Els individualistes no compartim la idea d’unes institucions, i d’un Estat en abstracte, allunyat de les persones

FINAL

6. La institució del coprincipat pot perillar, al meu entendre, només en un sol supòsit: si els coprínceps s’oposessin a la voluntat del poble sobirà i de les seves institucions elegides. Els altres dos supòsits contemplats per Òscar Ribas no em semblen fonamentats en dret ni unes hipòtesis raonablement previsibles, i en tot cas són la derivada de l’únic perill que acabo d’enunciar.

Perquè un canvi constitucional adoptat pel Consell General i, en el seu cas, aprovat pel poble andorrà, consentit o no per un Copríncep o l’altre, hauria de ser promulgat preceptivament pels coprínceps en compliment estricte del mandat contingut en el títol III de la Constitució. De la mateixa manera haurien de procedir en cas que la decisió sobirana del poble andorrà entrés en contradicció amb els valors que cada Copríncep ha de defensar com a cap de l’Estat francès o com a bisbe de l’església catòlica. Admetre ambdós supòsits derivats seria tant com posar el carro davant els bous; en el primer, seria atorgar un dret de veto als coprínceps no contemplat en el text constitucional, en el segon, seria posar els valors de França o de l’Església catòlica per sobre dels del poble andorrà.

Però siguem pragmàtics i ad argumentum deixem de banda per un moment el text constitucional: l’abdicació podria planar sobre el debat parlamentari i la consulta popular, cert, però fins al punt d’esdevenir un supòsit previsible raonablement? O és que no està previst el mecanisme de la signatura d’un sol Copríncep quan concorrin circumstàncies que li impedeixin signar l’acte, la norma o la decisió a l’altre Copríncep en aplicació de l’article 45.3 de la norma suprema?

7. Siguem més concrets encara, deixem-nos de benèvoles perífrasis i cenyim-nos a l’actualitat de dos supòsits que estan en la ment de tota la ciutadania andorrana (a la qual jo hi assimilo en termes polítics els residents estables). Parlem, ja s’ho estava esperant l’atent lector, del matrimoni civil entre persones del mateix sexe i de la despenalització de l’avortament.

L’actual legislació francesa admet i regula les dues decisions polítiques, de manera que el Copríncep francès no es trobaria en conflicte amb cap dels seus valors fonamentals com a cap d’Estat francès.

Quant al Copríncep mitrat, cabria distingir entre una decisió i l’altra. La del matrimoni civil entre persones del mateix sexe no hauria de presentar reals dificultats constitucionals amb la senzilla aplicació de l’article 13 de la Constitució, que es limita a dir que la llei regularà les distintes formes de matrimoni sense afegir-hi cap mena de distinció; una altra cosa serà si parlem de valors de l’Església catòlica tenint en compte que el papa Francesc, possiblement d’acord amb Benet XVI, acaba de reiterar en l’encíclica Lumen fidei la doctrina tradicional catòlica romana segons la qual el matrimoni és la unió estable entre home i dona per a la procreació. Si mai la decisió fos adoptada per llei del Consell General, que vull creure que així serà en un futur no massa llunyà, el Copríncep episcopal podria veure’s abocat a escollir entre la major, l’abdicació, o el mal menor, declinar la signatura de la llei i que fos signada només pel Copríncep francès.

Vull seguir tenint fe i creure que aquesta darrera és la via raonablement previsible que el Copríncep bisbe adoptarà per respecte a la sobirania de l’Estat andorrà i en defensa de la seva contribució a la legitimitat històrica de l’Estat andorrà.

8. Més complicada es presenta per al Copríncep mitrat la decisió sobre la despenalització de l’avortament, perquè aquí s’ha de comptar amb l’ambigüitat, deliberada pel que darrerament es va publicant, de l’article 8.1 de la Constitució, que “protegeix plenament [la vida] en totes les seves fases”. A banda que caldrà determinar quan comença la vida humana –no oblidem que aquest article és el primer del capítol III del títol II que s’intitula Dels drets fonamentals de la persona...–, i no sembla que el dictamen científic sigui admès per les cúpules catòliques, els valors als quals el Copríncep-bisbe-de-l’Església-catòlica es trobaria confrontat serien presumiblement contradictoris amb la decisió del Consell General, cas que arribés a adoptar-la.

