Alejandro Colldefors és membre de les llistes europees del PSOE i ahir va visitar Andorra convidat pel PS. Colldefors va explicar la importància que té tant per residents espanyols i catalans, com per als propis andorrans, que en el Parlament Europeu s'aconsegueixi una majoria socialista.

– ¿Per què és important que els residents catalans i espanyols a Andorra votin a les eleccions europees?

– Les enquestes donen pràcticament un empat tècnic als populars i socialistes europeus, per tant, pot ser que vingui d'un vot o d'uns quants vots, i que sigui el resultat que surti a Catalunya o a nivell d'Espanya el que marqui la diferència en el resultat final. El Parlament Europeu té 751 escons, i les dues forces que tenen capacitat de fer i no fer són el Partit Popular Europeu i els socialistes. Votar les dretes significa seguir amb les polítiques d'austeritat que ens han portat fins aquí. Els socialistes, en canvi, apostem per l'estimulació de l'economia.

– Els propers cinc anys també són molt importants per Andorra perquè ha de signar l'acord d'associació amb la Unió Europea i hi ha certes especificitats que el país vol mantenir. ¿Els socialistes com veuen aquest futur acord?

– Crec que a Andorra li interessa que hi hagi una majoria en el parlament europeu d'esquerres perquè això es trasllada amb una presidència de la Comissió Europea d'esquerres, en aquest cas presidida per Martin Schulz, i una orientació per part de les institucions, encara que no totes, perquè al Consell hi continuaria havent una majoria de dretes; però al cap i a la fi, la Comissió, que és el govern de la Unió Europea i amb qui segurament s'acabarà negociant aquest acord amb Andorra, és important que tingui un president d'esquerres perquè ni la negociació ni el resultat no serà el mateixa, sense cap mena de dubte.

– És a dir, ¿es tindran en compte les especificitats d'Andorra i s'apostarà per l'acord bilateral?

– Sí, sense cap mena de dubte.

– ¿Com valora les relacions dels PSC amb el contacte amb el Partit Socialdemòcrata?

– Nosaltres formem tots part d'una mateixa família política i el PSC, com abans, continuarà mantenint les bones relacions amb la nova direcció del PS.

En plena campanya per a les eleccions europees, el candidat del PSOE Alejandro Colldefors ha exposat a la seu del PS el programa de la seva formació per a les eleccions del 25 de maig. El primer secretari, Pere López, ha donat suport als seus homòlegs espanyols i ha instat Demòcrates per Andorra a clarificar les ambigüitats que envolten les seves polítiques.

Alejandro Colldefors, número 24 de la llista del PSOE per als propers comicis europeus, ha exposat la línia política del programa socialista i ha destacat la importància de les decisions que es prenen al Parlament europeu i la repercussió directa que aquestes decisions tenen, no només per als ciutadans dels estats membres sinó també per a països com Andorra.

Pere López per la seva banda ha volgut destacar el suport del seu grup al model polític socialista i la importància de les seves mesures de reactivació econòmica.

El proper dimecres 21 de maig els representants del partit socialdemòcrata es desplaçaran a Barcelona per assistir a l'acte central de la campanya del PSOE per fer costat a la candidatura de Martin Schulz.

Veure vídeo del reportatge

“Seria un error pensar que els comicis europeus no ens afecten.” Així de clar es va mostrar el primer secretari del Partit Socialdemòcrata, Pere López, en l’acte de presentació del decàleg socialista que va protagonitzar ahir el candidat número 24 a les llistes europees del PSOE, Alejandro Colldefors. Per la seva banda, el president del grup parlamentari socialdemòcrata, David Rios, va recordar les negociacions que haurà de fer Andorra amb la UE. A més a més, en el mateix acte López va fer una crida a Demòcrates per Andorra perquè diguin “a quina família política europea pertanyen”. “Cal que clarifiquin el seu posicionament i quin candidat creuen que és millor per a Andorra”, va destacar López.

Colldefors va exposar que en el marc de la campanya, que ja ha passat l’equador, han volgut fer arribar el seu missatge a tots aquells ciutadans que tenen dret a vot però que viuen fora d’Espanya. Es va mostrar molt crític amb les polítiques d’austeritat que s’han impulsat a Europa en els darrers anys i va destacar que en el decàleg socialista europeu el primer lloc l’ocupa la creació d’ocupació. Després també advoquen perquè el sector financer estigui al servei de les persones i per millorar l’Europa social, entre altres qüestions.

