Pere López explica que el full de ruta del PS per resoldre el cas BPA passa per la protecció de llocs de treball, la depuració de responsabilitats i no comprometre fons públics. En aquest sentit, ha proposat la creació d'una comissió d’enquesta parlamentària per donar una resposta sòlida i sobretot per treure les conclusions adequades.
Des del 10 de març tot el país viu immers en cert estat de desànim i preocupació arran de la publicació per part de l’organisme depenent del Tresor americà FinCen d’una nota alertant sobre possibles males pràctiques en matèria de blanqueig per part d’una entitat de crèdit del país.
La repercussió econòmica i financera d’aquella publicació s’està fent palesa i la presència (no sempre benintencionada ni informada) en mitjans estrangers pot acabar fent mal a la imatge del país.
La principal preocupació no pot ser altra que la situació de totes aquelles persones que es troben afectades de forma més directa per aquesta situació. En primer lloc, els treballadors de l’entitat i també els d’aquelles empreses que es troben vinculades o treballen de manera propera amb l’entitat. També totes aquelles persones que puguin tenir comptes a l’entitat. Ens trobem en una situació excepcional –al bell mig d’un calendari polític ben particular i alhora també excepcional– que requereix d’actuacions ràpides, però aquesta urgència ha de ser compatible amb el debat públic i polític sobre les diferents sortides existents.
Els escenaris de futur poden ser encara múltiples segons com s’encarin les actuacions a realitzar per part dels agents econòmics, institucions, Govern i Consell General. I aquest depèn –i entre altres qüestions– del contingut final de la llei que ha de permetre separar els actius contaminats dels nets de l’actual entitat. La viabilitat econòmica d’un renovat banc bo derivat de la separació d’actius pot ser una de les diferents alternatives en què cal pensar i orientar l’acció pública i privada.
Volem seguir contribuint com hem vingut fent des del dia 10. Ens agradaria poder participar de forma encara més activa com ja vaig dir dilluns 23 en finalitzar la sessió constitutiva. La protecció dels llocs de treball, l’establiment d’un procés garantista que depuri responsabilitats i no prendre decisions que puguin suposar aportació de fons per part de l’Estat són ara per ara els nostres objectius. Ens estem assessorant en la matèria, assistint a totes les reunions que se’ns convoca i hem estat, estem i estarem a la disposició del calendari que Govern i Sindicatura estableixin.
Mitjançant el següent link podreu veure el vídeo del programa: La Rèplica 26/03/2015
És el que té escriure cada quinze dies en aquesta columna. En el cas de la crisi que el país està vivint des que el FinCEN nord-americà va fer públic el famós informe, ja fa dies que tenim a l’abast múltiples opinions que analitzen la situació des de gairebé tots els punts de vista. Algunes opinions apel·len a la unitat política i ciutadana, altres al patriotisme, altres demanen que es dirimeixin responsabilitats, altres analitzen la bondat o no de les actuacions del Govern i de l’INAF… De tot una mica. En tot cas, voldria incidir en dos temes clau al meu entendre. El model de país i la imatge exterior. Perquè en aquests moments cal que reflexionem, i molt, sobre el model de país que tenim, per una banda, i com ens veuen des de l’exterior, per l’altra. Cap endins, hem de prendre mesures concretes i decidides a favor d’una major diversificació de la nostra economia en un marc de transparència i homologació internacional. I per això hem d’esmerçar grans esforços. Però cap enfora també hem de fer actuacions a favor d’una projecció internacional del país que trenqui els tòpics que hem estat i estem sentint aquests dies. A dia d’avui encara no tenim la marca Andorra definida. I aquest és un enorme handicap per afrontar situacions com les que estem vivint. Un bon posicionament del país sobre la base d’una bona imatge de marca projectada a l’exterior actua de coixí quan una crisi sectorial pot afectar tota l’economia i el prestigi del nostre país. Per això el Govern en funcions de manera immediata, aprofitant el pressupost d’Andorra Turisme, podria dissenyar una campanya publicitària internacional per contrarestar la situació que estem vivint. Si s’ha de refer la propera campanya turística per reorientar-la a aquest objectiu ningú no hi posarà pegues. Podria ser molt interessant projectar una bona campanya institucional internacional per restablir el bon nom d’Andorra. Una campanya que fes aflorar les virtuts que té el nostre país: natura, benestar, comerç, seguretat, esports, gastronomia… A banda, un dels deures urgents per al proper Govern hauria de ser definir la marca Andorra.
