N’estem i n’hem d’estar orgullosos, del CAEE. Igual que n’havíem d’estar del CIAM (Centre d’Interpretació de l’Aigua i el Madriu). Aquest va ser promogut per l’actual cap de Govern, Antoni Martí, que aleshores era cònsol major de la parròquia, i inaugurat per Montserrat Capdevila el novembre del 2011, quan encapçalava el Comú en substitució del primer. Havia de ser un gran museu d’interès per a residents i turistes, portal de la vall del Madriu-Perafita-Claror, però sobretot un gran incentiu per a la part alta de l’avinguda Carlemany. A l’hora de la veritat, amb Trini Marín com a cònsol major i Marc Calvet com a cònsol menor, el CIAM no ha complert, ni de bon tros, les expectatives. Els visitants han estat minsos i només ha servit per organitzar-hi activitats infantils i alguna altra acció molt puntual.
Fins l’estiu passat encara s’hi feien esforços —com creiem que hauria de continuar sent—, i a la comissió de cultura comunal es va aprovar renovar part del material, malmès pel pas del temps, com ara les tauletes digitals. Un acord que ha resultat ser paper mullat. Al cap de poc, a l’agost, el Comú signava un conveni de cessió gratuïta del CIAM en favor del Govern. Temporal, sí, però vinculat a les obres de l’edifici The Cloud, que s’ha de construir a la seu d’Andorra Telecom i a l’antiga caserna de bombers, a Andorra la Vella. El Govern el convertirà en la seva nova sala d’exposicions, però la publicitat anirà a càrrec del Comú i els frescos de Santa Coloma, que ara s’amaguen a la caserna, tampoc s’hi exposaran. De fet, no se sap ni on aniran, però sí que s’ha descartat el CIAM.
També estem, i n’hem d’estar, orgullosos que Carmen Cervera, més coneguda com a baronessa Thyssen, hagi escollit Escaldes-Engordany per obrir-hi un nou museu per anar mostrant la seva col·lecció d’art amb diferents exposicions, que s’aniran renovant. Serà a l’antic hostal Valira, un edifici tradicional i amb encant, al centre de la parròquia i al costat d’un aparcament que afavorirà les visites. Aquí el Govern es farà càrrec de les obres necessàries per adequar els espais a l’activitat museística i el Comú satisfarà el lloguer a la propietat de l’hostal. A l’octubre, en la sessió del consell de comú del dia 16, no se’ns va ocórrer altra cosa que preguntar què li costarà al Comú aquest lloguer. Amb la pregunta només es volia conèixer quina suma dels diners públics s’hi destinaran, una qüestió òbvia de control, sense entrar a valorar si era o no una bona inversió —que ho repetim, pensem que sí—, i que buscava la transparència. La sorpresa va ser la resposta. No perquè fos una xifra alta o baixa, sinó per l’absència de xifra. El cònsol menor va respondre que “no se sap” què costarà, perquè dependrà dels metres quadrats que s’acabin utilitzant. Però tampoc sabem el preu del metre quadrat. Així doncs, ¿com es preparen els pressupostos de l’any vinent? ¿Es guarda o no una partida per salvar el projecte? De fet, després del debat d’orientació política tampoc sabem quin sentit té fer aquesta inversió perquè, per sorpresa també de l’equip de la majoria comunal, el cap de Govern va anunciar que el museu Thyssen andorrà faria cap al The Cloud quan s’acabessin les obres, i tindrem un hostal Valira preparat però buit, sense contingut, i els diners, públics, invertits s’hauran perdut.
En resum, d’aquí uns quants anys, quan el famós The Cloud estigui construït, la parròquia d’Escaldes-Engordany disposarà de dos equipaments, suposadament culturals, buits i haurà de tornar a invertir per aprofitar-los. I mentrestant haurà cedit un espai gratuïtament i pagat el lloguer de l’altre per quedar-se sense res. Senyors i senyores, d’això se’n diu ser cornut i pagar el beure. Bé, sempre ens quedarà el CAEE.
