Vinc de passar uns dies de vacances familiars a Bèlgica, on he tingut l’ocasió de combinar moments d’oci i diversió amb visites de caire més cultural i moments de reflexió, que a vegades costen de trobar en el dia a dia.

Per l’atractiu que representen tant per a petits com a grans les visites a Waterloo i al Parlament europeu són les que més m’han impactat; segurament són les que també tenen un major component polític i possiblement també hi pot haver influït la lectura (també més pausada que durant altres moments de l’any) de la premsa internacional.

La lectura encadenada de la multitud de conflictes bèl·lics i de situacions de tensió que es viuen arreu del planeta m’ha fet veure (en companyia dels meus) que potser cal donar-li una major consideració a l’entorn de pau en el qual vivim.

No es pot oblidar que, a part de les motivacions econòmiques sempre explicades, el naixement de la Unió Europea està molt vinculat a la recerca d’un espai de convivència en pau després de centennis de guerres i de les dues Grans Guerres de principi del segle XX.

La visita a l’extraordinària exposició del Parlament europeu anomenada Parlamentarium (perfectament adaptada i molt lúdica també per als més petits) permet adonar-se dels esforços tan importants esmerçats durant anys i dels èxits que finalment s’han assolit.

Aquest espai de convivència en pau també és avui en dia probablement el major espai de reconeixement de drets i llibertats arran del planeta.

No falten (com no han faltat mai) veus dissonants i involucionistes que aprofiten la crisi per proposar polítiques que no tenen res a veure amb aquest espai assolit de pau, tolerància i prosperitat.

Els reptes d’una major igualtat econòmica i social continuen ben vigents, però alçant el cap amb perspectiva històrica i veient l’actual panorama internacional, cal un ferm reconeixement als líders polítics que van creure, que creuen i que creuran en aquest projecte.

Veure article original

El coordinador de Joves PS, Carles Perea, defensa el treball conjunt de les seccions juvenils de tots els partits i associacions per posar en marxa mesures que resolguin les necessitats dels joves. “Creiem que la joventut no és una prioritat i que estem abandonats, no només per aquest Govern sinó des de sempre”, afirma. Perea indica que joves amb “ments brillants” es veuen obligats a marxar a fora a treballar.

¿Com és que s’ha decidit impulsar aquesta nova etapa de la comissió de joventut sota les sigles Joves PS?
Joves PS és una branca del Partit Socialdemòcrata (PS). El que creiem és que aquesta comissió, que sempre ha funcionat al nostre partit, ha de tornar a ressorgir perquè pel que fa a polítiques de joventut aquest Govern no acaba de fer una bona gestió. En aquest sentit, el que vol Joves PS és aportar les seves idees en el camp de la política.

Sempre hi ha hagut comissió de joves en el PS, com va dir el president del partit, Vivenç Alay, i vostè mateix ha dit...
La veritat és que sempre hi ha hagut una secció juvenil, però la gent que en formava part s’ha anat incorporant a altres comissions de treball del partit. I és que a la comissió de joves només pots estar-hi fins als 30 anys i després has de passar a altres comissions i, com que no hi ha joves que s’impliquin en política per treballar, doncs la veritat és que havia quedat una mica estancada. Ara som una quinzena de joves que el que volem és reactivar aquesta secció.

Sembla que a la majoria dels joves no els interessa gaire la política...
Crec que sí que els interessa, però no hi ha la participació que s’hauria d’esperar. A dins del partit sí que hi ha treball, però els fa una mica de por sortir al davant i donar-se a conèixer.

¿Quins seran els objectius inicials d’aquesta nova etapa?
La qüestió prioritària és que volem treballar amb les seccions de joves d’altres partits, com poden ser les de Demòcrates per Andorra i dels Verds d’An­dorra i altres agrupacions. Creiem que independentment del color polític el que hem de fer és posar-nos a treballar en les necessitats dels joves. Joves PS ressorgeix amb aquesta intenció, tot i que evidentment cada secció treballarà també en el seu partit respectiu o des de la seva agrupació apolítica.

La nostra intenció és començar a reunir-nos al més aviat possible amb els joves de DA i parlar també amb les diferents agrupacions juvenils, el que passa és que estan molt inactives.

Però hi ha alguna qüestió prioritària a abordar...
Nosaltres el que volem aportar en aquestes reunions són unes qüestions totalment apolítiques per donar resposta a unes necessitats que són iguals per a tothom, independentment, com he dit, del color polític. I una cosa que voldríem fer també posteriorment és reunir-nos amb la ministra d’Educació i Joventut per exposar-li quins són els assumptes que actualment ens preocupen i sobre els quals reclamem unes millores.

El president del partit, Vicenç Alay, va insistir en la transversalitat que hi ha al partit, o sigui que els joves no es limiten a tractar només els problemes que afecten el col·lectiu.
En el meu cas, per exemple, no només coordino la secció dels joves, sinó que també formo part de la comissió d’Educació del PS. Crec que és important que els joves també puguin tocar diferents camps que els puguin interessar.