Colldefors va fer una crida als ciutadans que votin pels socialistes, ja que creu que donar suport al Partit Popular vol dir “avalar” la política de retallades que s’ha estat aplicant. López també va insistir en aquest aspecte ja que va posar en relleu que des del punt de vista econòmic a Andorra també l’afecta molt directament el que passi als comicis europeus ja que si l’economia dels països veïns millora això tindrà una repercussió en l’economia nacional.

Colldefors va destacar que els socialistes compten amb una família política ben estructurada tant a Catalunya com a Espanya i Europa. Per tant, va destacar que aquelles formacions que diuen que des d’Europa defensaran els interessos de Catalunya estan “enganyant” la ciutadania ja que Esquerra Republicana “com a molt tindrà dos diputats i CiU potser un”, una xifra que va contraposar amb els 751 que configuren el Parlament Europeu. Per tant, va concloure que “els únics que tenim capacitat per defensar els drets dels ciutadans al Parlament Europeu som els socialistes catalans”.

Pel que fa a les xifres que parlen d’una abstenció elevada, Colldefors va animar els ciutadans a votar tenint en compte la influència que les decisions que es prenen al Parlament Europeu té “en les nostres vides”. A més, creu que és una manera de frenar l’avanç dels partits “populistes”, que un cop dins del Parlament “torpedejarien” la construcció europea, ja que va recordar que la gran majoria són euroescèptics i també xenòfobs.

La manca d’idees clares, d’ideologia, de full de ruta i coherència de Demòcrates per Andorra liderats per Antoni Martí els ha portat aquest darrer any a titllar-nos d’“alarmistes” cada cop que hem posat en evidència les seves polítiques amb arguments i dades. Diuen des de DA que fem alarmisme amb la recaptació de la tributació provinent del sector financer quan les dades revelen que s’han recaptat 20 milions d’euros menys; diuen que fem alarmisme sobre les retallades que vol fer DA a la CASS però encara esperem un sol argument que desmenteixi les dades aportades des del PS, també fem, segons ells, alarmisme amb la llei aprovada recentment de serveis socials i sociosanitaris, una llei que només podem titllar d’injusta i d’insolidària.

Les acusacions infundades d’alarmisme provenen d’una majoria parlamentària que destaca per no tenir cap mena de cintura política, incapaç d’arribar a cap entesa en tota la legislatura ni amb l’oposició parlamentària, ni amb els comuns, ni amb els funcionaris, ni amb cap col·lectiu de l’àmbit social i un llarg etcètera; una majoria entestada a legislar d’esquenes als ciutadans i al seu programa polític (IRPF, reforma de la CASS, acord d’associació amb la UE…). Aquesta és la majoria que es defensa de les males polítiques únicament amb el discurs que des del PS fem alarmisme. L’actuació d’aquesta intolerant majoria va arribar a nivells esperpèntics la darrera sessió de control al Govern, quan la consellera Olga Adellach, davant –un cop més– la incapacitat d’aportar arguments a la nostra preocupació per l’absència d’un equip de ressonància magnètica a l’hospital va tornar a recórrer al discurs de l’alarmisme del PS.

El que volen alguns dels polítics que integren l’actual majoria (com ara la consellera Adellach) és que l’oposició no faci la seva feina, que no expliquem als ciutadans què està succeint aquesta legislatura i que no faci cap mena d’acció de control de les accions del Govern; els socialdemòcrates (a diferència de l’altre grup parlamentari a l’oposició) som responsables amb els compromisos adquirits amb els ciutadans i som conseqüents amb el programa amb el qual ens vam presentar el 2011, i no farà canviar el nostre treball polític l’actitud gens respectuosa i intolerant que ha estat mantenint la majoria de DA al llarg de tota la legislatura.

