Partit Socialdemòcrata (PS), Verds d’Andorra (VA) i Iniciativa Ciutadana (IC) van firmar ahir un acord programàtic no només per presentar-se conjuntament a les eleccions generals de l’1 de març, sinó també per treballar durant els propers quatre anys per a un nou model de país. El primer secretari dels socialdemòcrates, Pere López, va explicar que la constitució d’aquesta alternativa de progrés, que porta com a lema Junts, ha de servir per fer front a les polítiques conservadores, que “no fan res més que dificultar la sortida de la crisi i que afecten la qualitat de la democràcia”.

Els signants de l’acord, de caràcter nacional, aposten per la defensa de l’Estat del benestar, la reactivació de l’economia i la protecció del patrimoni cultural i natural. En aquest sentit coincideixen en la preocupació per “la situació de desigualtat que hi ha al nostre país” i per l’augment del nombre de ciutadans que viuen cada cop amb més dificultats a causa de les polítiques portades a terme per Demòcrates per Andorra (DA), per exemple amb la modificació de la Llei de la CASS. López va indicar que aquest “és el punt essencial” de l’acció política de la coalició, que tindrà com a missió “afrontar reptes polítics de manera conjunta”, tot i que respectant la idiosincràsia de cadascun dels integrants, que mantindran les seves estructures de funcionament.

Pel que fa a l’àmbit econòmic, els signants de l’acord afirmen que la política del Govern s’ha centrat en la captació d’inversió estrangera, amb un balanç “més aviat pobre”, i creuen que no s’ha donat prou suport als petits empresaris, emprenedors i professionals del país. La copresidenta dels Verds, Isabel Lozano, es va mostrar satisfeta que finalment s’hagi pogut arribar a un acord amb el PS, després que en altres ocasions no hagi estat possible. “Sempre han estat companys perquè els nostres idearis s’assemblen molt”, va afirmar. Lozano va indicar que la finalitat d’aquesta entesa de les forces progressistes és treballar “pel futur que volem per a Andorra i per als nostres fills” i, en concret, lluitar “per una societat més justa i més igualitària”.

En aquesta mateixa línia, el president del PS, Vicenç Alay, va explicar que es tracta d’“escriure plegats el full de ruta” i que la voluntat, així doncs, és que el pacte “tingui continuïtat” en els propers anys. Segons Alay, aquesta unió dóna “més possibilitats de tirar endavant les nostres polítiques” i, a la vegada, ajuda a fer política “conjuntament amb els ciutadans”.

Per la seva banda, el president d’IC, Sergi Ricart, el partit més petit i desconegut dels que han firmat l’acord, va destacar que l’important és “fer un equip” i va dir que un dels aspectes que més els han animat a fer aquest pacte és la voluntat de treballar per la transparència, tot i que també va esmentar el “moment crític” que viu Andorra amb l’acostament a Europa, la Seguretat Social i els nous impostos.

La coalició encara no té definida la composició de les llistes electorals, tot i que la voluntat és presentar candidatures a les set parròquies perquè disposen de capital humà suficient. Els dirigents dels tres partits no van aclarir tampoc els llocs que ocuparan en les llistes els integrants de cadascuna de les formacions. Segons el copresident dels Verds, Juli Fernández, la principal preocupació ha estat trobar “punts d’encontre”, més enllà de les persones, i és a partir d’ara quan es definiran els llocs a les llistes. “La prioritat és canviar la manera de fer política”, va insistir el dirigent ecosocialista.

Veure article original

Al següent link podreu veure l'entrevista a David Rios, membre del comitè executiu del Partit Socialdemòcrata, al programa "Ara i aquí" de Ràdio Nacional d'Andorra: Ara i aquí 2.0 21/01/2015

El Partit Socialdemòcrata ha donat a conèixer públicament l´acord programàtic amb els Verds i Iniciativa Ciutadana per concórrer en els propers comicis i treballar plegats durant 4 anys. La coalició, que té com a eslògan "Junts", reitera que tenen prou capital humà per presentar candidatures territorials a les set parròquies.

Per primera vegada, el PS ha arribat a un acord amb dos partits d´àmbit nacional, Verds i Iniciativa Ciutadana, per anar plegats a les eleccions. L´objectiu d´aquesta coalició és ampliar les possibilitats de les forces progressistes i per aquest motiu el seu eslògan és "Junts". En les properes hores tenen previst tancar la llista nacional i les set candidatures territorials, objectiu que veuen molt factible.

