El president del grup parlamentari socialdemòcrata, David Rios, va presentar ahir quatre reserves d’esmena a la proposició de llei de morositat perquè considera que el text legal acordat en comissió portarà cap a “una llei descafeïnada, que beneficiarà uns pocs i que no aconseguirà els objectius establerts”.

Una vegada la comissió legislativa d’Economia ja ha conclòs el treball d’anàlisi de les esmenes, Rios lamenta que només una de les deu esmenes presentades pels socialdemòcrates ha estat acceptada pel grup de la majoria i pel grup mixt. En aquest sentit, els socialdemòcrates consideren que els  canvis plantejats a la proposició de llei incorporaven moltes millores i beneficis “que no s’han volgut tenir en compte”.

És per aquest motiu que el grup socialdemòcrata ha formulat quatre reserves d’esmena per, com a mínim, poder-ne discutir la idoneïtat en el ple del Consell General.

Una de les reserves d’esmena dels socialdemòcrates defensa eliminar l’opció de fer contractes amb pagaments a 90 dies i una altra, reduir progressivament el termini de pagament de 60 a 30 dies. També es pretén penalitzar els empresaris que generin morositat voluntària mitjançant interessos de mora prou alts per ser “dissuasius” i incorporar la possibilitat de la mediació per resoldre conflictes, i evitar així la via judicial.

L’arquebisbe d’Urgell i copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, va rebre ahir a la tarda al Palau Episcopal una representació del Partit Socialdemòcrata. El president de la formació, David Rios, i la consellera general, Rosa Gili, van presentar a Vives les línies bàsiques del nou projecte socialdemòcrata després de la marxa d’una part dels militants del partit la passada primavera. “Ha estat una trobada cordial, respectuosa i distesa”, va assenyalar Rosa Gili al Diari, recordant que la visita s’havia sol·licitat “fa temps” arran del trencament de la formació. Durant la trobada, els representants del Partit Socialdemòcrata van informar al Copríncep de la posició del partit respecte a qüestions polèmiques com ara la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe i la despenalització de l’avortament. En el cas dels socialdemòcrates, les dues favorables.

Del que no es va parlar, segons va assegurar Gili, és de l’homilia de l’arquebisbe al santuari de Meritxell el 8 de setembre passat, diada nacional. Des dels serveis del Copríncep episcopal es va remetre un comunicat de premsa en què s’informava de la trobada amb els representants dels PS. Segons l’escrit, Vives, Rios i Gili “han parlat de l’actual situació parlamentària i de la circumstància política al Principat d’Andorra”.

El grup parlamentari socialdemòcrata lamenta que el Govern, al seu entendre, no està donant prou explicacions sobre el projecte de realització dels trams restants de la desviació de Sant Julià de Lòria. Per això, la consellera Rosa Gili va presentar ahir una demanda d’informació a l’executiu on reclama tota la documentació relacionada amb els convenis signats amb els propietaris afectats per les fases 1 i 2 de la infraestructura, amb els quals, segons va explicar ara fa uns dies el ministre d’Economia i Territori, s’hauria arribat a un acord que permetria reduir el cost de la segona part del vial lauredià.

Des del grup parlamentari es posa en relleu dos aspectes que no els acaben de convèncer de la possibilitat de continuar les obres. D’una banda, el seu cost econòmic. Així, els socialdemòcrates entenen que amb l’actual estat de les finances públiques, “molt delicades i en un país que fa sis anys que està en recessió” no és el millor moment per continuar el vial. “És perillós i delicat”, asseguren, plantejar un nou endeutament milionari que, lamenten, “representa el retorn a un model d’obres faraòniques que ens ha portat a la situació actual”. Des del grup de l’oposició, a més, expressen “molta preocupació” pel fet que l’execució d’aquesta construcció “comporti un impacte visual molt important per a la zona i que malmeti la imatge a l’entrada de la parròquia”.

