En l'època del pensament únic, amb solucions pretesament universals per resoldre (o per agreujar) els problemes de tots els ciutadans, gairebé sempre s'oblida de fer una anàlisi i un diagnòstic dels problemes de fons concrets de cada país o regió; segons aquest pensament les solucions per a Grècia serien també aplicables a altres economies en crisi. El problema més greu d'aquesta manera de procedir és que, sovint, també els que, des de l'altra banda de l'espectre polític, volen canviar aquesta situació incorren en un dogmatisme similar i tenen solucions universals per a malalties diferents.

A Andorra aquest mimetisme està agreujat pel deficient sistema estadístic i la manca de dades sobre les magnituds macroeconòmiques; no entraré a especular si aquest sistema estadístic tant deficient ha estat una cosa volguda per uns sectors econòmics que han fet de l'opacitat el valor suprem de la marca de la (seva) casa.

Per sort hi ha hagut algunes excepcions a aquesta manca de dades: a les pàgines 138 i144 del llibre L'economia andorrana al canvi de segle editat per la Fundació Julià Reig i dirigit per Josep M. Bricall, es va fer una primera aproximació a la distribució de la renda per factors productius especialment entre els salaris i els excedents empresarials, en el període 1989?1997.

Segons el autors de l'estudi, la participació del salaris a la renda nacional te una tendència decreixent a partir dels anys 91-93, en els que va atènyer un màxim, per a desprès baixar fins arribar al percentatge del 44,2 % del PIB l'any 1997.

No he sabut trobar en estudis i estadístiques posteriors, ja sigui d'organismes privats o públics, cap continuïtat en l'anàlisi del repartiment de la renda andorrana entre els distints factors productius. Aquesta absència específicament andorrana, contrasta amb el seguiment precís que es fa d'aquest indicador macroeconòmic des dels serveis estadístics dels països del nostre entorn.

A França, a la web de l'INSEE es pot trobar la sèrie de dades des de 1949 de l'indicador Partage de la valeur ajoutée brute à prix courants-1107.

El mateix passa a Espanya on el seu Institut Nacional d'Estadística te publicades des del 1995 les dades trimestrals de la Comptabilitat Nacional, desglossant el PIB a preus de mercat entre «l'Excedent d'explotació brut / Renda mixta bruta» i la «Remuneració dels assalariats».

Els excedents bruts d'explotació, recordem, inclouen els beneficis empresarials, però també les rendes dels autònoms, els diners estalviats per les empreses o els interessos generats pel capital.

Doncs bé, tant a França com a Espanya la massa salarial bruta s'ha mantingut sempre per sobre dels excedents empresarials.

Si prenem les dades franceses, els salaris en el període 2000-2013, sempre han rebut més del 50 % del valor afegit brut, mentre que les rendes empresarials no han sobrepassat en aquest lapse el 37%.

A Espanya, el pes del salaris sobre el producte nacional és inferior al que hem consignat pel nostre veí del nord en el període 2000-2013: només en tres exercicis el seu valor ha superat el 50%, però mai no ha baixat del 46,7 %.

Si prenem altres economies, Alemanya, Japó, Itàlia, EUA, es confirma que la participació de les rendes salarials en el PIB supera el 55% malgrat haver patit un retrocés constant a partir del final de la dècada del 70.

I que passa a Andorra? Doncs aquí trobem una de les més grans especifitats: a casa nostra el repartiment és a l'inrevés de tot el mon, l'excedent empresarial s'emporta sempre el tall més gros del pastis, mentre que les rendes salarials són sempre inferiors a les rendes empresarials.

Aquest detall ens pot donar una idea del marge que disposa l'economia andorrana per a afinar les solucions particulars d'alguns dels problemes que tenim. Per exemple, amb les dades de repartiment del PIB a la mà, l'enfocament de la solució a la pretesa «insostenibilitat» de la CASS difereix molt de l'aplicada pel govern de DA.