¿Creu que es pot fer alguna cosa perquè els joves participin més en política?
Penso que això és difícil d’aconseguir. El que s’hauria de fer és que des de diversos organismes es tiressin endavant iniciatives que els interessin i això incentivaria la seva participació. Aquest és un treball que necessita molt de temps, i evidentment el fet que no estigui funcionant el Fòrum de la Joventut dificulta molt més que es pugui assolir una participació més gran dels joves.

¿Creu que els joves estan per la tasca de participar en política o en passen i si participen en alguna entitat ho fan, per exemple, en moviments ciutadans però no en partits?
Crec que el que passa és que els joves estan decebuts amb la política i això potser encara passa molt més a Andorra. Sí que és cert que els joves se sumen ara a plataformes no polítiques, com pot ser, per exemple, AD800 o aquesta nova que està sorgint ara, com és Podem. S’ha de dir, però, que el fet que els joves participin en Joves PS no vol dir que ho estiguin fent en política, ja que som com un annex del partit.
Crec, de totes maneres, que falta que el jove s’animi i perdi la por perquè les coses canviïn. Si el que vols és que la societat evolucioni i que s’aposti per la joventut, has de pertànyer a alguna entitat que faci les reivindicacions en cada moment. En aquest sentit, nosaltres som gent que no tenim por i que lluitem pel canvi, i per això animaria tothom a participar amb nosaltres.

Durant la presentació vostè va ser molt crític amb el Govern per no haver tirat endavant les propostes que sortien al seu programa.
Més del 80% de les propostes que Demòcrates per Andorra portava al seu programa electoral en relació amb la joventut no s’han complert. Ja estem arribant gairebé al final de la legislatura i crec que tot el que es deia al programa s’hauria de complir. Per això creiem que des de Joves PS s’ha de recordar que si aquest Govern apostava per unes determinades polítiques de joventut, les hauria de fer. No pensem evidentment que no hagin fet res, però a vegades el que han fet és el que no era necessari. El que no es pot fer és posar pedaços, sinó que els problemes que hi ha s’han de tractar des de l’arrel. Creiem que la joventut no és una prioritat i que estem abandonats, no només per aquest Govern sinó des de sempre. I això és el que Joves PS vol canviar.

El Govern acaba d’anunciar, per exemple, un programa per incentivar la contractació de joves. ¿Què li sembla?
Si el que hi ha és un problema que ni treballen ni estudien, no es tracta de fer exclusivament projectes d’inserció laboral, sinó que el problema de l’abandonament escolar o de la falta de voluntat de treballar s’ha d’eradicar des de l’escola. La figura social ha d’existir a l’escola, cosa que no passa. S’ha d’agafar els nens als 13 anys i fer-los un seguiment fins als 16 perquè no es converteixin en ni-nis o tinguin problemes d’abandonament escolar.

Un dels problemes és que l’orientador escolar assumeix rols socials que no li pertoquen, i això és el que s’ha de solucionar des del ministeri. Per això crec que s’hauria d’introduir l’educador social dins del sistema formal per tractar de tots els casos problemàtics, perquè cada dia hi ha més abandonament escolar i més joves que amb 16 anys estan al carrer sense fer res. Per això no es tracta només de fer iniciatives per als joves entre 16 i 20 anys, sinó que ja s’ha de començar a treballar des de l’escola i des de les famílies. Donar ajudes a les empreses per contractar joves està molt bé, però han de ser un complement.

A més, també hi ha d’haver iniciatives per als joves que tenen entre 20 i 29 anys, per als quals el Govern no fa res. S’ha de tenir en compte que avui dia els joves estan molt més temps estudiant i alguns fins i tot fan dues carreres perquè la competència és dura. Després, quan han acabat d’estudiar s’han d’inscriure, per exemple, a la mateixa borsa de treball que una persona de 50 anys, cosa que considero que és bastant discriminatòria, i el que s’ha de fer és separar les necessitats que tenen els joves de les que tenen la resta de la població.

¿Hi ha molts joves que s’estiguin veient en la necessitat de marxar a l’exterior per trobar feina, com vostè va comentar en la presentació de la nova secció del PS?
Hi ha casos d’aquest tipus i hauríem de reflexionar perquè molts joves tenen, ja des que estan estudiant a l’exterior, moltes ganes de marxar d’An­dorra. I el que torna vol tornar a sortir a fora perquè aquí no hi ha ofertes de treball. A més, no es cobreixen les necessitats dels joves, per exemple, en oci.

El jove que vol tornar a Andorra es troba amb una gran competència de les persones que tenen experiència, cosa que produeix més atur. Per això s’haurien de donar facilitats als joves perquè crec que s’estan perdent en aquests moments ments molt brillants i que són les que podrien donar un gir important a la societat andorrana, que és el que fa falta.

