El Partit Socialdemòcrata (PS) organitza per aquest dimarts la conferència “Formació per descobrir el talent de les persones”. La ponència, que anirà a càrrec de Josep Manzano, president de la comissió de Recursos Humans i Relacions Laborals de la Confederació Empresarial, pretén mostrar la importància de la formació per aconseguir que cada persona pugui aprofitar al màxim les seves capacitats i el seu talent.

La xerrada, que tindrà lloc a la seu de la formació (carrer Prat de la Creu 59-65, escala A, segon despatx), està oberta tant a militants i simpatitzants com a públic en general. Es prega, això sí, que s’avisi prèviament de l’assistència ja sigui trucant al telèfon 805 260 o bé enviant un correu electrònic a psa@psa.ad. L’acte començarà a dos quarts de nou del vespre.

Manzano aprofitarà la conferència per deixar clar que el talent no és quelcom que només tingui una minoria de la població sinó que “tots tenim capacitat de fer coses que som incapaços d’imaginar fins que, mitjançant la formació, deslliurem les nostres habilitats, moltes vegades, ocultes”. El ponent té clar que és clau formar per poder “extreure de les persones les millors aptituds i actituds, per desenvolupar les capacitats que tots tenim per alguna o algunes tasques i funcions concretes”. A més, destaca, “ens fa lliures per poder triar què volem ser”.


  

El refús terminant de la cúpula de DA a considerar la possibilitat de fer els canvis necessaris per a que els no-nacionals residents a Andorra puguin exercir els drets polítics en les eleccions comunals constitueix una prova més – com si en calguessin més!!- del caràcter immobilista i conservador de la formació que lidera Toni Martí.

Potser la «novetat» enguany han estat les persones escollides (o voluntàries?) per argumentar aquest rebuig: el síndic Mateu i el president del Grup parlamentari de DA, Ladislau Baró, dues persones amb “prestigi” centrista, que han tractat de justificar l’oposició a una evident millora del sistema democràtic en termes quantitatius, qualitatius i de justícia.

El gran problema de legitimitat en un sistema democràtic és el que es planteja quan una part de la ciutadania es replega en si mateixa i nega a l’altra part dels seus habitants el dret de vot. Els residents són, d’aquesta manera, uns ciutadans víctimes d’un estatus asimètric, de segona classe, malgrat que treballen, paguen impostos, usen els serveis públics, participen en associacions civils, esportives, però a qui es nega el dret de sufragi. En definitiva els residents són subjectes sense arribar a ser ciutadans i aquesta exclusió ha de ser contemplada com un escarni a la seva dignitat i una barrera a la seva completa integració.

I aquest tema és, junt amb la negativa de reduir el temps de residència per assolir la nacionalitat, una de les raons per la qual a Andorra tenim una democràcia de baixa qualitat.

Les classes dirigents andorranes continuen tenint el complex obsidional – de fortalesa assetjada- que ja van detectar Baraté i Riera ( Le dépassement des contradictions en Andorre- Revue du droit public 2-1980): volen interessar superficialment la mà d’obra, els empresaris i els inversors estrangers que necessiten pel creixement econòmic, però alhora tenen por de perdre les «seves» pertinències, d’aquí la recerca compulsiva de protecció rere les muralles i la millor barrera que imaginen per a mantenir els seus privilegis és el de perpetuar els residents en un estat de subdesenvolupament polític.

En una societat políticament endogàmica, el concepte d’interès general s’interpreta en clau de clan i dels interessos dels prohoms, d’aquí la pobresa temàtica de les eleccions comunals que no van més enllà de les pugnes entre famílies poderoses -socialment i econòmicament- per col·locar electes favorables als seus interessos econòmics, urbanístics....

La irrupció quantitativa i qualitativa de nous electors hauria de permetre que, al nou espai públic, desapareguin els temes esclerosats que no tenen cap incidència favorable sobre el benestar col·lectiu i que són només el pretext de Montescs i Capulets per defensar els seus interessos subjectius.

Una millor qualitat democràtica derivada de l’ampliació del cens posaria sobre l’escena del debat les polítiques públiques necessàries en l’àmbit ambiental (sorolls, contaminacions, subministrament d’aigua), de qualitat de vida, d’accessibilitat, de mobilitat, de seguretat viaria, de neteja i dignificació dels espais públics, dels serveis als ciutadans, de transport públic, polítiques d’habitatge, d’atenció als grups més vulnerables (gent gran, discapacitats, infants), de protecció al consumidor, etcètera. Temes, al meu parer, molt més importants que si el candidat serà Minguillón o «menganito».