Al gràfic que he construït amb les dades publicades pel Departament d'Estadística sobre el PIB i la massa salarial neta, corregides amb la liquidació dels pressupostos de la CASS, per estimar l'import de les cotitzacions, podem veure que les rendes salarials no han passat mai del 45 % en el període de 2000-2013.

Les raons d'aquesta desproporció en el repartiment de la renda entre el capital i el treball assalariat s'han de buscar en altres especifitats andorranes: l'absència de negociació col·lectiva entre treballadors i empresaris, la repressió històrica dels incipients brots de sindicalisme en l'esfera privada, la utilització discrecional de la política d'immigració per pressionar a la baixa els salaris, la manca absoluta de polítiques públiques per millorar la qualificació de la població treballadora, etcètera. Tots aquest factors conjuntats han configurat una renda «de situació» privilegiada pel sector empresarial, en detriment de les rendes salarials.

Als valedors immobilistes del model econòmic andorrà, els hi agrada repetir que el PIB per càpita d'Andorra supera el de les principals potències europees, com Alemanya, França, Itàlia o Espanya, però se'n cuiden molt de no explicar com es reparteix.

Per això quan escoltem alguns encantadors de serps anunciar la millora de les dades macroeconòmiques haurem d'interrogar-los i interrogar-nos com es reparteixen en realitat aquestes millores, perquè com deia el professor Antón Costas en un recent article publicat al diari El Pais (Reformistas miopes–14 desembre 2014), «hem de ser molt curosos en l'avaluació dels efectes de les reformes que canvien la distribució de la renda en la societat en una direcció que beneficia a grups que ja són poderosos». Perquè la millora relativa d'alguns indicadors econòmics no pot amagar la profunda crisi social en la que estem.

El darrer informe del CRES mostrava que la principal preocupació actualment dels andorrans són les pensions, afectades de forma «notable» després de la modificació de la Llei de la CASS. Per aquest motiu, varis membres del Partit Socialdemòcrata (PS) es van reunir ahir amb representants de la Federació de la Gent Gran d'Andorra –entre d'altres el seu president, Simó Duró– per tenir un retorn sobre les principals preocupacions i exposar-los les propostes que inclouran al programa electoral.

El president del PS, Pere López, va donar a conèixer en roda de premsa les tres propostes principals, entre les quals destaca la creació d'un Pla d'Atenció a la Dependència que significaria un canvi de model pel que fa a la cura dels padrins. D'aquesta forma, la prioritat seria poder atendre la gent gran en funció del grau de dependència als seus propis habitatges i deixar els macrocentres només «per aquells de necessitat en què l'atenció domiciliària no sigui possible». López va assegurar que l'objectiu «a mitjà i llarg termini» és que el Principit sigui «també capdavanter en matèria social», i va assegurar que «com a exemple s'han agafat els models de referència de la Unió Europea».

A la llarga, si el Pla dóna els resultats esperats, l'objectiu és que passi a ser una llei. Això sí, el primer secretari del PS va apuntar que normalitzar el projecte i veure Andorra «amb una atenció domiciliaria pionera és a 10 o 15 anys vista. «És una aposta valenta i una proposta que ha estat molt ben acollida per part de la Federació de la Gent Gran», va assegurar López.

Els objectius / A més d'aconseguir que els padrins millorin la seva qualitat de vida pel fet d'estar a casa amb els familiars, un altre dels objectius d'aquesta mesura és la «creació de llocs de serveis i llocs de treball». López també va assegurar que «els macrocentres d'atenció a les persones grans són espais cada vegada més complexos», i va afegir que els costos d'aquests a nivell de construcció i manteniment «sónmolt complicats».

Això sí, López va admetre que «amb la informació macroeconòmica de la que disposem avui dia és gairebé impossible fer un estudi» de l'impacte que tindria sobre l'economia andorrana.

Hi havia una vegada, en un indret pròsper enmig dels Pirineus i envoltat de muntanyes, un país que un bon dia va decidir elegir, novament, el seu líder. El país patia dificultats econòmiques que agreujaven encara molt més les dificultats socials. El bon jan, aquell que fos escollit pels ciutadans, hauria de guiar-los de nou a la prosperitat.

