El rival de Pere López en les primàries socialdemòcrates posa en valor el fet que siguin uns comicis oberts, malgrat els pobres resultats del cens de simpatitzants.

Escaldenc de 56 anys i militant del PS des del 2003, Alexandre Rossell s’enfrontarà dissabte vinent a Pere López en les primeres eleccions primàries obertes a tota la ciutadania. La seva candidatura vol donar veu al militant de base, amb un programa que té les preocupacions sobre la situació social i laboral del país com a eix central.

Quina valoració fa d’aquest procés de primàries?
Crec que en conjunt és molt positiu el fet que siguin unes primàries obertes als no militants i a persones que no tinguin la nacionalitat. Però parlant amb diverses persones he pogut veure que hi ha un sentiment ambivalent amb relació a aquest procés. D’una banda, no s’acaba d’entendre, m’imagino que perquè és el primer cop que es fan unes eleccions d’aquest tipus, però al mateix temps he vist que la gent té ganes que a Andorra es comencin a moure les coses.

Al cens de no-militants s’hi van inscriure vuitanta persones, però tan sols set van demanar l’adscripció al partit. Com veu aquesta xifra?
A mi personalment m’hauria agradat que fossin més de vuitanta. Però això no ha d’invalidar en cap sentit el procés, que en si mateix ha estat possitiu. Al cap i a la fi, el candidat serà escollit per vot popular, no per la cúpula d’un partit, ni per un cacic ni per un banc.

Quin hauria estat per vostè el nombre ideal de no-afiliats apuntats al cens?
Entre 150 i 200 hauria estat una xifra òptima.

El partit farà autocrítica d’aquests resultats?
Sí, però tot això no s’analitzarà fins que no acabi el procés. També cal tenir en compte que una cosa que ha perjudicat molt l’elaboració del cens han estat les dates. En tot cas, ens falta una dada molt important, i és que a part d’aquestes 80 persones que han fet l’esforç per inscriure’s, i que per tant ja es dóna per suposat que aniran a votar, també s’haurà de veure el grau d’abstenció que hi haurà entre la militància. I això no es podrà valorar fins que no acabi tot, evidentment.

Esperaven, arran de la crisi, trobar més adeptes a la formació entre persones desencantades amb el neoliberalisme?
És cert que la situació social que viu Andorra hauria de fer pensar que les nostres posicions tindrien més ressó. Però és clar, també és veritat que el PS ha patit una escissió i que la situació orgànica era força dolenta. El partit ha passat una època molt convulsa. Ara, per sort, la formació ja està pacificada i comencem a aixecar-nos.

Sobre la seva candidatura, es veu guanyador?
Evidentment, si em presento a les primàries és per guanyar, però sóc conscient que Pere López n’és el secretari general, ha estat ministre de Finances i té una posició en el partit que jo no tinc. El favorit és ell. També hi ha molta gent que diu que això és una comèdia que ha muntat el partit. Però no és cert, jo intentaré guanyar.

I què el va impulsar a presentar-se?
Per davant de tot, volia reivindicar el paper dels militants de base, que moltes vegades són menystinguts pels partits. I sovint els militants valen molt més que els dirigents. Per tant, amb aquesta candidatura vull fer palès que el militant també té dret a opinar i a posicionar-se.

Com definiria la seva línia de pensament respecte a la del seu rival?
Podríem dir que represento la part més esquerrana del partit. Però dit això, tampoc no gosaria posar una etiqueta a Pere López, perquè potser ell surt després dient que és trotskista. Sigui com sigui, crec que hi ha qüestions socials que cal resoldre de manera urgent. Començant pels sindicats, que ja comença a ser l’hora que a Andorra puguin actuar lliurement. No és normal que en aquest país, al segle XXI, a les empreses privades no hi ha­gi sindicació. Cal una llei que protegeixi el lliure exercici del sindicalisme, perquè fins i tot hi ha mancances en aquest aspecte entre els treballadors públics. No hi ha dret de vaga ni convenis col·lectius.

Quins altres aspectes socials el preocupen?
Crec que, per exemple, caldria explicar què passa amb els centenars de famílies que van a Càritas assíduament. Fer un estudi del que està passant, de quina és la situació social real del país. És clar que hi ha molta pobresa a Andorra, però també que és un fenomen molt amagat i que cal treure a la llum pública. D’altra banda, també seria imprescindible apujar el salari mínim.