A més a més, els uns i els altres, tirs i troians, podrien considerar que fóra necessari un canvi constitucional i per tant que calgués la decisió modificadora per referèndum popular, consulta que presumiblement comptaria amb l’oposició publicoprivada tan pròpia de les nostres maneres de fer política, o fins i tot amb la bel·ligerància expressa de la Mitra d’Urgell.

Doncs bé, oberta la via del referèndum, si culminava en sentit negatiu, els riscos institucionals quedarien resolts... almenys de moment. Però si culminava en sentit positiu, llavors tornarien a obrir-se les mateixes solucions que pel matrimoni civil entre persones del mateix sexe, la de la signatura exclusiva del Copríncep francès o la de l’abdicació.

En el desideratum del meu optimisme impenitent vull creure que s’imposaria la primera solució, perquè en aquestes circumstàncies entrarien en joc totes les institucions i forces socials per impedir-ne l’abdicació: des de les més evidents i nostrades fins a les més llunyanes i tanmateix properes com la Santa Seu, passant per evitar el malbaratament del balanç històric del coprincipat en general i dels coprínceps mitrats en particular o l’avaluació de la influència present i futura de l’església catòlica a les nostres Valls. Aturo aquí el meu raonament. Temps hi haurà per debatre’n públicament amb pausa, mesura i claredat.

9. “(...) quod Rex non debet esse sub homine, sed sub Deo et lege (...)” Aquesta és la frase que va pronunciar el sacerdot Henry de Bracton als voltants de l’any 1235 i que li va engegar el primer jutge del Tribunal Suprem anglès, Edward Coke, al rei James I d’Anglaterra i VI d’Escòcia contra els seus intents d’absolutitzar la monarquia anglesa i escocesa; una frase que li va recordar l’any 1613 i que el novembre vinent complirà 400 anys. Suggereixo que aquesta idea s’hauria de vincular amb la recomanació bíblica de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Penso que amb la combinació d’ambdues fórmules es poden exorcitzar els perills que podria córrer el coprincipat davant les dues decisions polítiques i legislatives apuntades. I així allunyar els fantasmes republicans, per aquells als quals els facin por, d’una República libre de Andorra com l’Estat andorrà fou designat en un conveni subscrit amb Espanya el 1840.

10. Mai no hagués esperat formar part dels corrents individualistes, amb el tuf desdenyós que sembla conferir-los-hi l’autor de l’article que comentem. Però ben pensat, reconec fer-ne part i m’hi sento còmode perquè per individualisme entenc que s’entén el respecte de l’home lliure, de la seva individualitat, de l’humanisme que va donar lloc al primer Renaixement i a tots els successius renaixements que en la història hi han hagut i continuaran havent-hi; i, més encara des de la perspectiva de l’esquerra humanista en la qual em sento confortable i amb la qual m’hi identifico.

Sobretot quan, i aquí lamento haver de formular el meu darrer desacord amb la tesi defensada per Òscar Ribas, els individualistes entenem, contràriament al que diu, que les institucions estan i han d’estar al servei de les persones, pel bé comú de les persones, al servei d’un Estat que només té sentit si és la suma dels béns i interessos individuals de cada ciutadà, com ens recorda la ministra Rodríguez en un recent article sobre la sostenibilitat de la CASS; en memòria de les generacions passades i al servei de les futures.

Els individualistes no compartim la idea d’unes institucions, d’un bé comú i d’un Estat en abstracte, allunyat de les persones que el poblem i conreem; la concepció abstracta de les institucions, del bé comú i de l’Estat està en l’origen de totes les perversions de les democràcies modernes, a les quals lamentablement assistim en els darrers temps.

Tot sigui dit per contribuir al debat públic necessari, imprescindible sobre assumptes que interessen seriosament la ciutadania d’Andorra, com periò- dicament ens van fent saber els resultats de les excel·lents enquestes del CRES.

Potser els coprínceps ja no són ni l’única ni la principal garantia de permanència i continuïtat d’Andorra.

