Totes les cultures i civilitzacions han anat evolucionant tenint el seu passat coma referència. Una part d’aquest passat el conformen les tradicions. Andorra és un país de marcat caràcter tradicional. Tant és així que fins no fa gaires anys, encara ens regíem pels usos i costums del poble andorrà que tant be va recollir Antoni Fiter i Rossell en el seu Manual Digest a les acaballes del S. XVIII.
Aquest cap de setmana hem viscut una d’aquestes tradicions populars que tant agraden a petits i grans: la Castanyada. Una festa plena de castanyes (com el seu nom indica), acompanyada de panellets i moniatos i regada amb moscatell. Una bona combinació per fer passar el fred de mitjans de tardor.
En els darrers anys, la castanyada s’ha vist eclipsada en part per l’adquisició cultural de la festa americana de Halloween. És curiós veure pels carrers de les nostres valls a petits (i no tant petits) disfressats de les coses més diverses mentre mengen castanyes i beuen moscatell.
Certament en la diversitat es troba el guany cultural i m’agrada veure com arriben festes d’altres cultures. El que més m’agrada, però, és que encara es mantinguin les nostres arrels, i les aconseguim compaginar d’aquesta manera tant curiosa.
Com que som un poble de costums i tradicions, n’hi ha una altra que segueix ben viva i sembla que no té pinta de canviar en els propers anys: a falta de 48h per presentar les candidatures que concorreran a les eleccions comunals de desembre, encara s’estan ultimant els noms que han de configurar les llistes.
Aquest fet és molt habitual per una bona quantitat de motius. Per una banda, som el que podem anomenar un país-poble, on es coneix molta gent i no és senzill fer el pas endavant de marcar-se políticament. Per altra banda, i no menys important, només pot formar part d’aquestes llistes electorals vora de la tercera part dels ciutadans del país.
Esperem que aquesta tradició sigui de les que canviïn, permetent que tots els ciutadans majors d’edat puguin dipositar el seu vot, siguin de la nacionalitat que siguin, un cop portin un mínim d’anys de residència. D’aquesta manera, almenys, el resultat seria més just i realment representatiu si canviéssim la llei electoral. Aquest, però, és un altre tema que tractaré properament.
Sigui com sigui, el 13 de desembre ens tornen a cridar a les urnes per triar els mandataris comunals, aquells que han de dur les regnes de la parròquia i gestionar el dia de tots els ciutadans, andorrans o no.
Aquest any, per primera vegada en unes eleccions comunals, es pot votar per correu. Si afegim aquesta via amb la de la batllia i el vot presencial, gairebé podríem dir que no tenim excusa per no anar a votar.
Així doncs, esperem que, com és habitual, mantenim aquell diumenge com un dia de festa democràtica on hi participi el màxim de gent possible, fent honor a la nostra tradició.