El Grup Parlamentari Socialdemòcrata ha presentat una demanda d'informació al Consell General amb què sol·licita al Govern una còpia del projecte de canalització del riu Valira al pas per Santa Coloma.

Els socialdemòcrates volen saber de primera mà els detalls d'una obra que s'hauria d'acabar el 2014 i que requerirà una inversió de 4,5 milions d'euros. El Grup Parlamentari Socialdemòcrata considera urgent i prioritari dedicar els esforços necessaris per controlar el problema de les inundacions que afecten Santa Coloma i que causen perjudicis greus al veïns de la zona.

Veure article relacionat

Al següent link podreu veure l'entrevista a la consellera general i presidenta suplent del grup parlamentari socialdemòcrata, Mariona González al programa Ara i aquí de Ràdio Nacional d'Andorra: Ara i aquí 2.0

El primer Decret sobre nacionalitat data del 1939 i en ell s'especifica que la nacionalitat andorrana s'obté únicament per filiació. Es transmet de manera exclusiva als infants nascuts al país o no, de pare de nacionalitat andorrana. L’assimilació dels fills d’estrangers nascuts a Andorra és possible únicament a partir de la tercera generació nascuda a les Valls sempre i quan hagin viscut sempre al país.

Al 1942, s’amplien els drets de transmissió de la nacionalitat, les noies andorranes pubilles poden transmetre la nacionalitat als seus marits i també apareixen els “andorrans de primera generació” per als fills de pares estrangers nascuts a Andorra amb vint anys de residència efectiva al país. Aquesta nova figura és una categoria apart a mig camí entre l’andorrà de ple dret i l’estranger.

Cal esperar fins al 1970 perquè s’atorgui la nacionalitat andorrana amb plenitud de drets a tots els andorrans, perquè tota dona andorrana pugui transmetre la nacionalitat per ius sanguini als seus fills i es permeti l’accés a la nacionalitat per ius soli a la segona generació nascuda a Andorra.

Ara bé, el Decret del 24 de desembre de 1974 significarà un pas enrere en la integració andorrana ja que a partir de llavors, les persones nascudes a Andorra de pares estrangers hauran de seguir l’estatus personal dels pares en matèria de nacionalitat.

Caldrà esperar fins a la llei de modificació del Codi de la nacionalitat andorrana del 1985 que aporta un nou plantejament permetent l’adquisició de la nacionalitat andorrana als infants que tenen un dels pares, l’1 de gener de 1975, amb 15 anys de residència efectiva i ininterrompuda a Andorra.

Tanmateix, no és fins al 1993, en el marc de la llei de la nacionalitat de l’Andorra Constitucional, que apareix el dret a la naturalització per residència així com, el dret a la nacionalitat per naixement amb alguns condicionants.

Així doncs queda clar que les condicions per esdevenir andorrà han variat molt, s’han anat ampliant en el requisit i la durada de residència dels pares pels nascuts a Andorra així com els anys de residència necessaris per a la naturalització, essent ara d'una durada de 20 anys.

Està clar que el fet de tenir o no la nacionalitat, lligada als drets polítics és una condició indispensable per una bona integració al país, per sentir-se part integrant d’una societat, al tenir-ne les obligacions així com els drets.

Quan vaig néixer, el meu pare, exiliat polític català portava ja 25 anys vivint a Andorra. Atesa la jove edat en la que va arribar al país va cursar-hi gran part de la seva escolaritat.

Com que vaig néixer abans del 1975 i tenint en consideració els anys de residència a Andorra dels meus pares vaig tenir dret de formar part de la categoria d'andorrans de primera generació.

Per circumstàncies professionals dels meus pares i com que no teniem família propera fora d’Andorra, rarament marxàvem d’Andorra i els meus germans i jo vam créixer no sentint-nos res més que andorrans.