Agressions a la sortida d’una discoteca, botellons als parcs dels barris més cèntrics, sexe al carrer i drogues. Realitats que ocupen la premsa de fa algunes setmanes, que causen alarmisme i que ens sorprenen perquè no n’entenem el perquè. Perdó; més ben dit no volem entendre’l tot i ser una situació aparentment normalitzada per uns i censurada per uns altres. Massa gent hipòcrita! Actes concrets que els etiquetem a un sector de la societat específic per antonomàsia i vici social: els joves. Els mateixos joves estigmatitzats per una societat revellida que ens descuida i que ens ha deixat de banda.

Actualment i patèticament, la societat andorrana sap perfectament que el sector dels joves és una qüestió preocupant, però ningú hi posa remei. Qui primer té el recurs és l’administració; però la tisora econòmica ha acabat per afectar el sector més important de la societat com som els joves. Jugar a metges s’ha convertit en una cirurgia d’amputació pròpia.

Tècnics de joventut i de serveis socials que han de veure les seves actuacions cada cop més limitades per una qüestió econòmica. Joventut descuidada i sense lloc perquè es preocupen més de cuidar la imatge d’un país que no ens garanteix cap mena de futur, però paguem un postureig constant fora de les fronteres. ¿Per què descuidem el futur de la societat andorrana? ¿O no interessa a la part més arcaica d’Andorra?

Els més entesos s’omplen la boca dient que no sabem fer res. Per molts, tots som una generació de babaus incapaços de valdre’ns per nosaltres mateixos. De fet, no sé per què parlen per boca nostra, realment. Els joves hem demostrat tenir un nivell de maduresa encertat i és l’Estat qui ens ha vetat. L’Estat no ens facilita la sortida al nostre propi futur perquè té massa feina a taponar-lo. ¿No cal recordar la qüestió de l’avortament, oi? Tema d’interès unànime per a moltes escoles i joves estudiants, d’especial interès, i truncat per unes justificacions d’anar per casa.

Justament quan comencem l’escola, entrem en una cadena de muntatge que si per sort et modela un bon mestre pots arribar a començar a entendre i a pensar per tu mateix. Cadena de muntatge que t’ensenyen a obeir però no pas a pensar. Els nostres pares ens inculquen que hem d’estudiar per obtenir resultats acadèmics bons i titulacions universitàries per a un bon futur, esperançats de fer una bona inversió econòmica i afectiva.
I jo recalco: ¿quin futur?

Potser n’hi ha que encara no s’ho han plantejat, però jo sí. Jo vull un futur en què els joves donem un cop a la taula perquè se’ns escolti, perquè d’una vegada es deixi de jugar amb el futur de la societat i el nostre i no només per al beneplàcit d’uns quants. No puc lamentar-me d’un Estat que no m’ha donat la correcta joventut i adolescència perquè ja és tard, però sí que hi puc posar mitjans per arreglar-ho perquè deixi de passar. Reivindicar els meus drets i deures com a jove i posar en bona disposició el tresor que tan anhelen, el més fort de tots: l’or blanc.
El vot.

¿Pressions? Massa i no necessàries. Començant perquè els joves som incompresos a casa, perquè trobem més ajuda en els nostres amics que no en els pares. Els pares ens obliguen a continuar estudiant, o a buscar feina si alguns no hi tenim gaire facilitat. Cada cap de setmana o quasi cada dos per tres hem de demanar-los diners perquè, en no treballar, no som autosuficients. El jove no té diners; per tant, abans de sortir de festa ha de beure alcohol de garrafa, perquè surt molt més econòmic. En ser molts a repartir, sovint es barreja amb altres substàncies que t’ajuden a agafar més ràpid l’estat de felicitat eterna. Els que ja ho tenim dominat intentem emancipar-nos, però en no tenir una feina estable estem frustrats a casa fins als 30. Quina sort sortir de casa als 30!, ¿oi? Un jove discriminat socialment per la seva inexperiència, un jove sense sortida laboral a mesos o a anys vista té un accés fàcil com és l’alcohol, que, de vegades, produeix actes violents. Actes que no justifico però que entenc per la ràbia, el descontrol, la falta d’inversió educativa, d’inserció, de reeducació, prevenció i sensibilització per part de l’Estat.