¿Què cal fer per resoldre aquesta inactivitat en què es troba el Fòrum Nacional de la Joventut d’Andorra?
El problema de base és que hi ha hagut uns estatuts que no s’ajustaven gaire a la realitat i també la participació dels joves. Sí que és veritat que és un organisme que s’ha de reactivar i tothom hauria de prendre part en la redacció dels nous estatuts. El Fòrum de la Joventut és molt important perquè és un mitjà perquè els joves diguin la seva al Govern i al Consell General. Per això crec que hi hauria d’haver alguna mena de mecanisme perquè tot el que diguin els joves en aquest òrgan es pogués tirar endavant i que no es perdessin coses pel camí, com passa ara.

Tenim l’òrgan adequat, però ha fallat el seu funcionament...
El que ha fallat és la participació dels joves, una cosa que s’està aconseguint, per exemple, amb el Consell General dels Joves. El problema, però, com dic, és que no totes les reclamacions que fan els joves arriben a gestionar-se, cosa que els desmotiva perquè no se’ls fa cas.

¿No és una mica utòpic que tots els temes que s’aprovin al consell dels joves es tirin endavant, com defenseu?
Crec que voler és poder. Sí que és veritat que hi haurà temes sobre els quals s’haurà de treballar internament al Consell General, però la majoria s’haurien de poder portar a la pràctica. Sobretot s’hauria d’argumentar bé per què es fa o no es fa una cosa, però el que no pot ser és que per qüestions ideològiques no es portin a la pràctica. La veu del jove s’ha d’escoltar i les seves reclamacions s’han de tenir en compte, cosa que no passa ara.

¿Què li sembla que no s’inclogués el tema de l’avortament en el consell dels joves d’enguany tot i ser una demanda del jovent?
Si la majoria de joves demanen parlar d’aquest tema, igual que la societat en el seu conjunt, s’ha de fer, però el que no es pot fer és que el Govern veti i censuri com ho ha fet perquè això el que fa és frustrar els joves.

¿Què li sembla la proposició de DA sobre les unions civils?
El que no pot ser és que avancem a passos. S’ha d’anar de blanc a negre o de negre a blanc, però no hem de passar per tons grisos. En aquest sentit, el que va fer el grup parlamentari socialdemòcrata és votar a favor del text perquè posteriorment es pugui esmenar.

Com més social, ecològica, democràtica i solidària sigui l’activitat, millors seran els resultats del balanç del bé comú assolits.

I això comportarà conseqüències positives per a les empreses, ja que les que obtinguin bons balanços del bé comú, gaudiran d’avantatges legals. Entre aquests avantatges trobem: crèdits barats, taxes d’impostos reduïdes, aranzels avantatjosos, privilegis en compra pública i a l’hora de repartiment de programes de recerca... Per tant, l’entrada al mercat es veurà més afavorida pels productes i serveis dels actors ètics que els dels no ètics, indecents i no ecològics. A més a més, no només serà l’Estat qui premiarà aquestes empreses, sinó que els mateixos ciutadans-consumidors premiaran de forma directa aquelles empreses que contribueixin a l’interès comú i compartit. Per fer-ho, es podria incloure en els productes de l’empresa una qualificació referent al seu resultat en el “balanç del bé comú”. Així mateix, aquells ciutadans que volguessin tenir més informació del resultat en qüestió, podrien accedir-hi amb qualsevol aparell electrònic amb connexió a Internet. Per fer-ho, s’inclouria al costat del resultat numèric, una mena de codi sensible a la càmera de l’aparell mòbil o tauleta, per exemple, que connectaria amb una aplicació instal·lada en l’aparell.

Deixant de banda aquests tecnicismes, l’important és el fet que seria el mateix ciutadà qui premiaria les empreses amb un millor resultat, podent exercir més control i més llibertat de selecció sobre l’empresa, fet que no té ara, tot i trobar-nos dins un suposat “lliure mercat”.

No obstant l’exposat, Felber també considera que perquè aquest model funcioni eficientment, aquesta economia ha d’ésser més humana i, com hem dit, estat al servei del ciutadà, sobretot el més desafavorit. D’aquesta manera, afegeix que és també fonamental l’elaboració d’un sistema fiscal solidari i proporcional, on qui més tingui, més contribueixi. L’objectiu final, així, és actuar vers una societat més cohesionada i menys desigual. I hi afegeix que és determinant establir uns tributs bàsics perquè l’Estat obtingui els ingressos necessaris per tal d’assegurar determinats drets als seus ciutadans.

Si observem l’actual marc fiscal andorrà, ens podem adonar de dues noves qüestions. En primer lloc, davant l’increment d’inversions desmesurades que afecten la de despesa pública dels últims anys, la necessitat d’introduir nous tributs com l’IRPF o IS. En segon lloc, la mala praxi i insolidaritat d’aquests impostos.