Els candidats més idonis a ostentar el càrrec van ser tres hereus de cases andorranes. El primer i més gran d'edat era de casa blava; el segon, que era el mitjà, era de casa taronja i el tercer i més petit dels tres, era de casa vermella. Altres hereus de cases de diferents colors van decidir agrupar-se per donar suport als diversos líders, potser a la recerca d'algun benefici, aneu a saber. També hi havia un quart hereu, però aquest només es queixava a través d'escrits i algunes protestes estaven molt fora de context.

Els habitants no sabien qui havia de ser aquest líder que portés prosperitat en temps tan complicats, però sí que tenien clars els requisits. Van decidir valorar, en un termini de quatre anys, el lideratge de cada un dels candidats en un territori diferent del seu i poder avaluar, d'aquesta manera, les seves capacitats. Així doncs, passats els quatre anys al capdavant d'un territori haurien d'explicar a tothom, és a dir a la sobirania popular, quins haurien estat els seus principals èxits. El país, com que disposava únicament de dos territoris, va decidir que l'hereu taronja i el vermell haurien de compartir espai territorial.

I així va ser. Els tres hereus van viatjar cap als dos territoris que els havien assignat. El quart es va quedar rondinant a la ciutat.

L'hereu de més edat i de casa blava, i alhora de casa bona, va adonar-se que al territori que li havia tocat, que era molt i molt petit, només hi habitava un grupet de vilatans que ni tan sols tenia un comú per gestionar les seves necessitats.

–«Segur que als meus companys els ha tocat un territori més gran, però demostraré al poble andorrà que puc tornar a ser un gran líder. Estic més renovat que mai!», es deia a ell mateix.

Agrupant els pocs vilatans de què disposava va decidir construir una fortalesa deixant el territori aïllat de la confluència amb altres països. La seva idea era protegir les seves estratègies com a líder, cuidar els béns generats i preservar altres interessos. Al cap de quatre anys havia multiplicat per cent la seva expansió interna amb diners públics.

Després del període pactat de quatre anys, l'hereu de casa blava va viatjar de nou al centre del país per explicar a tothom l'exemple de com aïllar un territori d'altres més grans, tal com ell havia fet, i relatar, especialment, que no calia IRPF per ajudar l'economia i sustentar el país que pretenia liderar.

D'altra banda, no molt lluny de l'anterior, l'hereu mitjà i de casa taronja, en arribar al territori que li havia tocat, va veure que era molt i molt petit. Aquest venia d'una família de pensament diferent i divergent. Tenia familiars molt conservadors i d'altres que no ho eren tant. Va pensar: «Segurament que al meu company blau li ha tocat un territori més gran, però demostraré al poble andorrà que puc ser un gran líder. Seré el capdavanter del Govern dels millors», es deia.

Agrupant els pocs vilatans als quals va prometre prosperitat i prenent el rol dominant del lideratge del territori democràticament, els va retallar drets socials ja adquirits, els va categoritzar per la seva orientació sexual i va decidir invertir aquests diners en carreteres i rotondes escapçant el perímetre de protecció del patrimoni cultural. A més, va apostar per grans infraestructures tot i ser coneixedor de la situació precària que sofrien els habitants d'aquell territori. Els vilatans, enfadats, li deien que aquesta no era la millor manera ni el moment, però l'hereu mitjà no en feia cap cas. Ja els faria creure que podia mostrar interès en el moment que l'haguessin de votar.

Quatre anys més tard, l'hereu taronja va viatjar de nou al centre del país per explicar la grandesa en inversió i la prosperitat del seu territori, on la base era liderar un país d'esquenes al poble, tenir uns vilatans enutjats i disposar d'infraestructures faraòniques. Tot això, amb la benedicció del representant territorial de l'Església.