Aquest dimecres s’han presentat les candidatures que concorreran a les properes eleccions comunals del 13 de desembre. En aquell dia ens trobarem amb parròquies en les que el ciutadà tindrà una única opció política on triar (és el cas de Canillo) i d’altres en que l’elecció passa per quatre llistes (casos d’Escaldes-Engordany i Andorra la Vella).
Som conscients que la llei electoral no està pensada per tal quantitat de llistes i que si els resultats són ajustats hi hagi una majoria comunal en alguna parròquia on, tot i ser la llista més votada, més de la meitat dels electors no li hagin fet confiança. Aquestes són les regles del joc, de moment.
Coneguda aquesta peculiaritat, els partits polítics tenim dues maneres d’encarar-la: treballar fort i defensar el nostre projecte o unir persones amb ideals diferents per provar d’aconseguir la cadira.
Al Partit Socialdemòcrata ho hem tingut molt clar. Un cop hem estès la mà per fer una candidatura progressista arreu i ens ha estat rebutjada. I no hem volgut pactar a qualsevol preu. Així doncs, concorrerem sols a tres parròquies: Encamp, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany i serem coherents amb els nostres ideals i el nostre projecte de progrés.
Certament els projectes els han de dur a terme les persones i aquestes han de tenir la capacitat de treball i la convicció suficient per tirar-los endavant. L’important, però, ha de ser el projecte, l’equip. Almenys aquesta és la nostra visió, que sembla no ser compartida pels altres partits, que han viscut un bon ball de cadires, canvis de camisa i estranys companys de llista per un únic objectiu: la cadira.
Sigui com sigui, vull felicitar a tots i cadascun dels més de 250 components de les diverses candidatures per fer aquest pas, que mai és evident. Ara la feina és nostra per tal de presentar, sobretot, un projecte vàlid i engrescador que aconsegueixi una participació més alta que en les darreres eleccions. Comença el compte enrere.
Després, en la primera legislatura de Toni Martí, hi va haver un ministre –el senyor Antoni Riberaygua–que s’ho va creure i en una optimista carta als 14 cònsols (el 17 d’abril de 2013) va afirmar: "Ha arribat el moment de passar a l’acció".
Però li van parar els peus: «No era el moment». La reforma de Riberaygua, com ja havia passat amb la reforma del Govern del PS, va quedar bloquejada pel vet d’alguns cònsols, auxiliats per un cap de Govern que sempre enyorarà la seva vida ‘consular’.
Ja gairebé a final del seu actual mandat, els cònsols van anunciar la creació d’una agència tributària única per tots els comuns, com si això fos la solució al problema de les disfuncions i duplicitats.
La idea de racionalitzar l’administració del país, ‘ressuscitarà’ en aquestes eleccions comunals?
Pel moment, no sembla que això preocupi massa als que plantejaven el tema com a primordial per a la supervivència del país. Les patronals empresarials tornen a la càrrega amb les seves ancestrals obsessions: l’acomiadament lliure i els costos salarials; i pels estrategues de l’alta política parroquial, les prioritats van per d’altres camins, més prosaics i, pel que es veu, amb més capacitat de motivació. Tampoc és bona senyal l’espectacle de transfuguisme i el sentiment de propietat de la cadira que exhibeixen sense cap vergonya alguns dels candidats a repetir mandat, com el de la capital o els de la parròquia escaldenca.
Tanmateix, com deia el programa del PS a les eleccions generals: "La modificació de la Llei de competències i transferències comunals és imprescindible per clarificar i delimitar les competències dels comuns i del Govern i per assolir una prestació més eficient i clara de serveis per part de les diverses administracions implicades".
S’han d’eliminar les actuals duplicitats, descarregar els Comuns d’alguns dels serveis que han anat assumint sense un títol competencial específic i sense comptar amb els recursos adients. Al mateix temps caldrà centralitzar les polítiques estatals fonamentals, com ara les socials, les de preservació del patrimoni natural i cultural, o l’aprofitament energètic dels recursos nacionals.