Ho veu possible?
Les empreses no en volen ni sentir a parlar, però contínuament estan acomiadant treballadors amb una certa antiguitat per substituir-los per empleats nous, als quals paguen el salari mínim. Per tant, tenen capacitat per incrementar aquest salari mínim. No s’arruïnaran per això.

El PS s’ha postul·lat recentment a favor d’un referèndum sobre el Coprincipat. Apostaria per canviar el model d’Estat?
Ja fa nou anys que vaig presentar una ponència al partit en què demanava la supressió de la figura del Copríncep episcopal. Malgrat que ja he dit en diverses ocasions que, personalment, sóc republicà, crec que aquest tema l’hauríem de discutir tots els militants en un congrés. En tot cas, ho ha de decidir el partit en conjunt, no la direcció.

Sense aquests canvis, però, es faria molt difícil legislar sobre determinades qüestions...
Jo tinc clara la meva opció: si gua­nyés les primàries i tingués majoria al Consell després de les eleccions generals, faria la llei del matrimoni i la llei d’avortament sense tenir en compte, prèviament, els posicionaments del Copríncep episcopal. Una vegada fetes aquestes lleis, que el coprincipat es defineixi. Però caldria aprovar-les sense cap por de tenir una fricció amb el bisbe d’Urgell. En aquest cas no caldria ni referèndum sobre el coprincipat: ell mateix plegaria. El que no podem fer és autocensurar-nos per no posar el Copríncep en un problema.

Creu que aquesta por ha frenat DA en algunes reformes?
És clar. DA ha anomenat unió civil al matrimoni homosexual i ni tan sols s’ha plantejat despenalitzar l’avortament en els tres supòsits bàsics, per no molestar el Copríncep. Estic convençut que si no fos pel bisbe, els demòcrates haurien tirat endavant les dues lleis, però no ho van fer per por d’un conflicte institucional. En un Estat de dret no pots estar pendent de les opinions d’una persona a la qual no ha escollit ningú.

Considera que el Copríncep episcopal acabarà abdicant per voluntat pròpia?
En tot cas, arribarà un moment en què es farà incompatible ser bisbe i ser cap d’un Estat democràtic.

Una de les voluntats que el passat dia 15 de setembre es va acordar amb les diferents seccions joves dels diferents partits polítics és el treball conjunt. A més, va quedar molt clar que agradi o no agradi, nosaltres som el relleu dels actuals mandataris i la nostra intenció es plantejar-nos el model d'estat; si aquest no ofereix els recursos necessaris per a la correcta participació global del jovent i de la ciutadania d'Andorra.

Però això ja no ha de venir de nou per a tothom ni menys per a l'actual Govern. El PS sempre ha defensat que hi ha una alternativa més participativa i democràtica. I així ho ha fet realitat. Ho vaig dir al debat i continuo reafirmant que democràcia ve de demos. El poble té el poder, el poble és sobirà. A vegades a molts se'ls hi oblida i, sembla mentida que puguem combregar que els representants polítics puguin fer i desfer no d'acord a uns interessos generals. Per a mi, una falta total de respecte, perfumada de promeses electorals cada quatre anys. Una de les patents recalcades es que les necessitats que avui en dia tenim els joves no tenen res a veure amb les propostes electorals, com la de DA. No es poden acomplir promeses o propostes desfasades si no saps quines són les realitats dels joves. El jove no és el que vesteix de Prada o Ralph Lauren i té un cotxe de classe alta aparcat a la porta. Aquell que pot pagar un préstec d'ajuda a l'emancipació. Tampoc és el que aconsegueix una bona feina per tenir un cognom. Bé, si ho són però jo no hi tinc res a veure ni tampoc el 20% dels joves aturats amb menys de 25 anys ni molt menys, el resident.

Ments brillants marxen d'Andorra. Ments amb esperit crític però obligades a partir perquè a Andorra no interessa destacar de la resta. Joves amb més d'una carrera sense sortida laboral, joves professionals amb grans aptituds disposats a tirar endavant de l'Andorra del present i futur; joves polítics capaços d'opinar de la política actual. Aquests no tenen cabuda per a certs programes electorals actuals de la majoria. Ni ells ni les seves famílies que coincideixen ser de classe treballadora.