L'hereu més petit, que havia sofert una separació familiar inesperada per alguns dels seus i li havia tocat compartir territori amb l'hereu taronja, també es trobà aquell territori molt i molt petit amb uns vilatans al llindar de la pobresa i enutjats per l'acció del líder taronja, va pensar: «Segurament que al meu company blau li ha tocat un territori més gran. Per tant, pels habitants de la ciutat, aquest territori ha de ser un territori molt significatiu».

En veure el rol que liderava el seu company taronja, l'hereu vermell va decidir, en contrapartida, cuidar dels vilatans, preocupar-se perquè no els faltés res i, de tant en tant, reunir-se amb l'hereu taronja per fer propostes de millora de gestió. A més, s'hi trobava per transmetre-li les necessitats reals dels vilatans, les que reclamaven a les portes del Consell Vilatà. Però aquest, com que era més gran no l'escoltava i l'acusava de ser un «emprenyat» i un defensor dels «privilegis» dels vilatans.

Passats els quatre anys, els hereus van ser rebuts conjuntament pel poble andorrà i amb tots els vilatans que havien estat liderats pels tres. Uns mostraven indiferència i d'altres alegria. Quan els tres hereus van coincidir a la plaça del poble i es disposaven a explicar les seves propostes, el representant del poble els va demanar de fer silenci. El poble andorrà, per boca del representant del poble, volia escoltar què pensaven els habitants dels diferents territoris i, a més, ho volien sentir per boca dels més joves.

Doncs sí. L'hereu blau i el taronja es van quedar sorpresos de la decisió de preguntar al poble, al qual ells consideraven que només se l'ha de consultar un cop cada quatre anys, respecte de les seves actuacions.

Tres joves van donar un pas endavant. El primer va dir que el líder blau pensava en els joves, però no en totes les seves necessitats ni en quin era el nivell adquisitiu de cada jove. El jove volia sortir de la fortalesa per estudiar fora i tenir convenis amb altres països i territoris veïns, però la política del líder blau no li permetia. El segon jove va dir que el líder taronja no havia impulsat res per als joves i que quan volien parlar d'un tema en concret les propostes no arribaven enlloc. Se sentien censurats perquè feien propostes i el seu líder no les feia prosperar. El tercer jove va explicar com l'hereu vermell els va animar a parlar de temes que preocupen la societat, a participar de les decisions polítiques, a saber lluitar i reclamar els drets i els deures dels més vulnerables, a saber dir «no» i «prou» i, en especial, a saber respectar i aportar solucions. Reclamar els seus interessos, com per exemple el treball. A saber reconèixer els errors, com també n'havia comés l'hereu vermell temps ençà, però amb humilitat, transparència i sinceritat.

Molta gent va començar a aplaudir les paraules dels tres joves. Altres van emmudir. Aquest últim model de lideratge i d'aposta pel jove no agradava. La decisió final no es va fer esperar. Hi havia opinions de tota mena entre el rebombori de la plaça major. Alguns es declinarien per una aposta més tancada i altres per una de més progressista. Altres potser seguirien al quart hereu que no va arribar a liderar cap territori. I així va arribar el moment de l'elecció, l'instant de les urnes, aquell moment d'elegir el què, el com i el perquè volem les coses d'una manera o d'una altra. Alguns no mostraven interès i altres creien que tots eren iguals. Uns, per por, votarien el que la majoria votés i altres votarien pensant en aquells quatre anys que havien estat governant en aquells territoris i de com ho havien fet.

I vet aquí que resulta que ens trobem en un punt ben semblant a la història que acabem de relatar. Una situació adaptada d'un conte infantil, però que no s'allunya de la realitat que ens envolta. La meva realitat i la dels meus companys continua sent la de l'aposta pel jove i, a més, per un jove sense censura, amb treball i sense por de reclamar el que vol per avui, però també per un futur no gaire llunyà. Jo votaré per un programa que sí que creu en ells, en nosaltres, i perquè el futur de la societat andorrana, agradi o no, és nostre! Un present i un futur que té dos lletres: PS.