Pere López, primer secretari PS ha avançat que "haurem d’esperar el dijous al matí però el nostre escenari de treball a data d’avui és que intentarem ser alternativa de progrés, amb la voluntat de construir un projecte gran i sòlid, a les tres parròquies",

El partit Iniciativa Ciutadana, que va sorgir fa tres anys, aportarà diversos candidats per a la contesa electoral.

Sergi Ricart, president Iniciativa Ciutadana ha explicat que: "hi ha molta por per part de la gent, sobretot pel que fa als que treballen a la privada, de perdre la seva feina o gent que treballen al Govern o als comuns que treballen de manera temporal. No volen sortir perquè se’ls podria acabar aquesta temporalitat. Amb la qual cosa, els membres que tenim ara que vulguin i puguin sortir a la llum som cinc".

Des dels Verds es considera, però, que el més important és aquest acord programàtic i no els noms que aniran a les llistes.

Juli Fernández, copresident Verds ha manifetsta que: "entre tots acabarem de triar tot, perquè anem tots junts. El que no hem fet és medir el pes de cadascuns sinó els punts d’entesa"

Els partits que han signat l´acord mantindran, però, les seves estructures independents de funcionament.

Veure article original

La intenció és sumar i fer-ho des d'una base solida com és l'acord programàtic. Queda per decidir les persones i la confecció de les llistes. Aquest seria el missatge resumit que representants del PS, Verds i Iniciativa Ciutadana (IC) van voler transmetre ahir en una roda de premsa que va servir per presentar la coalició que els tres partits formen per a aquests quatre anys propers, però amb voluntat de tenir un recorregut més llarg.

El president del PS, Vicenç Alay, va deixar constància que l'acord és per enfortir el projecte perquè hi ha voluntat de governar «i creiem que l'aliança ens fa més forts i ens dóna més potencial», especialment amb un sistema electoral que ha demostrat que penalitza les forces minoritàries. Alay va explicar que el PS té tradició «d'estar obert a pactes amplis i amb aquesta aliança la ciutadania podrà visualitzar la potencianlitat d'una força progressista». Les paraules d'Alay van ser secundades per Isabel Lozano i Juli Fernández (Verds) i per Sergi Ricard (Iniciativa Ciutadana).

Massa austeritat / Per la seva banda, el candidat socialdemòcrata, Pere López, es va mostrar convençut de les possibilitats del projecte –que va ser tancat dilluns. López va retreure al Govern de Martí «les plítiques d'austeritat i de retallades socials i sanitàries que s0han aprovat a la darrera legislatura», defensant un model de país que «prioritzi la defensa de l'estat del benestar, la reactivació econòmica i la protecció del patrimoni cultural i natural».

Lozano, copresidenta dels Verds, va apuntar que els idearis de les tres formacions són molt similars i que la base «és treballar pel futur d'Andorra i no únicament participar en unes eleccions». La política ecologista va reclamar als polítics que treballin pensant en el país que deixaran d'aquí 20 anys «que ara està molt degradat per la cimcurstància econòmica».

López va definir el pacte com de «vocació a llarg termini de tenir una força progressista forta. Fernández va catalogar la prioritat que ha permès la coalició com a ideologica perquè, segons va manifestar, «el que menys ha preocupat són les llistes, entre tots les farem perquè no em mesurat el pes de cadascun, sinó els punts d'entesa».

Ricard va rec ordar que Iniciativa Ciutadana va neixer fa tres anys amb el repte de «promoure canvis reals» i va admetre que no és fàcil fer arribar el missatge als ciutadans. El representant d'IC va qualificar de «molt crítica» la situació d'Andorra, mostrant-sa partidari de «lluitar contra la desafecció de la política». Ricard va subratllar que el suport visible a IC és poc perquè «hi ha port de perdre la feina.

Lozano va inisitir qn què el menys important són els noms però va reconèixer que s'ha d'anar a les terriotirals «amb molta força. Alay, per la seva banda, es va mostrar optimista en relació a la presència a les set parwròquies: «Tenim un capital humà de qualitat», va concloure. El lema de la campanya serà Junts.