El jove d’Andorra és i ha de ser fort, implacable, transformador i motivador. Eines que políticament no interessen. El jove ha de ser capaç de transformar aquesta realitat podrida; i ho és. Però la societat no creu en ell. Ell no creu en si mateix perquè continua censurat. Animo tots els joves a alçar les mans per a una societat com cal. ¿Sols? No! Ara més que mai ens hem d’unir per treure l’olor de naftalina d’una societat que no creu en el seu propi futur, que som tots nosaltres!

Ja n’hi ha prou de perfumar l’olor de podrit. Jo sí que sumo pel canvi de societat en què el jove és respectat i valorat com hauria d’haver estat, a anys vista.

El Partit Socialdemòcrata (PS) va tornar a insistir ahir, amb motiu de la celebració del Primer de Maig, Dia del treballador, en la necessitat que hi hagi una prestació per desocupació similar a la que existeix als països veïns. El primer secretari de la formació, Pere López, va recordar que “la realitat al nostre país és que hi ha persones que fa dos anys que estan a l’atur, moltes d’elles d’edat avançada, i que tenen moltes dificultats per trobar una feina, i a les quals s’està condemnant a viure en una situació de precarietat i depenent dels seus familiars”. Per aquesta raó, el dirigent socialdemòcrata considera que ja no n’hi ha prou amb la prestació per desocupació involuntària que funciona en aquests moments i que, com va recordar ahir, va posar en marxa l’any 2010 el Govern socialdemòcrata a través d’un reglament que tenia caràcter “transitori”.

El PS entén que el que cal ara, en un moment en què l’atur se situa al voltant del miler de persones i en què només unes 140 tenen dret a cobrar la prestació per desocupació, és crear una prestació de caràcter contributiu “estable” i de durada més llarga. Es tractaria, segons López, de posar en marxa una prestació que s’ha de crear per llei, una proposta que els socialdemòcrates ja van fer sense que prosperés al projecte de llei de la CASS i a la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris. Davant de la negativa del grup parlamentari demòcrata a introduir canvis en aquests textos legislatius que s’han elaborat darrerament i a aprovar aquestes propostes, López va indicar que “el que ens queda és mostrar el nostre descontentament i anunciar que per a les properes eleccions ho tornarem a portar al programa electoral”.

El PS va ser ahir l’únic partit polític o organització sindical que va fer alguna manifestació en relació amb el Primer de Maig, en què no es va celebrar cap pacte al país. López va insistir en la necessitatde reformar “amb caràcter d’urgència” la llei sindical per fer possible la creació d’organitzacions sindicals en l’àmbit privat, ja que la situació actual “comporta una asimetria important en les relacions entre empresaris i treballadors, fet que impossibilita, per exemple, la negociació de les condicions laborals”. El primer secretari del PS va voler recordar que els sindicats tenen en els països desenvolupats un paper “essencial” i més en un moment de crisi econòmica important i de precarietat en el món del treball com el que hi ha actualment.

En un 1 de Maig absolutament descafeïnat pel que fa a activitat sindical o reivindicativa per part de la societat andorrana, els únics que van aprofitar la jornada per llançar missatges en contra de la precarietat laboral que pateix bona part de la societat del país va ser el Partit Socialdemòcrata. Mitjançant el seu primer secretari, Pere López, van lamentar l'actual «asimetria» que es dóna entre empresari i treballador al sector privat, per l'absència de sindicats, delegats d'empresa o convenis col·lectius. En paral·lel, empitjora la situació dels aturats, cada vegada «de més llarga durada» i vivint de manera més precària. Una problemàtica que només es pot solucionar, al parer dels socialdemòcrates, establint per llei un subsidi d'atur, de manera contributiva (creant una quarta branca a la seguretat social) i que es pugui allargar més en el temps que la prestació actual, de sis mesos. En el cas de l'absència de sindicats, consideren que cal una reforma «amb caràcter d'urgència» de la llei, en vigor des del 2009.