1.  Òscar Ribas, el respectat cap de Govern per a molts de nosaltres, ha publicat recentment l’article Constitució, Legitimació, Sobirania en aquest mateix mitjà. Venint d’ell, el vaig llegir amb delit i atenció, com sempre acabo fent amb les seves publicacions, denses, argumentades, assossegades, suggestives. En ell hi feia un cop més la defensa aferrissada del nostre Coprincipat, com va fer-ho en la conferència commemorativa del 20è aniversari de la Constitució del 1993. Llavors en destacava el constitucionalisme sense fissures dels coprínceps Martí i Miterrand; ara qualificava el Coprincipat com a “pal de paller” de l’Estat andorrà. No tinc prou notícia dels fets per opinar sobre la primera afirmació, però sí crec tenir-ne alguns, però diferents, sobre la segona, modestament, sense buscar enrenou i per si serveix aquesta altra visió de la qüestió.

2. Comencem pels preàmbuls de l’article que vull comentar. En primer lloc, sobre el canvi de paradigma al món i en especial a Europa. És cert que l’autonomia i independència dels Estats s’està dissolent o diluint a mesura que avança el procés de globalització de tot, de l’economia, de la política, de les institucions, de les societats, de la informació (inclosa la generalització de les escoltes electròniques) dels valors. La independència s’està transformant en interdependència i, perquè negar-ho, sovint en dependència dels petits respecte dels grans tot i que sovint no és lineal.

Hi ha preocupació sobre la proliferació dels petits estats o dels microestats, possiblement, però aquest fenomen ha estat plenament assumit per la Unió Europea rebent en el seu si les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Malta, Xipre o recentment Croàcia. Preocupació doncs, per a qui? Potser per als moviments independentistes a Escòcia o a Catalunya? Possiblement, però en aquests casos penso que la preocupació és més dels estats dels quals eventualment se’n puguin separar, que no pas pel fet en si de la proliferació de nous micro o petits estats.

Preocupa l’existència d’Andorra? No ho crec en absolut, de la mateixa manera que no els ha inquietat la seva existència en el decurs dels darrers vuit segles. Crec que el canvi de paradigma en res modificarà l’status d’Andorra, un Estat pre i post constitucional que sempre ha sabut navegar en les aigües de la dependència exterior, unes aigües de vegades difícils de pilotar per mantenir-ne el rumb: o és que oblidem l’exemple no tan llunyà del govern Aznar encerclant pel sud les Valls per “convèncer” el nostre govern de com calia regular (és a dir, tipificar penalment) el contraban de tabac, cosa que va aconseguir? O és que podem ignorar la nostra hispanodependència econòmica en el 80% segons els experts d’ESADE? Tot i així, no podem dir que ens hagi anat malament en general i especialment els darrers seixanta anys.

Sobre el perills que la globalització i la interdependència comportarien “per a la nostra sobirania, llibertat i identitat” segons Òscar Ribas. La lluita per la sobirania i les llibertats sempre ha estat un repte major per als ciutadans d’aquest país, per als qui ens van precedir i ho serà per a les futures generacions. Res no canviarà tampoc, per tant, en aquest àmbit. Ni tampoc quant a la defensa de la legitimitat històrica andorrana, assolida, arrelada i confirmada en el decurs de segles abans de la Constitució.

I sobre la creença d’alguns que la Constitució va ser un acte fundacional ex novo de l’Estat andorrà. No sé si existeixen aquests alguns. Però jo ho veig d’aquesta altra manera: la Constitució del 1993 és l’acte fundacional ex novo del nou Estat andorrà amb l’establiment de la desitjada divisió de poders (assimilada lentament per massa responsables polítics: què volen aquests tribunals si sóc jo qui tinc els vots, els hem sentit dir més d’una vegada), l’expressa proclamació dels drets i llibertats fonamentals, la nítida definició de l’estatut dels coprínceps, i així fins la disposició final. Tot plegat és molt més, a parer meu, que un senzill passatge d’un constitucionalisme obert a un de regulat.

3. Així arribem al nus la qüestió que defensa l’autor: que el Coprincipat ha estat el “pal de paller” de l’Estat andorrà, afegint sense la menor ambigüitat que “haurà de continuar sent-ho de manera permanent”. Si fins aquí m’he anat distanciant imperceptiblement de l’opinió del meu respectat amic, en aquest punt la distància ja es fa una mica més gran i palesa.