Determinades polítiques com les de sanitat i de gestió dels residus o la distribució i canalització de l’aigua, han de tenir una legislació d’àmbit nacional que reguli de forma única la prestació dels serveis comunals.
El finançament de les parròquies s’ha de plantejar amb uns criteris d’assignació basats en el desenvolupament de competències i no només en base a territori, superfície i població, tal i com ha estat fins ara.
Tot plegat, l’objectiu és donar el millor servei als ciutadans amb la major eficiència i no ensabonar l’ego d’uns mandataris que algunes vegades actuen com si fossin virreis i no servidors dels ciutadans.
S’han perdut? No és estrany. Ni tampoc res inventat. És el que passa a Andorra la Vella. Seguim.
La impulsora de Cd’I i artífex tant del pacte amb DA com del pacte –ara, i només uns mesos després– amb Ld’A per mantenir el seu candidat a cònsol és ara (ni més ni menys) ministra en un Govern de DA quan el seu partit està en coalició electoral amb els liberals (el grup més nombrós de l’oposició). Encara no ha dimitit i manté la seva feina.
Tot plegat un veritable despropòsit que només té un nom: cadirisme. Un cadirisme que també aplica el cap de Govern que no la cessa fulminantment per protegir també la seva cadira.
Estic orgullós de les llistes presentades sota la denominació de PS+I amb persones que no han canviat de partit, encapçalades pels companys que ja ho van fer fa quatre anys, que han treballat de valent i que han sabut incorporar els companys militants o no amb els quals han col·laborat i que es coneixen (a diferència d’alguns tàndems que acaben tot just de ser presentats).
És la manera que entenc de fer política i crec que l’única que pot donar bons resultats. Estem aquests dies patint el desastre i el desgavell que genera la gestió improvisada i mancada de projecte de DA (pressupost, funcionaris, CASS, sanitat, competències comunals i un llarg etcètera). Als ciutadans correspon –és clar– triar quin tipus de política volen per al nostre país i si validen o no amb els seus vots la del cadirisme i si aquesta ha estat passatgera o ha vingut per instal·lar-se.
El comú d’Encamp ha presentat aquest dijous la liquidació pressupostària del tercer trimestre. Segons la majoria demòcrata, l’endeutament global de la corporació queda en 27,93 milions d’euros, el que representa el 118,18% de la mitjana d’ingressos dels tres exercicis anteriors (2012, 2013 i 2014) i queda lluny del 200% fixat legalment com a sostre. El conseller del Partit Socialdemòcrata, Joan Sans, ha advertit, però, que les dades no responen del tot a la realitat i que un cop es tanqui tot l’any aquesta xifra serà superior.
I és que, ha explicat el polític socialdemòcrata, la majoria té en compte als seus càlculs els imports disposats –aquells que ja s’han executat- però no inclou els contractats –treballs realitzats però encara no pagats-. Quan, a finals d’any, això s’executi, el deute s’incrementarà.
En concret, i segons ha explicat Sans durant la sessió de comú, el deute passaria a ser de 35 milions. És a dir, una xifra molt més elevada que la defensada des de la majoria. Un aspecte especialment destacable és el que faria referència al deute a curt termini, que passaria del 2,61% que al•lega ara l’equip de Govern al 37,7%, molt a prop del màxim legal, que és del 40%. “Quan haguem executat el pagament de Prada de Moles, altres intervencions d’urgències o el carrer Major o la teulada del Complex, el que ens han presentat avui quedarà molt allunyat del que es trobarà la nova majoria”, ha indicat el conseller socialdemòcrata.
Sans també ha posat en relleu una altra dada preocupant. Enguany, entre crèdits extraordinaris i suplements de crèdit, ja s’han aprovat 1,3 milions que inicialment no estaven al pressupost. “És una xifra que mai havíem trobat tant disparada. Quan s’inverteix tant poc i es busquen fórmules per tancar el mandat amb accions que serveixin de maniobra electoral, passen aquestes coses”, ha apuntat.
