A Maria)

A la vida social de les col·lectivitats sempre hi ha hagut persones (poques) que han estat capaces de «contagiar» amb el seu cabal d'energia utòpica la gent que els envolta i posar en marxa les forces comunes.

Aquesta elit –en el sentit de persones selectes– es caracteritza per posar la seva fe, les seves il·lusions, la seva vocació, la seva intel·ligència, la seva constància, la seva generositat i el seu treball al servei de projectes (públics) utòpics.

Ja sé que estem en una època en la que la utopia no té massa bona premsa, ens estem acostumant perillosament a no esperar gairebé res del futur. Les nostres democràcies –els seus dirigents– s'han tornat massa raonables, massa burocràtiques per plantejar i replantejar objectius i projectes engrescadors que busquin la perfecció dels individus i la concreció dels principis de llibertat, igualtat i justícia social.

Sort hem tingut de què, en una «segona fila», sense falsos protagonismes, havia gent «poc raonable» que posava el llistó molt alt en les polítiques públiques sectorials.

El projecte de tenir un ensenyament nacional a Andorra va tenir la sort de comptar amb una persona excepcional que va lluitar fins l'extenuació física per a empènyer-lo, engrandir-lo qualitativament i quantitativament fins a donar els fruits que tots veiem i gaudim.

Quan aquestes persones desapareixen el primer deure que tenim amb elles –a més de plorar-les– és reconèixer i agrair el seu treball, la seva capacitat i la seva generositat altruista.

Però aquest reconeixement i l'enyorança a la persona, a la mare, a l'amiga, a la mestra no ens ha de fer perdre la idea de que el millor homenatge que li podem retre és continuar amb una il·lusió semblant a la que ella tenia, mobilitzant les energies utòpiques per construir l'esperança col·lectiva d'un futur possible amb més llibertat, més igualtat i més justícia. Perquè quan la realitat ens sembla impossible hem de creure, més que mai, en la utopia.

Qui va ser primer secretari del Partit Socialdemòcrata analitza la crisi que viu l'organització.

–Vostè ha estat primer secretari i sembla que aquesta crisi de partit va iniciar-se cap al final del seu mandat...
–Sí, cap al mig del meu mandat. Però com els cornuts són els últims en saber-ho... Estàs al mig de la situació i malgrat et penses que tens informació suficient, no la tens tota.

–A vegades des de més lluny les coses es veuen més clares.
–Sí, amb perspectiva.

–¿I ara com ho veu?
–El que està succeint ara és fruit de l'època del govern del PS, dels incompliments electorals. Es va dir i repetir el dogma que era per falta de majoria parlamentària, però no tot era votar lleis, hi havia promeses que no era necessari portar en forma de projecte de llei al Consell General, i aquests incompliments eren flagrants.

–Però s'ha de reconèixer el mèrit d'haver engegat negociacions crucials com l'acord monetari o els d'intercanvi d'informació fiscal.
–Clar, quan el copríncep Sarkozy dóna el cop de puny sobre la taula l'any 2009 al gener o febrer, vam haver de reaccionar quan vam guanyar les eleccions amb empat tècnic al Consell i tirar endavant la llei de l'intercanvi d'informació fiscal. Això va ser el treball immediat que va haver de fer el Govern, però al Govern hi havia molts ministres. La ministra d'Educació i Cultura o la de Salut no havien de parar la seva activitat perquè s'hagués de fer aquesta llei. Ja sabem que diuen que els homes són incapaços de fer més d'una cosa a la vegada, però si s'és un equip es poden fer vàries coses a la vegada. Llavors, en el període entre la presa de possessió –maig-juny del 2009–, quan es comencen a preparar i signar convenis d'intercanvi d'informació, fins el gener-febrer de 2011, pràcticament es va quedar concentrat l'esforç del govern i del grup parlamentari simplement en la qüestió de la llei d'intercanvi d'informació.

–¿I aquí comencen les friccions que ara generen ruptura?
–Els flagrants incompliments del programa electoral van sumant i passen factura. Però penso que hi ha un punt crucial, un punt d'inflexió, que és el febrer del 2010, quan es produeix la primera crisi, sense ser crisi, de govern, el primer canvi. Quan entren el Claudi Benet i el Gerard Barcia. Això implicava un canvi en l'estructura de cap de govern i sis ministres que s'havia dissenyat. I resulta que l'excusa és que hi ha ministres que van sobresaturats i es parteixen. Llavors el ministre Vicenç Alay que era de Medi Ambient i Ordenament del Territori es queda amb Medi Ambient, i Ordenament del Territori passa a ser de Barcia, i Pere López es queda amb Economia i Finances, i perd Turisme i Comerç que passen a Benet. Va ser una decisió política de treure Alay, que representava la ideologia socialdemòcrata i l'enfocament que s'havien d'aturar les obres i revisar tot el pla viari i polítiques d'infraestructures que venien del govern de Marc Forné i que s'havien mantingut durant el govern d'Albert Pintat. I això se li va treure de les mans, per donar-li al Barcia. D'aquests canvis, el grup parlamentari i el partit en van rebre informació contradictòria. A uns se'ls va dir que s'havia de reequilibrar el partit i que al Govern estiguessin tots els sectors representats, ¿per què hi havia quatre ministres de la Massana i en calia un de Canillo? Però Benet també viu a la Massana.