Els atemptats de París ens posen als demòcrates una pregunta de difícil resposta: per què?

Es tracta d’un succés de gravetat, ja que s’ha atemptat contra el cor d’unes profundes conviccions nascudes de l’emancipació de la servitud. Foren la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i la democràcia virtuts que patiren en el part i que, pel que sembla, encara pateixen. La Il·lustració es nodrí de la ganyota com a element bàsic de la crítica. La crítica permeté la creació d’espais socials insubmisos on desplegar un imaginari alternatiu en què l’home és sobirà de si mateix. Així es prepararen les consciències per a les revolucions de final del segle XVIII, aquelles que desenvoluparen les nocions democràtiques que actualment trontollen. Els drets i les llibertats, fonament de qualsevol tipus de democràcia, són la manifestació d’aquelles preses de posició. Però la història no ha estat pas lineal, cada generació ha hagut de disputar-les amb un preu, en ocasions, de difícil assumpció.

Com que els drets i les llibertats democràtiques són quelcom a defendre en tota ocasió, el Partit Socialdemòcrata es compromet amb aquesta defensa. Aquests conceptes no es poden deslliurar de la seva expansió, el seu aprofundiment i el seu exercici, ja que es comprèn que aquesta és la via per tal de garantir-los. Qualsevol altra posició exposa els fonaments de la nostra democràcia a una regressió perillosa que obre les portes a la barbàrie.

La barbàrie és un estat de coses on les relacions socials imperants són violentes i la violència és la coacció, és la supressió de la llibertat, i rebutgem amb força aquest tipus d’actes que redueixen el valor de la vida.

Per això, perquè llibertat, igualtat i fraternitat no és tan sols un lema, volem fer arribar les nostres condolences a les víctimes i les seves famílies, així com recordar a aquells que han patit el mateix destí en la defensa de les d’aquestes conviccions.

El Partit Socialdemòcrata (PS) va avançar ahir una de les mesures que formaran part del programa electoral. La formació proposa la creació d’una llei de transparència, que ha de regular i garantir l’accés a la informació de caràcter públic, així com l’establiment d’un entorn que permeti obtenir aquests continguts. Tal com van destacar el primer secretari del PS, Pere López, i Judith Salazar, membre del comitè directiu, l’objectiu d’aquesta iniciativa és “situar el ciutadà al centre de l’acció política” i donar-li eines per poder-la fiscalitzar.

Salazar va assenyalar que la llei haurà d’establir un òrgan de control així com un règim sancionador per als casos en què es vulneri l’accés a la informació. Al mateix temps, també es planteja l’habilitació d’un entorn d’accés, tant presencial com virtual. En aquest portal s’han de poder consultar les contractacions i retribucions dels alts càrrecs. Tot i que gran part d’aquesta informació és pública, la mesura pretén centralitzar-la perquè l’accés sigui més fàcil. Aquesta informació afectaria l’administració general, els comuns, les parapúbliques i els prestadors de serveis privats o entitats que rebin diners públics (inclosos els partits).

López va recordar que el PS ha denunciat fa temps mancances d’informació. Aquest és el cas de les remuneracions dels alts càrrecs, una documentació que “ha estat negada en seu parlamentària” al PS. També es va referir a la CASS, “una entitat en què notem manca de transparència”, i va defensar el dret del ciutadà a conèixer els detalls de les inversions i els contractes que realitza.

Visita de Rajoy

El primer secretari del PS va lamentar que tot i que la visita del president espanyol, Mariano Rajoy, és un fet “històric” s’hagi reduït no a l’àmbit governamental sinó del partit que governa. López troba a faltar “transparència i explicació” de la visita, així com informació sobre el conveni que permetrà evitar la doble imposició. Sobre l’acord, considera que es podria haver signat abans amb unes condicions més favorables per al Principat.

A banda, el grup parlamentari socialdemòcrata va adreçar ahir una carta de suport al president francès, François Hollande, després de l’atac al setmanari Charlie Hebdo, on s’expressa la condemna de l’atemptat. El partit també va enviar una missiva de solidaritat al primer secretari del Partit Socialista francès.