Em puc etiquetar jo mateix com el més crític, però el jove ha de parlar, ha de lluitar per les seves idees i deixar de ser estigmatitzat com un revolucionari que no té clar el que vol. Nosaltres no podem seguir un llenguatge pla i neutre, polititzat. Però sí que hem de tenir clar que ho hem de fer des d'organismes polítics i conjuntament amb associacions o plataformes ciutadanes. El poble parla i el poble mana. La política ha de ser una passió, feta amb el cor i sabent realment d'on vens i per a qui es fa política. Nosaltres ho tenim més que clar, trencant amb la norma.

Un nou futur arriba, col·laborativament i sense personalismes, desbancant l'actual política andorrana, des del respecte. Però si no ho fem patent a les urnes continuarem sempre amb el mateix sistema tancat i obsolet. Amb olor a naftalina. I la realitat és aquesta. Convido als polítics més arrelats a les tradicions medievalistes d'Andorra a posar-se uns bons talons per a veure la realitat de la societat actual des d'una altra òptica i deixar de fer repudis a la veu dels col·lectius minoritaris.

Arriba un relleu generacional. Un que s'estima l'Andorra treballadora. Quan tinguem clar que el poble és el que mana, quan tinguem clar que el poble elegeix i decideix, és quan començarà el canvi i començarà una nova Andorra. Començarà el dia més temut per a l'Estat.

Al següent link podreu trobar i escoltar l'entrevista a Alexandre Rossell, candidat a les eleccions primàries del PS, al programa Ara i aquí de Ràdio Nacional d'Andorra, realitzada el 18.09.14.

El proppassat 13 de setembre l’Editorial del Diari d’Andorra, sota el títol El conte del llop, al·ludia als dos articles sobre les pensions de jubilació que el mateix diari ens havia publicat els dies 3 i 4 de setembre.

L’Editorial realitzava, al nostre entendre, un resum simplista de les reflexions abocades en aquell article, afirmant que l’única solució que aportava era la proposta d’un increment dels impostos per finançar les pensions, i afegia que aquesta mesura obviava el detall de la pèrdua de competitivitat que enfonsaria l’actual model i obligaria a la recerca d’un model econòmic diferent.

En els articles esmentats es deia en resum que, sense frivolitzar el problema a què ens aboca el factor demogràfic, hauríem d’explorar també altres variables alternatives a la solució única que se’ns planteja sempre de reduir la despesa i, per tant, de retallar l’import de les pensions i que existeix un camí a recórrer incidint en la variable dels ingressos. Que Andorra és un país ric i que cal aprofundir en la recerca de solucions de caire redistributiu per abordar un major nivell de benestar al conjunt de la població i assolir majors nivells de cohesió social. Que els recursos de què es proveeix actualment l’Estat són insuficients, com demostra el fet que els seus ingressos se situen crònicament per sota de les despeses mínimes necessàries i que el nostre pressupost nacional se situa, en definitiva, en termes de PIB, molt per sota del dels estats del nostre entorn. Que les cotitzacions socials que paguem són molt inferiors a les que paguen els assegurats europeus. Que, en definitiva, no es pot pretendre gaudir d’unes prestacions socials iguals a les dels països del nostre entorn si destinem molts menys diners al seu finançament.

L’Editorial del Diari d’Andorra recolzava la seva opinió en unes declaracions del Sr. Josep Delgado, president del consell d’administració de la CASS, que afirmava que els compromisos adquirits pel sistema totalitzaven en l’actualitat 4.400 milions d’euros i els fons de reserva “només” acumulaven 1.000 milions.

Entenem que, sense posar en dubte les xifres facilitades pel Sr. Delgado, aquest argument resulta trampós, dit sigui en termes de debat. Ens expliquem: el fet que les obligacions adquirides en l’actualitat siguin molt superiors a les reserves acumulades seria motiu de preocupació extrema si el sistema hagués de fer front a totes aquestes obligacions en un mateix moment. Però això no és així, com saben perfectament el Sr. Delgado i els editorialistes del Diari d’Andorra, ja que dins del recompte de compromisos s’inclouen els punts adquirits per aquelles persones que començaran a cobrar la seva pensió d’aquí a 20, 30 o 35 anys, de la mateixa manera que també hi haurà obligacions que s’hauran extingit pel decés dels seus beneficiaris. En qualsevol cas, el que resulta clar és que la liquidació de la major part de les obligacions a què fan referència el Sr. Delgado i els editorialistes del Diari d’Andorra s’aniran pagant progressivament diferides en el temps.