Totes les cultures i civilitzacions han anat evolucionant tenint el seu passat coma referència. Una part d’aquest passat el conformen les tradicions. Andorra és un país de marcat caràcter tradicional. Tant és així que fins no fa gaires anys, encara ens regíem pels usos i costums del poble andorrà que tant be va recollir Antoni Fiter i Rossell en el seu Manual Digest a les acaballes del S. XVIII.
Aquest cap de setmana hem viscut una d’aquestes tradicions populars que tant agraden a petits i grans: la Castanyada. Una festa plena de castanyes (com el seu nom indica), acompanyada de panellets i moniatos i regada amb moscatell. Una bona combinació per fer passar el fred de mitjans de tardor.
En els darrers anys, la castanyada s’ha vist eclipsada en part per l’adquisició cultural de la festa americana de Halloween. És curiós veure pels carrers de les nostres valls a petits (i no tant petits) disfressats de les coses més diverses mentre mengen castanyes i beuen moscatell.
Certament en la diversitat es troba el guany cultural i m’agrada veure com arriben festes d’altres cultures. El que més m’agrada, però, és que encara es mantinguin les nostres arrels, i les aconseguim compaginar d’aquesta manera tant curiosa.
Com que som un poble de costums i tradicions, n’hi ha una altra que segueix ben viva i sembla que no té pinta de canviar en els propers anys: a falta de 48h per presentar les candidatures que concorreran a les eleccions comunals de desembre, encara s’estan ultimant els noms que han de configurar les llistes.
Aquest fet és molt habitual per una bona quantitat de motius. Per una banda, som el que podem anomenar un país-poble, on es coneix molta gent i no és senzill fer el pas endavant de marcar-se políticament. Per altra banda, i no menys important, només pot formar part d’aquestes llistes electorals vora de la tercera part dels ciutadans del país.
Esperem que aquesta tradició sigui de les que canviïn, permetent que tots els ciutadans majors d’edat puguin dipositar el seu vot, siguin de la nacionalitat que siguin, un cop portin un mínim d’anys de residència. D’aquesta manera, almenys, el resultat seria més just i realment representatiu si canviéssim la llei electoral. Aquest, però, és un altre tema que tractaré properament.
Sigui com sigui, el 13 de desembre ens tornen a cridar a les urnes per triar els mandataris comunals, aquells que han de dur les regnes de la parròquia i gestionar el dia de tots els ciutadans, andorrans o no.
Aquest any, per primera vegada en unes eleccions comunals, es pot votar per correu. Si afegim aquesta via amb la de la batllia i el vot presencial, gairebé podríem dir que no tenim excusa per no anar a votar.
Així doncs, esperem que, com és habitual, mantenim aquell diumenge com un dia de festa democràtica on hi participi el màxim de gent possible, fent honor a la nostra tradició.
El conseller del Partit Socialdemòcrata i president del grup parlamentari mixt, Pere López, ha lamentat la “irresponsabilitat” del Govern a l’hora de retardar la tramitació del pressupost fins haver arribat a incomplir la Llei General de Finances Públiques (LGFP), que estipula que el text s’ha d’enviar al Consell General abans de l’1 de novembre. Es tracta, ha advertit, “d’una situació nova” ja que mai s’havia produït, que pot tenir conseqüències polítiques però també econòmiques i que arriba en un moment especialment delicat quan Andorra centra els ulls d’organismes internacionals per l’afer BPA i el futur del seu sistema financer.
El PS ha rebatut el ministre de Finances, Jordi Cinca, que dimecres havia assegurat que no era el primer cop que es produïa un retard d’aquest estil. Amb dades sobre la taula, López ha deixat clar que, des de l’aprovació de la LGFP el 1996 tots els executius havien entrat a tràmit el pressupost com a molt tard el 31 d’octubre. Enguany, a data 5 de novembre, el text no ha arribat i, de fet, el propi portaveu del Govern va reconèixer que encara trigarà uns quants dies.