Tot i això, tal i com estipulava la llei, havíem de renovar el nostre passaport cada any al ser andorrans de primera generació. Personalment, em molestava fortament, no havia viscut res més i no entenia perquè jo era menys andorrana que alguns companys d'escola, que tot i tenir pare o mare andorrana, havien nascut i viscut fora d’Andorra.

Era com si em sabés greu ser de Cal Ningú, no estar emparentada amb mitja Andorra i no fer la matança del porc a casa (en aquest cas, no tinc gens clar que si ho haguéssim fet, m'hagués agradat...).

Encara sento com a casa em deien que no m’havia d’avergonyir del que era, que les meves arrels eren tant o més legítimes que les de qualsevol.

Estic convençuda de que el meu sentiment “d’inferioritat nacional” venia reforçat pel fet de no tenir família propera fora d’Andorra, per no tenir terres, ni casa, ni cap arrelament fora de les nostres fronteres, al sortir poc d’Andorra ja que la meva família treballava en el comerç. Recordo una conversa amb una amiga catalana que estudiava amb mi i que parlant d'aquest tema, em deia que ella no tenia aquest sentiment perquè tenia els seus avis a Catalunya i anava sovint a visitar-los.

Em desagradava el terme de Nat a Andorra, usual en les estadístiques de la època. El percebia com una pseudocategoria, inexistent arreu, que feia que no érem ni carn ni peix, una mena de subciutadans “apàtrides”.

Rememoro encara ara la meva indignació juvenil amb un sentiment gairebé d’humiliació, d’injustícia redactant la carta de motivació per poder obtenir el passaport definitiu als 18 anys.

Reclamava un dret que em semblava més que evident, sentia que era més que absurd d’haver-lo de ratificar quan no has viscut res més que no fos la realitat andorrana, quan has viscut sempre al país, hi has seguit tota la teva escolaritat. Molts dels meus amics eren andorrans de "soca" i jo personalment, no percebia cap diferència amb ells a part potser la de no tenir una casa pairal amb el seu conseqüent “Cal...”.

Al voltant meu, també es van viure situacions surrealistes com la d’uns cosins nascuts després del 1977 i que tot i que el seu pare, havia arribat amb mesos a Andorra, no van poder ser andorrans pel decret del 1974. Poc temps després el seu pare va poder fer-se andorrà i ells van passar de ser estrangers al seu país a esdevenir ciutadans andorrans de segona generació.

Tots aquests canvis i limitacions de drets, poden deixar indiferents a moltes persones però per qui té una certa sensibilitat, aquests poden influenciar en la construcció de la seva personalitat i en la percepció de pertinença a la societat.

Preparant aquest treball, m’adono que la discriminació més o menys tangible que jo havia pogut sentir aleshores, hi ha sigut sempre a Andorra, d'una manera i d'una altra, fins i tot per aquells i aquelles nascudes en les millors cases pairals.

Al segle passat calia néixer de sexe masculí per poder tenir tots els drets de nacionalitat i polítics. Les dones no tenien dret a vot i a més, no podien transmetre la nacionalitat de la seva terra als seus fills. La discriminació per gènere no era una característica andorrana però sí que a través d'ella s'excloïa una gran part dels nascuts a Andorra fortament arrelats al país.

Només fa 40 anys de l'assoliment del vot de la dona. De manera simultània, els legisladors de la època van permetre llavors que els fills de mare no pubilla poguessin accedir a la nacionalitat andorrana amb tots els drets polítics, reconeixent d'aquesta manera una bona part de ciutadans. Per sort, les societats evolucionen, pocs votaríem ara si s’haguessin mantingut les condicions de nacionalitat de principis de segle.

Us convido a pensar-hi!

Per tant, sempre hi ha hagut discriminació, sempre ha existit una certa jerarquia dins de la població andorrana en relació a la nacionalitat, als drets polítics... Sempre ha persistit un cert tipus de legitimitat nacional que ara pot semblar més o menys superat.

Actualment, els drets i les obligacions són els mateixos per tots els andorrans. Ha desaparegut la consideració de ciutadans de primera, segona i tercera.

