Fa unes setmanes, el ministeri de Salut i Benestar feia públic un procés participatiu per adoptar el Pla nacional de salut 2020 amb l’objectiu de transformar el sistema sanitari per millorar la qualitat dels serveis i fer-lo més sostenible. Un projecte que, d’entrada, és interessant i lloable.
La participació ciutadana és una peça essencial del sistema democràtic: un eix d’unió entre l’acció de govern i les necessitats de la ciutadania que comporta la millora dels serveis i de la qualitat de vida de les persones afavorint el diàleg i el consens.
El procés que s’ha plantejat només té 28 dies per recollir les consideracions i els suggeriments “oportuns” de la ciutadania, individuals i col·lectius (associacions, col·legis professionals, etc.), aspecte pel qual convé posar les coses al seu lloc i anomenar-les, també, pel seu nom. No es pot confondre un procés participatiu amb una fase d’un procés participatiu. Aquesta iniciativa proposada ara des del ministeri es redueix a una mera provisió d’informació per part dels governants als governats.
Dels diferents nivells d’implicació en els processos públics de participació ciutadana —informació, admissió de queixes, consulta, deliberació i presa de decisions— s’ha triat la consulta sense possibilitat de debatre entre els ciutadans, associacions, tècnics i polítics, l’objecte d’anàlisi: la salut i el sistema sanitari.
I a més tot plantejat sense habilitar els mecanismes necessaris perquè el procés tingui èxit i sense disposar d’un seguit d’informació bàsica per analitzar la situació. La participació ciutadana necessita unes institucions permeables i transparents; una societat civil desperta i amb possibilitats d’exercir control i influència; i l’existència de mecanismes de participació real (Pastor Seller, 2009), aspectes dels quals a Andorra no anem, que diguem, sobrats.
La participació ciutadana no s’improvisa i és essencial desenvolupar un cos metodològic i els instruments tècnics que orientin aquestes noves pràctiques. Però per donar un autèntic impuls a la participació ciutadana cal la clara voluntat política. Si es facilita o es promou una participació més o menys oberta o restringida, o si es tracta d’informar, consultar, debatre o decidir conjuntament amb els ciutadans, no és una decisió metodològica ni tècnica, sinó política.
També cal preguntar-nos si aquesta participació està plantejada per legitimar o per transformar. Veient la implicació demanada pel ministeri de Salut i Benestar creiem que s’ha escollit la primera opció com a estratègia política. No sembla que s’hagi apostat pel treball conjunt de polítics, tècnics i ciutadans. No sembla dissenyat per permetre als ciutadans i ciutadanes participar en la presa de decisions públiques quan la democràcia participativa radica, precisament, en aquestes decisions.
Com ja hem dit, l’essencial no és metodològic sinó polític, i el plantejament inicial del procés participatiu ha de respondre, fonamentalment, a qüestions com ¿per a qui i per a què es fa?, ¿per què? i ¿quins resultats s’esperen del procés?
En qualsevol cas, s’haurà de deixar clar a la ciutadania què implica, què se li demana i quins són els compromisos que s’adopten amb relació a la metodologia i als resultats. I aquesta reflexió hauria d’anar acompanyada de dos aspectes: un treball pedagògic sobre el que són els processos participatius i el que comporten, i una reflexió interna que permeti definir què ha de canviar en l’organització promotora, el ministeri, per poder liderar aquest procés.
Finalment, l’etapa d’obertura d’un procés participatiu es basa en la realització d’un diagnòstic compartit que identifiqui “què és el que hi ha” (la població, les condicions de vida, els recursos, els grups i les xarxes de relacions) i “com es veu” (discursos i posicions davant de les qüestions tractades).
Per tot plegat em demano si estan convençuts i si estem preparats per assumir totes aquestes premisses. El resultat final de tot aquest procés i l’assumpció, o no, per part del Govern, de les diferents propostes plantejades ens ho esclarirà.