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata, David Rios, ha alertat que la reforma laboral anunciada per Toni Martí durant el discurs que el cap de Govern ha ofert el primer dia del debat d’orientació política té una gran mancança: està treballada únicament amb els empresaris. El polític del PS ha reclamat que, si es volen tirar endavant aquests canvis legals, es facin des del consens i, sobretot, parlant tant amb la patronal com amb els representants dels treballadors.

Durant la seva intervenció al programa La Rèplica d’Andorra Televisió, Rios ha posat en relleu que una modificació legislativa d’aquesta transcendència “en cap país es fa només parlant amb una part”. Per això, ha reclamat “un pacte social a tres bandes” que inclogui “Govern, treballadors i empresaris”.

Sobre els detalls de la reforma avançats, com ara la tipologia de contractes, el primer secretari de la formació no s’ha mossegat la llengua. “Fa por”, ha dit alt i clar, tot recordant que figures similars “el que han fet a Europa ha estat empobrir els treballadors amb feines precàries” ja que “serveixen per eliminar aturats de les llistes però qui té feina pateix dificultats al dia a dia”. També inquieta, i no ho ha negat, la rebaixa de requisits d’experiència per als immigrants que vinguin al país. “Volem un país de qualitat i bons professionals o sortir del pas i oferir un servei menor?”, ha preguntat.

Rios també ha valorat l’anunci de l’increment de cotitzacions a la CASS. Ha remarcat que fa temps que el PS defensa aquesta mesura i, per tant, ara “es demostra que teníem raó i, al final, Martí cau a la nostra banda”. Tot i això, ha lamentat que en l’anterior legislatura, el partit reclamava aquesta pujada per evitar retallades i, en canvi, ara “hi haurà les dues coses”, fet que “demostra la improvisació de DA”. Al mateix temps, també ha criticat que dels dos punts, un l’assumeixi l’empresari i un altre l’assalariat. “A primera vista, no és correcte”, ha afirmat ja que “cal que es mantingui la proporció actual”.

El primer secretari del PS també ha criticat que Martí gairebé hagi donat per superada la crisi de BPA quan “el més calent és a l’aigüera” i quan “els treballadors estan en una situació que poques persones aguantarien i els clients atrapats”. Rios ha assegurat que “Martí viu en un altre país, una altra realitat i no veu el que pateix la societat”.

El Partit Socialdemòcrata ha celebrat aquest vespre el seu XIIIè congrés extraordinari. L’objectiu de la reunió era l’aprovació de la modificació dels estatuts de la formació necessària per adaptar-los a les disposicions de la Llei qualificada de partits polítics i finançament electoral que està en vigor des de finals de la passada legislatura.

El comitè executiu dels socialdemòcrates, conscients d’aquesta obligació legal, havia treballat durant l’estiu per preparar els nous estatuts, que havien d’estar ratificats per la militància de la formació abans del novembre. El comitè directiu celebrat el passat dia 15 va donar el vist-i-plau al text i faltava només el darrer tràmit que era sotmetre’ls a tots els militants.

Aquest últim pas ha tingut lloc aquesta nit. Els militants que han participat en el congrés han donat suport per unanimitat a la proposta feta des de la direcció. Amb els nous estatuts, el PS s’adapta a la legislació vigent, un text al qual va contribuir amb els vots favorables dels seus consellers la passada legislatura.

Del 16 al 22 de setembre s’ha celebrat la setmana europea de la mobilitat. Malauradament les autoritats han aprofitat l’ocasió per insistir en un model de mobilitat basat en el vehicle particular i de tracció mecànica. L’únic progrés que han estat capaços de profetitzar (desitjar?) és la intenció de matricular 500 vehicles elèctrics els propers 3 anys.

Mentre tant a les dues parròquies centrals la mobilitat ‘a peu’ es deteriora de dia en dia, davant la passivitat ciutadana i l’agressivitat contra els caminants-caminants de les autoritats comunals. Un dia, suprimeixen un important pas de vianants, l’altre tanquen una vorera sense preocupar-se de senyalitzar el tancament i proposar itineraris alternatius.

