Un partit renovat amb una línia continuista. Així han qualificat el nou primer secretari i la nova secretària d'organització del PS el projecte polític sortit del congrés celebrat per la formació el cap de setmana. David Rios i Susanna Vela han assegurat que el repte és seguir obrint-se a la ciutadania i aconseguir les màximes aliances amb vista a les eleccions comunals.

David Rios i Susanna Vela han insistit que la voluntat del PS és obrir-se a la ciutadania, sumar nous simpatitzants i militants, donar més eines de participació i representar el màxim de la societat andorrana. El primer secretari i la secretària d'organització de la formació han assegurat que es renovarà la coalició Junts i es facilitarà la política de pactes amb d'altres formacions per a les properes eleccions comunals.

Rios i Vela han explicat que la relació amb el grup parlamentari serà estreta ja que es faran reunions semanals. Rios ha confirmat que el PS formarà part de la comissió especial que es crearà per investigar el 'cas BPA' i ha criticat la manca d'informació del Govern sobre l'afer un cop aprovada la llei de resolució i reestructuració d'entitats financeres.

Veure article original

Vicenç Alay, David Rios i Susanna Vela han estat finalment els escollits en la presidència i secretaries del Partit Socialdemòcrata. Ho han sigut amb més del 80% dels vots. Tot i això, s´han incorporat també alguns dels plantejaments de la llista alternativa en les ponències aprovades avui.

El relleu en el si del Partit Socialdemòcrata s´ha decidit amb el vot de 73 persones, 60 de les quals s´han expressat a favor de la llista encapçalada per Vicenç Alay. Els vencedors apunten que la seva opció és renovada però continuista i seguiran treballant per les grans línies engegades en l´anterior executiu. Justament, la millora de la transparència i l´augment de la participació són dos d´aquests temes. Però també s´ha aprovat donar una major llibertat als comitès parroquials perquè puguin formar les seves llistes i buscar coalicions de cara als propers comicis comunals.

L´altre gran repte seran les generals del 2019, en què esperen augmentar els suports. Precisament, ho faran buscant el consens, tant extern com intern. De fet avui ja s´han incorporat els plantejaments que havien fet els membres de la llista alternativa, perquè coincideixen en els objectius.

Així doncs, el PS surt reforçat després d´aquest congrés, que no s´ha viscut com una confrontació, sinó com un procés constructiu. El PS afirma que treballarà més estretament amb els col·lectius i associacions, no només en temps de campanya electoral, per poder conèixer de primera mà les seves necessitats i inquietuds. També volen seguir treballant per un canvi en la llei electoral, que perjudica els partits petits.

Veure article original

En el moment que el lector llegeix aquestes línies, és l’1 de Maig, Dia internacional del treballador. És un moment per recordar l’estat en què es troba el país en tema de drets laborals. I lamentablement suspenem. Avui també és un bon dia per parlar de l’Organització Internacional del Treball, de la qual Andorra és un dels 8 països que no figuren com a membres. L’OIT és un organisme de les Nacions Unides que promou els drets laborals a tot el món, defensa la millora de la protecció social, el treball decent i impulsa mecanismes de diàleg amb relació a temes laborals. Actualment dels 193 membres a les Nacions Unides n’hi ha 185 que són membres de l’OIT. L’OIT impulsa diversos programes rellevants com el del foment del treball juvenil o el del foment de les proteccions socials. Programes que ajuden a avançar en l’àmbit mundial en la resolució de problemes relatius al treball i que afecten la majoria de països de tots els continents. És destacable i molt interessant el funcionament de l’òrgan superior, la conferència internacional, que es reuneix anualment a Ginebra i en què cada país està representat –atenció– per 4 delegats, dos nomenats pels governs, 1 representant dels sindicats i 1 de les patronals. Així, l’esperit de l’organisme: diàleg constant entre treballadors i empresaris per assolir un avenç i millora dels drets laborals, queda reflectit en la representativitat en la presa de decisions. Avui, 1 de Maig, no tots els treballadors poden celebrar-lo. Tenim una Llei de llibertat sindical amb sis anys d’antiguitat i des de l’aprovació no ha facilitat la creació de cap sindicat. Tenim una Llei de resolució de conflictes laborals –dret a vaga i tancament patronal– desada al calaix del Govern demòcrata. Tenim inexistents polítiques de foment de la negociació col·lectiva… En definitiva, tenim un panorama desolador quant a polítiques laborals. Unes polítiques laborals que, d’existir i d’aplicar-se, beneficiarien el conjunt de la societat i de l’economia perquè són positives tant per als treballadors com per als empresaris. Avui cal treballar de valent per assolir a Andorra una cobertura bàsica dels drets laborals i que aquesta sigui homologable internacionalment. Però també cal anar més lluny. Hem d’aspirar que Andorra formi part de l’OIT.