El sistema andorrà, igual que els sistemes dels països que ens envolten, no és un sistema de capitalització, sinó de repartiment, que es regeix pel que s’anomena principi de solidaritat intergeneracional, és a dir, els assegurats actuals amb les seves cotitzacions financen les pensions dels pensionistes actuals i s’acumulen uns fons de reserva per garantir temporalment el pagament de les pensions davant de qualsevol contingència. I val a dir que el nostre fons de reserva és, en proporció a les obligacions adquirides, immensament més gran que els fons de reserva –si en tenen– dels països de l’entorn. Algú s’ha parat a pensar quants bilions d’euros, seguint el raonament del Sr. Delgado i de l’editorialista del Diari, haurien de tenir els sistemes de seguretat social espanyol o francès per garantir el pagament de les pensions als seus jubilats?

És cert, com explica el Sr. Delgado, que les obligacions contretes al llarg dels anys superen els actuals fons acumulats. I això, per què succeeix? Entre d’altres raons, perquè el sistema, des del seu inici, ha pagat als beneficiaris imports que superen els punts que han adquirit, perquè va repartir els famosos complements fins als 5.000 punts d’aquells pensionistes que van treballar abans de la posada en funcionament del sistema i, tot això, sense oblidar les erràtiques inversions efectuades en el passat amb els diners del fons.

I que quedi ben clar: nosaltres estem totalment d’acord amb el sistema de repartiment, bàsicament perquè permet la introducció de mecanismes de solidaritat i permet que persones que no han tingut la possibilitat material d’aportar més al sistema es puguin beneficiar de certes mesures redistributives.

La pregunta final és: l’única solució per fer viable el sistema ha de passar necessàriament per minvar l’import de les pensions actuals? Per a nosaltres la resposta és clara: no! El nostre sistema de seguretat social garanteix en l’actualitat una taxa de substitució a l’entorn del 40% (percentatge que representa l’import que ens quedarà de pensió sobre el nostre darrer salari) si cotitzem 40 anys. Això suposa que les persones amb un salari d’entre 1.000 i 1.500 euros, que a Andorra actualment són moltes, comptaran, després d’haver cotitzat 40 anys, amb una pensió d’entre 400 i 600 euros.

El que nosaltres diem és que no sembla responsable aportar com a única solució la rebaixa de l’import de les pensions, ja que creiem que ningú no pot viure a Andorra, ni que sigui humilment, amb pensions d’aquest import. I, per cert, no cal ser de “l’esquerra esquerrana” per defensar que caldria incrementar els impostos o les cotitzacions per garantir unes pensions mínimament dignes. Únicament cal tenir una mica de sensibilitat social. Per contra, des del nostre punt de vista, sí cal ser de la “dreta més dretana” per proposar rebaixar unes pensions que ja ara, en molts casos, són de misèria.

Entenem que la responsabilitat dels gestors dels afers públics passa per cercar solucions factibles i en aquest sentit, la nostra opinió és que no ja la rebaixa, sinó fins i tot el manteniment de l’actual nivell de les pensions, no constitueix una solució lògica ni raonable perquè no permet afrontar la vellesa amb un mínim de dignitat. Per tant, entenem que s’han de cercar solucions alternatives a la rebaixa de les actuals prestacions. I també pensem que aquestes han de passar pel sistema públic o, de veritat, ens arribem a creure que el segment de població a què abans ens referíem, el de persones que guanyen entre 1.000 i 1.500 euros mensuals, compta amb la possibilitat real de fer front a un pla de pensions privat?

Un Estat responsable ha de cercar els recursos necessaris per garantir les necessitats essencials de la seva població. I ens demanem: no resulta essencial garantir un nivell de vida raonable als ciutadans en el seu darrer tram de vida, quan molts d’ells ja no compten amb cap més recurs que la pensió que els quedi? O és que per mantenir l’actual statu quo i no carregar-nos el model, com suggereix l’Editorial del Diari d’Andorra, els hem de condemnar a la més absoluta indigència? Realment es creuen que és aquesta la base sobre la qual hem de sustentar la viabilitat del nostre model? Han oblidat que la Constitució també proclama que Andorra és un Estat Social?