El cap de llista de la coalició Junts (PS+Verds+IC+I), Pere López, va valorar ahir de manera satisfactòria el tancament dels comptes del 2014 i considera que és l’exercici en què s’han recollit els fruits del model fiscal que va impulsar el Govern socialdemòcrata el 2010. D’aquesta manera, López considera que les xifres que s’han aconseguit aquest 2014 demostren “la importància de treballar amb anticipació” i creu que posen en relleu la plena eficàcia del model fiscal mixt basat en la imposició indirecta i també en la directa. Així, López va assenyalar el fet que si es compara el dèficit del 2010 i el 2014 hi ha una diferència de 50 milions, que és precisament la quantitat que ara es recapta en imposició directa, ja que la resta de partides són si fa no fa les mateixes. Per tant, remarca que el Govern demòcrata rep ara l’herència d’una feina “ben feta” durant el Govern socialdemòcrata i veu amb satisfacció que allò que es va iniciar mentre ell era ministre d’Economia i Finances porta beneficis a les arques de l’Estat, i per això troba “curiós” que els demòcrates es vulguin atribuir “l’èxit en exclusiva”.
Veure article original
Després de llegir l’article d’opinió publicat el 10 de març sota el títol Sanitat, a més retallades, més dèficit, signat pel Sr. Ricard Poy, voldria afegir-me al debat que planteja, sense ànims de fer-me pesat, doncs ja he manifestat anteriorment –juntament amb l’Esteve López– la meva opinió sobre part de la matèria que el Sr. Poy analitza en el seu escrit.
Tampoc és la meva intenció polemitzar més enllà d’aportar al debat alguns elements que al meu entendre s’ometen o bé es frivolitzen i que resulten fonamentals per abordar des d’altres perspectives la problemàtica plantejada.
Entenc que en l’article citat s’ataquen massa qüestions de forma dispersa. Segurament per la necessitat de síntesi a què obliga l’espai disponible en aquest tipus d’escrits. Sigui com sigui, el resultat de tot plegat condueix, penso, a unes conclusions esbiaixades o almenys, parcialment esbiaixades. Efectivament, dèficit i reformes estructurals del sistema sanitari, reorganització i reestructuració del SAAS, revisió dels elements que configuren el sistema de pensions, són aspectes on interactuen tants elements que fins i tot individualment tractats donen lloc a un debat complex i molt extens.
El Sr. Poy manifesta la seva preocupació pel dèficit del sistema sanitari i conclou que aquí ningú no ha fet res. No cal dir que el dèficit sanitari ens preocupa a tots i penso que de forma especial, el conjunt de responsables que han passat en els darrers anys pel ministeri de Salut. I segurament és comprensible la crítica si la referim als ritmes, probablement massa lents, en l’execució de les mesures. I aquesta crítica, penso sincerament, hem d’admetre-la i acceptar-la tots els que en algun moment hem tingut algun nivell de responsabilitat en la matèria. Però, per altra banda, cal aclarir que per a executar o implementar mesures abans cal pensar-les, i l’envergadura i la magnitud de les mesures de reforma que els darrers governs han coincidit que cal anar introduint progressivament en el conjunt del sistema sanitari, juntament amb la necessitat que aquestes mesures s’implantin amb el màxim nivell de consens possible entre tots els actors implicats, fan d’aquesta reforma una tasca d’enorme complexitat. Bona prova són les dificultats que sembla que el cap de Govern està afrontant per trobar un titular per a aquesta cartera, si fem cas de les informacions aparegudes al respecte en els mitjans de comunicació.