Veure article original

El PS prepara els continguts programàtics amb els quals es presentarà a les pròximes eleccions generals que tenen prioritat davant dels noms de les persones que integraran les llistes.

La coordinadora de la comissió de treball d´afers polítics i jurídics del partit, Judit Salazar, ha defensat al matinal radiofònic "Ara i aquí", la coherència de la formació davant d'altres propostes, com ara SDP o DA, ja que estan clarament situats a l´esquerra de l´espectre polític.

En canvi, creu que Socialdemocràcia i Progrés o Demòcrates per Andorra no tenen definit què defensen i només se centren a assolir escons. Per això, conclou, poden fer aliances, a priori tan contra natura, com ara les de Miquel Alís i Gerard Barcia amb Liberals a Encamp i Canillo o el pacte entre Rosa Ferrer amb DA.

Veure article i vídeo original

Al següent link podreu veure l'entrevista a Judith Salazar, membre del comitè directiu i coordinadora de la Comissió de treball d'Afers Polítics i Jurídics del Partit Socialdemòcrata, al programa "Ara i aquí" de Ràdio Nacional d'Andorra: Ara i aquí 2.0 08/01/2015

Acabem de tancar el 2014. Durant aquest any que hem deixat enrere –i m’atreviria a dir durant tota aquesta legislatura– els titulars dels mitjans de comunicació han anat farcits de les sigles CDI, els famosos convenis per evitar la doble imposició.

Uns acords que, per sintetitzar, permetran que Andorra pugui ser un país més competitiu. Uns acords que els socialdemòcrates fa anys que impulsem i que sempre tindran el nostre suport. I ara que la signatura del CDI amb Espanya és imminent i que el conveni amb França aviat serà d’aplicació, cal preguntar-se: la negociació del Govern de DA permetrà que tinguem els millors acords possibles? La resposta no admet dubtes i es resumeix amb dos lletres: no.
És inadmissible que DA tregui pit per la conclusió d’uns acords que a dia d’avui ja haurien d’estar en aplicació i amb unes condicions molt més favorables per al nostre país. Fer propaganda de la mala gestió és la cirereta final de l’enorme decepció que han representat els quatre anys de Govern dels demòcrates. I m’explico.

El 2 d’abril del 2013 el ministre de Finances i Funció Pública del Principat d’Andorra, Jordi Cinca, va signar conjuntament amb el ministre d’Economia i de Finances, Pierre Moscovici, i el ministre encarregat del pressupost, Bernard Cazeneuve, el conveni entre el Govern del Principat d’Andorra i el Govern de la República Francesa per evitar les dobles imposicions i prevenir l’evasió i el frau fiscals en matèria d’impostos sobre la renda (en endavant el CDI) que va ser aprovat pel Consell General el dia 9 d’octubre de l’any 2014. Cal recordar que les negociacions del text es van concloure prèviament amb la rúbrica del conveni fiscal el 4 d’abril del 2012 en una reunió de les dues delegacions, encapçalades per Christian Comolet–Tirman, conseiller maître encarregat dels Afers Fiscals Europeus i Internacionals de la direcció de la legislació fiscal del ministeri d’Economia, Finances i Indústria i pel ministre d’Afers Exteriors d’Andorra, Gilbert Saboya.

Amb caràcter previ cal destacar les cartes adreçades a principi d’octubre del 2006 per Dominique de Villepin, en què es compromet a negociar un CDI, durant l’any que segueix l’adopció per part d’Andorra de les lleis següents: societats anònimes, SARL, inversió estrangera i obligacions comptables i de forma molt més rellevant (com exposaré més endavant) l’adreçada pel ministre de Finances francès, Eric Woerth, al cap de Govern, Jaume Bartumeu, manifestant la predisposició francesa a iniciar les negociacions per a la conclusió d’un CDI a partir de l’adopció per part d’Andorra d’una llei relativa a la imposició fiscal sobre les empreses.
El Consell General va aprovar en la seva sessió del 29 de desembre del 2010 les lleis que regulaven “la imposició fiscal sobre les empreses”: l’impost sobre societats, l’impost sobre la renda de les activitats econòmiques i l’impost sobre la renda dels no-residents.