Al següent link podreu trobar i escoltar l'entrevista a Pere López, candidat a les eleccions primàries del PS, al programa "Parlem-ne" d'AD Ràdio, realitzada el 16.09.14.

Al següent link podreu trobar i escoltar l'entrevista a Alexandre Rossell, candidat a les eleccions primàries del PS, realitzada a la Cadena Ser Andorra el 16.09.14.

Els joves del país demanen que es tingui en compte la seva opinió a l’hora de prendre decisions polítiques, i no només en aquelles qüestions que els afecten directament sinó també en la resta. Així es dedueix del debat que va organitzar ahir el Consell General sobre la participació dels joves en política amb motiu de la celebració del Dia internacional de la democràcia, promoguda per la Unió Interparlamentària (UIP).

Els representants de les seccions joves de Demòcrates per Andorra (Jordi Ribes); el Partit Socialdemòcrata (Carles Perea); Socialdemocràcia i Progrés d’An­dorra (Jordi Torres) i Verds d’Andorra (Rebeca Roger) van coincidir que hi ha una desafecció per la política en general a la societat i que és més gran entre la joventut, motiu pel qual s’han de prendre iniciatives per redreçar aquesta situació. En aquest sentit van considerar, per exemple, que les associacions, moltes de les quals es consideren apolítiques, poden ser una bona via perquè hi hagi un augment de la participació dels joves en les decisions.

El síndic general, Vicenç Mateu, va admetre durant la presentació del debat que hi ha un “cert recel” dels ciutadans en relació a la política “i potser més entre els joves”. Per això va indicar que “mai es fa prou” per augmentar la participació en política d’aquest segment de la població. “Els joves no només són el futur sinó també el present i la seva participació enforteix la democràcia”, va dir Mateu. Ahir també es va inaugurar al Consell General l’exposició L’acció parlamentària al servei de la pau i la democràcia.

Serà el candidat del renovat PS, encara que abans ha de superar un procés d'elecció de primàries amb un rival, Alex Rossell, que ha reconegut que la seva candidatura cerca bàsicament aportar debat intern i animar el partit a fer propostes i engrescar als ciutadans. Com exministre de Finances té clar com s'han d'enfocar els impostos i renega del futur IRPF perquè el considera injust.

–Com valorà el procés de primàries, amb 80 persones que n'han participat?

–Per força s'ha de fer una reflexió global de tot el procés, vam fer una convocatòria dins del partit perquè els companys que volguessin s'hi poguessin presentar amb antelació suficient. Per primera vegada a Andorra s'ha celebrat un procés de primàries amb llum i taquígrafs, obert a la ciutadania. N'hem d'estar altament orgullosos, és un procés històric. Són les primeres que s'han fet com ho fan els partits de les democràcies més avançades, amb transparència i obertes.

–I pel que fa al volum d'inscripcions?

–És lògic que ens hagués agradat més participació, però hem de ser conscients en quins paràmetres es mou la política andorrana i que el model d'inscripció no era relativament senzill. El PS és el partit que té més militants, i no sé si hi ha gaires partits a Andorra que tinguin més de 80 militants. No es pot parlar de fracàs, i el procés vist en global, com a primera experiència, el partit ha d'estar internament i de portes a enfora orgullós.

–David Rios va manifestar que el calendari no ha estat el més idoni.

–Les primàries estaven inicialment previstes de setembre a novembre. Com que el cap de Govern no ha estat massa clar sobre el calendari electoral ens va semblar arriscat fer aquest procés al setembre, que ens porta quatre mesos, i ens anàvem al mes de desembre a tenir candidat. Si les eleccions són a l'abril/maig, cap problema, però davant els dubtes d'un avançament electoral el PS per responsabilitat no podia arribar a l'últim moment amb una precipitació en el procés de primàries i ha de tenir el candidat abans. Això ens ha forçat a un procés de primàries amb l'estiu pel mig.

–S'entén que aquesta fórmula que heu estrenat s'aplicarà de forma periòdica, o les primàries es limiten només al candidat a cap de Govern?

–Vull proposar en el proper congrés amb el suport dels companys que van fer les ponències per al procés de primària per a cap de Govern, que aquest sistema també es promogui dins dels comitès locals. El que està clar és que l'obertura a la ciutadania és un fet que s'acabarà consolidant. Volem un partit més obert, més situat al carrer, que les decisions no emanin només del partit polític sinó que el ciutadà, encara que no militi, també se'l faci seu. Per tant, de cara a futures eleccions als comuns en els comitès locals més amplis, proposaré que també es plantegi. S'ha d'anar per aquesta via. Alguns candidats a cònsols també es triaran pel procés de primàries.