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata (PS) i conseller general del grup mixt, Pere López, va posar en relleu ahir la feina que des del partit han dut a terme des que se’ls van comunicar les primeres decisions al voltant de Banca Privada d’Andorra (BPA).

D’aquesta manera, va assenyalar que han tingut una actitud de “responsabilitat, seriosa, rigorosa”. Així, va concretar que han fet un seguit de propostes a la llei de reestructuració i resolució d’entitats bancàries centrades en les tres “línies vermelles” que ja van anunciar després de la sessió constitutiva del Consell General. López va advertir ahir, però, que la llei no servirà per solucionar la crisi de BPA, sinó que és “una eina més”.

Així, el primer secretari del PS va posar en relleu que han fet propostes a la llei centrades en la protecció dels llocs de treball i dels drets dels treballadors, en la depuració de responsabilitats i en els mecanismes necessaris per evitar que les mesures que es prenguin suposin un cost per a les finances públiques. López va destacar l’aportació centrada en el fet que els empleats puguin treballar en el banc pont que es derivi de l’aplicació de la llei i que se’ls reconeguin els drets laborals, com l’antiguitat, tant en el cas que s’integrin a una entitat nova com en el supòsit que el procés acabés amb la liquidació.

D’aquesta manera, i a l’espera de veure quin era el redactat final per posicionar-se sobre el suport a la llei, va insistir en el fet que es tracta d’un instrument que “obre la porta a diferents escenaris”. També va fer èmfasi en la proposta ja esmentada en el debat d’investidura de crear una comissió d’investigació parlamentària perquè el Consell General pugui exercir la seva tasca de control sobre el Govern i les entitats que depenen de l’executiu o del mateix Consell. Així, va destacar que aquesta proposta no s’ha de veure com una “ofensa” sinó com una eina de control i una comissió explicativa per prendre després les mesures que escaigui.

López també va posar en relleu que aquesta crisi ha evidenciat certes mancances en algun àmbit, certa “precarietat de l’Estat” per fer front a determinades situacions, com per exemple la crisi social que es pot derivar que un important nombre de persones es quedin sense feina, tant pel que fa a la cobertura sanitària com la prestació d’atur.

D’altra banda, i acompanyat de la també consellera general Rosa Gili, López es va reunir amb els representants dels treballadors de BPA, a qui va exposar les aportacions que ha fet la formació a la llei de mesures urgents per implantar mecanismes de reestructuració i resolució d’entitats bancàries.

Veure article original

Pere López assenyala en roda de premsa que és molt important la proposta de crear una comissió d'enquesta parlamentària ja que és una iniciativa que demanen els ciutadans i la comunitat internacional. Davant la resistència de Toni Martí sobre aquesta proposta, López ha remarcat que el Govern i DA haurien de ser els més interessats en posar en marxa aquesta comissió que vol tenir una vocació explicativa per aplicar mesures correctores.

Des del 10 de març tot el país viu immers en cert estat de desànim i preocupació arran de la publicació per part de l’organisme depenent del Tresor americà FinCen d’una nota alertant sobre possibles males pràctiques en matèria de blanqueig per part d’una entitat de crèdit del país.

La repercussió econòmica i financera d’aquella publicació s’està fent palesa i la presència (no sempre benintencionada ni informada) en mitjans estrangers pot acabar fent mal a la imatge del país.

La principal preocupació no pot ser altra que la situació de totes aquelles persones que es troben afectades de forma més directa per aquesta situació. En primer lloc, els treballadors de l’entitat i també els d’aquelles empreses que es troben vinculades o treballen de manera propera amb l’entitat. També totes aquelles persones que puguin tenir comptes a l’entitat. Ens trobem en una situació excepcional –al bell mig d’un calendari polític ben particular i alhora també excepcional– que requereix d’actuacions ràpides, però aquesta urgència ha de ser compatible amb el debat públic i polític sobre les diferents sortides existents.

Els escenaris de futur poden ser encara múltiples segons com s’encarin les actuacions a realitzar per part dels agents econòmics, institucions, Govern i Consell General. I aquest depèn –i entre altres qüestions– del contingut final de la llei que ha de permetre separar els actius contaminats dels nets de l’actual entitat. La viabilitat econòmica d’un renovat banc bo derivat de la separació d’actius pot ser una de les diferents alternatives en què cal pensar i orientar l’acció pública i privada.

