Un lector, comentant-me un dels meus darrers escrits em convidava a anar més enllà de la crítica a la «ferocitat que va haver amb el tancament de comerços i el Sarkozy».

L'amic-lector em deia: «El teu plantejament ha estat massa victimista, has vist només els aspectes d'assetjament al govern socialdemòcrata, ignorant els sentiments inconstants i d'infidelitat crònica –i asimètrica– que històricament han manifestat les classes dirigents andorranes envers els coprínceps».

Tinc que admetre que aquesta crítica era prou encertada; els sentiments ambivalents cap els coprínceps suren recorrentment en la vida política andorrana i són ben coneguts, i per descomptat, ben gestionats a la rebotiga, pels serveis de Palacio i de l'Elisi.

Com a conclusió, el meu amic em va suggerir donar un repàs (prudent, ja se sap la proclivitat que tenim els humans als anacronismes) a les obres bàsiques sobre el feudalisme per analitzar les visites coprincipesques.

Ja el 1920, el socialista de Ronda i catedràtic de la Universitat de Granada, Fernando de los Ríos, en el seu imprescindible llibre sobre Andorra com a supervivència senyorial, ens alertava de no confondre el règim senyorial amb el feudal. El règim feudal seria un capítol en la història del dret de propietat, mentre que el règim senyorial és un capítol de la història del poder públic. Tot sembla demostrar que a Andorra, pel seu estatut d'alou, mai no va existir el jurament de vassallatge personal. A Andorra no hi ha hagut stricto sensu vassalls: els Senyors delegaven funcions en vicaris (veguers, batlles, saigs) sempre propensos a gaudir dels beneficis de la cort. Les obligacions servils de «la host i la cavalcada» estaven reservades als pagesos.

Això no va impedir que els membres de la classe dirigent andorrana i els seus joglars, amb l'ocasió de la visita de Nicolas Sarkozy, empressin impròpiament i amb abundor la paraula vassall.

Marc Bloch en la seva obra La sociedad feudal (Ed. Akal 1986) estableix que el vassallatge és una forma de dependència pròpia de les classes superiors, molt diferent als vincles de dependència de les classes inferiors (asserviment) que van precedir, i sobreviure, a la decadència dels senyories territorials. Quan una fracció de la classe dirigent andorrana es queixa del vassallatge no està utilitzat rigorosament el concepte, el que fa és mostrar el seu descontent per les obligacions que els imposa la convivència amb els països veïns i la vida política, econòmica i social en el si de la comunitat internacional.

Tanmateix, com diu el fundador de l'école des Annales, els sentiments del vassallatge (latu sensu) s'han prolongat en el temps fins a èpoques i latituds molt properes; en alguns casos han sobreviscut com un conjunt de gestos vanament cerimonials o institucions jurídiques anquilosades, però sovint l'esperit que l'havia animat reneix sense defallença de les seves cendres.

Els cerimonials i gestos que hem observat, amb una passiva naturalitat, durant la visita d'Hollande segurament ens sorprendrien si els examinéssim amb una mica de distància geogràfica o intel·lectual. Però si aprofundim l'anàlisi, potser descobrim que són manifestacions de sentiments –i de necessitats– d'una classe paràsita i giradissa, la qual un dia –com a les corts reials– necessita la protecció o l'amistat del Senyor i l'endemà, aquesta amistat o protecció, li genera incomoditat.

Andorra també ha estat una curiosa excepció a la màxima de les societats medievals i que el mariscal Nogi invocava en 1912: «Un samurai no té dos senyors». Els andorrans, infidels incorregibles, sempre han tingut i estimat (?) dos senyors; la qual cosa no ha estat obstacle per a que cada llinatge hagi tingut una predilecció poc velada per un dels dos senyors.

La Constitució de 1993 va representar una mutació cabdal en les relacions jurídiques dels andorrans amb els coprínceps i, si parlem de sociologia del poder, un reequilibri entre els cosenyors i les elits socials i econòmiques andorranes enfranquides de les seves obligacions.

En canvi, l'evolució ha estat molt més lenta –en cap cas podem parlar d'una mutació– en les relacions internes dels ciutadans, ja que no ha facilitat la participació i la influència de la població treballadora en els afers públics, de manera que les relacions socio-polítiques al nostre país continuen tenint algunes de les característiques de l'asserviment, més propi d'altres èpoques.