–El model de partit clàssic està a la baixa, com també el fet que el ciutadà només pugui opinar cada quatre anys. Quin és el plantejament del PS?

–El volem contactar per a més coses, conèixer la seva opinió, i no cada quatre anys.

–De quina manera s'estructurarà aquest canal?

–La propera legislatura ens portarà una qüestió fonamental com és replantejar-nos el model d'estat. La nostra Constitució ha arribat a un nivell de maduresa en la que per manca de voluntat política per una banda, i perquè el marc constitucional no ho acaba de permetre, hem vist que hi ha qüestions que s'estan esgotant i no permeten assoliments a nivell fiscal, de medi ambient, de protecció del patrimoni cultural, del desplegament de determinats drets i llibertats... El partit està decidit a obrir un procés d'anàlisi i de debat que serà consultiu per conèixer l'opinió de la ciutadania. Farem mecanismes per a un intercanvi entre militants i no militants. L'única forma de fer política no és militar en un partit o votar cada quatre anys. Volem trencar aquest model de funcionar que ha allunyat la gent de la política. Pot haver-hi un fòrum de debat per a temes a gran termini; com volem Andorra d'aquí 15 anys.

–Com ha de ser aquesta Andorra?

–Si sóc candidat demanaré al meu partit una visió a gran termini i no solucions o trossos com està fent DA.

–També el sistema de copríncipat?

–Em refereixo a tot. Estic insatisfet del marc fiscal perquè no és just, de que hagin dubtes sobre qui ha de protegir el patrimoni cultural que és un dels llegats més preuats i es posi en risc per una batalla política entre Govern i comuns amb interessos particulars pel mig; estic preocupat per la falta d'una llei ambiental, també per la manca de determinats drets i llibertats. No és un punt concret. Imaginem una Andorra sense retallades socials, que vetlli pels seus interessos i que no fa regals milionaris als bancs en matèria fiscal que no corregeix. No ho focalitzaria únicament en la qüestió dels coprínceps.

–David Rios va llançar la proposta d'un referèndum.–És un dels elements que ha d'entrar dins d'aquest procés de reflexió. La societat està obligada a plantejar-s'ho de forma analítica. Com a partit ho hem de fer, sigui des de l'oposició o des del Govern. Però no es pot centrar tota l'acció política en aquest tema. La sobirania recau en el poble, i en alguns temes això no ha estat així. Hem de replantejar el nostre model d'Estat, però no només hi ha els coprínceps, sinó també els comuns, la funció pública, els serveis públics, la fiscalitat, el medi ambient, el patrimoni cultural. Cap d'ells els estem ara resolent de forma correcta.

–DA defensa tot el contrari?

–Hi ha hagut un retrocés en matèria social, en fiscalitat amb un IRPF altament injust, veiem molt perillós la protecció del patrimoni cultural. Estem anant enrere.

–Tornant a les primàries, Àlex Rossell reconeix que no és favorit. ¿Per què aquest joc?

–Sempre he manifestat la voluntat de dirigir el projecte socialdemòcrata cap a una acció de Govern. El PS per la tradició, el seu llegat i les persones amb pes ha de ser partit amb vocació de Govern. He dit molt clar que vull pilotar aquest projecte, sóc el primer secretari, tinc una trajectòria política darrera suficient; he estat al món comunal, al Govern, treballant al partit i al grup parlamentari, i em considero una persona capacitada. El militants votaran, ho faran de forma secreta, i aquesta és la virtut d'un procés democràtic.

–Pilotar aquesta nau es fer-ho en un moment delicat i complicat. Com passa a Espanya l'esquerra està fragmentada. Amb dos partits d'arrel socialdemòcrata es pot anar tan lluny com per tombar DA?

–Jo de partit socialdemòcrata només en veig un. No es pot considerar socialdemòcrata algú que ha votat a favor d'un IRPF com el que s'ha implantat, o que ha estat a favor de les retallades salvatges que s'han fet a les lleis de la CASS o sociosanitàries. Hi ha quasi una coalició de facto entre SDP i DA, i només cal recollir les intervencions més rellevants que han hagut en matèria econòmica, fiscal i social en els últims mesos. Força progressista amb voluntat aglutinadora com són nosaltres no en veig.