Els representants del Partit Socialdemòcrata (PS), els Verds d'Andorra i Iniciativa Ciutadana (IC) han presentat aquest dimarts l'acord programàtic al qual han arribat per als propers quatre anys. Els compareixents han destacat la necessitat de fer un "gir a l'esquerra" i presentar una "alternativa a models més conservadors", com ha explicat el candidat del PS, Pere López. López ha reconegut que la unió els dóna més "facilitat" per tancar llistes a totes les parròquies, encara que el copresident dels Verds, Juli Fernández, ha destacat la voluntat de "canviar la manera de fer política" prioritzant la ideologia per davant de les llistes. Així, segons han explicat, no s'ha establert una fórmula o una proporció en la qual cada força estigui representada en aquestes candidatures i entre tots escolliran "les persones més preparades", han exposat.

Amb el lema 'Junts', el Partit Socialdemòcrata, els Verds d'Andorra i Iniciativa Ciutadana han signat un acord programàtic per als propers quatre anys en l'àmbit nacional, que es trasllada en la configuració d'unes llistes conjuntes a nivell estatal i parroquial al voltant d'una ideologia progressista.

La prioritat, doncs, són les idees i no les persones perquè sinó les llistes s'acaben convertint en "interessos personals", ha expressat Fernández. I aquesta ideologia es basa en "un model de país que prioritzi la defensa de l'Estat del benestar, la reactivació econòmica i la protecció del patrimoni natural i cultural", com ha exposat López. Així mateix, passa per "l'ampliació dels drets socials i de les llibertats dels ciutadans", com indica el manifest que han signat. Tal com ha resumit la copresidenta dels Verds, Isabel Lozano, "un programa en vistes al futur que volem per als nostres fills".

Per al president d'IC, Sergi Ricart, la transparència va ser l'element clau que els va cridar a entrar en aquest acord però també la coincidència en el programari i el "moment crític" que viu Andorra amb l'acostament a Europa, la Seguretat Social i els nous impostos.

En les pròximes 48 hores, els tres partits hauran de definir les llistes per a les set parròquies, com han identificat que és el seu objectiu i, segons el president del PS, Vicenç Alay, les faran "a tot arreu". Com a mínim, amb la unió tenen prou "capital humà" per aconseguir-ho i esdevenir una "alternativa de progrés" encara que a dia d'avui no han desvetllat amb quines persones o amb quin pes de cada força.

Veure article original

Si la història d’Espanya era segons Gil de Biedma la més trista de totes les històries perquè acaba malament, una cosa similar –salvant les distàncies– es podria dir de l’avinguda Meritxell: tres intervencions en l’últim decenni, i totes amb resultats igualment dubtosos.

L’última, a compte del paviment estrenat tres mesos enrere, que el comú ha hagut de repicar perquè relliscava. La consellera Dolors Carmona ho atribueix a la improvisació, a la falta d’una planificació que detecta també en la gestió del sentit únic de l’avinguda i que, considera, ha marcat l’actuació de la majoria.

A l’octubre deia que amb Rosa Ferrer al comú la socialdemocràcia continuava governant a la capital. Ho manté, després del pacte entre DA i CdI?
Tant la cònsol com SDP i el PS venim dels mateixos plantejaments socialdemòcrates. Però les coses s’estan aclarint, i mentre el partit de Ferrer s’acosta al centredreta, en algunes parròquies SDP s’alia amb Liberals. Nosaltres som els únics que no ens hem mogut, que continuem en la mateixa línia i programa. Som el referent de la socialdemocràcia al país.

Ja. Però s’arrisquen que de tant engreixar els rivals vostès es quedin en els ossos.
Hem de ser fidels als nostres ideals. El primer, que Andorra és de tots i no d’uns quants.

El conseller Vila (SDP) insisteix que el pacte entre CdI i DA és la prova que la connivència ve de lluny...
Al principi no ho volia creure, però a mesura que m’he endinsat en la política comunal he comprovat com CdI i DA es feien favors mutus. Senyal que hi ha interessos comuns.

... i el conseller Torralba (DA) diu que les diferències les plantegen en la intimitat de les comissions, que ells no les escenifiquen en públic.
El que es tracta en les comissions no va necessàriament a missa, i en qualsevol cas, el lloc adequat per debatre i argumentar les decisions polítiques és el consell de comú.

Faci d’àugur: seguirà Ferrer fins a la fi de la legislatura?
A mi em sembla que sí.