Els càrrecs públics, membres de la justícia i ara també del fisc segueixen patrimonialitzats pels llinatges tradicionals que ja no són vicaris dels Senyors, sinó que es coopten endogàmicament entre la minoria dominant.

A França es designa noblesse de cloche l'adquirida en l'exercici del càrrec de maire o échevin (equivalents als nostres cònsols o consellers). La desfilada de personatges públics –abillats i pintinats amb un dubtós estil fashion– que hem pogut admirar durant la visita del copríncep, són un símptoma de com s'està establint el monopoli d'aquesta noblesse de cloche, per sobre de les regles democràtiques i del mèrit. Són els nous cortesans que aplaudiran (o complotaran) amb la tradicional petita noblesa casolana en les seves paradoxals i volubles relacions amb els Senyors.

Com si es tractés d’un episodi somiat i no viscut, en molt pocs dies hem passat de les enèsimes inundacions en diversos indrets del país a l’anunci públic de la licitació dels treballs de canalització del Gran Valira al seu pas per Santa Coloma.

Han de venir encara setmanes llargues per encarar els treballs i la seva execució definitiva, però ja sembla que els veïns, d’alguna manera, es mirin les vores del riu amb més confiança, sense tanta pressió.

Talment com un miratge, el poble que va elevar la seva ira de forma espontània contra l’actual cònsol major –que venia a veure les darreres desgràcies de l’última tronada–, ja pot donar definitivament l’esquena a la corporació comunal, perquè no s’ocupa de la gent que habita Santa Coloma. O almenys no pas de la gent de classe mitjana i baixa que viu allà, allà a baix, davant la carretera antiga.

Sorprenentment per a molts vilatans, és l’executiu del país el que tira endavant els seus projectes promesos i posa fil a l’agulla en aquesta tasca, probablement insulsa i petita per a la gent d’altres parròquies, però essencial per als que volen continuar treballant, defensant el seu negoci o simplement vivint a casa seva, en el llogaret de Santa Coloma.

El mite de la cònsol major ha començat a caure. Ara ja de forma explícita i espontània. És la realitat.

Mentre a Santa Coloma no la volen, és probable –copiant la pitjor tradició dels vasos comunicants– que aleshores s’esforcin a voler-la més a la Margineda i en alguns indrets de la capital. Sense cap raciocini, sense cap apreciació, simplement per contrarestar.

I així viuen molts polítics, més dels que podíem creure: restant, sumant i contraprogramant. Els temps de l’acció directa i sobre el terreny s’han ben esfumat. El mite s’ha esfumat. La realitat és fer creure que fas política amb sentiment, encara que només ho demostris als mitjans de comunicació que et segueixen o a aquells que directament et reten vassallatge.

A la capital s’han afanyat a fer córrer que mai com ara, en aquest mandat, s’havien fet tantes millores en aquell poble descafeïnat.

Millores estètiques, sí. Millores de salubritat i estructurals, no; millores en equipaments comunals i serveis socials, no; millores en reactivació econòmica, cap.

Fa riure haver d’explicar a qui et vulgui escoltar que la gent no viu al porxo de l’església romànica ni als jardins que l’envolten –per molt bell que hagi quedat el paratge, com efectivament així ha estat–; que la gent no viu al parc infantil que certament omple de vida un determinat racó...

Que no. Que la gent viu a casa seva. Que la gent pot continuar reivindicant millores per a un benefici comú.

Que l’argument dels diners públics, destinats a pagar el populisme de l’actual cònsol major, no serveix per aixafar la reivindicació d’accions de millora en la separativa d’aigües que no arriba, en la renovació del clavegueram que no es fa perquè mai no hi ha prou pressupost, en el servei d’enllumenat públic, que molt sovint falla i ningú no arregla durant dies.

Voler un poble més net i cohesionat, sense tanta grisor, sense tanta distinció entre barris, sense tanta desprotecció, sense tan poca planificació urbanística...; proposar idees de millora i demanar-ho no és símptoma ni de provocació ni d’ofensa ni de frustració.

És, en tot cas, senyal d’un poble que es vol mantenir actiu perquè es vol sentir viu. Perquè es vol, cada cop menys, menys arruïnat i menys negat pels aiguats.

Un poble acostumat que els polítics el neguin i en reneguin i, cada cop més sovint, acostumat que ciutadans i comerciants voluntariosos i anònims el liderin.

La realitat s’imposa.