–I amb qui es veu, vostè?

–Si sóc candidat tinc la voluntat de fer una gran aliança amb forces progressistes, i per tant parlar amb la gent dels Verds, amb AD800 i altres col·lectius. Veurem on arribem. Forces progressistes i socialdemòcrates no en veig dues, només una. Em sap greu. A l'altre força sí que alguns dels seus membres són d'origen socialdemòcrata però avui en dia estan fent política colze a colze amb DA i han deixat de banda absolutament la seva acció d'oposició i de control del Govern. És més, algunes de les discussions més grans al Consell General les han protagonitzat DA i el grup mixt contra el nostre grup parlamentari.

–Posem que DA no aconsegueix una majoria folgada. Veu com aliat a SDP?

–He sentit en algun Consell General a SDP parlar de fer alguna cosa en conjunt amb DA. A nosaltres ens correspon treballar segons el nostre llegat polític, renovar les formes de fer política. Ser més propers, dialogants i oberts. I per aquí van les primàries. Podem oferir un programa de Govern sòlid, avalat per la nostra experiència i l'únic que pugui ser considerat progressista. Ho dic obertament, i en el nostre projecte hi entra tothom, també els sindicats. Penso que serem capaços de fer-ho amb el nostre tarannà i crear una gran coalició de centre-esquerra.

–Ja hi som amb el centre, el desig de tothom. On situa al PS?

–Tot i que té posicionaments d'esquerra i que no hi ha ningú a la nostra esquerra, el PS ha de ser per força i per vocació de govern al centre-esquerra. Això no exclou que el PS sempre s'ha preocupat de les persones que estan aturades, amb dificultats socials, que hem defensat reformes socials. No rebaixarem la nostra vocació política per defensar a les persones que ho estan passant més malament i que es troben en una situació precària. La majoria de militants se senten còmodes en aquest espai.

–Lamentàveu la falta de claredat pel que fa al calendari electoral. Amb quines perspectives treballa el PS?

–El dia 28 de setembre tindrem candidat. A partir d'aquí aquest candidat ha d'iniciar els contactes, i ha de començar a treballar en el programa electoral. El que està clar és que no ens agafaran desprevinguts si finalment s'avancen les eleccions generals.

Ahir novament podíem llegir a les pàgines d’aquest diari un nou capítol de la discrepància i conflicte constant entre el Govern de DA i el grup parlamentari que teòricament li dóna suport.

M’estic referint a la improvisada proposta anomenada regla d’or plantejada pels consellers demòcrates. Es tracta d’una proposta molt poc madurada que, cal dir-ho clar, en el moment actual no té cap altra raó de ser que servir de justificació davant d’aquells votants de DA que se senten enganyats per la implantació de l’IRPF després d’haver repetit de totes les maneres possibles que ells no posarien aquest impost i que el PS sí que ho faria. Una forma molt instaurada a DA de fer política i que ens està portant al desgavell en què s’ha convertit aquesta legislatura.

El Govern qüestiona clarament la proposta legislativa en trets molt essencials i en el seu calendari d’aplicació. Posicions, així, diametralment oposades entre els consellers generals de DA i el Govern davant la que en teoria és la “gran proposta legislativa” del grup parlamentari demòcrata.

Des del Partit Socialdemòcrata ja hem exposat en diverses ocasions que si bé som favorables a posar límits a l’endeutament de l’Estat, en el context actual de modificació del marc fiscal i de redefinició de les polítiques socials i de benestar no es pot implantar de forma efectiva ni en l’àmbit de l’administració general ni de les administracions comunals. A curt termini, sense una previsió d’ingressos i despeses clara, es farà impossible complir els límits que estableix la proposició de llei.

Sobta també que es vulgui legislar a final de legislatura una mesura d’aquesta envergadura que pot bloquejar (per la incertesa de les dades) l’acció del Govern que pugui sortir de les properes eleccions generals. Estem davant d’una nova prova de com la suma d’interessos personals que representa DA no només no dóna resposta als problemes que tenen els ciutadans d’Andorra, sinó que en genera constantment de nous per al futur.

Em permeto fer un joc de paraules en el sentit que l’única regla d’or d’aquesta legislatura és el divorci evident i costant que es viu dins de les files de DA.