Sobre la viabilitat del sistema de pensions estem en el debat de sempre. L’afirmació permanent de la insostenibilitat financera futura del sistema que alguns argumenten que només es pot combatre per la via de la retallada i que altres defensem s’ha de plantejar considerant l’altre factor, el dels ingressos, compte tingut que el nivell de cotitzacions del nostre sistema se situa notablement per sota tant del dels països del nostre entorn, com de la mitjana de la UE dels 27, i que no hem d’exclamar vade retro quan es parla de la possibilitat d’aplicar una major pressió fiscal a les rendes més altes, considerant que segons les estadístiques oficials Andorra és un país ric, com demostra la seva situació en el rànquing mundial del PIB per capita en paritat, això sí, segons la meva percepció, amb una riquesa distribuïda de forma molt desigual.
Poc sembla importar als defensors de les retallades de les actuals prestacions de jubilació que la taxa de substitució actual que ofereix el sistema se situï a l’entorn del 40%, percentatge aproximat que sobre el darrer salari li quedarà a una persona que es jubili avui, i això si ha tingut la sort de poder cotitzar durant 40 anys amb tots els seus mesos i ha seguit una progressió salarial lògica al llarg dels seus 40 anys de cotització. Traduint-ho en xifres, una pensió de 400 euros per a la persona que cobri el dia d’avui 1.000 euros i hagi cotitzat els 40 anys esmentats, o de 600 euros per a la persona que cotitzi en el dia d’avui 1.500 euros i igualment compti amb 40 anys íntegres de cotització. I això no és demagògia. Saben els defensors de les retallades de les actuals prestacions quin percentatge de persones cobren avui a Andorra sous entre el mínim interprofessional i els 1.500 euros mensuals? A l’entorn del 40% del conjunt dels assalariats. Quina capacitat d’estalvi entenen que es pot tenir amb un sou d’aquest import; quina part d’aquest sou pensen que poden destinar aquestes persones a un pla privat de pensions? Què els hem de dir doncs, quan arribin a l’edat de jubilació? Que continuïn treballant indefinidament per poder sobreviure? Que organitzin comunes de jubilats? Que marxin a viure sota un pont?
Pretendre que l’increment de les cotitzacions o l’aplicació d’un moderat increment en la pressió fiscal de les rendes més altes enfonsaria el sistema a més de fals resulta pervers, doncs condueix a una mena de determinisme fatalista que implica que perquè el sistema funcioni, hem de condemnar a la misèria més misèrrima bona part de la població d’aquest país quan ja no estigui en disposició de continuar treballant i, principalment, totes aquelles persones que hagin tingut la dissort de no comptar ni amb fortuna personal, ni amb unes feines que els hagin reportat un nivell de renda que els permetés fer racó en el seu moment, preveient que en el moment de la jubilació els tocarien les engrunes. En definitiva, molt debat sobre la sostenibilitat financera futura, i molt poc debat sobre la insostenibilitat social d’un sistema que condemna una quantitat important de persones a cobrar pensions mensuals d’entre 400 i 600 euros després d’haver treballat i cotitzat 40 anys. I precisament això últim, el debat sobre la sostenibilitat social del sistema, és el que sempre trobo a faltar.
No es mossega la llengua. Joan Sans, conseller del PS a la minoria d’Encamp, deixa clar que és dels que donen suport quan entén que les coses es fan bé i qui no estalvia crítiques si no les comparteix.
Els problemes financers, s’han solucionat?
És el deute inferior al de l’anterior majoria? Sí, però recordem que el comú actual va entrar amb 37 milions d’euros. L’actual cònsol de la majoria n’havia deixat 54. Miquel Alís s’ho va trobar i, tot i així, va girar la truita, va invertir a la parròquia i va eixugar fins a 37 milions. Ara diuen que el deute és de 30, però s’han demanat préstecs per vuit milions. I, el més greu és que la situació de la parròquia no ha millorat i que no hi ha una línia estratègica que permeti veure que ho farà. Per salut i necessitat pública, la majoria s’ha de ruboritzar quan parla de la feina feta.
Enguany s’inverteix més...