Tot i que, en alguns cercles, encara s'utilitza l'apel·lació dels noms de les cases pairals per referir-se a les persones, vestigi encara d'un passat que utilitzava aquesta fórmula per repertoriar la població i que també era usual en els pobles veíns.

Conversant amb una amiga amb la mare ja nascuda al país, valoràvem l'andorranitat i coincidíem en pensar que tot i ser ja andorranes amb el 100% de drets, no podríem arribar mai a aquesta darrera consideració.

Entenc i puc compartir la necessitat d’un cert proteccionisme andorrà, la voluntat de preservar l’essència del país, un país petit que ha acollit molta immigració de fora en poc temps i que no ha volgut, ni vol ser modificat per una entrada massiva de ciutadans amb passaport, desconeixedors de la realitat i la història andorrana.

Sóc conscient que és difícil trobar l’equilibri entre fer perdurar les peculiaritats andorranes i integrar noves generacions d’andorrans.

Però, tot i que el concepte de la nacionalitat ha progressat molt aquests darrers setanta anys, estic convençuda que hi ha encara molt camí per recórrer.

Andorra ha de saber integrar els ciutadans al bon moment, fer que els seus habitants s'arribin a sentir a casa en un temps raonable, estimin el país i el vulguin fer créixer i evolucionar.

No crec que sigui bo discriminar de manera excessiva ja que correm el perill de provocar un ressentiment en el millor dels casos, indiferència i en el pitjor una certa forma de rebuig.

El nostre grup parlamentari, convençuts de que cal avançar en l'àmbit de l'accés a la nacionalitat, ha presentat en dues ocasions una proposició de llei per reduir els anys de naturalització a Andorra, passant dels 20 anys actuals a 15 anys. Estem convençuts que 20 anys són masses anys, podent provocar que aquells que hi arriben ja no en ressenten la necessitat, havent passat tants anys al marge de la vida participativa de la nostra societat. De fet, les recomanacions internacionals posen aquest límit en 10 anys.

Malauradament, aquesta proposta de reducció dels anys ha estat rebutjada al consell les dues vegades amb arguments més o menys coherents i credibles, la última en aquesta legislatura.

Un altre repte que tenim al partit socialdemòcrata, mandatats pel darrer congrés és el de tractar el debat de la doble nacionalitat.

El departament d'estadística de Govern publicava fa poc dades sobre la població andorrana. Quantificava el nombre de ciutadans andorrans en 34.417 i destacava 14.495 residents que tot i portar més de 20 de residència al país, durada necesària per nacionalitzar-se, no ho han fet. Considero aquesta dada molt rellevant, penso que seria interessant estudiar el perquè tots aquests residents no fan el pas. Alguns fins i tot multipliquen per tres els anys necessaris.

Potser perquè ja no en ressenten la necessitat després d’haver-se sentit tants anys "rebutjats", perquè no volen passar pel ridícul d'haver de passar per un tribunal d’assimilació al cap de tants anys. Seria interessant estudiar-ne el cas per cas.

Moltes noves generacions d’andorrans són fills de residents que no han sigut part activa en la vida del país i per tant, han crescut desvinculant-se de la part ciutadana, de la participativa en els aspectes de la nostra vida pública.

Estic convençuda que legalitzant la doble nacionalitat integraríem de manera oficial i efectiva moltes persones, gent que han treballat per Andorra, que han contribuït a fer-la gran, tal i com és ara. I d'aquesta manera, s'arribaria a una situació més normalitzada entre la població de fet i aquella amb drets polítics.

També crec és el moment d'afrontar l'evidència, que tots sabem, que molts dels nostres ciutadans, per necessitats diverses han hagut de demanar una segona nacionalitat o en tot cas, s'ho han plantejat.

El mal funcionament del Trilateral ha fet que molts dels nostres joves estudiant o treballant a Espanya, han acabat demanant-la avorrits pels farragosos tràmits burocràtics espanyols.