Volem seguir contribuint com hem vingut fent des del dia 10. Ens agradaria poder participar de forma encara més activa com ja vaig dir dilluns 23 en finalitzar la sessió constitutiva. La protecció dels llocs de treball, l’establiment d’un procés garantista que depuri responsabilitats i no prendre decisions que puguin suposar aportació de fons per part de l’Estat són ara per ara els nostres objectius. Ens estem assessorant en la matèria, assistint a totes les reunions que se’ns convoca i hem estat, estem i estarem a la disposició del calendari que Govern i Sindicatura estableixin.

És el que té escriure cada quinze dies en aquesta columna. En el cas de la crisi que el país està vivint des que el FinCEN nord-americà va fer públic el famós informe, ja fa dies que tenim a l’abast múltiples opinions que analitzen la situació des de gairebé tots els punts de vista. Algunes opinions apel·len a la unitat política i ciutadana, altres al patriotisme, altres demanen que es dirimeixin responsabilitats, altres analitzen la bondat o no de les actuacions del Govern i de l’INAF… De tot una mica. En tot cas, voldria incidir en dos temes clau al meu entendre. El model de país i la imatge exterior. Perquè en aquests moments cal que reflexionem, i molt, sobre el model de país que tenim, per una banda, i com ens veuen des de l’exterior, per l’altra. Cap endins, hem de prendre mesures concretes i decidides a favor d’una major diversificació de la nostra economia en un marc de transparència i homologació internacional. I per això hem d’esmerçar grans esforços. Però cap enfora també hem de fer actuacions a favor d’una projecció internacional del país que trenqui els tòpics que hem estat i estem sentint aquests dies. A dia d’avui encara no tenim la marca Andorra definida. I aquest és un enorme handicap per afrontar situacions com les que estem vivint. Un bon posicionament del país sobre la base d’una bona imatge de marca projectada a l’exterior actua de coixí quan una crisi sectorial pot afectar tota l’economia i el prestigi del nostre país. Per això el Govern en funcions de manera immediata, aprofitant el pressupost d’Andorra Turisme, podria dissenyar una campanya publicitària internacional per contrarestar la situació que estem vivint. Si s’ha de refer la propera campanya turística per reorientar-la a aquest objectiu ningú no hi posarà pegues. Podria ser molt interessant projectar una bona campanya institucional internacional per restablir el bon nom d’Andorra. Una campanya que fes aflorar les virtuts que té el nostre país: natura, ben­estar, comerç, seguretat, esports, gastronomia… A banda, un dels deures urgents per al proper Govern hauria de ser definir la marca Andorra.

El cap de llista de la coalició Junts (PS+Verds+IC+I), Pere López, va valorar ahir de manera satisfactòria el tancament dels comptes del 2014 i considera que és l’exercici en què s’han recollit els fruits del model fiscal que va impulsar el Govern socialdemòcrata el 2010. D’aquesta manera, López considera que les xifres que s’han aconseguit aquest 2014 demostren “la importància de treballar amb anticipació” i creu que posen en relleu la plena eficàcia del model fiscal mixt basat en la imposició indirecta i també en la directa. Així, López va assenyalar el fet que si es compara el dèficit del 2010 i el 2014 hi ha una diferència de 50 milions, que és precisament la quantitat que ara es recapta en imposició directa, ja que la resta de partides són si fa no fa les mateixes. Per tant, remarca que el Govern demòcrata rep ara l’herència d’una feina “ben feta” durant el Govern socialdemòcrata i veu amb satisfacció que allò que es va iniciar mentre ell era ministre d’Economia i Finances porta beneficis a les arques de l’Estat, i per això troba “curiós” que els demòcrates es vulguin atribuir “l’èxit en exclusiva”.

Veure article original

Després de llegir l’article d’opinió publicat el 10 de març sota el títol Sanitat, a més retallades, més dèficit, signat pel Sr. Ricard Poy, voldria afegir-me al debat que planteja, sense ànims de fer-me pesat, doncs ja he manifestat anteriorment –juntament amb l’Esteve López– la meva opinió sobre part de la matèria que el Sr. Poy analitza en el seu escrit.

Tampoc és la meva intenció polemitzar més enllà d’aportar al debat alguns elements que al meu entendre s’ometen o bé es frivolitzen i que resulten fonamentals per abordar des d’altres perspectives la problemàtica plantejada.

Entenc que en l’article citat s’ataquen massa qüestions de forma dispersa. Segurament per la necessitat de síntesi a què obliga l’espai disponible en aquest tipus d’escrits. Sigui com sigui, el resultat de tot plegat condueix, penso, a unes conclusions esbiaixades o almenys, parcialment esbiaixades. Efectivament, dèficit i reformes estructurals del sistema sanitari, reorganització i reestructuració del SAAS, revisió dels elements que configuren el sistema de pensions, són aspectes on interactuen tants elements que fins i tot individualment tractats donen lloc a un debat complex i molt extens.