Perquè, si bé podria compartir, ni que sigui en part, la primera part de la frase referida al passat, no puc fer-ho sobre la segona part que es projecta permanentment sobre el futur. En efecte, tot i referir-se a la definició que fa l’article 44 de la Constitució quan descriu el Coprincipat com a símbol i garantia de permanència i continuïtat d’Andorra, de la seva independència i de l’equilibri amb els països veïns, omet tota al·lusió al preàmbul constitucional, que com és sabut és l’element interpretatiu cabdal de la Carta Magna i de tota altra llei, que declara que “el Poble Andorrà [així, amb dues majúscules] amb plena llibertat i independència, i en exercici de la seva pròpia sobirania”, continua en els cinc paràgrafs successius sense fer cap al·lusió al Coprincipat, per acabar dient que aquell poble andorrà “aprova sobiranament la present Constitució”.

El que el poble andorrà prescriu als coprínceps en el citat article 44 és que siguin símbol i garantia; però, ai las!, potser ja no són ni l’única ni la principal garantia, si seguim la tesi de ho han estat l’una o l’altra. La prova circumstancial n’és, des del meu punt de vista, que el mateix cap de Govern de llavors, Òscar Ribas, s’afanyà en els mesos successius, justament, encertadament a demanar i aconseguir el ràpid ingrés a les Nacions Unides i al Consell d’Europa; de la mateixa manera que els successius governs han anat fent un sinuós, vacil·lant, dubtós fins i tot, acostament a la Unió Europea que és un espai complicat però inevitable, irreversible i en la meva opinió necessari des de tots els punts de vista, amb el valor afegit de refermar encara més la permanència i continuïtat de l’Estat andorrà. Aquestes han esdevingut les garanties decisives de la seva pervivència en el temps i l’espai, en el present i de cara al futur. I amb elles, o millor, per sobre d’elles, la voluntat de la ciutadania andorrana, dipositària de la sobirania nacional i principal defensora de les llibertats històriques, presents i futures. A parer meu, aquest és el motiu essencial que el preàmbul constitucional es refereixi exclusivament a aquella voluntat popular.

4. Quant a la legitimitat històrica d’Andorra, ningú no la nega, però tampoc ningú no pot dubtar que és la resultant de múltiples variables: de totes les institucions històriques, des dels Pariatges passant pel Consell de la Terra seguint pel Consell General amb les seves successives formes d’elecció progressivament democràtiques i, certament, pel Coprincipat; totes sostingudes per la voluntat insubornable del poble andorrà que preservant la seva neutralitat i el seu arrelament institucional en el decurs dels segles ha aconseguit ser, existir, mantenir-se i projectar-se cap al futur.

Focalitzar la legitimitat històrica en el Coprincipat podria fer-nos caure en un reduccionisme deformador de la realitat. I en la singularitat institucional i del coprincipat no hi veig per tant fonaments suficients per erigir-la en la salvaguarda de la nostra sobirania.

(Pretendre que la legitimitat històrica de l’Estat andorrà prové dels coprínceps seria tan incert i perillós com afirmar, per exemple, –salvant les distàncies i sense voler ofendre ningú–, que la legitimitat històrica de l’actual monarquia espanyola deriva de la dictadura franquista, ignorant que la seva legitimació li ve principalment, si no exclusivament, de la Constitució del 1978).

5. Anant una mica més lluny en la seva defensa del coprincipat, Òscar Ribas afirma que la Constitució fou pactada entre el poble andorrà i els coprínceps.

Jo ho veig d’aquesta altra manera: la Constitució fou negociada certament a tres bandes, com s’han negociat a tres o més bandes totes les constitucions modernes en el si de la comissió constituent integrada per tots els partits que en cada cas composaven el parlament constituent de torn. Però hem de resseguir el nostre text constitucional per conèixer la realitat dels fets. En ell hi llegim que fou adoptada pel Consell General, que fou aprovada pel poble andorrà en referèndum i que fou promulgada pels coprínceps, en escrupolós compliment, per cert, del mandat constitucional que els havia dreçat el títol III de la Carta Magna.

Negociada per, adoptada per, aprovada per i promulgada per, aquest i no cap altre ha estat l’iter complex i específic andorrà observat pels constituents andorrans que han estat el poble i el Consell General. Sense la decisió dels constituents no tindríem Constitució, fossin qui fossin els negociadors inicials o els promulgadors finals. És una qüestió d’ordre, de mètode i de prelació. Tots els interventors van ser necessaris, però la condició suficient la van omplir el Consell General i els ciutadans andorrans.