El poder-se beneficiar de la nacionalitat d'un país més important, amb més representació exterior, més diplomàcia, més mitjans és sens dubte un avantatge.

No haver de renúnciar a una part del seu passat, als seus origens pot simplificar conseqüentment el plantejament de moltes persones en el moment de demanar la naturalització andorrana.

En alguna conversa, m'han fet remarcar el greuge que hi podria haver per a aquell andorrà sense arrel fora.

Tot i que estic convençuda que la gran majoria dels andorrans tenen alguna ascendència fora d'Andorra: pare o mare, avi, àvia de fora o bé, també la parella; per un andorrà sense parents estrangers, l'accés a una altra nacionalitat no és missió impossible.

En virtut d'un vincle especial amb Espanya, dos anys de residència en aquest país són suficients perquè un ciutadà andorrà pugui demanar la nacionalitat espanyola; i a França, amb cinc anys, un ja en pot demanar la naturalització...

Per tant, en cas de necessitat, la barrera no és tan inaccessible.

Personalment, estic convençuda que tard o d'hora, la legalització de la doble nacionalitat serà una realitat a Andorra. En un món cada dia més globalitzat, aquest és sens dubte un bon moment per afrontar aquest debat.

Rosa Gili Casals
Consellera general del grup parlamentari socialdemòcrata

El Grup Parlamentari Socialdemòcrata ha demanat al Govern que de cara al curs vinent es revisi el funcionament de les tauletes digitals, incorporades aquest setembre al primer curs de segona ensenyança en el marc del Permsea (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà). El PS demana que s'estudiï l'opció de proposar a les famílies diverses marques i models.

Aquesta demanda la va fer ahir el grup a través d'un comunicat de premsa, després d'haver rebut la resposta a una demanda d'informació en la qual sol·licitava l'informe tècnic que avala la implantació de la tauleta en aquest curs i l'obligatorietat d'utilitzar l'iPad de la casa Apple.

La demanda d'informació no ha satisfet els socialdemòcrates, ja que entre els criteris que argumenta el Govern pels quals s'han decantat per un determinat model no hi figura l'economia de les famílies. «Considerem molt preocupant que l'aspecte econòmic de l'eina triada com a càrrega per les famílies no figurin entre els cinc requeriments a tenir en compte obligatòriament», van manifestar.

Tampoc satisfan als socialdemòcrates les raons donades pel Govern relacionades amb els motius de contingut, que segons ells es contradiuen apostant per l'ús de l'eina iBooks Author i al mateix temps fent una defensa de continguts universals.

Tot i això, el PS creu que la incorporació de la tauleta digital a les aules és «un avenç positiu i necessari».

El grup parlamentari socialdemòcrata considera que només el nucli de convivència familiar pot ser obligat a finançar alguns serveis o prestacions socials, però no familiars que no convisquin amb el sol·licitant i altres persones externes. Aquest és un dels principals canvis que pretén fer a la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris, al qual han presentat 128 esmenes.

Moltes de les modificacions proposades a les esmenes presentades per la consellera Mariona González tenen com a objectiu reforçar la condició de l’Estat com a primer garant en la provisió i el finançament d’aquestes prestacions. I és que, tal com explica González, el grup socialdemòcrata no pot compartir un text que obvia el principi de responsabilitat pública, és a dir, que “defuig atribuir a l’Estat la condició de primer responsable i garant” dels serveis que s’ofereixen en aquest àmbit. És per això que entenen que s’intenta consolidar un sistema “de tall liberal”, en què l’Estat ocupa un paper “residual i assistencial” fent responsable de per vida “el mateix beneficiari de la prestació, parents i inclús terceres persones”.

