèndum, responen a la voluntat de ‘marcar bíceps’ progressista, a una política de gestos?
No hi estic d’acord. És la concreció de la voluntat clara d’acostar l’acció política al ciutadà, que no es quedi amb la impressió que l’anem a veure cada quatre anys i després, res. I és una forma d’acostumar el ciutadà a dir-hi la seva. No ens faltarà valentia política per plantejar determinades qüestions, preferiblement per la via del referèndum. El model d’Estat, per exemple. Probablement no ho portarem al progarama electoral, però en algun moment caldrà demanar l’opinió al poble per decidir el model que volem.

Faci d’àugur i vaticini la data de les eleccions al Consell General.
Part del descontent per les primàries és degut precisament a la incertesa sobre aquesta data.

Doncs m’ho haurà d’explicar.
El calendari inicial de les primàries preveia engegar les primàries després de Meritxell i que les eleccions tinguessin lloc a final de novembre, com a molt tard a principi de desembre. Però van sorgir veus que ens van advertir que ens arriscàvem que el cap de Govern convoqués eleccions anticipades i ens agafés enmig de les primàries, sense candidat i després de quatre anys de legislatura. No ens ho podíem permetre.

La culpa és del cap de Govern.
No, però ens ha obligat a forçar el calendari. Ell és l’únic que sap quan les convocarà, i lamento que hagi preferit jugar la carta del secretisme i de l’ambigüitat.

No sé si comparteix la sensació que l’única possibilitat de plantar cara és a través de pactes amb altres forces. Amb quines?
Volem ser alternativa de govern, i per tenir opcions no podem concórrer fragmentats a les eleccions. Si el 27 de setembre surto escollit intentaré aglutinar al voltant del PS persones pròximes al nostre projecte polític i obriré diàleg en primer lloc amb els sindicats, els Verds i AD800.

S’ha oblidat de Socialdemocràcia i Progrés.
Algú que es diu socialdemòcrata no pot votar a favor de la Llei de la CASS, ni de la Llei de serveis sociosanitaris, ni defensar amb més entusiasme que DA aquest IRPF. Avui dia, SDP no és un partit pròxim al PS. De fet, m’atreviria a dir que gairebé formen un govern de coalició amb DA.

Per cert, DA els ha deixat sense IRPF, que era un dels seus cavalls de batalla electoral.
L’únic positiu de l’IRPF aprovat és que la figura ara ja existeix i que per tant es podrà modificar. Però no és el nostre model. De fet, creiem que seria més encertat anomenar-lo impost sobre els rendiments dels treballadors, perquè els únics que pagaran són els que tenen nòmina. No es graven ni els interessos bancaris, ni les Sicav ni els hòldings empresarials, que ni paguen impost de societat ni IRPF. No creiem que sigui un impost just, equitatiu i progressiu, com mana la Constitució: que pagui més qui més té. Per això un dels temes essencials de la campanya serà la modificació d’aquest IRPF de mínims, aprovat per DA i el grup mixt a corre-cuita, per arribar a temps de firmar el conveni de no-doble imposició.

Tornem al programa electoral: a banda de reformar l’IRPF, què més proposaran?
Derogar la Llei de la CASS i elaborar-ne una de nova, i també retocar de manera substancial la Llei de serveis sociosanitaris. No som nosaltres els que en aquests punts ens hem mogut dels posicionaments polítics que hem defensat històricament.

Les relacions amb Jaume Bartumeu han millorat, o continuen ‘a l’UVI’?
Fa bastant temps que no parlo amb el senyor Bartumeu. Per la qual cosa diria que la relació és ara mateix inexistent.

Bastant temps, vol dir mesos o anys?
Com que no estic al Consell General, i per tant no assisteixo ni a les sessions ni a les comissions, no es dóna l’ocasió que coincidim.

Però quan es creuen pel carrer se saluden, m’imagino.
Jo, sí.

Insinua que no li tornen la salutació?
De vegades, sí; d’altres potser és que hi ha molta gent. Però jo sempre dic hola, perquè crec que és el que toca.

Ni el Primer de Maig, ni les retallades, ni la precarietat laboral. Els ciutadans d’aquest país només es mobilitzen per causes com el procés sobiranista català. Decebut?
Tots ens hi sentim a gust opinant sobre el Barça, el referèndum escocès o Palestina. Però mullar-se sobre el que passa a casa costa més. Ens falta valentia, i ho entenc, perquè el país és petit i et pot portar conseqüències indesitjades. Hi ha por d’opinar obertament sobre qüestions de política interna, i costarà treure-nos-la de sobre.