El Partit Socialdemòcrata va fer ahir una primera valoració del projecte de llei d'IRPF presentat pel Govern qualificant-lo de «massa complex, i arbitrari en les reduccions i deduccions». A més, el primer secretari del PS, Pere López, va expressar els seus dubtes que aquest model es pugui mantenir en el temps per les pressions internacionals que hi pugui haver a l'hora de negociar convenis per evitar la doble imposició, i va afegir que tem que el Govern no pugui mantenir el 5% per a les rendes d'entre 24.000 i 40.000 euros i les acabi apujant «fins a un 10 o un 12%».

A més, López va criticar que les reduccions per disposar de plans de pensions siguin tan elevades, i considera que això demostra que DA «aposta per un model que indueix a la privatització de la sanitat».

D'altra banda, el PS veu bé la data d'entrada en vigor del nou impost el 2015, però creu que és una decisió electoralista, ja que «volen fer coincidir l'entrada en vigor de les reformes amb les eleccions, o que no entrin en vigor fins passades les eleccions», ja que segons va indicar hi ha veus que apunten que hi podria haver eleccions anticipades a finals de l'any vinent.

MODEL COMPLEX // Els socialdemòcrates consideren que es tracta d'un model massa complex per la quantitat de deduccions i bonificacions, que farà que moltes mes persones hagin de presentar la seva declaració. A més, van criticar que «es protegeixin les rendes altes» per no haver introduït un tipus més elevat per a aquesta franja, i asseguren que la llei és intervencionista, ja que promociona els plans de jubilació privats posant reduccions de fins a 5.000 euros. En aquest sentit, lamenten que DA aposti per una política «que indueix a la privatització de la sanitat», i que estigui creant «un desprestigi del sistema públic».

ELECTORALISME // De fet, i en referència al projecte de llei de la CASS, el president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, David Rios, va dir que DA ha anat fent discursos catastrofistes sobre la insostenibilitat del sistema i que ara «posposen la solució». I veient que l'IRPF no entrarà en vigor fins el 2015, els socialdemòcrates acusen DA de fer electoralisme i d'esperar a aplicar les reformes coincidint amb les eleccions generals o fins i tot després, ja que els responsables del Partit Socialdemòcrata van assegurar que hi ha veus que hi podria haver eleccions anticipades a finals del 2014.

No obstant, el termini perquè el nou impost entri en vigor els sembla «raonable», ja que pensen que és difícil que es pugui tenir tot preparat abans, però van alertar que «fins que l'impost no estigui en vigor» els convenis de doble imposició no es podran signar o entrar en vigor, i per tant, es retardarà la inversió estrangera. En aquest sentit, creuen que el projecte de llei s'hagués pogut presentar a principis de legislatura, i que ara s'han perdut dos anys «de manera volguda». Pel que fa a la recaptació prevista, López va indicar que la proposta dels socialdemòcrates preveia una recaptació una mica per sobre, ja que es volia aplicar un tipus del 20% per a les rendes més altes.

El Partit Socialdemòcrata (PS) va mostrar ahir força reserves al projecte d’IRPF que ha elaborat el Govern i considera que “no s’adiu al que el país necessita”. Entre d’altres, critica que el futur impost sigui “en alguns punts intervencionista” perquè afavoreix, a través de deduccions, els plans de pensions privats. “DA aposta per una política que indueix la privatització de la sanitat” i crea, alhora “un cert desprestigi del sistema de pensions públic”, va valorar ahir el primer secretari de la formació, Pere López.

A més, des del PS s’entén que la nova figura impositiva que s’ha creat és “molt complexa” i aposta “per fer pagar les classes mitjanes”, sense introduir un tipus més elevat per a les persones amb rendes altes. “És una qüestió de justícia social i la fiscalitat es basa en la redistribució de les rendes: qui més té, més paga”, va recordar. El partit de l’oposició també va mostrar dubtes pel fet que el model del 5% per a les rendes d’entre 24.000 i 40.000 euros que ara s’ha anunciat es pugui mantenir a llarg termini. Així, tem que les possibles pressions internacionals en les negociacions dels convenis per evitar la doble imposició acabin fent apujar el tipus fins a un “10 o un 12%”.