Mesos abans de l’aprovació de la nostra Constitució, l’actual cap de Govern, Toni Martí, feia campanya activa en contra de la seva aprovació defensant l’immobilisme polític i institucional. 21 anys més tard la seva actitud envers la nostra Constitució no ha variat massa. I als fets em remeto.

La recent visita del Copríncep Hollande ha posat de nou en relleu que Martí segueix reticent a atorgar als coprínceps el paper que els confereix la nostra Constitució. El cap de Govern ha pretès buscar en la visita del Copríncep una aprovació de la seva gestió sense recordar que la sobirania rau en el poble andorrà, fet que el Copríncep va deixar més que clar en la seva visita. El mateix va succeir durant les tramitacions de les proposicions de llei de despenalització de l’avortament i del matrimoni civil per a tothom entrades pels socialdemòcrates i no acceptades per l’actual majoria, ni tan sols a tràmit per tal de poder-les debatre.

Tampoc sembla que Martí acabi d’aplicar el que diu la nostra Constitució en matèria fiscal vist l’IRPF, que (amb el suport de Jaume Bartumeu) ha aprovat. Un IRPF que fa pagar als treballadors i que eximeix de quasi tota tributació inversors i especuladors. Tampoc no sembla que Martí estigui disposat a defensar el que el nostre text constitucional estableix quant que “l’Estat garantirà la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andorra”. O tampoc en la funció atorgada també a l’Estat de protecció del medi natural. I finalment, no podem oblidar que els drets dels treballadors i altres drets del títol II segueixen sense ser desenvolupats tants anys després de l’aprovació de la Constitució.

Tanmateix, cal dir que aquestes són actuacions absolutament coherents per a algú que es va oposar al text constitucional; algú que fa més de vint anys que està a la primeríssima línia política i que per tant és un dels responsables (indiscutiblement) directes de l’escàs desplegament de la Constitució. Però en cap cas cal pensar que és ell el responsable d’aquesta situació; és obvi que en som el conjunt dels andor­rans que hem dipositat la màxima responsabilitat política en un home que no va votar la Constitució i que sembla que encara s’enyora de l’època dels veguers.

“Injustificadament llarg”, “sense cap fil conductor” i “buit de contingut”. Aquests són alguns dels qualificatius que el primer secretari del Partit Socialdemòcrata (PS), Pere López, va dedicar ahir al discurs que va pronunciar el cap de Govern, Antoni Martí, durant la primera sessió del debat d’orientació política al Consell General. Segons va manifestar López, es va tractar d’un discurs fet “molt a la defensiva” i amb molts temes menors “perquè se sent incòmode, ja que les grans reformes que va anunciar al principi de la legislatura no les ha pogut complir”.

Entre els grans temes que l’àmplia majoria demòcrata no hauria pogut tirar endavant, tot i que ja han transcorregut tres anys de legislatura, hi hauria per exemple, segons va dir el dirigent socialdemòcrata, la reforma de la CASS, la reforma de la funció pública, el nou marc competencial entre el Govern i els Comuns, o la reactivació de l’economia perquè finalment es comencin a crear llocs de treball. També hi hauria encara pendent la definició de la relació amb la Unió Europea (UE), “en la qual s’està treballant però no s’han assolit els objectius que s’havien fixat”.

López va indicar que, contràriament a tota una sèrie de qüestions que no s’han abordat com calia en aquests anys, sí que se n’han regulat moltes altres que no estaven incloses al programa electoral de Demòcrates per Andorra (DA). En aquest sentit va esmentar l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i les “retallades de les prestacions socials i en els salaris dels funcionaris”. “Si els demòcrates haguessin posat en el seu programa electoral tots aquests temes, segurament no haurien obtingut la mateixa quantitat de vots que van assolir finalment”, va opinar López. “Vista la llarguíssima llista de coses que Martí va prometre i no ha pogut complir, i d’altra banda, aquelles qüestions que no portava al programa electoral i que sí que ha dut a terme, com l’aprovació de l’IRPF, ens ha fet certa gràcia el fet que hagi dit moltíssimes vegades que no podem enganyar els ciutadans”, va afegir el líder del PS.

El primer secretari del PS va lamentar que Martí hagués volgut donar la impressió en el seu discurs que abans del Govern demòcrata no s’havia fet res, quan ell mateix va formar part de la majoria del Partit Liberal (PLA) en el seu moment i molts dels actuals membres de la majoria parlamentària havien estat anteriorment ministres.