El rival de Pere López en les primàries socialdemòcrates posa en valor el fet que siguin uns comicis oberts, malgrat els pobres resultats del cens de simpatitzants.

Escaldenc de 56 anys i militant del PS des del 2003, Alexandre Rossell s’enfrontarà dissabte vinent a Pere López en les primeres eleccions primàries obertes a tota la ciutadania. La seva candidatura vol donar veu al militant de base, amb un programa que té les preocupacions sobre la situació social i laboral del país com a eix central.

Quina valoració fa d’aquest procés de primàries?
Crec que en conjunt és molt positiu el fet que siguin unes primàries obertes als no militants i a persones que no tinguin la nacionalitat. Però parlant amb diverses persones he pogut veure que hi ha un sentiment ambivalent amb relació a aquest procés. D’una banda, no s’acaba d’entendre, m’imagino que perquè és el primer cop que es fan unes eleccions d’aquest tipus, però al mateix temps he vist que la gent té ganes que a Andorra es comencin a moure les coses.

Al cens de no-militants s’hi van inscriure vuitanta persones, però tan sols set van demanar l’adscripció al partit. Com veu aquesta xifra?
A mi personalment m’hauria agradat que fossin més de vuitanta. Però això no ha d’invalidar en cap sentit el procés, que en si mateix ha estat possitiu. Al cap i a la fi, el candidat serà escollit per vot popular, no per la cúpula d’un partit, ni per un cacic ni per un banc.

Quin hauria estat per vostè el nombre ideal de no-afiliats apuntats al cens?
Entre 150 i 200 hauria estat una xifra òptima.

El partit farà autocrítica d’aquests resultats?
Sí, però tot això no s’analitzarà fins que no acabi el procés. També cal tenir en compte que una cosa que ha perjudicat molt l’elaboració del cens han estat les dates. En tot cas, ens falta una dada molt important, i és que a part d’aquestes 80 persones que han fet l’esforç per inscriure’s, i que per tant ja es dóna per suposat que aniran a votar, també s’haurà de veure el grau d’abstenció que hi haurà entre la militància. I això no es podrà valorar fins que no acabi tot, evidentment.

Esperaven, arran de la crisi, trobar més adeptes a la formació entre persones desencantades amb el neoliberalisme?
És cert que la situació social que viu Andorra hauria de fer pensar que les nostres posicions tindrien més ressó. Però és clar, també és veritat que el PS ha patit una escissió i que la situació orgànica era força dolenta. El partit ha passat una època molt convulsa. Ara, per sort, la formació ja està pacificada i comencem a aixecar-nos.

Sobre la seva candidatura, es veu guanyador?
Evidentment, si em presento a les primàries és per guanyar, però sóc conscient que Pere López n’és el secretari general, ha estat ministre de Finances i té una posició en el partit que jo no tinc. El favorit és ell. També hi ha molta gent que diu que això és una comèdia que ha muntat el partit. Però no és cert, jo intentaré guanyar.

I què el va impulsar a presentar-se?
Per davant de tot, volia reivindicar el paper dels militants de base, que moltes vegades són menystinguts pels partits. I sovint els militants valen molt més que els dirigents. Per tant, amb aquesta candidatura vull fer palès que el militant també té dret a opinar i a posicionar-se.

Com definiria la seva línia de pensament respecte a la del seu rival?
Podríem dir que represento la part més esquerrana del partit. Però dit això, tampoc no gosaria posar una etiqueta a Pere López, perquè potser ell surt després dient que és trotskista. Sigui com sigui, crec que hi ha qüestions socials que cal resoldre de manera urgent. Començant pels sindicats, que ja comença a ser l’hora que a Andorra puguin actuar lliurement. No és normal que en aquest país, al segle XXI, a les empreses privades no hi ha­gi sindicació. Cal una llei que protegeixi el lliure exercici del sindicalisme, perquè fins i tot hi ha mancances en aquest aspecte entre els treballadors públics. No hi ha dret de vaga ni convenis col·lectius.