«L'atur és la principal preocupació de la ciutadania», va recordar López, i els aturats superen el miler, a més de les 140 persones cobrant la prestació temporal. Quan el partit socialdemòcrata estava al Govern, es va establir la prestació per desocupació involuntària, però ahir López va voler recordar que era una mesura «transitòria», en forma de reglament, i que a més a més les coses no estaven tan malament com en l'actualitat. El PS ha intentat que l'atur fos implementat aprofitant l'entrada a tràmit de lleis com la de la CASS o la de serveis socials i sociosanitaris. Però com que s'han tombat les seves propostes i, tenint en compte que no tindria «sentit polític» fer un tercer intent, López ja va avançar ahir que portaran al seu programa electoral la creació d'una llei per regular l'atur.

Tal i com va defensar el primer secretari socialdemòcrata, la prestació actual és de sis mesos i cal que sigui de més llarga durada, tenint en compte l'augment de persones que superen l'any en el temps que fa que cerquen feina. López va lamentar que l'actual Govern plantegi que tots aquests casos s'acabin tractant des de la llei de serveis socials i sociosanitaris.

UNA LLEI QUE NO SERVEIX PER A RES // En la compareixença de López, que en alguns moments semblava de precamanya, també va anunciar que al seu programa electoral portaran la necessària i «urgent» reforma de la llei sindical. Jornades com la d'ahir mostren que la situació és «bastant trista», va assegurar el socialdemòcrata. «Tenim una activitat sindical zero i en paral·lel moltes persones que ho estan passant malament», va manifestar.

López va plantejar que quan es va fer la llei, al 2008, «ja se sabia que no es crearien sindicats» al sector privat. L'«asimetria» entre empresaris i treballadors és elevada, tenint en compte que els primers, mitjançant les patronals, sí que estan ben representats. L'absència de sindicats es tradueix «en la impossibilitat de negociar les condicions laborals», va afegir.

Aquests darrers temps, escoltant i llegint alguns polítics –del sistema i de l'antisistema– no m'he pogut estar de buscar, llegir i copiar un dels passatges més autèntics del Manual Digest: «No puch deyxar (de passo) de donar-los 3 advertèncias molt útils a les Valls y a ells molt honrrosas. La primera, que com en ésser causas y processos per tot lo món los ocasionan regularmén cavil·lacions, sutilesas y escurilitats dels advocats chicanosos, notaris y procuradors y altres enrredistes, los batlles procuraran en no deyxar-se prevenir de paperades ni arrahonaments de ningú, ans bé, hoïnt lo arrahonament o discurs o llegint las paperadas ab tota prudència, maduresa y reflecsió, se reservaran son judici per consultar a Déu Nostre Senyor lo acert de la sentència y, també, ab hòmens doctes, íntegros, ingènuos y de sciència y conciència (com solem dir), sens fer fondo en ditas paperadas y discursos». (Manual Digest, Antoni Fiter i Rossell llibre II, capítol VI, pàgina 206).

Crec que va ser Ramon Serrano Súñer el primer en esbrinar el significat de «chicanosos» en aquest text; segons el cuñadísimo seria un gal·licisme que Fiter i Rosell hauria manllevat del mot chicaneur, fent referència als embrollaires, aquelles persones que es plauen a crear embrolles. Les escurilitats probablement fan referència a propostes obscures, confuses i inintel·ligibles (del portuguès escuro i també del mateix mot castellà vulgar en desús)

Si substituïm els professionals, indubtablement poc valorats, que esmenta Fiter i Rossell, pels personatges públics que –misteris del periodisme– gaudeixen d'una intensa i privilegiada difusió mediàtica, ens adonem com el discurs polític andorrà està avui monopolitzat per l'espècie dels enrredistes i chicanosos.

No crec que sigui necessari, a aquestes alçades de la legislatura, gastar «paperades ni discursos» per argumentar la inclusió del cap de Govern o del ministre de Finances entre «millors»... enrredistes de la història política contemporània del nostre país. Homes i dones, electors i ciutadans sense dret de vot, gent de dreta i d'esquerra, parroquialistes i centralistes, treballadors i empresaris, estudiants i pensionistes, ja han arribat a un grau d'incredulitat que comença a fer-los immunes a les explicacions i reexplicacions de Martí i Cinca. Les lletanies sense arrels, sense present –ni futur– del cap i del seu segon, el seu discurs hipnotitzador i amnèsic estan perdent l'eficàcia propagandística que tenien fins no fa gaire.