A la capital, la privatització de l’escàs espai públic que disposen els vianants per passejar-se és vergonyosa: a places i voreres hi ha terrasses que formen una barrera infranquejable per als transeünts, que han d’optar per fer llargs rodejos per a estalviar-se fer un eslàlom entre taules, cadires, cames de turistes i mobiliari de restaurant. Això quan un comú no decideix eliminar permanentment una de les dues voreres que té tota via urbana des de que l’urbanisme occidental va constituir-se com una disciplina tècnica i social.

Els dos comuns d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany només tenen (una mica) en compte al vianant quan és un vianant-comprador o un vianant-consumidor. Els vianants ‘purs’ són un destorb per les autoritats: no paguen aparcaments, no gasten carburant, rellisquen a les voreres quan cauen quatre flocs de neu, no paguen la taxa sobre la tinença de vehicles.

Les obres de Govern no escapen a aquest maltractament actiu als vianants. El cas de la supressió de la vorera de la carretera de l’Obac per la construcció de la rotonda del carrer ciutat de Sabadell, sense oferir cap alternativa als transeünts és de jutjat de guàrdia; amb l’agreujant que afecta els usuaris i treballadors d’un edifici públic com és el de la Policia.

L’actuació de l’Agència de mobilitat des de la seva creació es centra exclusivament en la gestió del trànsit motoritzat; el transport individual en mode no motoritzat (bici- caminada) es ignorat per aquest òrgan adscrit al cap de Govern.

Tot el contrari del que diu la Carta europea dels drets dels vianants: «Els vianants tenen dret a viure en centres urbans o rurals organitzats a escala humana, i no de l’automòbil, i a disposar d’infraestructures a les quals puguin accedir fàcilment a peu o amb bicicleta».

El carrer hauria de tornar a ser l’espai públic en el qual puguin estar, jugar i circular els grups més vulnerables de la població: els infants, la gent gran i les persones discapacitades; mentre que ara és un lloc d’empitjorament de la seva situació de feblesa.

La recuperació de les ciutats per a ús del vianant és una condició per a l’equitat i l’autonomia d’una gran majoria de la població per a la que caminar és la única manera independent de desplaçar-se i hauria d’ésser una prioritat de la nova gestió comunal.

Aquests darrers dies hem assistit a la insòlita negativa per part de la Uifand, l’INAF i l’AREB, entitats i organismes de caràcter públic, de lliurar alguna documentació al Consell General sobre l’afer BPA, atenent el caràcter confidencial de la documentació.

I això malgrat que qui ho demana, els consellers generals, tenen el dret que l’administració pública els faciliti les dades, informes o documents que obren en el seu poder i que a més formen part de la Comissió especial de vigilància i prevenció de risc per a l’estabilitat financera. Aquest fet posa damunt la taula, a banda de la greu vulneració dels drets d’informació dels nostres representats, la necessitat d’adoptar una legislació en matèria d’accés.

Les administracions públiques, les institucions i els organismes públics tenen funcions i es doten dels serveis per complir amb les finalitats d’interès públic en benefici de la ciutadania. En un context d’Estat democràtic i de dret, els poders públics han de donar compte a la ciutadania de la seva activitat i de la gestió dels recursos públics.

La ciutadania ha de conèixer les dades i la informació de què disposen les administracions, ja que aquestes són determinants per valorar les actuacions públiques i garantir un exercici del poder públic responsable. Així doncs, els principis de transparència, accés a la informació pública i el bon govern són bàsics, ja que permeten avaluar la qualitat democràtica del funcionament de les administracions.
Els poders públics han de donar resposta a la demanda social que cada cop exigeix una major transparència sobre el seu funcionament i els processos de presa de decisió, incloent també el reconeixement d’un dret d’accés ampli a la documentació i informació públiques, així com una major participació en la presa de decisions.

A Andorra estem molt lluny, massa, d’aquests principis. Han passat més de vint anys des de l’aprovació de la Constitució i molts pensem que cal desplegar els seus títols, entre els quals, l’accés a la informació. El text constitucional regula, de forma genèrica, la comunicació i la informació i al mateix temps limita aquests drets, quan intenta garantir i salvaguardar el dret a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge.