Quins altres aspectes socials el preocupen?
Crec que, per exemple, caldria explicar què passa amb els centenars de famílies que van a Càritas assíduament. Fer un estudi del que està passant, de quina és la situació social real del país. És clar que hi ha molta pobresa a Andorra, però també que és un fenomen molt amagat i que cal treure a la llum pública. D’altra banda, també seria imprescindible apujar el salari mínim.

Ho veu possible?
Les empreses no en volen ni sentir a parlar, però contínuament estan acomiadant treballadors amb una certa antiguitat per substituir-los per empleats nous, als quals paguen el salari mínim. Per tant, tenen capacitat per incrementar aquest salari mínim. No s’arruïnaran per això.

El PS s’ha postul·lat recentment a favor d’un referèndum sobre el Coprincipat. Apostaria per canviar el model d’Estat?
Ja fa nou anys que vaig presentar una ponència al partit en què demanava la supressió de la figura del Copríncep episcopal. Malgrat que ja he dit en diverses ocasions que, personalment, sóc republicà, crec que aquest tema l’hauríem de discutir tots els militants en un congrés. En tot cas, ho ha de decidir el partit en conjunt, no la direcció.

Sense aquests canvis, però, es faria molt difícil legislar sobre determinades qüestions...
Jo tinc clara la meva opció: si gua­nyés les primàries i tingués majoria al Consell després de les eleccions generals, faria la llei del matrimoni i la llei d’avortament sense tenir en compte, prèviament, els posicionaments del Copríncep episcopal. Una vegada fetes aquestes lleis, que el coprincipat es defineixi. Però caldria aprovar-les sense cap por de tenir una fricció amb el bisbe d’Urgell. En aquest cas no caldria ni referèndum sobre el coprincipat: ell mateix plegaria. El que no podem fer és autocensurar-nos per no posar el Copríncep en un problema.

Creu que aquesta por ha frenat DA en algunes reformes?
És clar. DA ha anomenat unió civil al matrimoni homosexual i ni tan sols s’ha plantejat despenalitzar l’avortament en els tres supòsits bàsics, per no molestar el Copríncep. Estic convençut que si no fos pel bisbe, els demòcrates haurien tirat endavant les dues lleis, però no ho van fer per por d’un conflicte institucional. En un Estat de dret no pots estar pendent de les opinions d’una persona a la qual no ha escollit ningú.

Considera que el Copríncep episcopal acabarà abdicant per voluntat pròpia?
En tot cas, arribarà un moment en què es farà incompatible ser bisbe i ser cap d’un Estat democràtic.

Una de les voluntats que el passat dia 15 de setembre es va acordar amb les diferents seccions joves dels diferents partits polítics és el treball conjunt. A més, va quedar molt clar que agradi o no agradi, nosaltres som el relleu dels actuals mandataris i la nostra intenció es plantejar-nos el model d'estat; si aquest no ofereix els recursos necessaris per a la correcta participació global del jovent i de la ciutadania d'Andorra.

Però això ja no ha de venir de nou per a tothom ni menys per a l'actual Govern. El PS sempre ha defensat que hi ha una alternativa més participativa i democràtica. I així ho ha fet realitat. Ho vaig dir al debat i continuo reafirmant que democràcia ve de demos. El poble té el poder, el poble és sobirà. A vegades a molts se'ls hi oblida i, sembla mentida que puguem combregar que els representants polítics puguin fer i desfer no d'acord a uns interessos generals. Per a mi, una falta total de respecte, perfumada de promeses electorals cada quatre anys. Una de les patents recalcades es que les necessitats que avui en dia tenim els joves no tenen res a veure amb les propostes electorals, com la de DA. No es poden acomplir promeses o propostes desfasades si no saps quines són les realitats dels joves. El jove no és el que vesteix de Prada o Ralph Lauren i té un cotxe de classe alta aparcat a la porta. Aquell que pot pagar un préstec d'ajuda a l'emancipació. Tampoc és el que aconsegueix una bona feina per tenir un cognom. Bé, si ho són però jo no hi tinc res a veure ni tampoc el 20% dels joves aturats amb menys de 25 anys ni molt menys, el resident.

Ments brillants marxen d'Andorra. Ments amb esperit crític però obligades a partir perquè a Andorra no interessa destacar de la resta. Joves amb més d'una carrera sense sortida laboral, joves professionals amb grans aptituds disposats a tirar endavant de l'Andorra del present i futur; joves polítics capaços d'opinar de la política actual. Aquests no tenen cabuda per a certs programes electorals actuals de la majoria. Ni ells ni les seves famílies que coincideixen ser de classe treballadora.