–Això genera desconfiança vers el govern des del partit i des del grup.
–Hi havia gent que ja havia tingut la primera desconfiança amb els ministres independents. Va haver-hi sectors que Cristina Rodríguez no queia bé, però es va pensar que un perfil tècnic convenia. Es va veure que havia estat assessora dels governs anteriors i es va pensar que s'havia de fer una gestió tècnica del ministeri, i de fet va ser el primer cop que un govern no va dir amén al pressupost redactat per la CASS, sinó que el va revisar i va aconseguir un estalvi.

–I ara que han passat dos anys, ¿en quin punt estem?
–Hem perdut dues eleccions. Les comunals en alguns llocs sense presentar candidatura, en altres no tenim representació perquè no s'han tingut suficients vots.

–¿I això s'explica per la crisi de confiança vers els que se suposava que eren els líders del partit?
–Hi ha dos fenòmens. Potser l'altre costat ho ha fet bé, els de Demòcrates per Andorra. Van guanyar a tots els llocs, i ho van fer bé. Nosaltres penso que vam continuar arrossegant una falta de sintonia amb la societat. Vull insistir amb la història de la centralitat. És a dir, la centralitat és un concepte que si fem jacobinisme i ens inventem des d'un despatx el que és la centralitat, no ens aproximem a la ciutadania. Si la centralitat és aproximar-se als problemes de la ciutadania, jo sóc partidari de la centralitat. Però si aquesta és quedar-se en un despatx i elucubrar que la societat andorrana és més de dretes, que no vol impostos, que està farta dels abusos dels funcionaris i de la gent que abusa de la seguretat social, doncs llavors no estem fent aproximació a la ciutadania.

–Creu que fins ara l'argument de la centralitat s'ha fet des d'un despatx i no sortint al carrer.
–S'ha fet absolutament des d'un despatx i no s'ha sortit al carrer.

–Així, entenc que vostè està més al costat de FemPS.
–Sí, sí. Això ho vaig dir en un comitè directiu. Hi ha situacions que una part no vol trobar consensos i es tanca, empeny a tothom a la qüestió final de qui no està amb mi està contra mi. Llavors hi ha gent que és molt sensible a aquesta argumentació, a aquest xantatge emotiu i diu «d'acord estic amb tu», i d'altres que som menys sensibles a aquests xantatges emotius i diem «escolta, jo t'estimo molt, sóc amic teu, però per aquest camí no aniré amb tu», i llavors pots anar amb gent que són menys amics personals teus però que veus que estan molt més a prop de les necessitats de la societat.

–Vostè seria partidari que Jaume Bartumeu passés a un segon terme.
–Jo sempre, potser m'he equivocat durant molt temps, he pensat que el problema del PS no era el problema de Bartumeu. Potser estava completament equivocat. Una persona que diu que no es presentarà a unes eleccions, el qui està marxant és ell, és ell qui s'està posant en un segon terme. Si es presenta, no sé si el votaria o no, veuria quin equip té. Però si no es presenta... La gent que està jubilant Bartumeu són els seus amics, els jaumistes.

–Vostè creu que els ‘jaumistes' haurien de seguir, anar al congrés i presentar una candidatura ells també.
–Sí, el que sembla que... Hi ha gent que només es presenta quan sap que pot guanyar. Socialdemocràcia i Progrés sembla ser que tampoc numèricament no tenen majoria ni correspon el seu pensament a la centralitat del PS. La centralitat del PS està molt lluny de la constitució ideològica de Barcia.

–Rossa i d'altres ja han presentat la baixa de militància. ¿Creu que els seguiran molts?
–Sí, però els últims dies no n'hi ha hagut. El tipus de funcionament és calcat al que havíem vist en d'altres organitzacions en què abans havia estat Bartumeu. La dimissió de la comissió gestora va ser una ordre d'una sèrie de gent que va dir que havien de plegar, perquè no els interessava fer el congrés. Van fer com el perro del hortelano, ni come ni deja comer. És a dir, Bartumeu no és un líder, personalitza un poder dins el PS però no és un líder. Un líder es fa validar en unes eleccions internes.

–¿I què passarà? ¿Creu que hi haurà moltes baixes i al congrés serà un grup tirant a reduït?
–No tinc ni bola ni puc fer profecies. Jo el que veig és que la gent que s'ha quedat organitzant el congrés està fent bé les coses i suposo que el congrés no serà de 400 militants però estarà en la línia dels últims congressos. Sempre ha passat, hi haurà candidatura única, el que passa és que les candidatures úniques a les que estàvem acostumats eren de gent afí a Bartumeu. Aquesta vegada sembla que serà el contrari. De totes formes, de baixes de militants n'hi ha hagut i sembla que s'ha estancat les últimes setmanes.

–¿Vostè es planteja deixar la militància si el partit canvia?
–No. Jo tenia molt clar que si s'hagués presentat el grup Socialdemocràcia i Progrés i hagués guanyat, jo continuaria dins el partit. Protestant, escrivint.

–Però Socialdemocràcia i Progrés s'ha autoapartat del congrés.
–Sembla que és la seva tàctica.

–¿Continuarà al PS?
–Sí, i continuaré intentant que la gent vingui al PS i també que els firmants de la carta no en marxin.

«Se não sabes aonde vais, porque teimas em correr, eu não te acompanho mais» (Amàlia Rodrigues i Alfredo Duarte).

Manllevant el títol d'un fado d'Amàlia Rodrigues, Enrique Vila-Matas va escriure en 1997 la història d'un barceloní amb la consciència escindida entre dos amors (l'un etern, l'altre fugaç), entre dos oficis (escriptor i espia), al qual li arriba el moment en el que ha de triar entre una existència conservadora i altra d'agitada.