La gran, entre cometes, inversió és a Prada de Moles, i és errada. Hem hagut de demanar dos milions per a una remodelació necessària quan el Govern havia promès pagar el 50% que no veurem i en tres anys haurem de tornar a actuar.
Expliqui’s...
Hi ha necessitats que no s’han tingut en compte. És clar que calia posar el nas a la zona, que estava abandonada, però ningú ha contrastat amb les associacions esportives si hi ha més coses a fer. Deixarà de ser obac el camp? No. Quan nevi, continuaran els mateixos problemes. Es pot permetre el luxe de no preveure una zona coberta? Un projecte com aquest, de més de dos milions d’euros, no es pot tirar endavant sense consultar els ciutadans i que puguin fer aportacions, si més no els que l’han d’emprar.
Com veu el problema dels tancaments de l’accés a França?
És gravíssim. Hi ha dies que es mantenia la carretera tancada quan feia un sol espectacular per un tram on hi havia risc d’allaus. S’ha d’assegurar que els tancaments es minimitzin.
Quina és la sensació?
Que no s’hi destinen tots els recursos que s’hi podrien destinar per garantir que el tancament fos el mínim. No tinc clar si en disposa de més o no. Si no en tenen, toca pressionar el Govern perquè faci una col·laboració.
Veuria correcte que Andorra hi realitzés alguna inversió?
Sí, que es col·laborés perquè s’afavorís que els tancaments no siguin tan llargs.
Es fa prou des de França?
No vull ser mal pensat, però sabem que si es tanca l’accés, s’afavoreix el pas pel túnel de Pimorent i que els esquiadors gaudeixin d’unes altres instal·lacions que no són les andorranes.
Com valora el projecte de peu de pistes al Pas?
Segur que ho volem tots. Què és el que sorprèn? La bona intenció de la majoria comunal envers l’embelliment de la vila iniciada en l’anterior mandat, ha vist fruits? No. Per què no s’ha donat continuïtat a fórmules tan agradables i que han millorat espais com les contribucions especials? Els vilatans del Pas estaven contents. Per què no s’ha invertit en altres espais? No en tinc la resposta. Potser ara, a les acaballes del mandat, ens trobarem alguna sorpresa.
Quant podria costar?
El projecte no està ni dibuixat. Ja ens podríem haver assessorat en què consistiria.
Hi pot fer front el comú?
Si es pot fer el de Prada de Moles sense el compromís del Govern, evidentment es pot fer front a aquesta inversió.
Amb Saetde, han millorat realment les relacions?
Conflictes no se n’han desenvolupat, però si hi ha hagut millores deuen ser personals, perquè no hem tingut ni hem vist beneficis per a la parròquia.
Segueix sense acord perquè es faci càrrec del Funicamp...
Tenim una infraestructura que ens costa més de dos milions d’euros. És la porta més gran al domini. Si el tanquéssim seria un problema per a Grandvalira. Genera uns beneficis al domini i a Saetde. El més interessant seria que formés part del domini. Potser quan l’acabem de pagar, el 2019, interessarà perquè el dèficit ja no serà aquest. I llavors és quan ens hem de plantejar si pot donar beneficis i si val la pena mantenir-lo.
Quan no s’hagi d’amortitzar, potser no caldrà donar-lo...
Llavors li sortiran molts nuvis.
Descarta ja la venda d’accions?
Sí. Des de Saetde tots els accionistes han deixat clar que no serà així i el comú ha dit que en cap cas té aquesta intenció.
Si fos cònsol, què faria?
D’entrada, s’hauria de consultar la població, però no seria del meu grat. No sóc partidari de privatitzar serveis i menys quan tenim la participació en un domini que funciona molt bé i que aporta recursos a la parròquia.
És factible posar una urna al Pas per a les eleccions?
No és senzill per un tema organitzatiu i perquè s’ha de preveure un funcionament que segueixi la llei, però penso que sí. Recordo que el 2011 la consellera de la majoria Noèlia Mesas va anar a la Batllia a votar i va dir que ho feia perquè no tenia urna al Pas. No val fer la paperina el 2011 i al cap de tres anys no haver trobat la solució.