Si bé és cert que l’actual Govern ha decidit harmonitzar el marc fiscal a fi i efecte de poder establir millors relacions amb l’exterior (sobretot amb els països veïns), també ho és més el fet que aquestes dues noves figures recaptatòries han estat una mesura obligada i a “contracor” (cal recordar que no incloïen en el seu programa electoral i que membres del partit que governa havien durament criticat en un passat) per tal de reduir la despesa pública. Pel que fa al segon punt, m’agradaria saber per què les senyores i els senyors taronja que ocupen la majoria “hiperabsoluta” del Consell General decideixen aplicar un “IRPF” que es basi de forma desproporcionada en la renda del treball, amb un pes mínim de les rendes del capital mobiliari o els guanys patrimonials. Quin és el motiu pel qual els dividends estiguin exempts de tributació? També, em pica la mosca quan busco el significat pel qual els dividends de les Sicav (societats de gestió i inversió financera intragrup), que només tributen en un irrisori 2% en l’impost de societats, estiguin exempts. Per últim, i dels rendiments provinents d’organismes d’inversió col·lectiva (OIC), que tributen en l’impost de societats al bon preu del 0%, què en fem? No m’allargo, tenint en compte l’exposat i els “grandiosos” tipus de gravamen de l’actual “IS”, voldria saber si també l’inclourien en l’essència de la solidaritat i equitativitat com aquest nou “IRPF” presentat.

Aquests són un parell d’exemples que ens mostren que a Andor­ra encara hem de fer camí si volem aconseguir una societat més solidària, cooperativa i cohesionada. L’Andorra actual té noves necessitats i reptes i no podem arrelar-nos en aquest passat històric, basat en una economia beneficiada en gran part per tenir certs privilegis fiscals. Crec fermament en un model fiscal que es basi en els principis de la solidaritat, equitativitat i proporcionalitat, i és vergonyós i preocupant quan, a dia d’avui, trobem grups de ciutadans que critiquen i rebutgen la introducció de nous tributs. Tenim el privilegi de ser un petit Estat que facilita la gestió i l’assumpció de resultats. Felber ens mostra un model diferent al nostre. A nosaltres ens toca decidir quin model volem.

Avui en dia, podem observar dins l’entramat de totes les Constitucions de països occidentals, multitud de principis com el de la dignitat; la cooperació; la confiança… que esdevenen fonamentals per tal d’establir ordre, pau i cohesió social.

Altrament, si ens fixem en les economies nacionals de cadascun d’aquests Estats, és ben palès que el seu funcionament és contrari als principis anteriorment enunciats. D’aquesta manera, podem comprovar com els pilars en els quals es basen aquestes economies són el de la competència i la desconfiança. Així mateix, ens trobem en un món globalitzat on només hi ha una manera de fer acceptada per la majoria, on l’economia internacionalitzada de lliure mercat té una influència cabdal en les economies nacionals, arribant a l’extrem de canviar la pròpia legislació nacional. En resum, una antítesi entre una economia global i sense frontera xocant amb unes Constitucions territorials.

En aquest punt, és quan ens preguntem: i cap on anem? Anem cap a un model de societats on el lliure mercat obliga els individus a relacionar-se entre si de forma contrària a la que aquests últims van decidir viure? Es pot canviar això o millor continuar seguint com estem i que el sistema xucli fins que ell mateix s’evapori?

Christian Felber, sociòleg, filòsof i professor d’economia de la Universitat de Viena, ha plasmat en el seu llibre L’economia del bé comú un model de sistema econòmic basat en utilitats socials i on el benefici econòmic es plasmi en aquestes utilitats. És el que ell anomena “el bé comú”. Aquest sistema, deixa de banda la dicotomia entre comunisme i capitalisme, adaptant el model actual capitalista a l’extrem, amb l’objectiu de resoldre els problemes i les anomalies que aquest sistema ha demostrat al llarg dels anys que fa que funciona. El resultat és l’assumpció d’un model on l’economia està al servei del ciutadà i no uns ciutadans al servei de l’economia. En aquest sentit, l’economia no és quelcom especial i diferent d’altres àmbits que configuren un Estat, per la qual cosa, el seu funcionament s’ha de basar en els principis bàsics d’aquest i mai vulnerant cap tipus de dret fonamental. Amb escreix, és determinant que l’economia tingui com a objectiu aconseguir i garantir utilitats socials (millor accés a l’habitatge i condicions mínimes de vida com són els aliments i l’aigua; menys desigualtat; respecte pel medi ambient…) que millorin la qualitat de vida dels ciutadans, contràriament al que succeeix en l’actualitat, on l’avaluació de les economies es basa en índexs com el PIB, que no mostra la desigualtat que pot tenir un país.

Per tal de fer d’aquest model una realitat, l’autor enuncia un nombre de propostes i, entre les quals, i la que considera fonamental, la cerca del benefici del “bé comú” (aquell que és d’interès per al conjunt de la població i està plasmat en la Constitució; les lleis i tot tipus de norma reglamentària, resultat de l’exercici de l’ús de la sobirania per part de la ciutadania), per part de les empreses (principals actors del sistema econòmic). Així mateix, Felber elabora un model on el benefici de l’empresa és el mateix que el benefici per a la societat. D’aquesta manera, afegeix que és bàsica la redacció d’una legislació que giri al voltant del “bé comú”, on l’empresa que obtingui uns resultats contraris o baixos amb relació a aquest “bé comú”, acabaria “extingint-se” per si sola, sense que cap autoritat actués perquè això es produís. És a dir, seria el mateix sistema i els ciutadans que acabarien amb una activitat empresarial determinada.