Li queda un any de mandat: en què s’ha lluït, la cònsol?
Ha faltat planificació, s’ha limitat a mirar d’acontentar els veïns i ciutadans que van amb les seves queixes al comú, als col·lectius neguitosos perquè no omplen el calaix... S’emprenen accions amb presses, sense planificació. Val que no ens podem quedar aturats, però posant pedaços la parròquia ha quedat envellida.

Amb ‘v’ de Vella.
Exactament. Miri la plaça del Poble, freda com una mala cosa, quan hauria de ser un punt de trobada. I sort del parc infantil, perquè si no seria una plaça moribunda...

Repassem el pressupost: s’incrementa un 40% la partida d’inversió, que puja a 4,7 milions d’euros. Satisfeta?
És el primer pressupost amb una dotació important per a inversió, perquè fins ara no s’havia volgut o no s’havia pogut fer. Pel que fa als Serradells, si no s’hi actua cau a trossos; era inajornable. Com ara la separativa d’aigües de Santa Coloma, fruit de la pressió d’uns veïns tips de la deixadesa i de l’abandonament del poble.

Un de cada tres euros del pressupost es destinarà a la nòmina dels funcionaris. Això, és molt o és poc?
No tinc dades per comparar-ho amb altres administracions, però s’han de tenir en compte les prestacions que depenen del comú: serveis socials i sociosanitaris, escoles bressol, Institut de música... Són serveis que requereixen de molt personal.

Vaja, que el PS podria haver firmat aquests pressupostos, però s’hi van abstenir. Per què?
Perquè creiem que caldria haver destinat més recursos a l’àrea social.

Embelliment de la part baixa de Meritxell: deixi’m que li digui que vaig trobar l’oposició poc contundent, sobretot pel que fa al nou paviment.
En una fase molt inicial ja vam advertir que s’estava actuant a corre-cuita, per acabar la remodelació pel pont del Pilar. Ens van assegurar que s’havien fet totes les proves tenint en compte les condicions climatològiques del país. Però és clar que quan es fan amb presses les coses no surten de la millor manera.

Té la negra, l’avinguda Meritxell?
És la prova que les coses es fan sense una planificació, que des del comú s’han limitat a tapar per aquí un forat, a posar un pedaç per allà... No calen més diners, sinó una bona planificació. Si el projecte de Meritxell s’hagués preparat amb temps, probablement hauríem tingut un bon paviment.

Valen l’arbre gegant de la Rotonda i la il·luminació nadalenca els 233.000 euros que van costar?
El fet que en un punt de referència hi hagi una estructura significativa, emblemàtica, em sembla bé. Però, calia una nova il·luminació? Potser sí. Per aquest import? Potser hi ha altres necessitats, en altres llocs de la parròquia i en altres èpoques de l’any, a les quals s’hauria pogut destinar part dels recursos.

La decoració de Santa Coloma...
Ridícula! A banda que la primera ventada es va endur part de les estructures.

Per què el ninot de neu que no era digne de la Rotonda sí que ho va acabar sent de la plaça Rebés?
El ninot s’havia de retirar perquè l’estructura no estava en condicions i implicava un risc. A l’últim moment es va decidir ubicar-lo en un lloc arrecerat com ho és la plaça Rebés. Tot això s’hauria d’haver explicat millor.

Els comerciants del barri antic reclamen un pla integral des de la Rotonda, obrir al ciutadà l’aparcament de l’antic Consell General i recuperar el sentit únic de Meritxell. Ho assumeix, tot això, el PS?
En gran part, sí. Si volem que el turisme torni al centre històric, hem de potenciar el barri, i el sentit únic n’ha de ser clau. Ho portàvem al programa, i si no hi ha altres condicionants, tornarem a portar-ho. És una altra prova del que passa quan les coses es fan amb presses: l’alternativa vial no era bona i això va provocar la contestació dels veïns.

Des de fa bastants mesos els militants del Partit Socialdemòcrata estem treballant en el programa electoral. Des del primer moment, vam considerar prioritari dedicar tots els esforços a confeccionar una proposta política que doni solucions als problemes que pateixen avui els ciutadans. És per això que vam optar per un treball en comissions que des de l’inici han estat obertes i en què han participat persones de molts àmbits diferents.