Fa uns dies, mentre llegia la novel·la, pensava que les organitzacions tenen –o poden tenir– com el protagonista de la novel·la, una estranya forma de vida. Era conscient que estava fent dos passes agosarades: franquejar, per una banda, el límit entre la ficció i la realitat i, per l'altra, travessar les barreres psicològiques entre l'individu i el grup.

La caracterització psicològica de les masses gairebé sempre ha incidit en les seves connotacions negatives; recordem el llibre de Wilhelm Reich Psicologia de masses del feixisme publicat en 1933.

Molt abans, en 1895, a la França de l'afer Dreyfus, el metge i sociòleg Gustave Le Bon va publicar la Psychologie des foules. La seva teoria va crear escola i, encara avui, molts experts en sociologia de la comunicació i en opinió pública són tributaris de les seves tesis. Val a dir que, en aquell moment, l'adveniment de les classes populars a la política produïa pànic entre les classes dirigents. Avui dia sabem que, gràcies a les lluites i el treball de les masses progressistes organitzades, les nostres civilitzacions han avançat en drets i llibertats; tanmateix, no hem d'oblidar el dolor, l'esclavatge i la misèria que van portar unes masses fanatitzades, conduïdes per dirigents totalitaris.

Gustave Le Bon explicava que els grups tenen característiques molt diferents que els individus aïllats: «en les multituds, la personalitat conscient s'esvaeix, els sentiments i les idees de tots els individus s'orienten en una mateixa direcció. Es forma un ànima col·lectiva que presenta caràcters molt nets».

Per a Le Bon, el fet més colpidor que presenta una foule psychologique és que : «siguin quins siguin els individus que la componen, semblats o diferents la seva forma de vida, les seves ocupacions, el seu caràcter o la seva intel·ligència, pel sol fet que s'han transformat en massa, posseeixen una mena d'ànima col·lectiva que els fa sentir, pensar i actuar d'una forma, completament diferent d'aquella que sentirien, pensarien i actuarien cadascú d'ells aïlladament».

Le Bon ressalta els trets negatius de la psicologia de les multituds: la credulitat, la impulsivitat, el primitivisme, la irritabilitat, l'exageració de sentiments, la intolerància, la suggestibilitat, l'autoritarisme, el conservadorisme ..... No oblida tampoc de parlar dels meneurs des foules ni dels seus mitjans de acció (afirmació, repetició, contagi).

He de reconèixer que alguna raó tenia Le Bon quan veig l'actual proliferació dels populismes de tota mena (a Europa gairebé sempre de dreta), però crec massa en el humanisme, en el nostre lliure albir, en la responsabilitat individual, per a justificar les actituds de l'home-gregari.

Per tot això, llegint Una estranya forma de vida, en la que el protagonista –tot sol– és responsable de les seves accions i omissions, vaig pensar que, valia la pena –sense buscar pretextes– esbrinar el perquè del comportament «escindit» dels individus que formen part d'un partit polític i que tenen –en el si de la seva organització– una «estranya forma de vida».

Vaig adonar-me del difícil que seria separar les causes dels efectes, els símptomes de la malaltia, però vaig tenir la intuïció de què molts dels errors dels partits polítics – no solament dels que fracassen i/o perden eleccions– estan causats per la interacció entre els militants dins l'atmosfera especial del partit polític.

Per a començar, fixem-nos en els «valors» -–tan llunyans de l'ideal individual de les dones i homes postmoderns– de la majoria d'aquestes organitzacions: unanimitat, disciplina, submissió, adulació, atrofia crítica, fidelitat, etcètera. El «bon militant» no ha de fer preguntes incòmodes, ha de tenir una confiança cega en els dirigents, ha d'acceptar informació dirigida i amb comptagotes, ha delegar de forma acrítica les decisions sense debat, s'ha d'immunitzar contra les crítiques dels enemics, etcètera.

A partir d'aquests valors, ¿quina diagnosi, quina elaboració de projectes polítics i quina posada en pràctica podíem esperar?

Des del naixement del PS, els militants hem tingut una estranya forma de vida, una vida «plàcida de televisió i pantofles», de la seguretat que donava seguir al guia. Ara, en el pròxim congrés, tocarà escollir entre la falsa estabilitat, l'ordre clàssic i altres foteses per un costat, o jugar a fons la carta democràtica; perquè la democràcia no és només un article per la exportació fora de l'àmbit del partit, també és –ha de ser– la dieta bàsica pel consum intern. En aquesta ocasió no podem sortir del congrés de la mateixa manera com hem fet en altres situacions; seria confessar com l'heroi de la novel·la de Vila-Matas: «sempre que succeeix quelcom de greu a la meva vida acostumo a tenir una primera reacció misteriosament idiota i absurda».

Si volem reaccionar d'una forma assenyada haurem de superar les pressions emocionals i ser capaços de dir: «si no saps on vas/ perquè insisteixes en córrer, jo no t'acompanyo més».

Fem PS té controlat el  congrés (no ho expliquen però ho saben), per tant, Pere López serà escollit ben aviat el nou líder del partit. Desmarcar-se de Bartumeu quan has estat el seu número 2 al Govern no és feina fàcil, però López creu que és possible.