Què pot aportar ubicar el ministeri de Cultura al Rosaleda?
Amb els 500.000 euros del pressupost del 2015 poca cosa es farà. No sé quan estarà enllestit. Gaire clar no ho deuen tenir. Sempre hem dit que el Rosaleda ha de tenir vida útil i portar el ministeri revitalitza part de la parròquia. Accions com aquestes són les que permetran que el poble torni a ser el que era.
Què es pot fer per reactivar la zona comercial?
Si fos empresari, em costaria molt trobar una ubicació. No podem tenir les avingudes com les tenim. Val que no es poden començar de cap a cap, però agafem un tros i busquem fórmules com les contribucions especials.
Quin és el segon problema?
Que al teixit associatiu, el comú no l’agafi de la mà i l’estiri. Cal ajudar-lo amb els recursos del comú perquè això sigui un èxit.
Qui també s´ha pronunciat, avui, sobre el cas BPA ha estat la consellera electa de Junts Rosa Gili. En aquest sentit, s'ha mostrat preocupada pels fets i més veient el patiment i la incertesa en la qual estan sotmesos els treballadors de l'entitat.
El cas BPA ha estat un dels temes més comentats el cap de setmana. I de fet, va ser una de les qüestions que va planar sobre la celebració del Dia de la Constitució, aquest dissabte. El síndic general, Vicenç Mateu, ja va manifestar que davant els fets cal una unitat màxima al voltant del Govern per resoldre la crisi en la qual està immersa Andorra des de la setmana passada. Una manifestació que subscriu la consellera electa de Junts.
I tot això, a una setmana vista de la constitució del nou Consell General. En aquest sentit, Rosa Gili ha remarcat que la voluntat de Junts és la de formar grup parlamentari propi. I es recolza en el fet que la coalició hagi rebut el 24% dels vots.
Gili ha deixat constància que serà aquesta setmana quan s´acabi de resoldre el dubte.
Veure article original
Diumenge 1 de març les candidatures de Partit Socialdemòcrata + Verds + Iniciativa Ciutadana + Independents vam rebre el suport de quasi 3.500 ciutadans corresponents a quasi un de cada quatre vots emesos. Volem agrair la confiança dipositada en tots nosaltres per tants ciutadans. Alhora, els que tenim el gran honor d’haver resultat escollits gràcies al seu suport convé expressar en aquest moment que sentim (de forma positiva) la responsabilitat que suposa representar-los els propers quatre anys perquè ara hem de demostrar que som mereixedors, pel nostre treball i tarannà, de la confiança dipositada. No hem amagat en cap moment que el resultat obtingut és inferior al que aspiràvem defugint de qualsevol intent de fer lectures positives tant sí com no.
Al fet anterior cal afegir-hi que la representació parlamentària en nombre de consellers (3 de 28; és a dir, un 11% del total) és molt inferior al percentatge de vots obtinguts de quasi un 24% del total de vots vàlids.
Més enllà dels resultats obtinguts per la nostra coalició no podem defugir de demostrar la nostra preocupació per la davallada general de participació i de forma molt particular la produïda a Andorra la Vella o Encamp, per posar només dos exemples. A la capital el 42% dels electors han optat per quedar-se a casa. Aquest fet mereix una profunda reflexió. En un país en què un percentatge petit de ciutadans té drets polítics el vot de cadascun dels ciutadans pren especial rellevància i tenim la sensació que una part important de l’abstenció és el que s’anomena abstenció militant; és a dir, que es tracta de ciutadans que plenament informats i coneixedors dels diferents projectes han optat per no fer confiança a cap dels partits que s’han presentat.
El dia 23 s’inicia una nova legislatura en què treballarem de valent per seguir la bona línia deixada pels companys David Ríos i Mariona González, i també per la futura consellera Rosa Gili. Tanmateix, l’inici del treball parlamentari i la represa del ritme normal no ens ha de fer obviar la necessària anàlisi del resultat que ens ha de servir per prendre decisions. Junts és un projecte a llarg termini que ha de créixer i madurar amb aquesta anàlisi sincera.
- Avís legal - I tu què pots fer?