Em puc etiquetar jo mateix com el més crític, però el jove ha de parlar, ha de lluitar per les seves idees i deixar de ser estigmatitzat com un revolucionari que no té clar el que vol. Nosaltres no podem seguir un llenguatge pla i neutre, polititzat. Però sí que hem de tenir clar que ho hem de fer des d'organismes polítics i conjuntament amb associacions o plataformes ciutadanes. El poble parla i el poble mana. La política ha de ser una passió, feta amb el cor i sabent realment d'on vens i per a qui es fa política. Nosaltres ho tenim més que clar, trencant amb la norma.

Un nou futur arriba, col·laborativament i sense personalismes, desbancant l'actual política andorrana, des del respecte. Però si no ho fem patent a les urnes continuarem sempre amb el mateix sistema tancat i obsolet. Amb olor a naftalina. I la realitat és aquesta. Convido als polítics més arrelats a les tradicions medievalistes d'Andorra a posar-se uns bons talons per a veure la realitat de la societat actual des d'una altra òptica i deixar de fer repudis a la veu dels col·lectius minoritaris.

Arriba un relleu generacional. Un que s'estima l'Andorra treballadora. Quan tinguem clar que el poble és el que mana, quan tinguem clar que el poble elegeix i decideix, és quan començarà el canvi i començarà una nova Andorra. Començarà el dia més temut per a l'Estat.

Les meves declaracions el dia de la festivitat de Meritxell parlant d’un referèndum sobre el nostre model d’Estat no han deixat indiferents uns quants. He d’admetre que a mi també m’han deixat perplex certes reaccions.

De fet, el dia 8 de setembre, no vaig fer res més que recordar que la sobirania recau en el poble i que aquest té dret a pronunciar-se mitjançant referèndums o votant a les urnes.

L’article 76 de la nostra Constitució diu que el cap de Govern, amb l’acord de la majoria del Consell General, pot demanar als Coprínceps la convocatòria d’un referèndum sobre una qüestió d’ordre polític.

Així mateix, el canvi d’un model institucional d’Andor­ra implica reformar la Constitució, que aplicaria l’article 106, que diu que la reforma de la Constitució requerirà l’aprovació del Consell General per una majoria de dues terceres parts dels membres de la cambra. Immediatament després la proposta serà sotmesa a referèndum de ratificació.

Arribats en aquest punt, cal constatar que l’article 45.b de la Constitució fixa que els Coprínceps, amb la contrasignatura del cap de Govern o, en el seu cas, del síndic general, que n’assumeixen la responsabilitat política, convoquen referèndum d’acord amb els articles 76 i 106 de la Constitució.

Pot ser interessant analitzar com s’aplicarien els articles 76, 106 i 45.b en cas que el referèndum es fes sobre una qüestió que afectés els Coprínceps en un canvi en el model d’Estat. Aquesta és una qüestió que la deixo en mans d’experts constitucionalistes.

En tot cas, sorprèn que al segle XXI a Andorra parlar de referèndum i Coprínceps generi portades i reaccions tan epidèrmiques en alguns que ràpidament tanquen el debat apressant-se a deixar clar que certes coses són intocables, que certs debats són “ara no toca” ad eternum i que no es poden plantejar certes qüestions perquè provoquen cataclismes i catàstrofes inimaginables. I tot això sense tenir en compte que potser després d’un debat sa i natural es podria arribar a la conclusió que el nostre model d’Estat actual és el que ens convé.

Al PS estem convençuts que s’han acabat els temps de la política d’escoltar només cada quatre anys i dels polítics que en lloc d’obrir debats els tanquen per “decret llei”.

Al següent link podreu trobar i escoltar l'entrevista a Alexandre Rossell, candidat a les eleccions primàries del PS, al programa Ara i aquí de Ràdio Nacional d'Andorra, realitzada el 18.09.14.

El proppassat 13 de setembre l’Editorial del Diari d’Andorra, sota el títol El conte del llop, al·ludia als dos articles sobre les pensions de jubilació que el mateix diari ens havia publicat els dies 3 i 4 de setembre.

L’Editorial realitzava, al nostre entendre, un resum simplista de les reflexions abocades en aquell article, afirmant que l’única solució que aportava era la proposta d’un increment dels impostos per finançar les pensions, i afegia que aquesta mesura obviava el detall de la pèrdua de competitivitat que enfonsaria l’actual model i obligaria a la recerca d’un model econòmic diferent.