De la seva banda, el president del grup parlamentari, David Rios, va lamentar la situació “surrealista” actual en què el Govern va aprovar dimecres dos grans projectes com el de l’IRPF i la reforma de la CASS però que “encara no ha entrat al Consell General i sí que presenta en roda de premsa”. “S’està perdent el temps”, va valorar, com també que tot sembla apuntar que “s’està entrant en un període preelectoral durant el qual el Govern intentarà sortir-se’n el millor que pugui fent política de baix nivell”. El PS, d’altra banda, es va abstenir de valorar la constitució, dissabte passat, de Socialdemocràcia i Progrés (el grup fruit de l’escissió del partit) i simplement va recordar que “des del 20 d’abril estem treballant per allò que neguiteja el ciutadà i les qüestions electorals no ens preocupen ara”.

La nostra Constitució estableix en l’article 37 que “totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals”.

Queda clar que l’esperit de la nostra Constitució és que aquells que més tenen, més han de contribuir. Davant de les informacions que han anat apareixent en referència a la introducció de l’impost sobre la renda per part del Govern de DA, toca més que mai recordar el que diu la nostra Carta Magna. I és que sembla que els demòcrates, quan els interessa, s’emparen al respecte escrupolós de la Constitució (per exemple en el cas de l’avortament) i quan es tracta de desenvolupar drets i llibertats o establir un sistema fiscal just i equitatiu, aleshores es permeten la llicència de fer-ne lectures més flexibles.

Són molts els dubtes que ens planteja el text de l’impost sobre la renda amb el qual està treballant el Govern i, des d’avui, com a oposició responsable, ja alertem que no anem bé. No anem pel bon camí. Però abans d’entrar al fons de la qüestió, volem fer un incís en una qüestió de formes. Una vegada més, les promeses i bons desitjos de DA no s’estan traduint en realitats. En aquest sentit, durant el debat d’orientació política del 20 de juliol passat, el cap de Govern, Antoni Martí, va demanar la col·laboració “lleial i diligent” del Consell General per aconseguir que durant la tardor vinent quedin aprovats tres projectes de llei que són vistos com a fonamentals: la reforma del complement de jubilació dels treballadors públics, la reforma de la Seguretat Social i la introducció de l’impost sobre la renda. Sense cap mena de dubte el Govern comptarà amb la lleialtat del grup parlamentari socialdemòcrata per tancar, com abans millor, aquests textos. Ara bé, també demanem al cap de Govern que s’apliqui la seva pròpia medicina. I és que mentre que a la premsa van apareixent informacions per fascicles sobre el contingut d’aquestes futures lleis, els socialdemòcrates encara no hem rebut ni una informació (al marge de les quatre notes que va presentar el cap de Govern durant el debat d’orientació política). Per tant, difícilment es pot demanar lleialtat quan s’està faltant al respecte al Consell General de forma continuada.

Però tornant al fons de la qüestió, lamentem, en primer lloc, que DA novament estigui entrant al terreny de les emergències. Al marge que no portaven aquest impost al programa electoral perquè en el seu model no hi tenia cabuda, és clar que DA està legislant l’impost sobre la renda per obligació i no per convicció. Aquesta és la crua realitat. I és que no s’han acabat de decidir sobre aquesta qüestió fins que no han tingut l’evidència i la constatació, tant per via francesa com espa-nyola i de la Unió Europea, que sense aquest impost no es poden signar convenis per evitar la doble imposició i, per tant, no és possible l’obertura econòmica. Per altra banda, és molt evident que difícilment les empreses es deslocalitzaran per ubicar-se a Andorra mentre no hi hagi una seguretat jurídica palpable, i això passa irremeiablement per tenir el cercle de la fiscalitat tancat. És per això que entenem –i DA ho hauria d’haver entès–, que l’impost sobre la renda és una mesura que servirà per reactivar la nostra economia.