Què li ha passat amb Jaume Bartumeu?
La primavera de l’any passat comencem a plantejar de manera oberta que cal una renovació del partit. Ho fem després de superar els dos tràngols electorals del 2011, les generals i les comunals. Jo mateix parlo amb el Jaume l’estiu de l’any passat per començar a treballar per aquesta renovació i per veure com ho podem encarar amb el màxim respecte per a la seva figura.

I ell no s’ho pren gaire bé.
Ràpidament, en un mes o així, el tema ja es va contaminant perquè queda clar que no compartim molts dels punts de vista.

Judith Salazar va dir en una entrevista que el partit havia de ser menys piramidal i amb el poder menys centrat en una sola persona.
Aquest és un dels punts en els quals no ens posem d’acord. Les urnes ens van dir el 2011 que el partit havia de canviar.

I aquest canvi és incompatible amb el fet de mantenir Bartumeu de líder.
No és compatible el 2012, que és quan li ho diem, pensant en unes eleccions generals el 2015.

I aquí es trenca tot.
Aquí es trenca tot.

No deu ser fàcil tot plegat. Estem parlant d’algú que ha estat una mica el seu mentor.
Jo he après molt d’ell, però també he après coses que no s’han de fer els darrers anys. Ara mateix fa mesos que no ens parlem i no és la primera vegada que passa des que sóc al partit.

Ah sí?
Ni la primera, ni la segona.

Se sent matant el pare?
En cap cas, i em sembla terriblement desafortunada la pregunta.

Però vostè és qui l’ha desafiat.
Tampoc no és així. Seria atribuir-me més mèrits dels que em pertoquen. Aquí hi ha un grup de persones que decidim treballar plegades perquè el partit no va enlloc.

Expliqui’m què va passar en un acte polític del PS a França.
No penso parlar d’això, no té cap interès per a ningú.

Es diu que Bartumeu va donar ordres que li impedissin l’entrada.
És un tema personal entre Jaume Bartumeu i jo del qual no penso parlar.

Si és un tema, vol dir que hi ha tema.
Hi va haver un desencontre però per a mi és un tema vençut.

Sembla que vostè serà el nou líder del PS, però a les generals també el van deixar ‘groggy’ a la Massana.
Jo també formo part de la derrota electoral. Per part meva també hi ha un aprenentatge polític personal per haver viscut en primera línia el període 2005-2009, en què el PS va tenir un funcionament molt més democràtic i participatiu que entre el 2009 i el 2011, quan vam estar al Govern.

Què va passar al partit mentre governaven?
Vam començar a fer menys reunions i menys comissions. Menys ganes de debatre. És més fàcil fer crítica d’un altre partit que del teu si estàs governant i d’això n’hem d’aprendre.

Parlant d’aprendre. Va ser un error allò de tancar els diumenges a la tarda?
Sí. Tots hem après aquests anys i una de les coses que hem après a no tancar-nos de banda i pensar que sempre tenim raó i que tots els altres es giren en contra.

Això ho diu per Bartumeu?
Ho dic com a grup però pot ser que en alguns moments les actituds del nostre líder se’ns hagin encomanat a la resta.

Convenci’m per què és vostè el candidat del futur per al PS.
Primer de tot, això no és un projecte personal i no estic ni de bon tros sol en això. L’únic que vaig dir fa mesos és que em presentaria com a primer secretari al congrés i per cert ara fa molt temps que no parlem del tema. Jo no m’he postulat com a candidat per al 2015 ni n’hem parlat.

Tota l’estona parla de renovació en les maneres de fer, però pensant en l’elector, vostè va ser ministre de Bartumeu. Per què se suposa que se l’ha de percebre com a renovador?
Perquè no concebo la política com ho fa Bartumeu tot i que ideològicament estiguem molt a prop.

Així, no s’està radicalitzant?
No, per a res. Segurament dec ser un socialdemòcrata moderat, no d’extrema esquerra, totalment alineat amb els plantejaments del partit i totalment en contra dels que el volen fer girar cap a la dreta.

Canviem de tema. Com ho està fent el Govern?
Voldria ser més benèvol però és que l’avenç que s’ha produït els darrers dos anys és pràcticament zero, sobretot per a un Govern que té una majoria de 22 i que governa 5 o 6 comuns. A part, es tracta d’un Govern que ha dit que encararà reformes que mai ningú no havia fet, i de moment, ni la reforma de la funció pública, ni la de les competències dels comuns, ni la de la Seguretat Social, n’han parlat molt, això és cert, però acció política pràcticament zero.

L’exconseller Eusebi Nomen va esvalotar el panorama polític dient gairebé que aquí tothom era corrupte a la política. Hi ha molt polític ofès, vostè també ho està?
No gaire, perquè vaig estar dos anys escoltant coses per part de l’Eusebi Nomen que no eren veritat i que les deia sense cap prova ni consistència. Li dono molt poca credibilitat a algú que fa molt soroll per a res com diu la frase feta. Quan un fa una afirmació d’aquest estil ha d’aportar una mica més, no la pot fer gratuïtament. Si està tan convençut del que diu i té proves potser hauria de fer alguna cosa més.

Susana Vela va ser ministra de Cultura i Educació durant el Govern del Partit Socialdemòcrata. És simpatitzant del partit i ara ha decidit posicionar-se per la seva renovació, formant part de l'equip i el projecte Fem PS.

– ¿Per què ha decidit apostar pel projecte i l'equip de Fem PS?
– M'he decidit a donar suport a aquest equip de persones perquè crec en un partit socialdemòcrata ferm, penso que ha de ser un partit nou capaç d'integrar el progressisme social. Per fer-ho, ha de ser fort, i això passa obligatòriament per tenir un bon equip de treball, i, sobretot, per una manera diferent de treballar i d'actitud.