Més enllà de la normativa que regeix l’accés a la documentació judicial (Llei transitòria de procediments judicials, 21 de desembre del 1993) i la notarial (28 de novembre del 1998), només comptem amb el Codi de l’Administració, del 1989. El Codi, en el capítol III, manifesta que “(...) llevat de disposició contrària, el públic tindrà la possibilitat de conèixer les actes” (article 37.7) i disposa que “els administrats tenen dret a demanar el coneixement dels documents administratius” (article 42.1) a excepció de: documents protegits pel secret establert per llei; de les informacions nominatives contingudes en els documents administratius –només comunicables a les persones titulars d’un dret subjectiu o d’un interès legítim, personal i directe en l’afer; i els documents que continguin dades personals de caràcter policial, processal, clínic o de qualsevulla altra naturalesa, que puguin afectar la seguretat de les persones, llur honor, la intimitat de llur vida privada i familiar, o la seva pròpia imatge. Aquests documents només podran ésser comunicats amb el consentiment exprés dels afectats o quan hagin transcorregut 50 anys des de la seva mort, o per manament judicial.

Ens trobem davant d’una norma molt restrictiva i poc desenvolupada en la qual l’accés és quasi impossible, i no preveu la possibilitat d’avaluar o valorar l’accés a aquests documents exclosos de la consulta pública. Per exemple, més enllà de les deliberacions tingudes en les reunions del Govern, la norma no descriu quins són els documents protegits pel secret (Llei del Govern, 15 de desembre del 2000).
Aquest problema de manca d’indefinició i/o de concreció es podrà, en part, arranjar amb la Comissió d’accés i avaluació de la documentació, del 9 de setembre del 2015, ja que aquesta comissió proposarà els criteris generals d’accés als documents produïts per l’administració general, elaborarà les taules d’avaluació i accés documental que determinin els criteris d’accés a les sèries documentals, i farà constar el règim aplicable a l’accés als documents que s’hagin de conservar en resoldre les sol·licituds d’avaluació de documents.

Esdevé inajornable adoptar una legislació en matèria d’accés fonamentada en els principis comuns conformes als valors democràtics. Cal establir una normativa coherent i lògica per facilitar l’accés als documents i les limitacions, les necessàries en una societat democràtica i proporcionals a l’objectiu de protegir.

Dissabte passat, al PS vam organitzar un seminari sobre l’acord d’associació amb Europa impartit pel catedràtic Eduard Sagarra Trias. L’objectiu era conèixer de la mà d’un expert el camí que està començant a fer Andorra i va ser exposat de manera excel·lent i pedagògica.

La negociació de l’acord d’associació és un procés que cal conèixer amb detall.

La negociació de l’acord d’associació, que inclou també San Marino i Mònaco, tindrà dues parts, la part institucional i la part sectorial. La part sectorial ha d’arribar a quatre acords de cooperació en allò que afecta les quatre llibertats: lliure circulació de mercaderies, de persones, de serveis i de capitals. Aquestes negociacions sectorials es faran amb cadascun dels petits països per separat, vist que tenim realitats molt diferents. També es farà per separat la negociació de cada sector. No és el mateix la llibertat de lliure circulació de mercaderies que la de capitals.

La part sectorial és la que dóna més joc i és la que ha d’adaptar l’acord a la nostra idiosincràsia i especificitat. La part institucional consisteix principalment a definir com es resolen els conflictes quan l’acord estigui en vigor. Aquesta part la negociem conjuntament els tres petits països amb la UE. Segur que hi haurà una comissió mixta Andorra-UE amb representants de cada part amb caràcter mediador i que intentarà resoldre els conflictes de manera amistosa. En cas que la comissió mixta no arribés a un acord, entraria en acció el Tribunal de Justícia de la UE que dictaminaria una sentència sobre la base dels termes de l’acord d’associació. A més, s’hauria de pactar que el tribunal pogués ser consultat pels batlles andor­rans abans de dictar la sentència d’un judici relacionat amb algun tema de l’acord. És l’anomenada “qüestió prejudicial”.

La part institucional té poc marge de negociació perquè el mecanisme de resolució de conflictes ha de ser l’estàndard de la UE. Però és important que Andorra demani que els seus ciutadans puguin expressar-se en català en dirigir-se al Tribunal de Justícia. Els habitants de San Marino (en italià) i de Mònaco (en francès) ja ho podran fer. Per això, el Govern ha de defensar fermament que ens puguem dirigir en la nostra llengua oficial. Si no és així, ens haurem de dirigir en castellà, francès o altres. La UE hauria d’acceptar aquesta demanda raonable perquè és el nostre dret.