La proposta política del PS dibuixa un model de país a llarg termini que va més enllà de la següent legislatura i que, sense oblidar les mesures que caldrà executar durant els propers quatre anys, defineix l’Andorra que volem per a les properes generacions. Plantejarem els canvis necessaris que han de permetre fer avançar Andorra cap a un país que volem que sigui un referent per a la reactivació de l’economia i la creació de llocs de treball; per a la posada en valor del patrimoni natural i cultural, i per a l’ampliació dels drets socials i de les llibertats dels ciutadans i ciutadanes. Aquest model de país demana, a més (al nostre entendre), una gestió pública més transparent i una major participació en l’àmbit públic de les ciutadanes i ciutadans que viuen i treballen a An-dorra. Mentre que la resta de partits sembla que parlen només de noms i d’aliances, els socialdemòcrates estem centrats a presentar les propostes del nostre programa electoral. Som els únics que a data d’avui hem donat respostes polítiques als problemes reals. Hem presentat propostes per reactivar l’economia, per protegir el nostre patrimoni cultural, per millorar la situació dels nostres padrins i per gestionar els fons públics amb més transparència, entre altres.

Mentre que alguns han donat mostres contínues en la legislatura de poca transparència i poca voluntat d’entesa, nosaltres hem après de la ciutadania que per fer d’Andorra un país capdavanter necessitem obrir-nos i incorporar més veus per fer junts un pas endavant.

Tot plegat representa una nova manera de fer política al nostre país posant el ciutadà al centre de la nostra acció i treballant amb convicció posant la mirada en el futur i en l’Andorra que volem deixar a les properes generacions.

En l'època del pensament únic, amb solucions pretesament universals per resoldre (o per agreujar) els problemes de tots els ciutadans, gairebé sempre s'oblida de fer una anàlisi i un diagnòstic dels problemes de fons concrets de cada país o regió; segons aquest pensament les solucions per a Grècia serien també aplicables a altres economies en crisi. El problema més greu d'aquesta manera de procedir és que, sovint, també els que, des de l'altra banda de l'espectre polític, volen canviar aquesta situació incorren en un dogmatisme similar i tenen solucions universals per a malalties diferents.

A Andorra aquest mimetisme està agreujat pel deficient sistema estadístic i la manca de dades sobre les magnituds macroeconòmiques; no entraré a especular si aquest sistema estadístic tant deficient ha estat una cosa volguda per uns sectors econòmics que han fet de l'opacitat el valor suprem de la marca de la (seva) casa.

Per sort hi ha hagut algunes excepcions a aquesta manca de dades: a les pàgines 138 i144 del llibre L'economia andorrana al canvi de segle editat per la Fundació Julià Reig i dirigit per Josep M. Bricall, es va fer una primera aproximació a la distribució de la renda per factors productius especialment entre els salaris i els excedents empresarials, en el període 1989?1997.

Segons el autors de l'estudi, la participació del salaris a la renda nacional te una tendència decreixent a partir dels anys 91-93, en els que va atènyer un màxim, per a desprès baixar fins arribar al percentatge del 44,2 % del PIB l'any 1997.

No he sabut trobar en estudis i estadístiques posteriors, ja sigui d'organismes privats o públics, cap continuïtat en l'anàlisi del repartiment de la renda andorrana entre els distints factors productius. Aquesta absència específicament andorrana, contrasta amb el seguiment precís que es fa d'aquest indicador macroeconòmic des dels serveis estadístics dels països del nostre entorn.

A França, a la web de l'INSEE es pot trobar la sèrie de dades des de 1949 de l'indicador Partage de la valeur ajoutée brute à prix courants-1107.

El mateix passa a Espanya on el seu Institut Nacional d'Estadística te publicades des del 1995 les dades trimestrals de la Comptabilitat Nacional, desglossant el PIB a preus de mercat entre «l'Excedent d'explotació brut / Renda mixta bruta» i la «Remuneració dels assalariats».

Els excedents bruts d'explotació, recordem, inclouen els beneficis empresarials, però també les rendes dels autònoms, els diners estalviats per les empreses o els interessos generats pel capital.

Doncs bé, tant a França com a Espanya la massa salarial bruta s'ha mantingut sempre per sobre dels excedents empresarials.

Si prenem les dades franceses, els salaris en el període 2000-2013, sempre han rebut més del 50 % del valor afegit brut, mentre que les rendes empresarials no han sobrepassat en aquest lapse el 37%.