En concret, López va voler remarcar que molts dels avenços en matèria fiscal havien estat impulsats pel Govern socialdemòcrata, durant el qual va ocupar el càrrec de ministre de Finances. Així, segons va esmentar, van ser els socialdemòcrates els que van crear l’impost de societats, l’IAE o l’impost dels no residents, i també van començar un procés de diversificació del deute públic i van impulsar mesures de reactivació econòmica.

De la mateixa manera, segons va voler recordar López, també es va iniciar un major control de la despesa de la seguretat social i es van simplificar els tràmits administratius per a l’obertura d’establiments comercials. “Són mesures que precisament es van prendre des del ministeri que jo encapçalava en el seu dia”, va recalcar. El primer secretari del PS va trobar també “poc generós” que Martí tampoc valorés positivament el que havien contribuït els anteriors governs perquè en el futur sigui possible la signatura dels convenis de doble imposició amb diferents països.

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata (i candidat a les properes primàries), Pere López, va valorar ahir a la tarda el contingut del discurs d'orientació política del cap de Govern al Consell General. López va lamentar que Toni Martí hagués deixa't entendre «que cap Govern anterior al seu ho ha fet bé» i que només s'han tirat endavant reformes durant la legislatura en curs. El socialdemòcrata va posar l'exemple dels Convenis de no Doble Imposició (CDI) signats amb França i Luxemburg, i dels que properament se signaran amb Espanya i Portugal (Martí va anunciar ahir la signatura d'aquest darrer a la tardor). «Si Andorra està en condicions de signar CDI és perquè l'anterior govern va iniciar la reforma tributària», va exposar López. «Estem contents que se signin, però si arriben no és mèrit del Govern de Toni Martí», va afegir.

El primer secretari dels socialdemòcrates va assegurar que van ser ells qui van tirar endavant els convenis de no doble imposició, encallats fins llavors «perquè membres de Coalició Reformista que ara estan al partit de Martí s'hi van oposar».

Però López no només es va referir als CDI com a tasques que s'atribueix el cap de Govern i que ell no ha impulsat, al seu parer. «Quan ell va arribar al Govern ja hi havia un incipient marc fiscal, s'havia emès deute públic, s'havia posat una prestació d'atur o s'havien iniciat mesures de control de la despesa de la CASS», entre d'altres exemples que va mencionar.

Per tot, el socialdemòcrata va definir el discurs de Martí com «injustificadament llarg, sense cap mena de fil conductor i buit de contingut». Va assegurar que el va notar «incòmode a l'hora de fer balanç» d'aquests tres anys, ja que «cap dels eixos principals que portava al seu programa els ha complert» (les negociacions amb Europa, la reforma de la CASS o de la funció pública, entre d'altres) i en canvi, sí que n'ha aprovat que no havia mencionat a la seva campanya, com «l'IRPF, les retallades socials o dels drets dels funcionaris». López es va mostrar convençut que si hagués informat de totes aquestes reformes a la seva campanya electoral de fa tres anys i escaig «no hauria tret tants vots».

Campanya electoral / Finalment, el primer secretari del PS va manifestar que en molts moments «el discurs d'orientació semblava més un discurs de campanya electoral». En relació a si feia campanya d'unes hipotètiques eleccions anticipades, va plantejar que és un tema «que no ens preocupa», tenint en compte que Martí va parlar de promeses que encara vol fer durant aquesta legislatura. Una legislatura que en principi expira l'abril vinent.

El primer secretari i candidat a les primàries del Partit Socialdemòcrata (PS), Pere López, ha adreçat un document als militants en què exposa les línies mestres que impulsarà en cas de ser elegit. En aquest document López es compromet a ser com a màxim dues vegades el candidat de la formació a cap de Govern en les eleccions generals “excepte en els casos de victòria electoral o bé de Govern en coalició amb altres formacions polítiques”.

El líder socialdemòcrata afirma que pren aquest compromís en base a la seva concepció de la política i en coherència amb el procés de renovació política que es va engegar l’any 2013. “Sempre he cregut que hem de saber no eternitzar-nos en els càrrecs polítics donant el màxim per treballar al servei del nostre país, deixant en un segon pla els protagonismes personals i donant suport a la renovació gradual dels lideratges”, afirma López en el document per a la demanda d’aval en la presentació de la candidatura a cap de Govern en el procés de primàries del Partit Socialdemòcrata.