Eduard Sagarra Trias, nascut a Barcelona l’any 1947, està especialitzat en diferents àmbits de dret, sobretot en internacional tant públic com privat, comunitari, d’estrangeria i immigració i de drets humans. És membre i soci-fundador del prestigiós bufet espanyol Roca Junyent i professor a la Universitat de Barcelona i a ESADE-Ramon Llull. Dissabte va visitar Andorra convidat pel Partit Socialdemòcrata per oferir un seminari centrat en la relació entre Andorra i la Unió Europea (UE). Són molts els dubtes i el desconeixement de la ciutadania en relació amb l’acord d’associació. El professor dóna algunes claus i fa algunes propostes i suggeriments a la part negociadora andorrana força interessants.

A grans trets, ¿què és el que va explicar durant el seminari?
Bàsicament vaig contextualitzar els diferents acords d’associació que existeixen i els altres acords que Andorra ja té signats amb la Unió Europea (UE). Quan es parla d’aquests temes sovint es perd de vista el que és una organització internacional i el que és un tractat. Hem de tenir clar que estem davant dos subjectes (la Unió Europea) i un estat sobirà com és Andorra i tots dos amb les seves pròpies organitzacions i legislacions.

¿Quin és el marge que té de negociació Andorra amb la UE?
El marge de negociació és obert. En un acord es pot tractar de tot. Des d’un punt de vista no polític es poden negociar les particularitats d’Andorra, el que passa és que s’ha de concretar com es fa aquest acord. Sabem que es pot fer i sabem l’anatomia dels subjectes. Cap de les dues parts pot imposar a l’altra. Depèn també de la necessitat que pugui tenir l’un i l’altre i evidentment aquí el petit té un major interès perquè entre un estat que pot tenir 70.000 habitants i una organització internacional de caràcter supranacional que té més de 500 milions d’habitants és molt diferent. El que sí que és important és que existeixin mecanismes de garantía o de solució dels conflictes que puguin sortir perquè això no és matemàtica pura.

¿Quins han de ser aquests sistemes de resolució de conflictes?
Aquí és important incloure dos sistemes de solució de conflictes. Un primer són les comissions mixtes que resolguin el dia de l’acord. Hi ha d’haver un organisme mixt que resolgui els conflictes que es poden plantejar en el dia a dia. És molt important que aquest comitè sigui paritari perquè sinó estaríem davant d’imposicions. És un element clau per a la Unió Europea i per a Andorra. El problema és que les decisions en aquests comitès mixts s’han de prendre per unanimitat i no per majoria, i si algú no vota o vota en contra ja ens trobem davant d’un veto. Això conduiria a un cul de sac. És per això que aleshores es preveu que el que pugui decidir sigui el tribunal de la Unió Europea que és qui resol i qui interpreta l’acord que es tanqui entre Andorra i la Unió Europea. És un òrgan que si bé correspon a una institució de la Unió Europea, les dues parts admeten que sigui l’àrbitre o que resolgui.

¿I si les parts no compleixen el que es resol?
Normalment el tractat es trenca, es denuncia i es trenca perquè es juga amb un àrbitre que en principi és objectiu. Són persones molt competents, no polítiques i grans juristes.

¿Queda clar, doncs, que un bon sistema d’arbitratge és clau per assegurar el bon funcionament de l’acord?
Exacte. En aquest sentit, el que jo plantejo és una cosa crec que nova. És a dir, el tribunal de la Unió Europea és una jurisdicció estranya per la justícia andorrana. Per tant, l’acceptació per part d’Andorra d’aquesta capacitat decisòria del tribunal europeu aniria lligada al fet que es pogués fer servir el que es diu la qüestió prejudicial. A tots els 28 estats de la UE quan hi ha un tema de debat en un tribunal intern i tenen un dubte sobre si la norma interna s’adequa o no amb la UE, el jutge suspèn el procediment i demana al tribunal de la UE una qüestió prejudicial. És a dir, que li digui si aquella norma s’aplica o es conforme a la Unió Europea. No és que li digui qui guanya el plet sinó únicament si la norma està l’acord amb la UE. Crec que seria una bona fórmula perquè Andorra tindria possibilitat d’accedir a la justícia del tribunal europeu. Seria una cooperació judicial interessant, progressiva i beneficiosa per a les dues parts.