– ¿Per què necessita canviar el PS?
– Ideològicament ja està definit. El PS ha de canviar com han de canviar altres partits, en el moment que la societat reclama una major atenció, proximitat, que puguin resoldre els problemes reals que té la ciutadania. La qüestió és que les estructures actuals dels partits no serveixen per atendre les demandes, perquè són verticals i anquilosades, i el món ha canviat molt. La gent té més informació que abans i ha vist que la democràcia ha de ser un altre cosa.

– ¿Però es pot canviar aqueta mentalitat de partit vertical cap a l'horitzontalitat?
– Clar que els projectes els ha de liderar una o unes persones, però el canvi important és que aquest lideratge pot ser compartit. No pots funcionar assambleariament perquè és francament molt difícil, t'has de poder organitzar. Quan es parla d'horitzonatalitat és parla de que sigui un partit més flexible, que la gent pugui participar a diferents nivells, perquè no tothom està disposat a participar amb la mateixa intensitat. Pel que fa a la persona que lideri, no és tan important que sigui un líder com que sàpiga treballar en equip, i que tingui en compte les opinions.

– Així doncs, ¿A Pere López el considera un bon líder?
– El Pere té una cosa molt bona, és la persona que ha fet el pas endavant. El que ha dit «jo em trobo en disposició de liderar un nou projecte», i això en un moment tan difícil, de descrèdit dels partits polítics, per a mi ja és molt important que algú hagi apostat i vulgui lluitar per un projecte, i que vol tirar-lo endavant amb un equip darrera. Per a mi el més important és saber treballar en equip i que tothom s'hi senti representat.

– ¿Un lideratge molt diferent que el que ha du a terme Bartumeu?
– Jo penso que sí, perquè són persones diferents. Cadascu imprimeix en la seva feina les maneres, i són diferents. El Pere planteja un altre forma de treballar i també planteja un partit diferent.

– ¿Per què el lideratge de Bartumeu funcionava abans i ara no?
– No ha passat res en concret. El moment i la societat actual requereixen altres maneres de fer. No vull dir que siguin ni millors ni pitjors, són diferents. I caldria veure si Bartumeu ha fet aquesta evolució, aquest canvi de lideratge. No és una qüestió d'edat tampoc, és entendre la política i les estructures polítiques d'un altre manera, i hem cregut que hi ha gent que faria millor aquets canvi, més adaptada al moment actual.

– ¿Com s'està treballant des de Fem PS?
– Cal un altra manera de funcionar. Veure si així el partit creix, engresca i atreu a més gent. Des de l'equip s'està fent una feina molt important amb els militants, parlar amb ells i explicar-los el projecte. Abans d'obrir-te a ningú més cal parlar amb les persones que t'han donat suport duran tant temps, i un cop fet això, si que es pot anar a buscar més gent, parlar amb associacions, sindicats, etc. S'està fent des del partit per millorar i avançar dins del Partit Socialdemòcrata, no amb un altre de diferent.

– ¿Com estan reaccionant els militants?
– En general les persones amb les que hem coincidint estan contents, en el sentit que el canvi es possible, que sigui una realitat. En general la resposta és positiva.

El debat sobre l'avortament està servit. D'entrada cal recordar que allò que el Grup Parlamentari Socialdemòcrata ha dit que portaria a tràmit parlamentari és la despenalització de l'avortament en tres casos molt concrets. També cal recordar que els únics límits per legislar qualsevol qüestió és que la llei s'adeqüi a la Constitució. I és precisament en aquest punt quan es comencen a fer pressuposicions. Per molt que puguem dir o pensar uns i altres, només el Tribunal Constitucional està facultat per treure'ns del dubte.

Encara que pugui semblar –pel redactat de l'article 8, apartat 1, de la Constitució– que la qüestió pot quedar ràpidament dirimida, també hi ha qui defensa –el mateix TC ho ha fet en més d'una sentència– que cal valorar els temes en funció del conjunt del text constitucional; en aquest cas, un dels articles que s'invoquen és precisament el 8, però en el seu apartat 2. Personalment, i en aquest sentit, sóc dels que no ho tenen clar. Per tant, crec que la llei de despenalització, en el tres casos concrets, hauria de ser aprovada pel Consell General i, si escau, que es requereixi un dictamen previ d'inconstitucionalitat o, si la llei fos sancionada pels coprínceps –cosa gens provable–, que s'interposi un recurs d'inconstitucionalitat. Almenys així sortiríem de dubtes.

Entrant en el fons de la qüestió –tot i convenint que es pugui acceptar que hi ha vida des del moment de la concepció–, uns breus apunts. ¿Es pot afirmar rotundament que és més important la vida del no nat que la de la mare? Encara que biològicament no hi hagi cap dubte, ¿es pot considerar vida l'existència d'un ésser amb malformacions prou greus com per no ser conscient de la pròpia existència? Quan ens referim a vida, ¿podem oposar la vida biològica del no nat amb la vida moral, ètica o intel·lectual de la mare? Aquestes són algunes de les preguntes que penso que ens hem de posar per fer-nos una opinió. Si busquem arguments que no tenen res a veure amb la qüestió, allò que fem es fugir d'estudi.

En certs àmbits polítics espanyols el vocable centralitat s’està convertint en una moda, que ha trobat andorrans voluntaris disposats a imitar-la.