El candidat a les primàries del PS explica en l’escrit enviat a la militància que impulsarà una política de valors socialdemòcrates. “Somio amb una societat més justa, solidària, amb una educació d’alt nivell, respectuosa amb el medi ambient i plural encabida en una Europa que aposti pel creixement i per la creació de llocs de treball i d’oportunitats”, es pot llegir al document. López indica que defensarà una “educació d’alt nivell i innovadora”, “uns serveis sanitaris més eficients”, una xarxa de serveis socials “per a tothom” i unes polítiques actives per crear llocs de treball.

Pel que fa a la vida interna del partit, es compromet a impulsar un procés participatiu i obert en la confecció de les llistes electorals, i també a obrir la formació al conjunt de la societat i sobretot als moviments ciutadans que defensin valors similars.

López considera que “el PS ha de ser un partit de govern” i recorda, en aquest sentit, que són molts els articles de la Constitució que encara estan pendents de desenvolupar “particularment en l’àmbit de les polítiques socials, de la igualtat d’oportunitats i dels drets i llibertats de les persones”. “Treballaré incansablement perquè el país superi la crisi, no amb reformetes, sinó amb transformacions. Cal transformar l’economia, la imatge de low cost del país que projecta Andorra Turisme; cal transformar el país cap a la modernització i la innovació i sobretot cal transformar la política”, exposa López.

El primer secretari del PS es refereix també en el document a “la situació en què DA està deixant Andorra”. Així, afirma que el país està avui pitjor que el 2011. “El Govern de DA ha seguit el model de l’austeritat, de les retallades socials i sanitàries”, afirma López alhora que recorda que no hi ha hagut “cap avenç en matèria de drets i llibertats”. Per al líder del PS, “l’actual majoria absoluta no dóna resposta a ‘tots’ els ciutadans d’Andorra. El país no necessita promeses de reforma que acaben sent pedaços proteccionistes amb els poderosos”.

Rossell és el precandidat sorpresa d'un procès de primàries que culminarà al setembre amb l'elecció del cap de llista de les generals. Funcionari del comú d’Escaldes-Engordany i militant del PS des del 2003, Alexandre Rossell serà el rival de Pere López amb vista a les primàries de la formació, el 27 de setembre.

Què l’ha portat a presentar la precandidatura?
Al partit ja es parlava des de feia temps de fer primàries obertes per connectar més amb la ciutadania, i per trencar una mica amb la rigidesa que hi ha tradicionalment als partits. Quan es va plantejar en l’últim comitè directiu, vaig veure que Pere López era l’únic disposat a presentar-se. Jo trobava una llàstima que, tenint l’oportunitat de fer primàries obertes, només hi hagués un candidat. Per això vaig decidir presentar-me, però tenint clar que si es presentava una tercera persona, jo plegava.

Com valora el fet que s’hagi optat per primàries obertes?
Crec que era necessari, i més encara atès l’estat d’apatia generalitzada que hi ha a la nostra societat, amb un passotisme absolut, en part amb raó. És evident que la classe política està molt desprestigiada, i per això cal donar pas que la gent pugui participar més activament, de manera especial els no-andor­rans, que no tenen cap via de participació política.

Dins el PS sonaven noms d’altres possibles candidats?
S’havia parlat, però al final ningú s’ha decidit a fer el pas. En tot cas, a mi m’hauria fet il·lusió que s’hagués presentat una dona, o algú jove.

Per què creu que no hi ha altres precandidatures a banda de la seva i la de Pere López?
En bona part perquè el partit està força cohesionat. Després dels trencaments de Jaume Bartumeu i Rosa Ferrer, no patim les divisions que hi havia hagut en altres èpoques.

Com es va viure la ruptura amb Bartumeu?
Ens ha deixat lògicament minvats, i molta militància de base s’ha quedat amb una actitud passiva, sense entendre gaire bé els motius d’aquesta escissió. Ara estem intentant remuntar, recuperar, d’alguna manera, la nostra identitat.

Creu que el procés de primàries ajudarà a revifar el partit en aquests moments difícils?
Bé, espero, primer de tot, que els militants s’impliquin, i que la gent del carrer que ara mateix no ens veu com a alternativa, o que no té esperança en cap partit polític, també agafi protagonisme.

