Dissabte passat, al PS vam organitzar un seminari sobre l’acord d’associació amb Europa impartit pel catedràtic Eduard Sagarra Trias. L’objectiu era conèixer de la mà d’un expert el camí que està començant a fer Andorra i va ser exposat de manera excel·lent i pedagògica.
La negociació de l’acord d’associació és un procés que cal conèixer amb detall.
La negociació de l’acord d’associació, que inclou també San Marino i Mònaco, tindrà dues parts, la part institucional i la part sectorial. La part sectorial ha d’arribar a quatre acords de cooperació en allò que afecta les quatre llibertats: lliure circulació de mercaderies, de persones, de serveis i de capitals. Aquestes negociacions sectorials es faran amb cadascun dels petits països per separat, vist que tenim realitats molt diferents. També es farà per separat la negociació de cada sector. No és el mateix la llibertat de lliure circulació de mercaderies que la de capitals.
La part sectorial és la que dóna més joc i és la que ha d’adaptar l’acord a la nostra idiosincràsia i especificitat. La part institucional consisteix principalment a definir com es resolen els conflictes quan l’acord estigui en vigor. Aquesta part la negociem conjuntament els tres petits països amb la UE. Segur que hi haurà una comissió mixta Andorra-UE amb representants de cada part amb caràcter mediador i que intentarà resoldre els conflictes de manera amistosa. En cas que la comissió mixta no arribés a un acord, entraria en acció el Tribunal de Justícia de la UE que dictaminaria una sentència sobre la base dels termes de l’acord d’associació. A més, s’hauria de pactar que el tribunal pogués ser consultat pels batlles andorrans abans de dictar la sentència d’un judici relacionat amb algun tema de l’acord. És l’anomenada “qüestió prejudicial”.
La part institucional té poc marge de negociació perquè el mecanisme de resolució de conflictes ha de ser l’estàndard de la UE. Però és important que Andorra demani que els seus ciutadans puguin expressar-se en català en dirigir-se al Tribunal de Justícia. Els habitants de San Marino (en italià) i de Mònaco (en francès) ja ho podran fer. Per això, el Govern ha de defensar fermament que ens puguem dirigir en la nostra llengua oficial. Si no és així, ens haurem de dirigir en castellà, francès o altres. La UE hauria d’acceptar aquesta demanda raonable perquè és el nostre dret.