En segon lloc, quan han vist que no tenien més remei que introduir aquesta via impositiva, han triat el camí de protegir les rendes altes volent fer pagar a les rendes mitjanes el mateix tipus que aquells que més tenen. El seu model, que sembla que tindrà dos tipus, un del 5% que gravaria els ingressos entre 24.000 i 40.000 euros i un del 10%, que gravaria els ingressos superiors als 40.000 euros, protegeix les grans rendes. Com dèiem a l’inici, aquest model, encara que ho vulgui semblar, no respecta allò que diu la nostra Constitució. Els socialdemòcrates lamentem que en cap moment no es parli d’introduir un tipus impositiu per sobre del 10% per a les rendes realment altes. I en aquest punt, s’ha de parlar molt clar als ciutadans: l’impost de la renda és perquè aquells que més tenen més paguin. Els socialdemòcrates ho direm i ho defensarem tantes vegades com calgui fins que DA recapaciti en aquest punt. Nosaltres defensem un tipus del 10% per a tots els ingressos superiors a 30.000 euros i la introducció d’un segon tipus del 20% per a les rendes per sobre de l’import equivalent a deu vegades el salari mínim interprofessional (uns 115.000 euros). Aquest segon tipus impositiu pot ajudar a tancar els convenis de no doble imposició mantenint el tipus del 10% per a les rendes mitjanes i les societats. Si no és així, d’una banda es reduirà la capacitat econòmica i el poder adquisitiu de moltes famílies del nostre país i, de l’altra, es corre el risc que les pressions internacionals facin pujar aviat el tipus del 10% al 12% o, fins i tot, el 15%. En conseqüència, s’augmentaria la càrrega fiscal a la majoria dels ciutadans i fins i tot potser als empresaris únicament per protegir  aquells que més tenen. Insistim, el model d’impost sobre la renda de DA no s’inspira amb el que diu la nostra Constitució que aquells que més tenen més paguin, sinó a fer pagar al màxim nombre de ciutadans protegint indirectament els que més tenen.

Davant d’aquesta situació, els socialdemòcrates sempre hem defensat i continuarem defensant un model d’impost sobre la renda que respecti escrupolosament el que diu la Constitució andorrana, i això no és una altra cosa que un sistema fiscal just fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals, i en aquest sentit ens comprometem a treballar de valent i a explicar els nostres posicionaments durant el tràmit parlamentari del projecte de llei.

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata, Pere López, va valorar la proposta del Govern entorn al projecte de llei de l'IRPF que es va avançar la passada setmana en el decurs del Debat d'orientació política. López, en declaracions al programa Ara i Aquí de RNA, va lamentar ahir que el text no contempli un tipus més elevat per gravar les rendes més altes, ja que creuen que l'impost sobre la renda ha de repercutir en major mesura en aquells que tenen més ingressos.

Pere López va argumentar que «DA ha legislat sobre aquest impost per obligació ja que el seu model econòmic es basa en l'obertura econòmica», i va considerar que «fins que no s'han adonat que calia establir un impost sobre les rendes per tirar endavant els convenis de no doble imposició necessaris per a l'obertura, no s'han decidit a crear un IRPF».

López va recordar que els socialdemòcrates ja van parlar d'un llindar entorn als 115.000 euros a partir del qual es podria establir un tipus més elevat.

El primer secretari del Partit Socialdemòcrata, Pere López, va lamentar ahir que la proposta del Govern entorn al projecte de llei de l’IRPF que es va avançar la setmana passada en el decurs del debat d’orientació política no prevegi un tipus més elevat per gravar les rendes més altes. López, en declaracions a RNA, va indicar que en el seu parer l’impost sobre la renda ha de repercutir en major grau en aquells que tenen més ingressos. Va recordar que el PS va parlar d’un llindar entorn als 115.000 euros a partir del qual es podria establir un tipus més elevat.

Igualment, va assegurar que DA ha legislat sobre l’IRPF “per obligació”, ja que el seu model econòmic es basa en l’obertura econòmica, i que no ho han fet fins que no s’han adonat que calia establir un impost sobre les rendes per tirar endavant els convenis de no doble imposició necessaris per a l’obertura.

E l mes de maig es va tancar amb un total de 1.176 persones inscrites al Servei d’Ocupació en recerca de feina, un 0’8% menys que a l’abril. Precisament aquestes  dades les va avançar el ministre de Justícia i Interior, Xavier Espot, al Consell General la setmana passada, quan tant el grup mixt com el  grup parlamentari socialdemòcrata van preguntar en sessió de control per les mesures que l’Executiu està duent a terme contra l’atur. La resposta d’Espot va ser, pel PS, «molt poc concreta», va explicar la secretària d’organització del partit, Rosa Gili, que va afegir que «l’únic que va saber dir el ministre és que l’augment de l’atur és degut a la crisi internacional i no va aportar cap proposta a curt termini».