Però si Martí i Cinca són els experts en l'enredo i l'embolic, l'infal·lible Nomen s'aplica com un bon alumne, amb una constància digna d'encomi, en aprendre i practicar la tècnica de les «cavillacions, sutilesas y escurilitats». Amb regularitat ens sorprèn (?) amb la seva retòrica inqüestionable (¿o inquestionada?), però indubtablement molt més estrident que l'anestèsia cinquista.

La darrera setmana – confirmant el misteri del periodisme andorrà– les seves provocadores afirmacions han ocupat les portades de la premsa escrita del país. Sembla que l'ideòleg de «l'Andorra sense Estat» està abandonant el discurs que mantenia amb una certa aparença tècnica o científica, però amb el que només combregaven els seus palmeros més fidels; ara començaria a explorar una nova via amb conjectures encara més fal·lacioses, però que podrien tenir prèdica i penetració entre la gent més procliu a ser enredada. Les seves «paperades y arrahonaments» són sil·logismes absolutament inconsistents que parteixen invariablement de la fabricació o invenció d'unes premisses incidentals i fragmentàries, de les que l'exconseller traurà (com surt el conillet del barret del màgic) unes conclusions generals molt properes a la veritat absoluta. Nomen ha tornat a fer trampa, i ell ho sap, barrejant tres dels dossiers de la política internacional andorrana: les negociacions de la nova directiva de l'estalvi, les dels CDI's i les de l'acord d'associació amb la UE.

Com també fa trampa (¿o l'han enredat a ell?) Jaume Bartumeu quan vol «tocar de peus a terra» a partir d'exemples que poden ser molt «cridaners» .... però que són falsos. Des de que va entrar en vigor la llei 9/2003 del patrimoni cultural d'Andorra, s'han presentat set sol·licituds de permís d'obra a entorn de l'Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria, a la tan estimada Plaça del conseller del grup mixt. Cinc de les sol·licituds van rebre l'informe favorable del Ministeri de Cultura abans del 2012; la reforma de l'Hotel Glòria, té l'informe favorable el 2014; només queda un projecte pendent d'un complement d'informació de la persona interessada.

Així doncs, el «sector integrista dins l'àmbit competencial del Patrimoni Cultural» (sicum dixit Bartumeu) ha informat favorablement el 85 % de les sol·licituds presentades. El principal argument del grup mixt per votar a favor de la presa en consideració de la proposició de llei dels comuns de modificació de la llei de Patrimoni Cultural cau pel seu propi pes perquè és absolutament fals que hagi «empantanegament».

La política andorrana necessita polítics diferents dels enrredistes i chicanosos. No podem permetre'ns continuar desvalorant els «hòmens doctes, íntegros, ingènuos y de sciència y conciència» (com solem dir). Els necessitem perquè aquests, almenys, no ens volen enredar.

La modernització i reforma de l'Administració general es va iniciar el 1997 amb l'objectiu de dotar-la dels sistemes de gestió de recursos humans avançats i capaços d'adaptar el servei a l'evolució de les necessitats de la ciutadania. Abans, el 1995, l'informe Sanson parlava dels canvis que s'havien de produir en l'Administració andorrana a fi de dotar el Govern d'un estat, amb una Constitució recentment aprovada, de l'instrument eficaç per dirigir el país i «de l'energia d'un personal més motivat, més considerat i millor dirigit». Caldrà esperar al 2000 per tenir un marc normatiu que regulés i possibilités una funció pública professional gestionada amb eficàcia i al servei del ciutadà, la llei de la Funció Pública.

Atenent als valors que inspiren i presideixen l'actuació administrativa, la llei va establir l'accés a la funció pública i va ordenar els seus recursos humans en funcionaris, agents de l'Administració (contractuals de caràcter indefinit o eventual) i personal de relació especial.

El Govern presenta ara, en la proposició de llei relativa al complement de jubilació dels funcionaris i agents de l'administració de caràcter permanent, en un afegit maldestre i precipitat, una reforma amb tota regla de la Llei de la Funció Pública en un dels elements claus i bàsics de l'organització i funcionament: els seus recursos humans.