¿Vostè també planteja la possibilitat de demanar l’ús del català a l’hora de dirigir-se a la justícia europea?
Si és una qüestió de lògica que es pugui fer en català. Si hi ha un acord de voluntats i que té un cost mínim (només traducció). Això garantiria que el que porta la causa al tribunal europeu ho fa en el seu idioma com Espanya, Malta, Luxemburg, Alemanya, etcètera. El català no és un idioma oficial de la Unió Europea però hem de tenir en compte que no estem parlant d’un tractat d’adhesió sinó d’associació.

¿També planteja l’accés dels andorrans a almenys alguns avantatges de la ciutadania europea?
Els andorrans no són ciutadans de la Unió Europea i, per tant, hi ha temes dels quals no gaudeixen. Crec que sí que hi poden haver algunes de les garanties que tenen els ciutadans europeus que es poden ampliar i que es poden tenir d’acord amb el futur tractat d’associació. Per exemple les condicions laborals. En el cas de Rússia, hi ha un tractat per mitjà del qual els russos tenen en la contractació laboral els mateixos drets que els ciutadans de la UE. Un altre seria que es pogués gaudir de protecció diplomàtica en qualsevol país on Andorra no tingués consolat. I després altres drets que no siguin els estrictament polítics però el que siguin drets fonamentals doncs que no hi hagi cap inconvenient.

¿Preocupa la qüestió de la lliure circulació de persones?
És un tema complicat i difícil i que està en un lloc destacat. Aquí sí que hi ha una enorme singularitat d’Andorra. El sistema de quotes evidentment s’ha de negociar perquè no és possible pensar que 500 milions de persones puguin passar per Andorra. Això s’ha de negociar. Per sobre de tot, hi ha unes línies vermelles que haurien de ser pacte d’Estat més que temes de partit com la lliure circulació de mercaderies i persones. Això són temes d’Estat. I després hi ha una cosa que també és molt important. Hi ha uns principis i uns valors que són comuns a Andorra i a la UE. És a dir, si agafes el tractat de la Unió Europea, els primers articles parlen de principis i de valors. I Andorra els pots subscriure tots. El principi d’igualtat, el de no discriminació... potser n’hi hauria alguns que potser s’haurien d’analitzar, com els monopolis que a la UE s’han desmantellat i a Andorra n’existeix algun. Però el que són els principis, els valors, els drets fonamentals, les llibertats, són els mateixos. I per tant, no és difícil arribar a un acord en aquest sentit. Seria diferent amb altres països com el Marroc, Turquia o Ucraïna perquè hi han alguns elements que són de la mateixa font jurídica ni valor convivencial com la llibertat, la democràcia, la pau, la no discriminació, etcètera. Aquest és un element molt important a tenir en compte quan es negocia amb la UE perquè hi ha elements dins de la Unió Europea que podrien beneficiar els andorrans i que poden facilitar la negociació per poder establir un pacte o uns acords puntuals. Però des d’un punt de vista tècnic, insisteixo que res està prohibit i tot es pot pactar. Evidentment hi hauran pactes que obligaran Andorra a modificar la seva legislació o a acceptar un arbitratge que establiran els tractats.

Afirma que tot està obert i tot es pot pactar. ¿Aquest missatge serviria per trencar les pors que provoquen el fet de no poder mantenir l’especificitat andorrana?
Les especificitats es poden negociar sempre que aquestes particularitats no neguessin unes llibertats fonamentals. Per això em referia als valors i als principis de la UE. Una societat es mou per uns valors i unes normes que marquen una convivència. El valor vida, el valor llibertat, el valor justícia, el valor família... les normes regulen l’aplicació d’aquests valors. Hi ha de veure una coordinació entre uns i altres i la política el que fa és que es conjuguin aquests valors i aquestes normes. Quan això no es produeix hi ha disfuncions importants. Per exemple, en matèria d’immigració o de drets humans pot comportar xenofòbia o racisme. I aquests valors són els que dic són iguals a Andorra que a la Unió Europea perquè beuen de les mateixes fonts. Insisteixo que Andorra el que vol és una aproximació i una associació de temes econòmics que li preocupen i se’n pot beneficiar i a la UE li preocupa no tenir un gra de pus a dins d’Europa. És un win to win.