Aquest va ser, doncs, com és obvi, el factor determinant que va permetre la conclusió posterior de la negociació del CDI l’abril de l’any 2012. Aquest fet ha estat obviat per Demòcrates per Andorra al llarg de tota la legislatura pretenent que la signatura de CDI passi a engreixar el magre balanç de feina feta al llarg de la legislatura. Malgrat que ens vulguin esborrar de la memòria col·lectiva, cal recordar que va ser el Govern liderat pel PS qui va impulsar les esmentades lleis, i del grup parlamentari que li donava suport. No es tracta de voler paternalitzar la signatura d’aquests acords, sinó d’explicar els fets simplement tal com són.

Els 14 consellers que integraven el grup parlamentari socialdemòcrata el desembre de l’any 2010 van ser els únics a votar favorablement a l’adopció de les lleis que França exigia relatives a “la imposició fiscal sobre les empreses”.

Les lleis esmentades eren imprescindibles per poder signar convenis per evitar la doble imposició, ja que sense les mateixes i amb manca d’imposició no hi havia possibilitat d’establir convenis per evitar la doble imposició.

La tramitació de les lleis necessàries per signar convenis de doble imposició no va ser una tasca fàcil; els projectes de llei van ser entrats a tràmit el mes de setembre de l’any 2009. Per tant, les lleis es van aprovar 15 mesos després de la seva entrada a tràmit després de nombroses pròr­rogues i d’un llarg, llarguíssim treball en comissió i fora de la comissió.

Per tal d’evitar el vot negatiu de CR (la denominació anterior de molts dels actuals integrants de DA) a les esmentades lleis va ser imprescindible que el PS no tramités cap llei de l’impost sobre la renda. L’acceptació per part del PS de la “condició innegociable” imposada per CR va obrir posteriorment un llarg període de treball en comissions i de llarguíssimes reunions de treball entre els integrants de la comissió legislativa de finances de CR, del PS i de les que també vaig tenir el privilegi de participar-hi.

L’avenç assolit va ser realment molt important, Andorra legislava a final del 2010 per primer cop una imposició directa sobre els rendiments empresarials; això sí, ho feia més de 17 anys després de l’aprovació de la Constitució. He de recordar-ho un cop i un altre davant la voluntat d’ocultar la iniciativa per als grups de l’oposició del moment i amb els únics vots favorables del PS. Aquella legislació va ser la que va permetre que Andor­ra rubriqués l’any 2012 un CDI amb França.

En relació amb la implantació del marc fiscal i l’impacte que ha tingut sobre els empresaris, cal fer esment que els condicionants per als nostres empresaris eren molt millors durant el anys dels governs liberals i especialment durant el llarg període en què Toni Martí era el president del grup parlamentari liberal. Però si en aquell moment no es va saber anticipar en una legislació necessària i que tant necessita la nostra economia; tampoc ha estat gaire més diligent amb la tramitació de l’impost sobre la renda, ja que li ha calgut tota la legislatura per tirar-la endavant.

Les conseqüències del retard legislatiu previ als dos anys de govern socialdemòcrata i el posterior retard per part de DA a legislar sobre l’impost de la renda (al qual ja s’havien oposat l’any 2009 els seus homònims de CR) sobre la nostra economia i sobre la creació de llocs de treball és òbviament difícil de valorar, però no es pot enganyar els ciutadans i no dir-los les moltes oportunitats de negoci a Andorra i fora d’Andorra que empresaris andorrans i/o empresaris estrangers a Andorra s’han escapat.

