Els individualistes no compartim la idea d’unes institucions, i d’un Estat en abstracte, allunyat de les persones
FINAL
6. La institució del coprincipat pot perillar, al meu entendre, només en un sol supòsit: si els coprínceps s’oposessin a la voluntat del poble sobirà i de les seves institucions elegides. Els altres dos supòsits contemplats per Òscar Ribas no em semblen fonamentats en dret ni unes hipòtesis raonablement previsibles, i en tot cas són la derivada de l’únic perill que acabo d’enunciar.
Perquè un canvi constitucional adoptat pel Consell General i, en el seu cas, aprovat pel poble andorrà, consentit o no per un Copríncep o l’altre, hauria de ser promulgat preceptivament pels coprínceps en compliment estricte del mandat contingut en el títol III de la Constitució. De la mateixa manera haurien de procedir en cas que la decisió sobirana del poble andorrà entrés en contradicció amb els valors que cada Copríncep ha de defensar com a cap de l’Estat francès o com a bisbe de l’església catòlica. Admetre ambdós supòsits derivats seria tant com posar el carro davant els bous; en el primer, seria atorgar un dret de veto als coprínceps no contemplat en el text constitucional, en el segon, seria posar els valors de França o de l’Església catòlica per sobre dels del poble andorrà.
Però siguem pragmàtics i ad argumentum deixem de banda per un moment el text constitucional: l’abdicació podria planar sobre el debat parlamentari i la consulta popular, cert, però fins al punt d’esdevenir un supòsit previsible raonablement? O és que no està previst el mecanisme de la signatura d’un sol Copríncep quan concorrin circumstàncies que li impedeixin signar l’acte, la norma o la decisió a l’altre Copríncep en aplicació de l’article 45.3 de la norma suprema?
7. Siguem més concrets encara, deixem-nos de benèvoles perífrasis i cenyim-nos a l’actualitat de dos supòsits que estan en la ment de tota la ciutadania andorrana (a la qual jo hi assimilo en termes polítics els residents estables). Parlem, ja s’ho estava esperant l’atent lector, del matrimoni civil entre persones del mateix sexe i de la despenalització de l’avortament.
L’actual legislació francesa admet i regula les dues decisions polítiques, de manera que el Copríncep francès no es trobaria en conflicte amb cap dels seus valors fonamentals com a cap d’Estat francès.
Quant al Copríncep mitrat, cabria distingir entre una decisió i l’altra. La del matrimoni civil entre persones del mateix sexe no hauria de presentar reals dificultats constitucionals amb la senzilla aplicació de l’article 13 de la Constitució, que es limita a dir que la llei regularà les distintes formes de matrimoni sense afegir-hi cap mena de distinció; una altra cosa serà si parlem de valors de l’Església catòlica tenint en compte que el papa Francesc, possiblement d’acord amb Benet XVI, acaba de reiterar en l’encíclica Lumen fidei la doctrina tradicional catòlica romana segons la qual el matrimoni és la unió estable entre home i dona per a la procreació. Si mai la decisió fos adoptada per llei del Consell General, que vull creure que així serà en un futur no massa llunyà, el Copríncep episcopal podria veure’s abocat a escollir entre la major, l’abdicació, o el mal menor, declinar la signatura de la llei i que fos signada només pel Copríncep francès.
Vull seguir tenint fe i creure que aquesta darrera és la via raonablement previsible que el Copríncep bisbe adoptarà per respecte a la sobirania de l’Estat andorrà i en defensa de la seva contribució a la legitimitat històrica de l’Estat andorrà.
8. Més complicada es presenta per al Copríncep mitrat la decisió sobre la despenalització de l’avortament, perquè aquí s’ha de comptar amb l’ambigüitat, deliberada pel que darrerament es va publicant, de l’article 8.1 de la Constitució, que “protegeix plenament [la vida] en totes les seves fases”. A banda que caldrà determinar quan comença la vida humana –no oblidem que aquest article és el primer del capítol III del títol II que s’intitula Dels drets fonamentals de la persona...–, i no sembla que el dictamen científic sigui admès per les cúpules catòliques, els valors als quals el Copríncep-bisbe-de-l’Església-catòlica es trobaria confrontat serien presumiblement contradictoris amb la decisió del Consell General, cas que arribés a adoptar-la.