El Sr. Poy manifesta la seva preocupació pel dèficit del sistema sanitari i conclou que aquí ningú no ha fet res. No cal dir que el dèficit sanitari ens preocupa a tots i penso que de forma especial, el conjunt de responsables que han passat en els darrers anys pel ministeri de Salut. I segurament és comprensible la crítica si la referim als ritmes, probablement massa lents, en l’execució de les mesures. I aquesta crítica, penso sincerament, hem d’admetre-la i acceptar-la tots els que en algun moment hem tingut algun nivell de responsabilitat en la matèria. Però, per altra banda, cal aclarir que per a executar o implementar mesures abans cal pensar-les, i l’envergadura i la magnitud de les mesures de reforma que els darrers governs han coincidit que cal anar introduint progressivament en el conjunt del sistema sanitari, juntament amb la necessitat que aquestes mesures s’implantin amb el màxim nivell de consens possible entre tots els actors implicats, fan d’aquesta reforma una tasca d’enorme complexitat. Bona prova són les dificultats que sembla que el cap de Govern està afrontant per trobar un titular per a aquesta cartera, si fem cas de les informacions aparegudes al respecte en els mitjans de comunicació.

Sobre la viabilitat del sistema de pensions estem en el debat de sempre. L’afirmació permanent de la insostenibilitat financera futura del sistema que alguns argumenten que només es pot combatre per la via de la retallada i que altres defensem s’ha de plantejar considerant l’altre factor, el dels ingressos, compte tingut que el nivell de cotitzacions del nostre sistema se situa notablement per sota tant del dels països del nostre entorn, com de la mitjana de la UE dels 27, i que no hem d’exclamar vade retro quan es parla de la possibilitat d’aplicar una major pressió fiscal a les rendes més altes, considerant que segons les estadístiques oficials Andorra és un país ric, com demostra la seva situació en el rànquing mundial del PIB per capita en paritat, això sí, segons la meva percepció, amb una riquesa distribuïda de forma molt desigual.

Poc sembla importar als defensors de les retallades de les actuals prestacions de jubilació que la taxa de substitució actual que ofereix el sistema se situï a l’entorn del 40%, percentatge aproximat que sobre el darrer salari li quedarà a una persona que es jubili avui, i això si ha tingut la sort de poder cotitzar durant 40 anys amb tots els seus mesos i ha seguit una progressió salarial lògica al llarg dels seus 40 anys de cotització. Traduint-ho en xifres, una pensió de 400 euros per a la persona que cobri el dia d’avui 1.000 euros i hagi cotitzat els 40 anys esmentats, o de 600 euros per a la persona que cotitzi en el dia d’avui 1.500 euros i igualment compti amb 40 anys íntegres de cotització. I això no és demagògia. Saben els defensors de les retallades de les actuals prestacions quin percentatge de persones cobren avui a Andorra sous entre el mínim interprofessional i els 1.500 euros mensuals? A l’entorn del 40% del conjunt dels assalariats. Quina capacitat d’estalvi entenen que es pot tenir amb un sou d’aquest import; quina part d’aquest sou pensen que poden destinar aquestes persones a un pla privat de pensions? Què els hem de dir doncs, quan arribin a l’edat de jubilació? Que continuïn treballant indefinidament per poder sobreviure? Que organitzin comunes de jubilats? Que marxin a viure sota un pont?

Pretendre que l’increment de les cotitzacions o l’aplicació d’un moderat increment en la pressió fiscal de les rendes més altes enfonsaria el sistema a més de fals resulta pervers, doncs condueix a una mena de determinisme fatalista que implica que perquè el sistema funcioni, hem de condemnar a la misèria més misèrrima bona part de la població d’aquest país quan ja no estigui en disposició de continuar treballant i, principalment, totes aquelles persones que hagin tingut la dissort de no comptar ni amb fortuna personal, ni amb unes feines que els hagin reportat un nivell de renda que els permetés fer racó en el seu moment, preveient que en el moment de la jubilació els tocarien les engrunes. En definitiva, molt debat sobre la sostenibilitat financera futura, i molt poc debat sobre la insostenibilitat social d’un sistema que condemna una quantitat important de persones a cobrar pensions mensuals d’entre 400 i 600 euros després d’haver treballat i cotitzat 40 anys. I precisament això últim, el debat sobre la sostenibilitat social del sistema, és el que sempre trobo a faltar.