En els articles esmentats es deia en resum que, sense frivolitzar el problema a què ens aboca el factor demogràfic, hauríem d’explorar també altres variables alternatives a la solució única que se’ns planteja sempre de reduir la despesa i, per tant, de retallar l’import de les pensions i que existeix un camí a recórrer incidint en la variable dels ingressos. Que Andorra és un país ric i que cal aprofundir en la recerca de solucions de caire redistributiu per abordar un major nivell de benestar al conjunt de la població i assolir majors nivells de cohesió social. Que els recursos de què es proveeix actualment l’Estat són insuficients, com demostra el fet que els seus ingressos se situen crònicament per sota de les despeses mínimes necessàries i que el nostre pressupost nacional se situa, en definitiva, en termes de PIB, molt per sota del dels estats del nostre entorn. Que les cotitzacions socials que paguem són molt inferiors a les que paguen els assegurats europeus. Que, en definitiva, no es pot pretendre gaudir d’unes prestacions socials iguals a les dels països del nostre entorn si destinem molts menys diners al seu finançament.

L’Editorial del Diari d’Andorra recolzava la seva opinió en unes declaracions del Sr. Josep Delgado, president del consell d’administració de la CASS, que afirmava que els compromisos adquirits pel sistema totalitzaven en l’actualitat 4.400 milions d’euros i els fons de reserva “només” acumulaven 1.000 milions.

Entenem que, sense posar en dubte les xifres facilitades pel Sr. Delgado, aquest argument resulta trampós, dit sigui en termes de debat. Ens expliquem: el fet que les obligacions adquirides en l’actualitat siguin molt superiors a les reserves acumulades seria motiu de preocupació extrema si el sistema hagués de fer front a totes aquestes obligacions en un mateix moment. Però això no és així, com saben perfectament el Sr. Delgado i els editorialistes del Diari d’Andorra, ja que dins del recompte de compromisos s’inclouen els punts adquirits per aquelles persones que començaran a cobrar la seva pensió d’aquí a 20, 30 o 35 anys, de la mateixa manera que també hi haurà obligacions que s’hauran extingit pel decés dels seus beneficiaris. En qualsevol cas, el que resulta clar és que la liquidació de la major part de les obligacions a què fan referència el Sr. Delgado i els editorialistes del Diari d’Andorra s’aniran pagant progressivament diferides en el temps.

El sistema andorrà, igual que els sistemes dels països que ens envolten, no és un sistema de capitalització, sinó de repartiment, que es regeix pel que s’anomena principi de solidaritat intergeneracional, és a dir, els assegurats actuals amb les seves cotitzacions financen les pensions dels pensionistes actuals i s’acumulen uns fons de reserva per garantir temporalment el pagament de les pensions davant de qualsevol contingència. I val a dir que el nostre fons de reserva és, en proporció a les obligacions adquirides, immensament més gran que els fons de reserva –si en tenen– dels països de l’entorn. Algú s’ha parat a pensar quants bilions d’euros, seguint el raonament del Sr. Delgado i de l’editorialista del Diari, haurien de tenir els sistemes de seguretat social espanyol o francès per garantir el pagament de les pensions als seus jubilats?

És cert, com explica el Sr. Delgado, que les obligacions contretes al llarg dels anys superen els actuals fons acumulats. I això, per què succeeix? Entre d’altres raons, perquè el sistema, des del seu inici, ha pagat als beneficiaris imports que superen els punts que han adquirit, perquè va repartir els famosos complements fins als 5.000 punts d’aquells pensionistes que van treballar abans de la posada en funcionament del sistema i, tot això, sense oblidar les erràtiques inversions efectuades en el passat amb els diners del fons.

I que quedi ben clar: nosaltres estem totalment d’acord amb el sistema de repartiment, bàsicament perquè permet la introducció de mecanismes de solidaritat i permet que persones que no han tingut la possibilitat material d’aportar més al sistema es puguin beneficiar de certes mesures redistributives.