M’explico: en aquest nou model, cada empresa estaria obligada per llei a elaborar un balanç anomenat “balanç del bé comú” que, a més a més d’incloure l’actual balanç financer, es basaria en altres valors a fi i efecte d’aconseguir un resultat final, que resumiria quin és l’impacte de l’activitat de l’empresa en l’interès general o bé comú. En concreció, aquest balanç donaria com a resultat més alt 100 punts (empresa completament afí al bé comú) i 0 com a resultat més baix. Per tal de calcular el resultat, alguns dels valors en els quals es podria basar el balanç (legalment s’haurien d’establir aquests valors, essent no contraris als dels textos constitucionals) serien: la dignitat humana (ex.: gestió ètica de l’oferta / subministraments o igualtat de salaris home / dona); la solidaritat (ex.: repartiment just del volum de treball); sostenibilitat ecològica (ex.: respecte pel medi ambient durant tota la fase d’un producte: des de la fabricació fins a la distribució a l’últim consumidor); justícia social (ex.: esglaonament social dels preus) i participació democràtica i transparència (ex.: transparència social i més participació interna de tots els treballadors en les decisions operatives i estratègiques).

Tot just fa una setmana, la macrosessió del Consell General servia per demostrar la darrera moda política: proposar ordres del dia extensíssims perquè, en ple estiu, quan t’interessa tenir encara menys poble pendent de la teva acció o inacció parlamentària, aprovis amb la teva majoria silenciosa els darrers estirabots que se t’han acudit després d’assumir les pressions d’empresaris de la construcció, immobiliàries, directors generals de banca...

Històrica sessió del Consell General, on DA imposa les retallades a la CASS o la ignominiosa reducció a 20 metres del radi de protecció als entorns culturals.

¿Què protegirem al final? ¿Quin turisme cultural ens visitarà si asfixiem el nostre patrimoni?

¿Quina societat protegirà la CASS si finalment asfixiem la gent?

Les persones que no es puguin pagar assegurances i serveis mèdics privats o aquelles que, per principis, considerin que no es pot negociar amb la salut col·lectiva de la societat, i no vulguin contractar assegurances privades, esdevindran els nous empestats contemporanis.

Després d’aquesta inviolable sessió històrica del Consell General, també entra a tràmit la proposició de llei de DA en relació al matrimoni i a futures adopcions per parelles del mateix sexe.

El Partit Socialdemòcrata, fent gala d’una visió d’Estat generosa i buscant la millor conjuntura democràtica possible en un futur immediat, hi votava a favor per afrontar i iniciar el debat polític necessari i provar de frenar, així, tanta incomprensible discriminació.

Les classes mitjana i baixa d’aquest país que, mal ens pesi, encara fan rutllar l’economia de casa nostra, queden molt més afeblides. En el nou escenari del 2015 obtindran menys prestacions sanitàries i socials, i més cares; un futur amb menys llibertat i menys seguretat; i un nou catàleg amb múltiples formes de concebre i aplicar la discriminació.

Les grans fortunes i els cognoms andorrans afiliats a la política com si fos la mamella d’una societat anònima més, es fan seva l’economia especulativa i la sedentària, aquella que, escarxofada en un dipòsit bancari, creix a títol personal però no produeix riquesa en l’entorn social.

Preocupar-se de l’entorn significa preocupar-se de l’altre, de la societat, d’allò que és comú a tothom. ¿No havíem quedat que aquest era el motiu principal per dedicar-se a la política, a la cosa pública, i afavorir, millorar i preservar allò que és de totes i de tots?

¿Per què la gent que menys s’estima allò que és públic és la que finalment guanya les eleccions en aquest país?

És temps de cireres. Promesa de felicitat. Com la tradició assenyala, sento de lluny una cançó d’amor que anhela un futur més just, més temps de llibertat i de noble solidaritat.

Però és sempre una melodia i sempre una poesia.

A la política d’oposició constructiva de cada dia, dura i ingrata, sempre hi som les mateixes dones i homes, empetitint-nos amb el pas dels anys i, cada cop, amb menys poble per defensar.

Dijous passat, el grup parlamentari demòcrata i el grup mixt van aprovar una profunda reforma de les prestacions socials i sanitàries que finança la Caixa Andor­rana de Seguretat Social (CASS).

L’aprovació, enmig d’una maratoniana sessió de Consell General a les portes de les vacances d’estiu, és absolutament coherent amb la manera com s’han tramitat aquestes importants retallades en el nostre incipient Estat del benestar.

Ni el Govern ni el grup parlamentari no han donat cap mena d’explicació als ciutadans del per què d’aquesta reforma.

Una reforma que ve avalada únicament per uns criteris economicistes molt qüestionables que, cal recordar, estan fonamentats sobre la base d’uns estudis econòmics pocs complets, gens plurals i que fins i tot es podrien etiquetar, en algun casos, de tendenciosos.