Aquest no és un tema menor per ser tractat de la forma que el Govern ha fet sinó que necessita d'un treball tècnic i polític àmpliament consensuat. Una vegada més la improvisació i la contradicció dirigeix l'acció de Govern ja que, el 29 de gener del 2014, el màxim responsable de la Funció Pública declarava en els mitjans de comunicació que «la modificació de la Llei de funció Pública no entrava dins de les prioritats més immediates del Govern i entenia que la feina s'havia de centrar a fer tot el desplegament reglamentari relatiu al nou model de jubilació i en la convocatòria del concurs per elegir l'entitat que gestionarà el fons de pensions dels funcionaris».

Amb aquests articles «afegits» es tracta, senzillament, d'acabar de nomenar funcionaris, és a dir, que estem a l'inici d'un procés de desfuncionarització de l'Administració reservant –si es creu convenient– els llocs de treball de funcionaris als cossos especials, als inspectors i als interventors de finances i, amb un gest de magnanimitat, equiparant nacionals i no nacionals en l'accés a les direccions.

Creiem que aquesta modificació no és tant ingènua o innòcua com ens volen fer creure i cal conèixer les raons sobre les quals s'assenta aquest canvi i valorar quines poden ser les conseqüències de la seva assumpció.

El funcionari, sotmès a un règim estatutari, és un professional que utilitza com a marc d'actuació la imparcialitat i l'eficiència i el respecte dels ciutadans i els seus drets. El funcionari, en el sentit ampli, garanteix el manteniment dels servis públics amb independència del poder polític. Això no vol dir que no ho faci un agent de l'administració però, a diferència del primer, està sotmès a un règim contractual, és a dir, signa un contracte.

¿Però quins són els motius per passar del model d'administració amb funcionaris a una altra de contractuals? Algunes veus opinen que l'Administració pública no garanteix els objectius per als quals va ser creada, sinó tot el contrari: no es tradueix en una més gran neutralitat, sinó que sovint serveix per blindar persones que –com gairebé totes– tenen un biaix polític. I atès que és un sistema molt rígid des del punt de vista laboral, seria «interessant» passar a un sistema amb menys pes de l'estatut funcionarial (I. Andreu, L'administració pública andorrana. Societat Andorra de Ciències, 2011). Si donem per bona aquesta afirmació, ¿què o qui ens garanteix que amb personal contractual les seves actuacions es traduiran amb major neutralitat ? ¿Quan serà molt més fàcil prescindir dels serveis d'una persona en cas que no faci o no signi allò que se li demani ?

Si existeixen problemes de favoritisme i corrupció («petita», algú la va anomenar) la llei de la Funció Pública aporta els mecanismes per penalitzar-les .... però clar la llei s'ha d'aplicar i aquí, oh! sorpresa, ens topem amb els polítics. La neutralitat de l'Administració pública l'asseguren les lleis, els propis poders públics i els tribunals de justícia i no agències externes.

Si no tenim una Administració prou orientada envers els principis que atenen als resultats, a la transparència, al rendiment de comptes i a l'avaluació és obligació de la classe política endegar les reformes necessàries perquè això sigui una realitat però no passa, no només, en fer canvis en la categorització i consideració dels seus recursos humans.

Si hi ha mancances en les capacitats de gestió no és, només, imputable als funcionaris sinó una manca de professionalització de la funció directiva que garanteixi la seva qualitat i la separació del cicle polític electoral; d'uns sistemes massa burocràtics, en la inexistència d'avaluació dels resultats i l'impacte de la gestió i la manca d'incentius a l'eficiència en el sistema.

Si s'ha construït una Administració més preocupada per les demandes internes que orientada als resultats i a les necessitats reals de la ciutadania, els responsables polítics han de definir un nou model d'administració centrat en la ciutadania, en tant que usuari dels serveis col·lectius, i a la vegada titular últim de la voluntat democràtica, a qui totes les administracions públiques han de rendir comptes.

S'ha de dur a terme una reforma que articuli un model d'acord amb els principis d'eficiència, de transparència i de rendició de comptes, amb la finalitat d'aconseguir un sector públic més eficient, flexible i transparent i més orientat a les necessitats dels ciutadans i dels usuaris. I el que no es pot fer és endegar canvis de forma reactiva, amb la crisis de justificació, amb anàlisis superficial (una estructura massa complexa i un excés d'empleats públics) sense tenir un disseny, un projecte de quina és l'Administració pública que volem.