Per oficialitzar la candidatura, ha de reunir vint-i-cinc avals abans del 23 de juny. Tirarà endavant?
Ho veig molt difícil perquè, malgrat que no ho sembli, 25 signatures de militants són moltes signatures. Però jo ho intentaré, per coherència, evidentment.

Què té pensat fer si arriba a ser candidat a les primàries?
Primer de tot, em reuniria amb diferents actors socials del país: sindicats, representants de la petita i mitjana empresa, entitats d’immigrants... no només per exposar el meu programa, sinó també per conèixer de prop les seves inquietuds. Hi ha debats a Andorra que cal obrir d’una vegada.

Per exemple?
Per exemple, el paper del Copríncep episcopal i com interfereix clarament en la vida política del país. Ell defensa uns valors que no tenen res a veure amb els que pugui tenir la societat civil. Són incompatibles. També cal replantejar tot el tema de l’accés a la nacionalitat. Cal rebaixar els anys de residència, però també crec que una manera d’aconseguir que la gent accedeixi a la nacionalitat andorrana seria eliminant l’obligatorietat de renunciar a la seva. Representa un fre important

«El camaleón mamá, el camaleón, cambia de colores según la ocasión».

No m'atreviria a sentenciar si l'habilitat que tenen els animals de la família dels Chamaeleonidae de canviar de color és un vici o una virtut. Altra de les habilitats dels camaleons –menys coneguda– és la seva llengua llargueruda, ràpida i probablement irreflexiva. En això de «jutjar» els animals s'ha d'extremar la prudència, ja que poden estar protegits per algun conveni, però també perquè no tots són el que semblaria deduir-se del seu nom. Per exemple el llangardaix pirinenc (Lacerta agilis) és un lacèrtid que, contràriament a allò que el seu nom específic indica –àgil–, és més aviat lent i desmanyotat.

Des de fa uns dies, he decidit no fer crítica moral a l'activitat dels polítics; ja veurem si aguantaré, canviaré al vapors electrònics com fan els fumadors, o cauré (¿recauré?) en la censura moralista. Com en la meva taxonomia particular fa molt temps que he inclòs sota l'apel·lació de «polític» totes les seves subespècies (en el sentit menys pejoratiu del prefix «sub») tampoc empraré arguments morals opinant sobre els periodistes.

Apressadament algun lector dels meus articles ha interpretat que estic promovent una política sense ètica; per desfer aquest equívoc he pensat que, aprofitant l'avinentesa de la vinguda del copríncep Hollande, podria intentar l'exercici –doble exercici– de diferenciar una crítica moral, d'una crítica política al canvi d'actitud d'uns sectors de la dreta i de la premsa a l'hora de valorar les dues darreres visites dels coprínceps francesos a Andorra.

Fa quatre anys el comerciant i conseller general, Jaume Serra, comentava la decisió del govern del PS de tancar els comerços durant tres hores dient: «Ho trobo molt malament. Una mica propi de Bienvenido Mister Marshall» (Diari d'Andorra, 15 de juliol de 2010).

En el mateix exemplar, Marc Vila Amigó, president de la societat editora del diari esmentat, escrivia: «La meva memòria no em sap dir si aleshores també feien tancar els comerços i les oficines. Potser sí, al capdavall érem vassalls que acollíem el nostre cosenyor, tot era poc per quedar bé, petits paisans du sud com érem. Jo em pensava que els temps havien canviat. Potser no tant. Sembla que tenim por que la visita no qualli. Que la gent no s'apressi a voler tocar la mà del senyor. L'escola s'ha acabat, no tenim la claca dels nenets cridaners per omplir. ¿Què fa el Govern?: fer tancar el comerç, així podrem conciliar vida sobirana amb vassallatge governamental».

Si això no era suficient, per no deixar cap dubte sobre l'empeny de l'empresa editora per conformar l'opinió pública en un sentit determinat, l'editorialista titulava el seu anàlisi: «Suport forçat: ... si ja amb Chirac es va decretar el tancament obligatori de botigues i comerços durant unes hores, repetir aquell mateix esquema a aquestes altures sembla un error. Obligar les empreses a aturar l'activitat per així forçar una participació massiva de la població en els actes d'homenatge és més propi d'altres èpoques i latituds. (....) A vegades fa la sensació que les mateixes administracions es neguen a admetre la majoria d'edat que la Constitució va representar per al poble andorrà i que continuïn mantenint referències del passat en el tracte als coprínceps. I, en aquesta línia, cal interpretar un decret que ratlla el provincianisme».