A Espanya, el pes del salaris sobre el producte nacional és inferior al que hem consignat pel nostre veí del nord en el període 2000-2013: només en tres exercicis el seu valor ha superat el 50%, però mai no ha baixat del 46,7 %.

Si prenem altres economies, Alemanya, Japó, Itàlia, EUA, es confirma que la participació de les rendes salarials en el PIB supera el 55% malgrat haver patit un retrocés constant a partir del final de la dècada del 70.

I que passa a Andorra? Doncs aquí trobem una de les més grans especifitats: a casa nostra el repartiment és a l'inrevés de tot el mon, l'excedent empresarial s'emporta sempre el tall més gros del pastis, mentre que les rendes salarials són sempre inferiors a les rendes empresarials.

Aquest detall ens pot donar una idea del marge que disposa l'economia andorrana per a afinar les solucions particulars d'alguns dels problemes que tenim. Per exemple, amb les dades de repartiment del PIB a la mà, l'enfocament de la solució a la pretesa «insostenibilitat» de la CASS difereix molt de l'aplicada pel govern de DA.

Al gràfic que he construït amb les dades publicades pel Departament d'Estadística sobre el PIB i la massa salarial neta, corregides amb la liquidació dels pressupostos de la CASS, per estimar l'import de les cotitzacions, podem veure que les rendes salarials no han passat mai del 45 % en el període de 2000-2013.

Les raons d'aquesta desproporció en el repartiment de la renda entre el capital i el treball assalariat s'han de buscar en altres especifitats andorranes: l'absència de negociació col·lectiva entre treballadors i empresaris, la repressió històrica dels incipients brots de sindicalisme en l'esfera privada, la utilització discrecional de la política d'immigració per pressionar a la baixa els salaris, la manca absoluta de polítiques públiques per millorar la qualificació de la població treballadora, etcètera. Tots aquest factors conjuntats han configurat una renda «de situació» privilegiada pel sector empresarial, en detriment de les rendes salarials.

Als valedors immobilistes del model econòmic andorrà, els hi agrada repetir que el PIB per càpita d'Andorra supera el de les principals potències europees, com Alemanya, França, Itàlia o Espanya, però se'n cuiden molt de no explicar com es reparteix.

Per això quan escoltem alguns encantadors de serps anunciar la millora de les dades macroeconòmiques haurem d'interrogar-los i interrogar-nos com es reparteixen en realitat aquestes millores, perquè com deia el professor Antón Costas en un recent article publicat al diari El Pais (Reformistas miopes–14 desembre 2014), «hem de ser molt curosos en l'avaluació dels efectes de les reformes que canvien la distribució de la renda en la societat en una direcció que beneficia a grups que ja són poderosos». Perquè la millora relativa d'alguns indicadors econòmics no pot amagar la profunda crisi social en la que estem.

El darrer informe del CRES mostrava que la principal preocupació actualment dels andorrans són les pensions, afectades de forma «notable» després de la modificació de la Llei de la CASS. Per aquest motiu, varis membres del Partit Socialdemòcrata (PS) es van reunir ahir amb representants de la Federació de la Gent Gran d'Andorra –entre d'altres el seu president, Simó Duró– per tenir un retorn sobre les principals preocupacions i exposar-los les propostes que inclouran al programa electoral.

El president del PS, Pere López, va donar a conèixer en roda de premsa les tres propostes principals, entre les quals destaca la creació d'un Pla d'Atenció a la Dependència que significaria un canvi de model pel que fa a la cura dels padrins. D'aquesta forma, la prioritat seria poder atendre la gent gran en funció del grau de dependència als seus propis habitatges i deixar els macrocentres només «per aquells de necessitat en què l'atenció domiciliària no sigui possible». López va assegurar que l'objectiu «a mitjà i llarg termini» és que el Principit sigui «també capdavanter en matèria social», i va assegurar que «com a exemple s'han agafat els models de referència de la Unió Europea».

A la llarga, si el Pla dóna els resultats esperats, l'objectiu és que passi a ser una llei. Això sí, el primer secretari del PS va apuntar que normalitzar el projecte i veure Andorra «amb una atenció domiciliaria pionera és a 10 o 15 anys vista. «És una aposta valenta i una proposta que ha estat molt ben acollida per part de la Federació de la Gent Gran», va assegurar López.