Al meu entendre, cal fer potser una lectura política i social dels silencis al voltant d’una reforma tan important o –si em permeten del joc de paraules (per als que segueixen més de prop l’activitat parlamentària)– d’una defensa tan poc apassionada de la mateixa.

El nivell en el qual Demòcrates per Andorra ha situat algunes de les pensions i prestacions en casos de major necessitat i dificultat, en la qual tots i cada un de nosaltres ens podem trobar un dia en les nostres vides, com per exemple en els casos de prestacions per invalidesa, són una veritable vergonya.

Les prestacions són tan baixes que una persona sense patrimoni ni estalvis a la qual li sobrevingui una invalidesa està condemnada a viure en la precarietat la resta de la seva vida.

I aquesta aprovació ha arribat enmig de desviacions pressupostàries en l’execució de determinades obres i d’anuncis de milionàries futures adjudicacions.

Com hem dit ja moltes vegades, sembla que hi ha diferents vares de mesurar els diners.

Mentre que sí hi ha pressupost per a determinades obres, per a asfalt i rotondes, no n’hi ha per a unes prestacions socials que ja eren baixes i que ara han situat a nivells de veritable precarietat.

Acabem d’assistir a l’aprovació de la proposició de llei de modificació de la Llei 9/2003, de 12 de juny, del patrimoni cultural presentada pels comuns i que va comptar amb els vots en contra del grup parlamentari socialdemòcrata.

A diferència d’aquesta modificació unilateral, la Llei del patrimoni cultural va ser el resultat d’un bon treball de tècnics, juristes i polítics que va comptar amb un important consens polític.

Amb aquest text es crea, en primer lloc, un espai de competències propi dels comuns en matèria de protecció del patrimoni cultural, ja que atorga als comuns una capacitat de decisió que ens crea dubtes sobre la seva constitucionalitat.

En segon lloc, s’elimina la incidència en l’urbanisme de les accions de protecció de patrimoni cultural, la qual cosa és contrària al sentit de la mateixa Llei del patrimoni cultural, als tractats internacionals signats per Andorra (Conveni per a la salvaguarda del patrimoni arquitectònic d’Europa, 28 de juliol de 1999) i a la jurisprudència constitucional (les Bons, 1998 i Madriu-Perafita-Claror, 2006 i 2007).

Som davant d’un text que buida de sentit i impedeix l’exercici de la competència de l’Estat en la conservació i cura del patrimoni cultural a l’extrem d’impedir l’execució de les competències reservades a l’Estat en aquesta matèria, que l’habiliten no solament a declarar béns immobles d’interès cultural i paisatges culturals, sinó també a fixar els criteris necessaris per tal de garantir l’eficàcia d’aquesta declaració tot protegint els seus valors estètics, històrics o culturals i condicionar amb aquests criteris, entre d’altres, les actuacions públiques i privades de contingut urbanístic i arquitectònic que es poden desenvolupar en l’àmbit protegit.

Aquest és un text que segrega l’actuació i la protecció del patrimoni cultural segons que tingui incidència urbanística o no quan el patrimoni cultural, tal com es considera al preàmbul de la Llei del patrimoni cultural, és un tot integrat pels béns materials i immaterials relacionats amb la història o la cultura d’Andorra que, pels seus valors històrics, artístics, estètics, arqueològics, paleontològics, etnològics, urbanístics, arquitectònics, científics o tècnics, tenen un interès cultural.

Com a conseqüència d’aquestes dues modificacions de la Llei del patrimoni cultural, es posa en perill la integritat del patrimoni cultural immoble, produint-se la desprotecció dels béns immobles d’interès cultural.

Això es tradueix en el fet que monuments com Sant Joan de Caselles, Sant Miquel d’Engolasters o Sant Martí de la Cortinada poden ser tractats de forma diferent que ho han estat Santa Coloma i el seu entorn. ¿I els motius? ¿Donar resposta a interessos –polítics– parroquials? Desconeixem quins són aquests interessos, però, atenent les actuacions urbanístiques avalades pels comuns en el passat, no podem ser gens optimistes amb la modificació que se’ns imposa.

El ministeri de Cultura proposarà i els responsables comunals disposaran: decidiran si incorporen, o no, les intervencions proposades sobre la zona preventiva de l’entorn de protecció al planejament urbanístic, és clar i tot això amb uns criteris graduals i proporcionals, és a dir, arbitraris.

Amb aquest text es legalitza l’atac frontal al moll de l’os de la protecció: els entorns cautelars i els entorns, no només en superfície protegida i/o afectada sinó en els criteris de protecció. D’un cop de ploma des­apareix l’autorització prèvia, en els conjunts arquitectònics i en els seus entorns protecció, de les obres o intervencions per part del ministeri titular de la cultura mentre no hagi estat aprovat l’instrument i la prescripció relativa a la protecció dels entorns de protecció dels béns d’interès cultural, on no es pot autoritzar cap obra ni actuació que impliqui ús del sòl, del subsòl o de l’espai aeri que pugui perjudicar el caràcter arquitectònic o paisatgístic de l’àrea, o pertorbar la visualització del bé.