La setmana passada, amb la visita del copríncep Hollande s'ha reproduït el tancament obligatori de comerços i oficines. El que no s'ha reproduït ha estat la crítica a la mesura.

Constatada aquesta dada objectiva de «manca de repetició de la desaprovació», podem fer valoracions ètiques i també polítiques d'aquest fet. Com també podríem fer-ne avaluacions econòmiques, sociològiques i, fins i tot, psico(pato)lògiques.

A les nostres «latituds», dins del catàleg de «valors ètics» (potser són dos mots menys redundants del que sembla) la coherència ocupa un lloc destacat. ¿On està la coherència dels senyors Poy, Serra i Vila? Ja no som «provincians»? ¿Cònsols i Ministeri d'Educació s'han servit de «la claca dels nenets cridaners»? Com petits paisans du sud, ¿hem fet una celtibèrica benvinguda a Mr.Marshall-Hollande? ¿La latitud d'Andorra ha tornat a les coordenades geogràfiques de república bananera? L'ètica deixaria molt malament tots tres senyors perquè el judici ètic accepta –molt a contracor– el pluralisme d'opinions, però mai no tolera el canvi d'aquestes, que s'han de mantenir fins a la mort, ja que els humans no som (no podem ser) camaleons.

Però la crítica política pura (llimada d'adherències ètiques) no pot fer de la coherència el cavall de batalla; la política –ho deia Maquiavel– és adaptació a les circumstancies, als «temps i latituds». El 2010, Poy, Serra i Vila estaven embarcats –amb altres mercenaris– en una guerra (batalla seria massa tou) contra el govern socialdemòcrata. Totes les armes eren bones en aquesta guerra, ja se sap –també ho deia Maquiavel– el fi justifica els mitjans.

Tanmateix, si donem per lícita l'estratègia de acoso y derribo al govern de Bartumeu feta pels extremistes «de llengua llargueruda i ràpida» en el període 2009-2011, no podem deixar de valorar políticament el menyspreu que van demostrar a la institució constitucional –i tradicional– del copríncep.

El «joc polític» democràtic (a les nostres latituds) és un joc amb regles formals que es concreta fonamentalment en les institucions; unes institucions que no tenen perquè ser immutables, ni quedar fora de la crítica, però que tampoc no tenen perquè patir els efectes colaterals de la lluita política en altres àmbits, escenaris i institucions.

Sense miraments, el juliol del 2010, Poy, Serra, Vila i algun venturós personatge parroquial pintoresc i desmanyotat, van «disparar a discreció» contra tot el que es movia en la vinguda de Sarkozy. La qual cosa ens diu molt de la seva capacitat (virtut política) per participar en la política democràtica que es practica en la nostra època i en les nostres latituds.

Tal com preveu el reglament de primàries obertes aprovat el 10 de juny pel comitè directiu del Partit Socialdemòcrata, s'ha tancat el termini per a la presentació de les precandidatures a les primàries obertes del PS. Dos militants, Pere López i Alexandre Rossell, han formalitzat la inscripció.

Els precandidats disposen fins al 23 de juny per presentar els 25 avals establerts en el reglament de primàries.

Quan es doni per acabat aquest termini, el 24 de juny la comissió de primàries haurà de validar els avals presentats. El 25 de juny se celebrarà un nou comitè directiu extraordinari per a la proclamació oficial de les candidatures.

Veure article original

El president d'Uruguai, Pepe Mujica, em cau molt bé; suposo, que tinc un sentiment similar a milions de ciutadans del primer món. Afegiria que, en el meu cas, tinc amics uruguaians que han dipositat des de fa anys moltes esperances en el Frente Amplio.

Tanmateix, actualment em trobo una mica desconcertat davant el màrqueting político-ètic que fan les mass media del seu mode de vida, de la seva austeritat, la seva crítica del consumisme i de l'individualisme o la seva elecció de viure en la chacra en Rincón del Cerro, renunciant a la residència presidencial de Suárez situada en el Prado, al centre de Montevideo.

Perquè Pepe no és el primer president uruguaià que refusa ocupar la residència oficial; el seu predecessor Tavaré Vázquez –també del Frente Amplio– va continuar vivint en el seu propi pis, com ho fan Àngela Merkel o Toni Martí.