Els objectius / A més d'aconseguir que els padrins millorin la seva qualitat de vida pel fet d'estar a casa amb els familiars, un altre dels objectius d'aquesta mesura és la «creació de llocs de serveis i llocs de treball». López també va assegurar que «els macrocentres d'atenció a les persones grans són espais cada vegada més complexos», i va afegir que els costos d'aquests a nivell de construcció i manteniment «sónmolt complicats».

Això sí, López va admetre que «amb la informació macroeconòmica de la que disposem avui dia és gairebé impossible fer un estudi» de l'impacte que tindria sobre l'economia andorrana.

Hi havia una vegada, en un indret pròsper enmig dels Pirineus i envoltat de muntanyes, un país que un bon dia va decidir elegir, novament, el seu líder. El país patia dificultats econòmiques que agreujaven encara molt més les dificultats socials. El bon jan, aquell que fos escollit pels ciutadans, hauria de guiar-los de nou a la prosperitat.

Els candidats més idonis a ostentar el càrrec van ser tres hereus de cases andorranes. El primer i més gran d'edat era de casa blava; el segon, que era el mitjà, era de casa taronja i el tercer i més petit dels tres, era de casa vermella. Altres hereus de cases de diferents colors van decidir agrupar-se per donar suport als diversos líders, potser a la recerca d'algun benefici, aneu a saber. També hi havia un quart hereu, però aquest només es queixava a través d'escrits i algunes protestes estaven molt fora de context.

Els habitants no sabien qui havia de ser aquest líder que portés prosperitat en temps tan complicats, però sí que tenien clars els requisits. Van decidir valorar, en un termini de quatre anys, el lideratge de cada un dels candidats en un territori diferent del seu i poder avaluar, d'aquesta manera, les seves capacitats. Així doncs, passats els quatre anys al capdavant d'un territori haurien d'explicar a tothom, és a dir a la sobirania popular, quins haurien estat els seus principals èxits. El país, com que disposava únicament de dos territoris, va decidir que l'hereu taronja i el vermell haurien de compartir espai territorial.

I així va ser. Els tres hereus van viatjar cap als dos territoris que els havien assignat. El quart es va quedar rondinant a la ciutat.

L'hereu de més edat i de casa blava, i alhora de casa bona, va adonar-se que al territori que li havia tocat, que era molt i molt petit, només hi habitava un grupet de vilatans que ni tan sols tenia un comú per gestionar les seves necessitats.

–«Segur que als meus companys els ha tocat un territori més gran, però demostraré al poble andorrà que puc tornar a ser un gran líder. Estic més renovat que mai!», es deia a ell mateix.

Agrupant els pocs vilatans de què disposava va decidir construir una fortalesa deixant el territori aïllat de la confluència amb altres països. La seva idea era protegir les seves estratègies com a líder, cuidar els béns generats i preservar altres interessos. Al cap de quatre anys havia multiplicat per cent la seva expansió interna amb diners públics.

Després del període pactat de quatre anys, l'hereu de casa blava va viatjar de nou al centre del país per explicar a tothom l'exemple de com aïllar un territori d'altres més grans, tal com ell havia fet, i relatar, especialment, que no calia IRPF per ajudar l'economia i sustentar el país que pretenia liderar.

D'altra banda, no molt lluny de l'anterior, l'hereu mitjà i de casa taronja, en arribar al territori que li havia tocat, va veure que era molt i molt petit. Aquest venia d'una família de pensament diferent i divergent. Tenia familiars molt conservadors i d'altres que no ho eren tant. Va pensar: «Segurament que al meu company blau li ha tocat un territori més gran, però demostraré al poble andorrà que puc ser un gran líder. Seré el capdavanter del Govern dels millors», es deia.

Agrupant els pocs vilatans als quals va prometre prosperitat i prenent el rol dominant del lideratge del territori democràticament, els va retallar drets socials ja adquirits, els va categoritzar per la seva orientació sexual i va decidir invertir aquests diners en carreteres i rotondes escapçant el perímetre de protecció del patrimoni cultural. A més, va apostar per grans infraestructures tot i ser coneixedor de la situació precària que sofrien els habitants d'aquell territori. Els vilatans, enfadats, li deien que aquesta no era la millor manera ni el moment, però l'hereu mitjà no en feia cap cas. Ja els faria creure que podia mostrar interès en el moment que l'haguessin de votar.