Qualsevol opció radical com la decisió de «desfuncionarització» de l'Administració pública no s'ha de mesurar només en termes econòmics i de gestió sinó que s'ha de valorar en la seva dimensió política i social amb els seus possibles efectes col·laterals que poder ser més greus que les seves possibles avantatges. Cal valorar els riscos i els inconvenients que pot suposar no tenir una estabilitat laboral en aquelles àrees i serveis que atenen persones.

Cal valorar també el desig d'alguns grups de pressió de comptar amb una Administració pública reduïda i transferir la gestió d'una part dels seus serveis públics al sector privat. Aquests volen també una Administració afeblida i disminuïda per tenir les mans més lliures. Aquests sectors comptem amb uns bons atiadors del foc del menyspreu cap al sector públic: els mitjans de comunicació que frivolitzen i eleven a categoria de notícia simples anècdotes i tracten amb poca profunditat allò que és objecte de crítica objectiva i justificada.

Sense dades contrastades, sense un sistema d'indicadors i un anàlisis no es pot afrontar ni menys justificar una reforma com la que se'ns presenta. Altrament, es necessita un debat franc i obert amb la participació de totes les parts implicades, polítics, sindicats i organitzacions ciutadanes per decidir el model d'Administració pública amb el qual ens volem dotar en relació, no només, als seus recursos humans, per poder decidir a quin nivell de seguretat jurídica és necessari l'exercici d'algunes professions (un jutge, un inspector, un policia ... ) i en quines altres no.

L’any 2013 ha estat el de les retallades per a uns i el dels estalvis fiscals per a d’altres.

Llegia fa uns dies com el ministre de Finances ens presentava amb molta autocompla­en­ça el tancament de comptes de l’any 2013. He de dir-los que, per a mi, la lectura de l’execució del pressupost de l’any 2013 ha estat la major decepció política dels darrers anys i motiu de molta, moltíssima preocupació. I miraré d’explicar-me. L’any 2013 ha estat, malauradament, la confirmació de com Demòcrates per Andor­ra ha desmantellat el marc fiscal que vam comen­çar a construir des del PS. I tot neix d’una modificació legislativa precipitada i “errònia” consistent en la introducció d’unes “excessivament generoses” deduccions i bonificacions un cop guanyades les eleccions generals. Quin ha estat el resultat? Doncs que la recaptació dels impostos directes durant l’any 2013 ha estat 40 milions d’euros inferior a la que s’havia previst. Repeteixo, 40 milions d’euros. Durant l’any 2013 hem comprovat com les modificacions introduïdes per DA en la Llei de l’IGI han permès un estalvi fiscal al sector financer de no menys de 20 milions d’euros. I tot això a causa “d’un error que seria imperdonable en el cas de que l’hagués comès un ministre del PS”, segons va afirmar el mateix secretari general de DA. Durant l’any 2013 hem pogut veure atònits com el Govern d’Andorra no ha promogut cap llei de reactivació econòmica (em demano si no és l’únic a tot Europa que no ho ha fet) ni cap mesura d’ajuda al teixit empresarial, de promoció econòmica o per a la creació de llocs de treball.

També hem vist com les promeses (i no em refereixo només a “alguna innocentada”) d’arribada de grans empreses no s’han complert. L’aposta per la inversió estrangera del govern de DA ha fracassat i alhora malauradament l’executiu demòcrata no ha cregut mai en les necessàries mesures puntuals d’ajuda als empresaris i professionals del país.

I per compensar aquests “errors” per tant ha calgut retallar. Retallades en la política d’inversions, on es confirma que es destinen principalment els recursos al que hem anomenat la política d’asfalt i rotondes. Les dades del 2013 així ho confirmen. I retallades al conjunt de polítiques públiques juntament amb importants estretors pressupostàries que afecten el conjunt de les polítiques públiques i especialment les polítiques socials i serveis essencials com la sanitat, l’educació o la justícia. En resum, se’ns fa pagar a tots els ciutadans (però com sempre ens aquests casos, especialment a aquells que menys tenen) els “errors” del Govern de DA, que han beneficiat molt particularment els qui més tenen.