¿Així entenc que la jugada de la negociació seria que en base al reconeixement i la defensa d’uns principis i valors compartits amb la Unió Europea fer valer la particularitat andorrana?
Així mateix. Crec que aquesta és la base de l’acord. Un reconeixement d’uns principis i uns valors comuns que són iguals a la UE i a Andorra i en base a això es pot construir un edifici. Pot ser que només tingui una planta o pot ser que sigui un gratacel. Pot ser que es vagi amb ascensor o que s’hi vagi a peu. Pot ser que només hi càpiguen 15 o 1.000 persones. Si fos l’adhesió sí que hauries d’acceptar tot el que hi ha però no és el cas. Europa és un tren en marxa, amb vies plenes de corbes que no saps on acabaran perquè Europa està en constant construcció. El primer vagó, que és Alemanya, té els lavabos amb aixetes d’or i butaques de gran qualitat i, en canvi, els tres vagons de darrere, Bulgària, Romania i Croàcia només tenen rodes, no hi ha seients i no tenen lavabos. Cadascun d’aquests vagons intenta parar però la màquina tira igualment. Andorra el que ha de fer és sense perdre l’autonomia, crear uns mecanismes que puguin adaptar-se a les necessitats de la població i dels temps i no quedar endarrerida.

¿Què em pot dir d’una altra de les pors: de la pèrdua de sobirania andorrana si es signa aquest acord d’associació?
¿Espanya té sobirania absoluta? La sobirania com a orgull nacional està bé per al futbol, el rugby i les medalles olímpiques, però a part d’això, no serveix. Ja m’explicaràs quin orgull nacional té l’Apple, el Deutsche Bank, etcètera.

¿Que li preguntin a Grècia de què serveix la sobirania nacional, oi?
En un món globalitzat, el que no pot fer Andorra és tancar els ulls i dir que nosaltres som una autarquia i és la nostra bandera. Això està molt bé però si els seus treballadors no poden sortir i els seus productes no es poden vendre i es tanquen les fronteres ja m’explicaran de què serveix la sobirania. És una sobirania preconciliar. ¿Que és que no té sobirania França? ¿Que és que no té sobirania Itàlia? ¿Que és que no té sobirania Alemanya? Home, que li diguin a Grècia si tenen sobirania o no en el moment de pactar el deute. En canvi, ¿quina sobirania tenen ara els països amb el tema dels refugiats? Que s’ho facin mirar perquè fa dos dies ningú volia les quotes i ara sí. El principi de sobirania hispana és decimonònica.


“L’acord d’associació no és una qüestió de partits polítics sinó d’Estat”

Quan el Consell de la Unió Europea va adoptar la decisió d’autoritzar l’obertura de negociacions per l’acord d’associació, ho va fer conjuntament amb el Principat d’Andorra, el Principat de Mònaco i la República de San Marino. ¿Que hi hagi un procés negociador conjunt creu que es beneficiós o perjudicial per als interessos d’Andorra?
Aquesta negociació hauria de ser individual perquè els estats són sobirans. Hi ha elements que es poden fer servir. Per exemple Mònaco no té representació a l’Organització de Nacions Unides (ONU). Es pot negociar conjuntament però en taules separades. El que beneficia un pot perjudicar l’altre.

Un dels principals problemes que està tenint el procés de negociació entre Andorra i la UE és la desconnexió que existeix entre els polítics i els ciutadans en relació amb aquest tema. És a dir, la població majoritàriament desconeix què implicarà aquest acord d’associació i no sap quins avantatges li portarà. ¿Què li sembla?
Penso que les persones que expliquin aquest acord als ciutadans han de ser persones desapassionades que expliquin el que pot ser l’acord d’associació i després els polítics poden posar-hi tota la força i la salsa que vulguin. S’ha d’explicar el que és una organització internacional, el que és un pacte, quines són les llibertats... perquè sinó acaben explicant coses que no són veritat.

¿Cal pedagogia?
Cal molta pedagogia, que tothom escolti amb molta atenció i que a partir del que sàpiguen que negociïn. Hi ha coses que la gent ja sap però d’altres que no i els vens la seva tendència política. L’acord d’associació no és una qüestió de partit sinó d’Estat. Són pactes d’Estat basats en informació correcta. S’ha de saber quin és el contingut d’aquest acord, quin és el seu funcionament i quin és l’arbitratge o la forma de solucionar els conflictes. Si no se sap bé tot això estem fent un mal negoci i estem desorientant a la població, que en definitiva són els que es beneficiaran d’aquest acord o en sortiran perjudicats.