A més a més, els uns i els altres, tirs i troians, podrien considerar que fóra necessari un canvi constitucional i per tant que calgués la decisió modificadora per referèndum popular, consulta que presumiblement comptaria amb l’oposició publicoprivada tan pròpia de les nostres maneres de fer política, o fins i tot amb la bel·ligerància expressa de la Mitra d’Urgell.
Doncs bé, oberta la via del referèndum, si culminava en sentit negatiu, els riscos institucionals quedarien resolts... almenys de moment. Però si culminava en sentit positiu, llavors tornarien a obrir-se les mateixes solucions que pel matrimoni civil entre persones del mateix sexe, la de la signatura exclusiva del Copríncep francès o la de l’abdicació.
En el desideratum del meu optimisme impenitent vull creure que s’imposaria la primera solució, perquè en aquestes circumstàncies entrarien en joc totes les institucions i forces socials per impedir-ne l’abdicació: des de les més evidents i nostrades fins a les més llunyanes i tanmateix properes com la Santa Seu, passant per evitar el malbaratament del balanç històric del coprincipat en general i dels coprínceps mitrats en particular o l’avaluació de la influència present i futura de l’església catòlica a les nostres Valls. Aturo aquí el meu raonament. Temps hi haurà per debatre’n públicament amb pausa, mesura i claredat.
9. “(...) quod Rex non debet esse sub homine, sed sub Deo et lege (...)” Aquesta és la frase que va pronunciar el sacerdot Henry de Bracton als voltants de l’any 1235 i que li va engegar el primer jutge del Tribunal Suprem anglès, Edward Coke, al rei James I d’Anglaterra i VI d’Escòcia contra els seus intents d’absolutitzar la monarquia anglesa i escocesa; una frase que li va recordar l’any 1613 i que el novembre vinent complirà 400 anys. Suggereixo que aquesta idea s’hauria de vincular amb la recomanació bíblica de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.
Penso que amb la combinació d’ambdues fórmules es poden exorcitzar els perills que podria córrer el coprincipat davant les dues decisions polítiques i legislatives apuntades. I així allunyar els fantasmes republicans, per aquells als quals els facin por, d’una República libre de Andorra com l’Estat andorrà fou designat en un conveni subscrit amb Espanya el 1840.
10. Mai no hagués esperat formar part dels corrents individualistes, amb el tuf desdenyós que sembla conferir-los-hi l’autor de l’article que comentem. Però ben pensat, reconec fer-ne part i m’hi sento còmode perquè per individualisme entenc que s’entén el respecte de l’home lliure, de la seva individualitat, de l’humanisme que va donar lloc al primer Renaixement i a tots els successius renaixements que en la història hi han hagut i continuaran havent-hi; i, més encara des de la perspectiva de l’esquerra humanista en la qual em sento confortable i amb la qual m’hi identifico.
Sobretot quan, i aquí lamento haver de formular el meu darrer desacord amb la tesi defensada per Òscar Ribas, els individualistes entenem, contràriament al que diu, que les institucions estan i han d’estar al servei de les persones, pel bé comú de les persones, al servei d’un Estat que només té sentit si és la suma dels béns i interessos individuals de cada ciutadà, com ens recorda la ministra Rodríguez en un recent article sobre la sostenibilitat de la CASS; en memòria de les generacions passades i al servei de les futures.
Els individualistes no compartim la idea d’unes institucions, d’un bé comú i d’un Estat en abstracte, allunyat de les persones que el poblem i conreem; la concepció abstracta de les institucions, del bé comú i de l’Estat està en l’origen de totes les perversions de les democràcies modernes, a les quals lamentablement assistim en els darrers temps.
Tot sigui dit per contribuir al debat públic necessari, imprescindible sobre assumptes que interessen seriosament la ciutadania d’Andorra, com periò- dicament ens van fent saber els resultats de les excel·lents enquestes del CRES.
- Avís legal - I tu què pots fer?