Això no seria greu si no fos perquè el seu ús és un exponent més de la praxi política de substituir idees per paraules.

Perquè, què vol dir centralitat? O és que es vol avançar una paraula ambigua i que cadascú la interpreti a la seva manera? És la centralitat el centrisme? Semblaria que els paladins de l’ús del mot no volen que s’assimili centralitat a centre, però tampoc demostren interès a dir que la centralitat és alguna cosa diferent del centre.

Albert Roig escrivia el 2011: “Situar-se en la centralitat política és clau per a aspirar a obtenir uns bons resultats electorals.” I Jaume Bartumeu en un article publicat el gener d’enguany, no parlava de centralitat política, sinó de dues altres centralitats, la sociològica, que –segons ell– va ser la que en 2009 “ens va permetre obtenir la responsabilitat de governar”, i la centralitat ideològica, que deu ser alguna cosa diferent, tot i que l’amic Bartumeu sense explicar-ho gens, deixa entreveure que no seria partidari d’aquesta darrera centralitat. 

El cert és que, malgrat les pretensions d’objectivitat i ressonàncies científiques, la confusió sobre el significat d’aquest mot és notable; per Roig centralitat política seria un instrument per obtenir bons resultats electorals, mentre que Bartumeu atorga aquesta capacitat a la centralitat sociològica. La qüestió es complica més quan el company Jaume oposa centralitat a radicalització, quan tots (ell també) sabem que radical ve etimològicament d’ar­rel i res no pot ser més central que les arrels.

Intentaré sortir de l’embolic recordant que la política manlleva sovint els mots d’altres disciplines; en el cas que ens ocupa, de la matemàtica moderna. En l’anàlisi de xarxes la centralitat d’un vèrtex determina la seva importància relativa dins la malla. Com es pot veure la centralitat no és un atribut intrínsec del vèrtex, com pot ser el nivell de renda d’un col·lectiu, la taxa d’atur o l’edat de jubilació. La centralitat és atribut estructural que depèn de la seva localització a la xarxa, independentment de la seva importància o influència.

Els matemàtics mesuren la centralitat d’un element d’una xarxa de vàries formes; per abreujar citaré només una d’elles que és la mesura de proximitat (closeness); és la que em sembla tenir una aplicació més evident en la ciència política: “la distància menor”.

El model de distància menor parteix de la hipòtesi que els ciutadans voten els partits el programa dels quals és més proper a les seves preferències polítiques (José Maria Maravall. La Confrontación política. Ed. Taurus 2008). Això suposa –i és molt suposar– que un votant és capaç d’ordenar aquestes preferències i té un coneixement exhaustiu de les ofertes dels diferents partits que es presenten a les eleccions. D’aquesta manera, el nostre racional elector podria calcular, en un espai imaginari, la distància existent entre les seves preferències i les ofertes dels candidats.

A l’inrevés, segons aquest model, tot partit que vulgui guanyar les eleccions hauria de presentar un programa que correspongui a les preferències del votant central. El perfecte candidat –o el redactor del programa electoral– hauria, en primer lloc, d’oblidar les seves conviccions polítiques, i després investigar, mitjançant enquestes o passejant per la parròquia, les preferències dels electors.

La feina se li gira al nostre perfecte redactor que hauria de pressentir l’humor del perfecte votant el dia de la votació i no incórrer en l’error de pensar que, aquest humor, no ha canviat des del 2009 o 2011. Per a tenir alguna probabilitat d’encert, hauria de disposar d’enquestes fiables i analitzar-ne els resultats per esbrinar la distribució de les prioritats dels votants i el lloc on aquests votants ubiquen els diferents partits. A Andorra estem molt lluny de tenir dades demoscòpiques que requereix aquest enfocament per a conèixer la posició de l’elector central en la escala ideològica. En el llibre esmentat més amunt Maravall dóna exemples al Regne Unit, Grècia i Espanya de la divergència entre les prediccions d’aquest model i els resultats electorals. El PSOE va perdre les eleccions del 1996, quan la seva posició en una escala d’orientació política entre 1 (esquerra) i 10 (dreta) era 4,5. La posició del PP era de 7,8, i el votant central se situava en la posició 5. D’acord amb el model de la distància menor el PSOE hauria d’haver guanyat les eleccions, però les va guanyar el PP.

A Andorra (CRES 2005) la mitjana, o sigui la posició del votant central, era de 4,64 (centreesquer­ra) però les eleccions les va guanyar el PLA d’Albert Pintat.

Per totes aquestes raons, no puc compartir la tàctica dels companys que ens demanen renunciar (o no és això?) als nostres principis per anar a elaborar (recuperar?) idearis i programes segons el model de la “distància menor”.

Aquests companys ens haurien d’explicar, si tan bona és la centralitat, per què no la practiquen a casa? Per què –a partir de Nadal– han optat pel model de crispació i polarització en el si del PS, en lloc de cercar consensos i la centralitat dels militants i simpatitzants? Per què han volgut imposar antidemocràticament i sense cap discussió la tesi del sector més conservador del PS? Per què volen polaritzar el PS?

Si triomfa el seu intent de bloquejar el debat intern que ha d’ajustar el programa socialdemòcrata als canvis econòmics, socials i de mentalitat provocats per la crisi del sistema, el PS s’abocarà a una situació que l’impossibilitaria esdevenir l’alternativa –avui indispensable– a la centralitat, absolutament inoperant, del Govern de DA?