El grup també troba “injusta” la igualtat de tracte que s’estableix entre els cònjuges i les unions estables de parella i “les persones que hagin conviscut maritalment i de forma estable amb el beneficiari de la prestació durant el termini mínim d’un any immediatament anterior a la sol·licitud”. Per aquesta raó es defensa l’eliminació de l’articulat d’aquest grup de persones i, per tant, les aportacions dels familiars s’hauran de remetre a la inscripció en el registre oficial de parelles de fet. Els socialdemòcrates entenen que si el text queda tal com està els treballadors socials destinaran més temps a buscar possibles obligats familiars i reclamar-los el pagament de deutes que a fer treball social.

Els socialdemòcrates discrepen també del tractament del principi d’universalitat, que, segons afirmen, queda pràcticament buit de contingut perquè hi ha prestacions bàsiques que no queden garantides i que depenen de les disponibilitats pressupostàries. Per això es proposa que es garanteixi un conjunt de prestacions, entre elles el servei d’atenció domiciliària, el servei d’infància i adolescència, el servei telefònica d’urgència, el servei ocupacional, el servei de suport a la integració laboral i els serveis de llar residencial, de residència assistida i el servei d’atenció domiciliària en el cas que s’adrecin a persones discapacitades.

Una altra part de les esmenes busca augmentar els drets dels beneficiaris. Així, es proposa rebaixar de 7 a 5 els anys de residència per tenir una pensió de solidaritat per a persones discapacitades i de 7 a 3 anys per tenir dret a la prestació familiar per fill a càrrec. També es vol ampliar les accions preventives individuals a comunitàries en el cas de grups vulnerables i ampliar la prestació familiar per fill a càrrec a famílies que acullen un menor.

El grup parlamentari socialdemòcrata ha presentat un total de 128 esmenes a la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris. Segons va destacar ahir el partit a través d’un comunicat, la majoria de les propostes van encaminades a reforçar el paper de l’Estat com a garant del finançament i provisió dels serveis socials i sociosanitaris, ja que al seu entendre, la proposició de llei “tracta de consolidar un sistema de serveis socials de tall liberal, en què l’Estat ocupa un paper absolutament residual i assistencial, fent responsables de per vida el propi beneficiari de la prestació, parents i inclús terceres persones”. Per aquest motiu, proposen que la coresponsabilitat es limiti al nucli de convivència familiar.

En aquest sentit, el PS considera que amb la proposició de llei, els treballadors socials destinaran “més temps a buscar possibles familiars obligats, indagar sobre els seus nivells de renda i instar processos de reclamació de pagament de deutes, que a fer treball social”. Un dels aspectes que volen modificar és que només es consideri familiar obligat quan siguin matrimonis o parelles de fet, però no hi hagi coresponsabilitat per a les persones que hagin conviscut maritalment i de forma estable durant un any abans de la sol·licitud, tal com fixa el projecte de llei.

PRINCIPI D’UNIVERSALITAT
Les esmenes socialdemòcrates també tenen com a objectiu fer que es compleixi el principi d’universalitat, per tal que quedin garantides totes les prestacions econòmiques. Això inclou la prestació per desocupació involuntària, el servei de teleatenció domiciliària, el servei d’infància i adolescència, el servei telefònic d’urgència, el servei ocupacional, el servei de suport a la integració laboral, el servei de llar residencial, i el servei d’atenció domiciliària per a persones discapacitades. En aquest sentit, la consellera socialdemòcrata Mariona Gonzàlez va manifestar la seva perplexitat pel fet que la prestació per desocupació involuntària no s’hagi inclòs dins de les prestacions econòmiques regulades, tenint en compte que “cobreix una contingència de fonamental importància en aquests moments”.

D’una altra banda, el PS també proposa rebaixar de 7 a 5 els anys de residència per tal de tenir dret a les pensions de solidaritat per a discapacitats, i de 7 a 3 anys per tenir dret a la prestació familiar per fill a càrrec, i augmentar-la per a famílies que acullen un menor. Així mateix, també vol ampliar les accions preventives d’individuals a comunitàries en cas de grups vulnerables o en situació de risc.