“Té vàries afectacions greus”, ha alertat el conseller del PS, que ha remarcat que “parlem de la llei més important que elabora el Govern, la que resumeix la seva política”. Per a López, a banda de les conseqüències polítiques i de les legals, sobre les quals ha optat per no pronunciar-se a l’espera de l’informe jurídic demanat a la Junta de Presidents, també n’hi ha “d’econòmiques” com ara “projectes d’inversió que es retarden” amb “implicacions per a les empreses”. I les més greus, ha alertat, són “les d’imatge cap a l’exterior en un moment on estem en plena observació”. Per això, ha afirmat que “és absolutament irresponsable crear un nou element d’incertesa i d’inestabilitat” i ha recordat que “l’acció arriba en un mal moment, en plena crisi de BPA i de confiança”.
El parlamentari socialdemòcrata ha deixat clar que no li satisfan, ni de lluny, les explicacions donades fins ara pel ministre Cinca, a qui ha retret també que no hagi comparegut davant el Consell General per informar del retard. “Ens sembla que no es diu tota la veritat i que hi ha altres qüestions que comporten aquesta situació”.
López també ha expressat una nova queixa per un altre retard: el de la demanda d’informació relativa al contracte signat amb l’auditora PricewaterhouseCoopers per la revisió de comptes de BPA. Ha deixat clar que la petició presentada en el seu dia “és correcta” i que, per tant, no l’ha de tornar a tramitar, a la vegada que ha instat Toni Martí a complir el compromís de facilitar la documentació. També ha criticat que encara no s’hagi proposat, des de l’executiu, una data per a la compareixença del cap de Govern i dels ministres Cinca i Gilbert Saboya davant la comissió especial de vigilància i prevenció per a l’estabilitat financera quan fa més d’un mes que es va oficialitzar la demanda. “Ens sembla una nova falta de respecte. Els consellers hem manifestat una disponibilitat àmplia d’adaptar-nos a les agendes dels compareixents”, ha apuntat.
El president del grup mixt, a pregunta dels periodistes, també ha valorat la situació en la que queda la ministra de Salut, Afers Socials i Ocupació, Rosa Ferrer, després que el seu partit, la Coalició d’Independents, hagi trencat el pacte que tenia amb Demòcrates per Andorra i hagi arribat a un acord per concórrer conjuntament amb Liberals a les comunals d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. López l’ha qualificat com a “antinatural i forçada” i ha deixat clar que “de portes enfora no es pot explicar i genera inestabilitat”. Per al conseller del PS “no és normal que una persona que està al Govern estigui pactant amb el principal partit de l’oposició; és de calaix”. Al mateix temps, ha apuntat que “correspon al grup demòcrata i al liberal i al cap de Govern valorar quins són els passos a seguir, i si persisteixen en mantenir aquesta situació, ja veurem què succeeix”.
Fa més de 40 anys, en una de les maratonianes sessions de cinema que ens organitzava el malaurat Jordi Sasplugas, vam tenir l’ocasió de veure la pel·lícula Le mani sulla città, de Francesco Rosi, premiat amb el Lleó d’Or al millor film en el Festival de Venècia del 1963.
La trama era –en l’Espanya tardofranquista– molt propera i familiar: corrupció política, populisme i especulació urbanística; o almenys familiar per als espectadors que venien del país veí per gaudir de les projeccions que la censura els impedia veure a les seves ciutats.
Rosi plantejava els danys que l’especulació urbanística estava causant a la seva ciutat i als seus ciutadans. Una especulació adobada per la complicitat entre els poders econòmics i el poder polític que no tenia miraments per a destruir lo vell, requalificar solars i construir nous edificis a mansalva.
La pel·lícula comença amb Edoardo Nottola, conseller municipal i al mateix temps constructor, explicant als seus col·laboradors un nou projecte d’expansió que vol fer la comissió d’urbanisme. L’ensorrament d’un edifici històric a causa d’unes obres del mateix Nottola, provocant la mort de dues persones, fa que els consellers de l’oposició protestin i reclamin la formació d’una comissió d’enquesta per a investigar l’especulació urbanística a la ciutat.