La idea que té és abandonar la primera línia, però reconeix que li agrada tant la política que ja es veurà què acaba passant. Somriu i posa draps calents a una situació que per dins li cou. Pateix pel futur d’un partit en el qual creu profundament.

Està més il·lusionada en el projecte Fem PS o decebuda per la trencadissa?
Em sap greu la sensació que pot tenir la gent. Que pot pensar que tenim una bronca interna. Ens ho podíem haver estalviat, això. Més per un soroll mediàtic que per la dinàmica de treball de cada dia.

Però sí que hi ha ‘bronca’.
Aquesta és la sensació que està transcendint. I jo no parlaria de bronca, o com a mínim no em vull situar en aquest escenari, no em sembla madur. Una bronca és una discussió mal resolta i jo crec que una discussió de manera serena sí que la volem tenir. Almenys nosaltres, Fem PS, i la volem tenir on toca, que és al congrés. Volem defugir de la bronca.

S’ha vist darrerament amb Jaume Bartumeu?
No, no hem coincidit.

Sap què en pensa de Fem PS?
Imagino que no hi està gaire d’acord, però no ho sé.

Vol dir que al final això no és només una batalla pel lideratge del partit?
S’han generat molts malentesos. Parlem de possibles lideratges sense situar-nos en l’escenari de primàries i hi ha gent que això no ho percep bé. I nosaltres entenem que hem de defugir el model una mica massa vertical que teníem fins ara al PS.

Què vol dir amb vertical?
Massa concentrat el lideratge en una sola persona.

Bartumeu.
Sí, és clar. I fins ara és el que hem volgut. No era només cosa seva. Però després de la derrota del 2011 val la pena que fem una reflexió.

Per tant, les pròximes eleccions s’ha de canviar el líder, segons la seva opinió.
Jo crec que sí, t’ho dic obertament. I més que de líder, hem de canviar d’estil de lideratge. Cal donar oxigen. Jo entenc que el Partit Socialdemòcrata està en un moment que necessita oxigenar-se. Hem d’estar atents al que ens demana la gent.

I el següent líder és Pere López?
Pere López és algú que ha manifestat la intenció de ser-ho i d’entrada un líder és algú que ha de tenir suficient força i voluntat per poder postular. Però en el cas de Pere López penso que el seu punt fort no és ell mateix, sinó que és una persona que vol treballar en equip.

O sigui que Pere López és el líder pel qual vostè aposta.
És clar que sí. Necessitem algú que sigui capaç d’escoltar i que la diversitat d’opinions construeixi. 

És cert que en el darrer directiu del partit Gerard Barcia va ser especialment dur amb vostè?
Hi va haver moments de tensió. No diria que fos agressiu contra mi.

La veig molt conciliadora.
És que jo penso que seria molt desagradable que vingués aquí a parlar malament d’un company. Si nosaltres proposem un canvi de formes no ens posarem a criticar companys.

Des de l’altre costat els acusen de voler radicalitzar el partit.
No tinc la sensació de ser gens radical. Ni jo ni el projecte que defenso. Nosaltres ens quedem a l’esquerra i centreesquerra, que és el que diuen els estatuts del PS. Jo no puc compartir idees de partits transversals en els quals tot hi té cabuda. Jo crec en les ideologies i no me n’amago. Ens hem sentit a dir per part de companys de partit que som antisistema. No sóc antisistema però sí que crec que el sistema ha de canviar.

És cicatritzable tot el que està passant? Podran fer política tots junts després?
Quan proposes un debat serè, com fem nosaltres, les ferides no han de ser incicatritzables. De totes maneres, ja ho veurem. I si al congrés guanya una candidatura que aposti per aquesta centralitat de la qual parlàvem abans?

Potser qui se’n va és vostè.
Jo em vaig afegir a un partit que tenia una identitat política molt definida i si ara ha de canviar cap a on jo no ho comparteixo, no m’hi podré sentir còmoda. Però jo continuo confiant en la força del PS, la seva estructura i la seva organització.

Ja fa una estona que estem xerrant, i vol dir que al final, com i deia, si vostès acceptessin ue aquí mana el Jaume, no assaria res?
És la teva percepció. A mi el que m’entristeix és que la gent que efensem projectes de progrés o siguem capaços d’arribar a consensos. Ho trobo de jutjat de guàrdia.

DA s’ha desgastat pels dos anys de Govern, però no fa la sensació que a vostès els percebin com a alternativa en aquests moments.
Com a partit no estem fent les coses bé. No estem analitzant prou bé el que ens està passant per connectar amb la ciutadania. Anem fent proves i ens movem només per intuïcions, i això ha de canviar i tenim eines perquè això sigui diferent.

Què en pensa de les llistes obertes?
Ho veig bé, però contextualitzades en els partits, no estic per les llites obertes i que tothom voti qui vulgui. Perquè torno a dir que sóc una ferma defensora de les ideologia i si no conec la persona que puc votar, almenys la seva ideologia m’ha de donar una garantia.

Es van equivocar a l’executiva del PS en la roda de premsa de suport a Marc Cornella? La van fer més amb el cor que amb el cap?
A banda de company de política és amic personal. Tinc la sensació que si em tornés a trobar en una situació semblant ho faria tot igual encara que assumeixo que em pugui haver equivocat.

Considerem el Partit Socialdemòcrata motor del progressisme social i polític del país, perquè els seus posicionaments –que en part hauran de ser posats al dia i actualitzats en el congrés del 20 d’abril– segueixen sent perfectament vàlids, i constitueixen avui encara l’únic projecte polític sòlid per construir una Andorra amb futur.