Totes les legislacions sobre patrimoni cultural sotmeten a l’autorització prèvia del ministeri titular de la cultura les obres que afectin els béns immobles protegits, ja que es considera que els criteris particulars que han de regir les intervencions sobre un monument no poden ser prefixats. A Andorra, ara ho farem diferent.

A aquest fet se suma la modificació dels 100 metres cautelars del perímetre exterior del monument a 20 metres, que és, com a mínim, una irresponsabilitat. És impossible establir un paràmetre general quan cada bé té particularitats pròpies i un entorn diferent. Una protecció no es fa només partint d’una distància, sinó partint de l’anàlisi de l’entorn pròpiament dit.

A més, la reducció de l’entorn cautelar de 100 a 20 metres afectarà evidentment de forma determinant la visibilitat del bé, la qual cosa és difícilment compatible amb la consecució dels objectius de la llei i no fa prevaldre el principi legal de menor perjudici per al patrimoni cultural.

Ens volen fer creure que els comuns ara, un cop restablert “l’equilibri competencial”, seran els grans garants de la protecció dels béns immobles i els seus entorns quan, en aquests anys d’aplicació de la Llei del patrimoni cultural, han donat mostres de forma continuada de la seva incapacitat i manca de voluntat d’assumir les seves obligacions en l’àmbit de la protecció del patrimoni. Només cal recordar el viacrucis que ha estat l’elaboració del pla de gestió del Madriu-Perafita-Claror.

Ho hem anat dient aquests darrers mesos, però cal repetir-ho: som davant d’un text que dibuixa un panorama veritablement esperpèntic i desolador per a béns com Sant Joan de Caselles, Sant Miquel d’Engolasters o Sant Cristòfol d’Anyós, i que a més deixa sense efecte el mandat constitucional del deure essencial de la societat i dels poders públics de preservar aquesta riquesa col·lectiva i transmetre-la en les millors condicions a les generacions futures.

La maduresa d’una societat es mesura també pel seu grau de respecte pel seu patrimoni, per la seva identitat i memòria. Som, doncs, davant d’una modificació legal que, amb subterfugis, posa en perill el nostre patrimoni cultural i per tant el nostre passat i el nostre futur.

Veure article original

Demòcrates per Andorra (DA) no ha materialitzat “gairebé res del que portava en el seu programa en referència a la joventut”. Aquesta és l’opinió de Joves PS, la nova secció del Partit Socialdemòcrata (PS) que es va donar a conèixer ahir i que encapçalarà com a coordinador Carles Perea. Joves PS, que continua la tasca que des del naixement del partit han desenvolupat les diferents comissions que han funcionat en aquest àmbit, considera que la joventut no és una prioritat per als demòcrates i “així ho han deixat clar amb la seva no implicació en les diferents propostes que s’han quedat al tinter”.

Com a resum, Perea, que va estar acompanyat del president del partit, Vicenç Alay, a la presentació de Joves PS, va manifestar que des de DA “no s’ha fomentat l’associacionisme, s’ha deixat morir el Fòrum Nacional de la Joventut, no tenim cap constància de l’aplicació del Pla nacional contra les drogodependències, no s’han habilitat espais i eines per garantir la informació i l’assessorament en matèria de salut sexual i no s’ha facilitat, a més, l’accés als mitjans preventius”.
Entre els temes que la majoria demòcrata proposava al seu programa electoral i que, segons els socialdemòcrates, no s’han tirat endavant hi ha l’accés a la formació, l’ingrés a la vida laboral sense precarietat, la igualtat d’oportunitats per treballar fora d’Andorra amb els joves de l’entorn, les possibilitats d’emancipació i el fet de disposar d’un habitatge o de gaudir d’ajudes per crear empreses.

A Joves PS li preocupen especialment les dificultats que tenen avui dia els joves per trobar feina, fet que suposa que alguns es vegin obligats a marxar fora del país i que d’altres accedeixin a un lloc de treball “amb unes condicions molt precàries”. El coordinador de la branca juvenil del PS creu, per exemple, i segons va dir a preguntes dels mitjans de comunicació, que el programa en què treballa actualment el Govern, i que aviat es podria posar en marxa, per afavorir la contractació de joves “és un pegat perquè el problema s’ha d’atacar des de la base”. “Per a aquest Govern el jove no té lloc. El jove és un zero a l’esquerra. Aquest Govern torna a decebre, ara en polítiques juvenils”, va dir Perea.

Una altra qüestió que Joves PS veu prioritària és la reactivació del Fòrum Nacional de la Joventut (FNJA), i en aquest sentit volen que s’escolti el col·lectiu a l’hora d’elaborar els nous estatuts, que s’haurien d’establir per llei. L’objectiu seria que “d’ara endavant aquest organisme sigui fort i acabi de cobrar el sentit que li pertoca”. La demanda que es fa és que “tot el que s’hi treballi automàticament hagi de passar al Consell General i que no es perdi pel camí”. Per Perea, l’FNJA “no ha funcionat per un problema de base dels estatuts i per un problema de participació”.