En lloc d’aclarir els fets, el que obté Nottola és el desnonament dels habitants del barri. El clima de conflicte veïnal creat incita el cap del grup en el qual milita Nottola a desaconsellar-li la seva candidatura a les properes eleccions. Però aquest abandona amb altres consellers el seu grup polític i es proposa com a candidat de la llista centrista liderada pel professor De Angelis, que acaba convertint-se en el nou alcalde. El film acaba amb De Angelis i Nottola –ara conseller d’Urbanisme– presidint la inauguració d’un nou projecte, amb un cardenal i un ministre.
L’obra està plena de matisos que permeten diferenciar les actituds d’uns polítics que entenen la política en clau patrimonial (el candidat centrista De Angelis) i els defensors d’un neocapitalisme cínic que es malfia del polític que no té cap mania a argumentar com fa el constructor Nottola: “el diner no és com un automòbil que pots tenir tancat en un garatge: és com un cavall que ha d’alimentar-se cada dia”.
Per a nosaltres, en una Andorra que tenia menys de 20.000 habitants i en el qual delegats permanents, en col·lusió amb els cacics, feien i desfeien al seu grat tot el que tenia una lleugera semblança a polítiques públiques, ens semblaven uns problemes molt llunyans, més propis de les grans ciutats, com la Nàpols de Francesco Rosi o la Barcelona que en Porcioles va desfigurar, que del nostre petit país, que a penes iniciava el que poc després seria un anàrquic creixement.
La corrupció, els suborns, el transfuguisme, les maniobres i càlculs electorals eren per a nosaltres tan estranys com la conquesta de l’espai o la caiguda d’Allende o la guerra de Vietnam.
Alguns –la gran majoria– de nosaltres continuen pensant (o dient que no és el mateix?) que Andorra ha quedat al marge d’aquests vicis públics, que això són coses que només passen fora. Aquí les disputes polítiques són qüestions de persones, de pactes signats o no signats, de posició a les llistes, mai de negocis més o menys transparents.
El que passa és que al proper mandat gairebé tots els comuns hauran de revisar els seus plans d’Urbanisme. I el més probable és que –si es confirma la tendència continuista– cap comú tingui el coratge d’acabar amb la ficció legal (de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme) que tot el terreny privat és susceptible de ser urbanitzat. L’única forma d’acabar amb la ficció és –com deien els redactors d’un dels plans vigents– “reconduir adequadament el tema de l’edificabilitat global per tal d’emmarcar–se dins d’unes pautes de creixement sostenible”.
Però els actuals comuns ja han començat a anar en sentit contrari al que deien els arquitectes del pla d’Encamp: la modificació de la Llei de Patrimoni Cultural, impulsada per l’actual ministra de Salut i aprovada per DA el juliol del 2014, permetrà requalificar propietats situades en l’entorn de béns d’interès cultural.
Quan Minguillón parla de “continuar el projecte de Cd’I” a què es refereix? Es tracta de continuar la tasca començada per Rosa Ferrer (i la col·laboració inestimable del seu conseller major) amb la modificació de la Llei de Patrimoni Cultural? El que proposa és destruir els entorns de Casa de la Vall i de Sant Esteve?
El quid de la pugna esperpèntica entre DA i el grup de Rosa Ferrer potser no és tant la defensa d’un personatge esperpèntic, sinó unes divergències en el tractament dels interessos urbanístics de diferents grups empresarials que volen imposar els projectes que millor s’acomodin a les seves exigències (ja sigui edificacions particulars, equipaments públics, estació de bus, etcètera).
La polarització de l’electorat que busquen aquestes dues branques de la política comunal –totes dues subordinades a l’especulació immobiliària– demostra la necessitat de plantejar una alternativa progressista al creixement insostenible, basada a fer possible l’assoliment dels drets dels ciutadans al benestar comú i el dret a gaudir d’una millor qualitat de vida en un medi ambient natural, però també en un entorn urbà, preservats.