El cas és que parlem molt de l'austeritat de Pepe Mujica, del seu VW escarabat i molt poc de la política real –una barreja de polítiques progressistes i d'altres immobilistes– que fa el Frente Amplio a l'Uruguai. Aquest país, va evitar el 2011, igual que Andorra, ser a la llista de paradisos fiscals, signant de pressa i corrents dotze convenis d'intercanvi d'informació. Avui dia, la banca uruguaiana continua sent una de les més opaques del món i no passa una setmana sense que la premsa no es faci ressò d'un cas d'evasió fiscal de personatges de la política, l'esport o l'empresa aprofitant la manca de transparència fiscal d'Uruguai. No crec que el manteniment d'un sistema de paradís fiscal sigui la millor forma de solidaritat i de lluita contra la pobresa. També he pogut constatar que cap govern uruguaià (ni blanc, ni colorado, ni frenteamplista) sembla disposat a qüestionar seriosament el règim peculiar de Zonas Francas, que perjudica l'economia –en alguns casos el medi ambient– dels països veïns i, amb les exoneracions fiscals, els ingressos del propi estat uruguaià. El cas de les plantes de cel·lulosa multinacionals de Fray Bentos al riu Uruguai ha estat el causant d'una greu crisi amb els seus veïns argentins. L'habilitat comunicativa de Pepe i/o la manca de professionalitat de la premsa va escamotejar el fons –ambiental, econòmic i de veïnatge– del conflicte, per ressaltar l'anècdota de la frase molt incorrecta de Mujica: «Esta vieja es peor que el tuerto». La vieja era Cristina Fernández i el tuerto el difunt Nestor Kirchner.

El cas de Pepe Mujica, és un paradigma de la sobrevaloració de la predicació moral en aquest moment de crisi econòmica i desencantament polític; és notori que avui dia el prestigi de l'activitat política està a ras de terra, molt per sota d'altres activitats com l'economia, la industria, l'esport o la predicació moral, que estan lluny de ser sotmeses als mateixos criteris de qualitat que la política. Buidada de contingut, l'activitat política democràtica acaba supeditada i colonitzada per l'economia, les finances globalitzades i els «valors morals».

La reacció d'alguns polítics ha estat el fer dels sermons ètics el component bàsic del seu discurs polític; a Espanya l'expresident de Cantabria ha estat un expert en aquest art; abans –quan era president– exhibint els viatges en taxi a La Moncloa, amb les llaunes d'anxoves i ara, omnipresent en tertúlies i xarxes socials. A Andorra, també trobem exministres i exconsellers generals que han passat directament (sense la més mínima autocrítica) de beneficiaris de l'establishment a indignats de pro.

Arreu, gent provinent d'esferes d'activitat molt dispars –empresaris, periodistes, jutges, professors– brandeixen, com argument principal (i sovint únic) la critica moral a «la casta» política, quin crim de lesa majestat ha estat el fet que van arribar a l'escena política abans que ells. Com ha senyalat Daniel Innerarity aquesta èmfasi en els valors i en els ideals per sobre de les regles i els drets, és una mostra de com el recurs a la moral debilita altres punts de vista i altres nivells de la realitat molt importants com són la política i el dret els quals tenen una lògica específica tan digna de respecte com la lògica moral o la lògica econòmica.

El cert és que, com han demostrat les darreres eleccions europees, estem davant el creixement d'una demagògia simplista que diu maldir la incompetència dels polítics, quan en realitat el que fan és denigrar les exigències de la vida democràtica.

Fa divuit anys, desprès de la victòria d'Aznar a les eleccions generals espanyoles, Fernando Savater en un lúcid article (Miedo a una izquierda antipopular) insistia en una evidencia moltes vegades oblidada: «La política només pot millorar-se amb mesures polítiques i no amb jaculatòries morals», i citava Baruch de Spinoza: «... un Estat, la salvació del qual depèn de la bona fe d'algú, i els negocis del qual només estan ben administrats si aquells que els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa, no serà pas estable. Contràriament, perquè pugui mantenir-se, els seus assumptes públics han d'estar organitzats de tal manera que aquells que els administren, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguin sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. Així, doncs, per a la seguretat de l'Estat no importa què és allò que impulsa els homes a administrar bé les coses, si aquestes estan ben administrades. En efecte, la llibertat d'esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre que la virtut de l'Estat és la seguretat».