Amb un futur pròsper econòmicament, ric i alhora just socialment i decididament sostenible, que ens permeti superar les enormes dificultats per les quals avui passen molts dels nostres conciutadans.

Aquesta és una de les motivacions que ens han impulsat a formar part del moviment Fem PS, convençuts que aquí només el Partit Socialdemòcrata, amb les seves propostes, pot tirar endavant les polítiques necessàries i realistes per sortir de la crisi i generar nous llocs de treball.

Per tal que el Partit Socialdemòcrata esdevingui fort, creiem que l’hem de regenerar sobre la base d’unes noves actituds; és a dir, d’unes noves formes de fer i de portar a terme l’acció política.

Noves actituds, tant per dinamitzar, enriquir i millorar l’activitat interna del partit com per exterioritzar una nova forma de comunicar els seus plantejaments i de relacionar-se amb el conjunt de la ciutadania.

Noves actituds que comencen per aconseguir un partit amb un funcionament més democràtic, que tingui clar que el seu principal actiu i l’eina bàsica del seu creixement és la diversitat d’opinions i de plantejaments, perquè li aporta un enriquiment constant.

Tenim ben clar que la força d’aquest partit són els seus militants, les seves aportacions i el seu treball.

Aquesta és una altra de les motivacions que tenim per treballar en aquest sentit: la voluntat d’engrandir el partit quant al nombre de militants i quant a la seva participació, implicació i motivació.

Aquesta actitud més democràtica també requereix un element essencial: fomentar l’esperit d’autocrítica, autocrítica constructiva per millorar tant internament com exteriorment.

Aquests objectius demanen –segons el nostre entendre– un funcionament de partit més horitzontal que faciliti que l’opinió d’un militant, la seva aportació, arribi als òrgans de decisió del partit.

Una altra motivació dels que formem part d’aquest projecte és poder desenvolupar l’activitat política en una organització més plural, més horitzontal i que promogui una major proximitat entre tots els seus militants i simpatitzants.

Aquest funcionament horitzontal ha d’abraçar evidentment el conjunt del partit i, per tant, també afecta les persones que l’han de dirigir en un futur. En aquest sentit, la nostra aposta és clara i directa: volem impulsar nous estils de lideratge que facin del treball en equip la seva força.

El PS ha de tenir moltes cares que el representin i que els ciutadans les reconeguin. Han de ser molts els companys i les companyes que l’han de representar en els diferents àmbits d’actuació política en l’àmbit principalment nacional, però també en l’internacional.

Perquè estem convençuts que amb un gran equip de persones liderant-lo, que treballin en xarxa i amb transparència, el PS tornarà a recuperar la confiança dels ciutadans.

Les companyes i companys que hem decidit la nostra implicació en el projecte Fem PS estem convençuts que Andorra necessita partits que puguin ser alternativa de govern, sòlids i creïbles.

Estem segurs que les idees socialdemòcrates tenen àmplia cabuda al nostre país.

Estem convençuts que el Partit Socialdemòcrata es mereix els nostres esforços per respecte als molts anys de trajectòria, a la ideologia que compartim, i sabent que molta gent hi creu i hi treballa amb força i convicció.

Malgrat això, no ens fa vergonya reconèixer que el partit ha perdut credibilitat davant d’alguns militants, ni tampoc ens sap greu recordar que força gent, part integrant del nostre partit, n’han marxat. Probablement, desmotivats pels resultats de les eleccions nacionals i comunals del 2011 però potser també pel rumb seguit per diferents òrgans i institucions lligades al partit.

I, doncs, justament perquè estem convençuts que ara és el moment ideal per recuperar la confiança dels nostres companys i companyes militants, ens presentem com una alternativa aglutinadora.

Tirarem endavant aquesta iniciativa amb la necessitat d’il·lusionar, perquè militants i simpatitzants creguin en nosaltres, tinguin ganes de militar amb nosaltres i, així, puguem anar agafant força i engrandint-nos. És en aquest sentit que treballem.

Considerem que ara és el moment de canviar el rumb del Partit Socialdemòcrata, ja que queden dos anys abans de les properes convocatòries electorals. En un canvi progressiu que ha de ser preparat amb rigor i entusiasme, amb mires de ser generosos davant els problemes i les llacunes que té la nostra societat.

Com a eixos principals de treball del projecte Fem PS destaca la recerca de transparència i proximitat cap als nostres afiliats dins dels òrgans del partit, donant lliure accés a tota la informació.

Volem obrir el partit als nostres militants, favorint la proximitat i l’e-democràcia i desplegant un model de partit modern i en xarxa. Com que ens preocupa el futur del Partit Socialdemòcrata i el d’Andorra, com a militants i càrrecs electes que som algunes i alguns de nosaltres, estem convençuts que tenim l’obligació de fer el màxim per reforçar i regenerar el funcionament del partit.

Per això, hem decidit implicar-nos en aquest equip de persones que ens encamina al treball d’elaboració d’un projecte i d’una candidatura per al proper congrés del 20 d’abril.

Convidem, doncs, els nostres militants i simpatitzants a comunicar-se amb nosaltres mitjançant les xarxes socials i el correu electrònic que els van ser tramesos conjuntament amb el nostre decàleg de compromisos, el dia de la nostra presentació pública als mitjans de comunicació del país.

No desaprofitem l’ocasió!

Cal sumar esforços en un projecte que motiva i és integrador, que es presenta amb ganes de parlar clar i de treballar de valent per la gent.