El Partit Socialdemòdrata (PS) ha oficialitzat aquest dimecres al matí la presentació de les tres candidatures amb les quals concorrerà a les eleccions comunals del proper 13 de desembre. Joan Sans i Pere Marsenyach lideren la llista d’Encamp mentre que Dolors Carmona i Lídia Samarra encapçalen la d’Andorra la Vella i Cèlia Vendrell i Aleix Mañosas la d’Escaldes-Engordany.
La primera candidatura en presentar-se ha estat la d’Encamp. Sans ha posat de manifest que “hem estat capaços de crear una llista amb gent representativa de la parròquia, que treballen a la petita empresa; i també tres persones lligadíssimes al Pas”. En definitiva, una llista “potent i forta” que “ha de donar continuïtat a un projecte que hem defensat els darrers quatre anys”.
El fins ara conseller a la minoria del comú encampadà està acompanyat per l’empresari Pere Marsenyach, que ja fou entre 2007 i 2011 membre de la corporació i responsable de Turisme. A la llista també hi figuren Elisabet Pirot, Jordi Torné o Iolanda Vigo, entre d’altres.
La segona candidatura que s’ha oficialitzat ha estat la d’Andorra la Vella. La seva líder ha destacat que “és plural, equilibrada, combina afiliats i independents al 50% i el sector públic i el privat”. Sobre els moviments viscuts a altres formacions, Carmona ha destacat que “el ciutadà és cada vegada més madur i s’adona que és el joc polític”. Per això, ha reclamat que es doni “una visió clara i coherent del plantejament que té cada grup que es presenta”. A banda de Carmona i Samarra, la llista de la capital inclou, entre d’altres, Francesc Rechi, Sergi González o Cristian Asensio.
Cap al volts de dos quarts de dotze arribaven al comú d’Escaldes els dos caps de llista a la parròquia, Cèlia Vendrell i Aleix Mañosas. La número 1 de la candidatura ha volgut destacar que “ara tenim un rodatge polític que fa quatre anys no portàvem” i ha defensat “la capacitat de treball que es pot aportar. També ha avançat que, entre els temes de la campanya, hi figuraran la gestió de Capesa i el projecte de Vivand. “Volem que la ciutadania doni la seva opinió sobre el projecte i diguin si l’entenen positiu o no ja que s’ha de fet de forma unilateral des del comú”, ha explicat, tot refermant la voluntat de fer una consulta entre tots els habitants. A banda de Vendrell i Mañosas, a la llista hi destaquen els noms de Valentí Closa, Naeco Yamamoto o Susanna Vela.
Candidatura PS+Independents a Encamp
Joan Sans
Pere Marsenyach
Elisabet Pirot
Jordi Torné
Iolanda Vigo
Joan-Ramon Borra
Joan Solsona
Eduard Ricard Garcia
Neus Meca
Martí Pubill
Laurence de Oliveira
Andreu Ruiz
Maria Josep Loncà
David Rios
Candidatura PS+Independents a Andorra la Vella
Maria Dolors Carmona
Lídia Samarra
Francesc Rechi
Sergi González
Cristian Asensio
Clara Vives
Evarist Vilaginés
Lluïsa Hurtado
Carles Blasi
Cristina Valen
Xavier Llovera
Manel Blasi
Nil Cartes
Joan Anton Rechi
Candidatura PS+Independents a Escaldes-Engordany
Cèlia Vendrell
Aleix Mañosas
Valentí Closa
Naeco Yamamoto
Toni Fernández
Pere Bellido
Eva Dubos
Meritxell Ros
Mathieu Borrego
Josep Minguella
Guadalupe Segura
Jordi Font
Sussana Vela
Tomàs Riart
El Partit Socialdemòdrata (PS) ha fet oficials les tres llistes amb les què concorrerà a Andorra la Vella, Encamp i Escaldes-Engordany en les eleccions comunals del proper 13 de desembre. Les tres candidatures estaran encapçalades pels actuals consellers a les tres corporacions: Dolors Carmona, Joan Sans i Cèlia Vendrell, respectivament. En el segon lloc hi figuren Lídia Samarra, Pere Marsenyach i Aleix Mañosas.