La pregunta final és: l’única solució per fer viable el sistema ha de passar necessàriament per minvar l’import de les pensions actuals? Per a nosaltres la resposta és clara: no! El nostre sistema de seguretat social garanteix en l’actualitat una taxa de substitució a l’entorn del 40% (percentatge que representa l’import que ens quedarà de pensió sobre el nostre darrer salari) si cotitzem 40 anys. Això suposa que les persones amb un salari d’entre 1.000 i 1.500 euros, que a Andorra actualment són moltes, comptaran, després d’haver cotitzat 40 anys, amb una pensió d’entre 400 i 600 euros.

El que nosaltres diem és que no sembla responsable aportar com a única solució la rebaixa de l’import de les pensions, ja que creiem que ningú no pot viure a Andorra, ni que sigui humilment, amb pensions d’aquest import. I, per cert, no cal ser de “l’esquerra esquerrana” per defensar que caldria incrementar els impostos o les cotitzacions per garantir unes pensions mínimament dignes. Únicament cal tenir una mica de sensibilitat social. Per contra, des del nostre punt de vista, sí cal ser de la “dreta més dretana” per proposar rebaixar unes pensions que ja ara, en molts casos, són de misèria.

Entenem que la responsabilitat dels gestors dels afers públics passa per cercar solucions factibles i en aquest sentit, la nostra opinió és que no ja la rebaixa, sinó fins i tot el manteniment de l’actual nivell de les pensions, no constitueix una solució lògica ni raonable perquè no permet afrontar la vellesa amb un mínim de dignitat. Per tant, entenem que s’han de cercar solucions alternatives a la rebaixa de les actuals prestacions. I també pensem que aquestes han de passar pel sistema públic o, de veritat, ens arribem a creure que el segment de població a què abans ens referíem, el de persones que guanyen entre 1.000 i 1.500 euros mensuals, compta amb la possibilitat real de fer front a un pla de pensions privat?

Un Estat responsable ha de cercar els recursos necessaris per garantir les necessitats essencials de la seva població. I ens demanem: no resulta essencial garantir un nivell de vida raonable als ciutadans en el seu darrer tram de vida, quan molts d’ells ja no compten amb cap més recurs que la pensió que els quedi? O és que per mantenir l’actual statu quo i no carregar-nos el model, com suggereix l’Editorial del Diari d’Andorra, els hem de condemnar a la més absoluta indigència? Realment es creuen que és aquesta la base sobre la qual hem de sustentar la viabilitat del nostre model? Han oblidat que la Constitució també proclama que Andorra és un Estat Social?

Els socialdemòcrates han expressat de nou el seu suport al Govern en política exterior perquè consideren que la gestió que està fent és l’encertada. Així ho va manifestar ahir el president del grup parlamentari socialdemòcrata, David Rios, després d’una reunió de més d’una hora amb el cap de Govern, Antoni Martí, a l’edifici administratiu. “Pensem que aquesta és una qüestió d’Estat i per això hem de fer costat al Govern, que sempre ha tingut molta cura de tenir-nos informats”, va explicar Rios a la sortida de la reunió. El PS entén, així doncs, que l’executiu “va pel bon camí” per assolir un conveni de no doble imposició amb Espanya, “i per tant donem suport a aquesta iniciativa”. De la mateixa manera els socialdemòcrates creuen que es va també en la bona via en la negociació amb la Unió Europea (UE) per firmar un acord d’associació i amb l’OCDE per avançar cap a l’intercanvi automàtic d’informació fiscal.

Això sí, el PS considera que el Govern ha de fer un esforç per comunicar a la ciutadania tot el que s’està fent en aquest àmbit “per donar confiança que anem pel bon camí”. “Entenem que els ciutadans tenen uns neguits i el Govern està fent uns passos però no ha estat capaç de comunicar-ho correctament”, va indicar Rios.

La trobada d’ahir entre Martí i Rios formava part de les reunions periòdiques que el cap de l’executiu manté amb els presidents dels grups parlamentaris per tenir-los informats dels diferents dossiers oberts en matèria d’afers exteriors. En aquest sentit, Rios va indicar que ahir havia tingut informació de primera mà sobre les recents reunions de Martí amb el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i amb el sant pare, i també de la de Cinca i Montoro.

Al següent link podreu trobar i escoltar l'entrevista a Pere López, candidat a les eleccions primàries del PS, al programa "Parlem-ne" d'AD Ràdio, realitzada el 16.09.14.

Al següent link podreu trobar i escoltar l'entrevista a Alexandre Rossell, candidat a les eleccions primàries del PS, realitzada a la Cadena Ser Andorra el 16.09.14.