“Il denaro non è un'automobile, che la tieni ferma in un garage: è come un cavallo, deve mangiare tutti i giorni.” (Edoardo Nottola)
Fa més de 40 anys, en una de les maratonianes sessions de cinema que ens organitzava el malaurat Jordi Sasplugas, vam tenir l’ocasió de veure la pel·lícula Le mani sulla città, de Francesco Rosi, premiat amb el Lleó d’Or al millor film en el Festival de Venècia del 1963.
La trama era –en l’Espanya tardofranquista– molt propera i familiar: corrupció política, populisme i especulació urbanística; o almenys familiar per als espectadors que venien del país veí per gaudir de les projeccions que la censura els impedia veure a les seves ciutats.
Rosi plantejava els danys que l’especulació urbanística estava causant a la seva ciutat i als seus ciutadans. Una especulació adobada per la complicitat entre els poders econòmics i el poder polític que no tenia miraments per a destruir lo vell, requalificar solars i construir nous edificis a mansalva.
La pel·lícula comença amb Edoardo Nottola, conseller municipal i al mateix temps constructor, explicant als seus col·laboradors un nou projecte d’expansió que vol fer la comissió d’urbanisme. L’ensorrament d’un edifici històric a causa d’unes obres del mateix Nottola, provocant la mort de dues persones, fa que els consellers de l’oposició protestin i reclamin la formació d’una comissió d’enquesta per a investigar l’especulació urbanística a la ciutat.
En lloc d’aclarir els fets, el que obté Nottola és el desnonament dels habitants del barri. El clima de conflicte veïnal creat incita el cap del grup en el qual milita Nottola a desaconsellar-li la seva candidatura a les properes eleccions. Però aquest abandona amb altres consellers el seu grup polític i es proposa com a candidat de la llista centrista liderada pel professor De Angelis, que acaba convertint-se en el nou alcalde. El film acaba amb De Angelis i Nottola –ara conseller d’Urbanisme– presidint la inauguració d’un nou projecte, amb un cardenal i un ministre.
L’obra està plena de matisos que permeten diferenciar les actituds d’uns polítics que entenen la política en clau patrimonial (el candidat centrista De Angelis) i els defensors d’un neocapitalisme cínic que es malfia del polític que no té cap mania a argumentar com fa el constructor Nottola: “el diner no és com un automòbil que pots tenir tancat en un garatge: és com un cavall que ha d’alimentar-se cada dia”.
Per a nosaltres, en una Andorra que tenia menys de 20.000 habitants i en el qual delegats permanents, en col·lusió amb els cacics, feien i desfeien al seu grat tot el que tenia una lleugera semblança a polítiques públiques, ens semblaven uns problemes molt llunyans, més propis de les grans ciutats, com la Nàpols de Francesco Rosi o la Barcelona que en Porcioles va desfigurar, que del nostre petit país, que a penes iniciava el que poc després seria un anàrquic creixement.
La corrupció, els suborns, el transfuguisme, les maniobres i càlculs electorals eren per a nosaltres tan estranys com la conquesta de l’espai o la caiguda d’Allende o la guerra de Vietnam.
Alguns –la gran majoria– de nosaltres continuen pensant (o dient que no és el mateix?) que Andorra ha quedat al marge d’aquests vicis públics, que això són coses que només passen fora. Aquí les disputes polítiques són qüestions de persones, de pactes signats o no signats, de posició a les llistes, mai de negocis més o menys transparents.
El que passa és que al proper mandat gairebé tots els comuns hauran de revisar els seus plans d’Urbanisme. I el més probable és que –si es confirma la tendència continuista– cap comú tingui el coratge d’acabar amb la ficció legal (de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme) que tot el terreny privat és susceptible de ser urbanitzat. L’única forma d’acabar amb la ficció és –com deien els redactors d’un dels plans vigents– “reconduir adequadament el tema de l’edificabilitat global per tal d’emmarcar–se dins d’unes pautes de creixement sostenible”.
Però els actuals comuns ja han començat a anar en sentit contrari al que deien els arquitectes del pla d’Encamp: la modificació de la Llei de Patrimoni Cultural, impulsada per l’actual ministra de Salut i aprovada per DA el juliol del 2014, permetrà requalificar propietats situades en l’entorn de béns d’interès cultural.
Quan Minguillón parla de “continuar el projecte de Cd’I” a què es refereix? Es tracta de continuar la tasca començada per Rosa Ferrer (i la col·laboració inestimable del seu conseller major) amb la modificació de la Llei de Patrimoni Cultural? El que proposa és destruir els entorns de Casa de la Vall i de Sant Esteve?
El quid de la pugna esperpèntica entre DA i el grup de Rosa Ferrer potser no és tant la defensa d’un personatge esperpèntic, sinó unes divergències en el tractament dels interessos urbanístics de diferents grups empresarials que volen imposar els projectes que millor s’acomodin a les seves exigències (ja sigui edificacions particulars, equipaments públics, estació de bus, etcètera).
La polarització de l’electorat que busquen aquestes dues branques de la política comunal –totes dues subordinades a l’especulació immobiliària– demostra la necessitat de plantejar una alternativa progressista al creixement insostenible, basada a fer possible l’assoliment dels drets dels ciutadans al benestar comú i el dret a gaudir d’una millor qualitat de vida en un medi ambient natural, però també en un entorn urbà, preservats.
- Avís legal - I tu què pots fer?