Certament, l’aprovació dels CDI amb França i Espanya suposaran un petit pas endavant que aplaudim, però tothom també ha de saber que aquests passos endavant es podrien haver assolit molt abans i conseqüentment amb unes millors condicions per a Andorra.

Als ciutadans tampoc se’ls pot enganyar sobre el fet que Andorra arriba al tram final de l’aprovació de CDI amb França i Espanya en un mal moment pel context de crisi i per la situació de les finances públiques. Per tant, el contingut final del mateix no pot ser altra cosa que pitjor del que s’hauria produït en una tramitació que hagués estat perfectament possible molts anys abans, com veurem els pròxims dies i que novament aquest fet tindrà efectes sobre la nostra economia. Aquesta és una realitat que ja no podem canviar. Cal mirar endavant. Però per conduir el futur d’Andorra amb seguretat a vegades també cal mirar enrere per saber d’on venim.

Escric aquestes línies el 2014 i vostè les està llegint durant el 2015; encetem doncs un nou any que espero i desitjo que vingui acompanyat de bones notícies per a cadascun de vostès i que en l’àmbit col·lectiu ens permeti fer front als molts reptes que en els dar­rers anys no hem estat capaços de resoldre. El 2015 serà un any d’eleccions; n’hi haurà al març de generals i al desembre (com sempre) les comunals. Després de tres anys i mig de polítiques monocolor a tot el país tot apunta que s’obrirà un nou escenari més multicolor tant en l’àmbit nacional com comunal. L’Andor­ra del 2015 és pitjor que la del 2011 a la vista de la immensa majoria dels indicadors econòmics; més encara socialment després de les importants retallades socials i sanitàries; s’ha desprotegit el patrimoni cultural, seguim vivint d’esquenes al medi ambient, la desigualtat econòmica i social no han parat de créixer i està aflorant un percentatge de població cada cop major que viu en la precarietat o amb dificultats cada cop més creixents.

Demòcrates per Andorra no ha aportat cap de les solucions que havia promès (funció pública, model competencial i CASS, entre altres) i a més ha fet marxa enrere en importants consensos polítics afectant entre altres la fiscalitat, la política de prestacions socials, la protecció del patrimoni i encara més important: les pensions. Davant aquesta situació, els socialdemòcrates ens resistim a resignar-nos davant les fracassades polítiques neoliberals de DA i de la cultura de la por i que cal retallar allà on fa més falta: pensions, sanitat i prestacions socials. El nostre model de país és un altre, amb pensions dignes i amb una sanitat i uns serveis socials de primera. Un país que des del Govern i el Consell estableixi unes altres prioritats en la política de despesa. Tenim molt clar que aquest model de país és perfectament possible encara que requereix anys per ser assolit. Però no ens manca ni la determinació necessària ni la solidesa del projecte. Esperarem doncs a veure si durant el 2015 Andorra deixa d’anar enrere com ho ha fet aquests dar­rers quatre anys i comença a anar endavant; consolidant un nou model econòmic que generi riquesa i oportunitats i prioritzant els recursos allà on els nostres ciutadans (gent gran, joves, famílies monoparentals, petits empresaris… ) necessiten per tirar endavant.

Feliç 2015 a totes i tots!

El PS ha presentat tres mesures de reactivació econòmica en el seu programa, la reducció del temps necessari per crear empreses, una llei d'emprenedoria i una oficina per resoldre tots els tràmits per crear una societat. Així ho han fet públic en l'esmorzar amb els mitjans de comunicació.

Els socialdemòcrates aposten per reactivar l'economia amb diverses mesures que pretenen agilitar els tràmits de creació d'empreses amb la reducció dels terminis.

També es vol impulsar una llei d'emprenedoria que afavoreixi els nous empresaris així com la creació d'una oficina d'atenció al públic per a tots els tràmits econòmics. Aquest nou ens tindria gestors econòmics que resoldrien tots els dossiers de creació d'empreses.

Finalment, la consellera general Mariona González ha assegurat que no té intenció de tornar a estar en una llista electoral ja que porta força temps en la vida política.

Veure vídeo i article original