A més, es reclama la materialització de tots els temes que s’han treballat al Consell de Joves i “que l’administració ha deixat morir”.

Joves PS aposta també pel treball amb altres organismes polítics i agrupacions juvenils per donar resposta a les necessitats que tenen els joves en aquests moments, “i a les quals des de l’administració central no es dóna resposta”. “Hem de reivindicar la necessitat de treballar conjuntament”, va emfasitzar Perea.

La branca juvenil comença una nova etapa

El president del PS, Vicenç Alay, va ser l’encarregat de presentar ahir Joves PS, la nova branca que, tot i existir des del començament del partit ara fa catorze anys, es pretén reactivar i que disposarà en aquesta etapa que ara enceta d’un nou logotip amb l’objectiu de donar-hi un impuls. Segons va insistir Alay, no es tracta d’una àrea “estanca” en què es tractin de manera aïllada les qüestions que preocupen els joves, sinó que el que es busca és que hi hagi la màxima “permeabilitat” amb la resta dels òrgans del partit. Alay va reconèixer que en determinats moments l’activitat de la comissió dels joves havia minvat, en part perquè alguns per la mateixa edat hi han deixat d’estar integrats i han passat a treballar en altres àrees del partit. “Des de sempre, i especialment l’executiva actual, hem apostat per la força que ha de tenir aquesta comissió, que sempre ha aportat molt al partit, amb idees i amb voluntat d’incidir”, va explicar Alay.

El Partit Socialdemòcrata vol reactivar la comissió de joves amb una nova imatge i una nova embranzida motivats pel sistemàtic incompliment del govern de DA de totes les promeses programàtiques relacionades amb el jovent.

Lamenten, en primer lloc, la impossibilitat d'entrada al mercat laboral, les dificultats per emancipar-se i la manca d'al·licients professionals i personals que obliga molts joves a marxar del país.

Proposen, treballant conjuntament amb altres associacions i entitats vinculades amb el col·lectiu, reactivar el Fòrum Nacional de la Joventut i que l'executiu tingui en consideració els temes que sorgeixin del Consell de Joves. Un òrgan, denuncien, al qual s'ha vetat tractar segons quins afers.

Veure article original

Ja han passat més de 15 dies i el nostre Govern dels millors encara no ha fet cap declaració condemnant el genocidi del poble palestí per part del govern israelià.

L’Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans, Navi Pillay, recorda que els atacs israelians han causat la mort de més de 600 palestins (entre ells almenys 147 nens i 47 dones), el 74% dels quals eren civils. També informa que 29 soldats i 2 civils israelians han mort durant aquest temps a l’operació Marge Protector.

Pillay en la seva declaració al Consell de Drets Humans de l’ONU denuncia que els atacs perpetrats per l’exèrcit israelià a Gaza podrien constituir crims de guerra.

L’alta Comissionada va qualificar d’“inacceptable” que es llancin coets des d’àrees densament poblades, com presumiblement fa el grup islamista Hamàs. En canvi, la llei internacional és clara: les accions d’una part no absolen l’altra de la seva responsabilitat de respectar les seves obligacions segons la llei internacional.

Recordem que el detonant d’aquesta ofensiva militar va ser el segrest i assassinat a Cisjordània de tres adolescents israelians per part dels palestins. Com a resposta un adolescent palestí de 16 anys va ser segrestat i cremat viu en un atac de represàlia per part d’extremistes jueus.

El dia 22 de juliol l’exèrcit d’Israel va bombardejar la seu de dos mitjans de comunicació (al-Jazeera i l’agència de notícies americana AP), diverses mesquites i una escola de l’ONU utilitzada com a refugi de civils. Aquests bombardejos han destruït i perjudicat milers d’edificis públics i privats, entre els quals es troben equipaments construïts i finançats per ONG i agències de cooperació governamentals. Les plantes i els dipòsits d’aigua potable han estat bombardejats. El resultat: 600.000 persones no reben aigua regularment i estan a prop de patir una crisi alimentària. Gairebé no hi ha llet per als infants i hi ha una falta molt gran de menjar per als menors de cinc anys. Com que les fronteres estan tancades ja no arriba menjar d’Israel i la gent no pot sortir de casa per por als atacs.

Des del 12 de juny Israel ha detingut més de 1.200 palestins a Cisjordània i Jerusalem. També es compten 100.000 desplaçats.

Actes que resten sense cap imputació.

El repudi internacional de les accions sagnants d’Israel no para de créixer, però el Govern andor­rà queda mut... Ja sabem la poca influència internacional que té el nostre estimat petit país, però això no impedeix que aportem el nostre gra de sorra per afegir-nos a la comunitat internacional i exigir un alto el foc immediat. També el final del bloqueig israelià, l’obertura per Egipte del Pas de Rafah que permeti als dos milions d’habitants de Gaza poder escapar del bloqueig israelià i que finalment es pugui crear un Estat Palestí i fer que definitivament Israel compleixi les resolucions de l’ONU (incomplertes 26 vegades entre les quals 5 d’elles clau).

La població de Gaza mereix tenir drets humans? Tampoc els infants?