Quatre anys més tard, l'hereu taronja va viatjar de nou al centre del país per explicar la grandesa en inversió i la prosperitat del seu territori, on la base era liderar un país d'esquenes al poble, tenir uns vilatans enutjats i disposar d'infraestructures faraòniques. Tot això, amb la benedicció del representant territorial de l'Església.

L'hereu més petit, que havia sofert una separació familiar inesperada per alguns dels seus i li havia tocat compartir territori amb l'hereu taronja, també es trobà aquell territori molt i molt petit amb uns vilatans al llindar de la pobresa i enutjats per l'acció del líder taronja, va pensar: «Segurament que al meu company blau li ha tocat un territori més gran. Per tant, pels habitants de la ciutat, aquest territori ha de ser un territori molt significatiu».

En veure el rol que liderava el seu company taronja, l'hereu vermell va decidir, en contrapartida, cuidar dels vilatans, preocupar-se perquè no els faltés res i, de tant en tant, reunir-se amb l'hereu taronja per fer propostes de millora de gestió. A més, s'hi trobava per transmetre-li les necessitats reals dels vilatans, les que reclamaven a les portes del Consell Vilatà. Però aquest, com que era més gran no l'escoltava i l'acusava de ser un «emprenyat» i un defensor dels «privilegis» dels vilatans.

Passats els quatre anys, els hereus van ser rebuts conjuntament pel poble andorrà i amb tots els vilatans que havien estat liderats pels tres. Uns mostraven indiferència i d'altres alegria. Quan els tres hereus van coincidir a la plaça del poble i es disposaven a explicar les seves propostes, el representant del poble els va demanar de fer silenci. El poble andorrà, per boca del representant del poble, volia escoltar què pensaven els habitants dels diferents territoris i, a més, ho volien sentir per boca dels més joves.

Doncs sí. L'hereu blau i el taronja es van quedar sorpresos de la decisió de preguntar al poble, al qual ells consideraven que només se l'ha de consultar un cop cada quatre anys, respecte de les seves actuacions.

Tres joves van donar un pas endavant. El primer va dir que el líder blau pensava en els joves, però no en totes les seves necessitats ni en quin era el nivell adquisitiu de cada jove. El jove volia sortir de la fortalesa per estudiar fora i tenir convenis amb altres països i territoris veïns, però la política del líder blau no li permetia. El segon jove va dir que el líder taronja no havia impulsat res per als joves i que quan volien parlar d'un tema en concret les propostes no arribaven enlloc. Se sentien censurats perquè feien propostes i el seu líder no les feia prosperar. El tercer jove va explicar com l'hereu vermell els va animar a parlar de temes que preocupen la societat, a participar de les decisions polítiques, a saber lluitar i reclamar els drets i els deures dels més vulnerables, a saber dir «no» i «prou» i, en especial, a saber respectar i aportar solucions. Reclamar els seus interessos, com per exemple el treball. A saber reconèixer els errors, com també n'havia comés l'hereu vermell temps ençà, però amb humilitat, transparència i sinceritat.

Molta gent va començar a aplaudir les paraules dels tres joves. Altres van emmudir. Aquest últim model de lideratge i d'aposta pel jove no agradava. La decisió final no es va fer esperar. Hi havia opinions de tota mena entre el rebombori de la plaça major. Alguns es declinarien per una aposta més tancada i altres per una de més progressista. Altres potser seguirien al quart hereu que no va arribar a liderar cap territori. I així va arribar el moment de l'elecció, l'instant de les urnes, aquell moment d'elegir el què, el com i el perquè volem les coses d'una manera o d'una altra. Alguns no mostraven interès i altres creien que tots eren iguals. Uns, per por, votarien el que la majoria votés i altres votarien pensant en aquells quatre anys que havien estat governant en aquells territoris i de com ho havien fet.

I vet aquí que resulta que ens trobem en un punt ben semblant a la història que acabem de relatar. Una situació adaptada d'un conte infantil, però que no s'allunya de la realitat que ens envolta. La meva realitat i la dels meus companys continua sent la de l'aposta pel jove i, a més, per un jove sense censura, amb treball i sense por de reclamar el que vol per avui, però també per un futur no gaire llunyà. Jo votaré per un programa que sí que creu en ells, en nosaltres, i perquè el futur de la societat andorrana, agradi o no, és nostre! Un present i un futur que té dos lletres: PS.