El comitè directiu de la formació ha validat les candidatures per unanimitat. Durant la reunió s’ha posat en relleu la bona tasca realitzada a la minoria pels actuals consellers, un fet clau en l’aposta dels respectius comitès locals de mantenir aquesta continuïtat.
Durant l’acte de presentació davant els mitjans de comunicació, el primer secretari del PS, David Rios, ha volgut deixar clar que les llistes defugen “el joc de cadires a tota costa que estem veient entre altres partits” i conformen equips “seriosos, coherents i amb persones compromeses”. A la vegada, sobre els candidats, ha destacat que “valorem positivament la feina que han fet als comuns i els hi donem tot el suport per continuar”.
A Andorra la Vella, Dolors Carmona serà la cap de llista. Exsecretària d’Estat d’Educació entre 2010 i 2011, acumula tres anys com a representant del PS al comú de la capital. Com a candidata a cònsol menor, s’aposta per Lídia Samarra, que fou directora de l’Escola Andorrana durant el Govern del PS i, prèviament, secretària general del Sindicat d’Ensenyament Públic (SEP). La llista la completen, entre d’altres Cristian Asensio, Francesc Rechi o Carles Blasi. Els presentadors seran el conseller general Pere López i Joan Ramon Marina, que va ser cap de la llista parroquial a les passades generals.
Carmona ha definit la llista com a “engrescadora i plural” i ha destacat el “repte” que suposa que siguin dues dones les que van al capdavant. També ha volgut posar en relleu que el fet que puguin haver quatre llistes a la parròquia “es positiu perquè vol dir que hi ha una implicació ciutadana, que és un dels nostres reptes”. Tot i això, ha afirmat que “la nostra denominació d’origen la tenim clara; som PS i volem que els nostres valors siguin els que es facin realitat”. La candidata s’ha mostrat clarament contrària als “pactes a qualsevol preu”.
A Escaldes, el PS dóna plena confiança a l’actual equip de la minoria comunal, Cèlia Vendrell i Aleix Mañosas. Des de la formació es valora de forma especialment positiva la tasca realitzada aquests quatre anys com a consellers. La llista la completen, entre d’altres, l’exministra de Cultura Susanna Vela; la presidenta de l’Associació de Gent Gran de la parròquia, Naeco Yamamoto; Toni Fernández, Tomàs Riart o Jordi Font. Els presentadors de la candidatura seran la consellera general Rosa Gili i Victòria Ossó.
Vendrell ha deixat clar l’ambició de la candidatura que lidera. “Esperem fer un bon resultat i volem anar a guanyar”, ha afirmat. També ha reconegut que, justament, la situació a Capesa, que aquest dimecres ha viscut un nou capítol negatiu amb un altre tall de subministrament d’aigua, serà part important del programa. “Volem marcar la diferència en positiu i és un tema que porto a dins i que jo lluitaré molt perquè Capesa faci una bona gestió d’aquest recurs”. I és que, ha apuntat, “subministrar a 15.000 persones no és fàcil i ha d’estar amb un equip competent a darrera”.
A Encamp, Joan Sans tornarà a liderar la llista per intentar passar de la minoria, on ha estat els darrers quatre anys, al consolat. El seu company de viatge serà l’empresari Pere Marsenyach, que ja coneix sobradament el comú. I és que va ocupar entre 2007 i 2011 la conselleria de Turisme de la corporació. A la candidatura encampadana també hi figuren, entre altres Elisabet Pirot, Jordi Torné, Iolanda Vigo, Eduard Ricard o David Rios.
Sans ha explicat que “sortim amb molta força i il·lusió després d’un mandat que ha donat poc fruit a la nostra parròquia”. A la vegada, ha deixat clar que “som l’única candidatura que podrem anar amb el cap ben alt perquè no hem jugat a cap ball de cadires”.
- Avís legal - I tu què pots fer?