A més, Gili va dir que de les mesures anunciades pel ministre, com la renovació del Servei d’Ocupació o els programes de treball, «són  propostes de resolució que el grup parlamentari socialdemòcrata ja va fer durant el debat d’orientació política», i que, tot i estar-hi d’acord – «perquè ja ho vam demanar nosaltres»– troben a faltar que s’activin del tot les reformes per facilitar i agilitzar els tràmits. El primer secretari del partit, Pere López – que va comparèixer ahir en roda de premsa juntament amb Gili–va afegir que «les respostes de Govern no ens han satisfet gens» i que les mesures preses «són insuficients per solucionar la destrucció de llocs de treball». Pel PS «són respostes allunyades de la realitat de la gent».

CANVIS DE CRITERIS PER LA PRESTACIÓ // Els beneficiaris de la prestació econòmica per desocupació involuntària van augmentar un 4,7% el mes de maig, passant de les 129 persones de l’abril a les 135 del maig. Aquesta és una xifra que oscil·la segons el mes, però Gili es va sorprendre de que «l’atur no deixi d’augmentar i hi hagi mesos que el nombre de persones que reben la prestació hagi disminuït».

Gili va dir que «no s’han canviat els criteris per atorgar les prestacions» des de que les va implantar el Govern del PS, i que des de llavors «la situació ha canviat i l’atur s’ha multiplicat per tres». La consellera va concloure que caldria revisar els criteris ja que  «cal trobar una solució per aquestes famílies».
PREOCUPACIÓ PER L’ATUR JUVENIL/ Les dades d’Estadística també mostren, tal i com va subratllar Gili, un creixement dels aturats joves i de més de 40 anys (un 43’6%). La consellera va dir que per intentar solucionar aquest problema «es podrien acotar les formacions a aquest tipus de gent», per exemple.

Finalment, Gili i López van explicar que han creat un equip de treball específic dins el partit per tractar el tema de l’atur i que han iniciat les reunions amb empresaris i sindicats «per escoltar les seves propostes, reflexionar i prioritzar». 

El Partit Socialdemòcrata (PS) va denunciar ahir la “lleugeresa” amb què el Govern i el grup demòcrata al parlament afronten el “greu problema” de l’atur. Així ho van voler deixar palès el primer secretari del partit, Pere López, i la consellera general socialdemòcrata Rosa Gili, en una roda de premsa en què van exigir a l’executiu que prengui mesures per reactivar l’activitat econòmica. “No es pot esperar 3 o 5 anys que acabi la crisi i veure quines empreses han sobreviscut”, va assenyalar López, posant en dubte que DA “entengui el problema que està vivint el nostre país”.

A més de mesures concretes de reactivació, els socialdemòcrates van demanar a l’executiu que revisi els actuals criteris per rebre la prestació d’atur i que la gent que fa molt temps que no té feina hi pugui accedir. “Cada dia hi ha més aturats i cada cop menys gent rep la prestació. Aquí passa alguna cosa”, va denunciar Gili.

Els dos polítics van lamentar les respostes del ministre d’Interior, Xavier Espot, dijous passat al Consell General a les preguntes dels grups de l’oposició sobre les mesures que preveu prendre l’executiu contra l’atur. “Què està fent el partit polític que governa? No hi ha cap iniciativa del Govern i el grup que li dóna suport tampoc fa res”, va indicar López. Segons els socialdemòcrates, en dos anys de Govern taronja “no hi ha hagut cap iniciativa legislativa per pal·liar aquesta greu situació”.

López i Gili van denunciar “la inacció” d’un executiu que només veu prioritària una obertura econòmica que “no funciona”. Des del PS van recordar que l’atur s’està rabejant amb els joves i els majors de 40 anys i que caldria adaptar els plans de formació a aquests col·lectius. També van reclamar que es faciliti l’obertura de noves empreses i que s’ajudi les que ja estan en funcionament. Per últim, van avançar que a la tardor podrien presentar alguna iniciativa al Consell per pal·liar l’atur i reactivar l’economia.