Dijous passat, 24 d’abril, el Consell General va aprovar la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris amb 22 vots favorables (19 del grup demòcrata i 3 del grup mixt) i amb els tres vots en contra del grup parlamentari socialdemòcrata. Una vegada més (va succeir el mateix en la presa en consideració de la modificació de la Llei de la CASS, que impulsa unes retallades socials brutals i inhumanes) els socialdemòcrates ens hem quedat sols en la defensa de l’Estat social que proclama la Constitució d’Andorra.
Estem davant d’una llei que al nostre entendre hauria d’haver sigut un dels projectes més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura i, per aquest motiu, és de cabdal importància que expliquem a totes les ciutadanes i ciutadans d’Andorra per què hi hem votat en contra. No podem donar suport a aquest text per un conjunt d’arguments clars i contundents que tot seguit explicaré. Però, per sobre de tot, no ens és possible donar suport a una iniciativa política que impulsa l’abdicació per part de l’Estat del principi de responsabilitat pública. Estem doncs davant d’una llei que té un encaix molt difícil en l’Estat social que proclama la nostra Constitució i que complementa la Carta Social Europea, que Andorra va ratificar el 12 de novembre del 2004. I cal denunciar-ho sense embuts.
Amb l’aprovació d’aquesta llei, l’Estat abdicarà la seva responsabilitat en aquesta matèria i passarà a tenir un paper residual en perjudici de tot un seguit d’obligats, familiars o no, que hauran d’assumir una responsabilitat que, al nostre entendre, ha de recaure indefectiblement sobre l’Estat.
I ha de recaure sobre l’Estat en virtut del principi de solidaritat social, que ha de consagrar l’evidència que és el conjunt de la societat qui ha de donar resposta a determinades disfuncions i desajustos que el seu propi funcionament provoca, i això vol dir, mitjançant la recerca dels recursos necessaris per al seu finançament, en observança del principi consagrat en l’article 37 de la nostra Constitució, que proclama que “totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la Llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució justa de les càrregues fiscals”.
En contraposició a aquest principi constitucional, la llei impulsada per DA tracta d’eludir per tots els mitjans el finançament públic de serveis i prestacions bàsiques fent-lo recaure sobre tot el reguitzell de familiars i tercers obligats encara que no resideixin en el domicili del sol·licitant. En definitiva, s’estableix un model de serveis socials de tall liberal, oblidant que, en un Estat social, les prestacions socials es justifiquen com a drets derivats de la condició de ciutadà i no de la condició de pobre com sembla establir-se a la proposició de llei que votarem a continuació. Una proposició de llei que intenta traslladar-nos al segle XIX, quan de l’Estat no s’esperava cap acció positiva en favor del benestar social.
Per altra part, els socialdemòcrates entenem també que estan configurant un sistema que, intuïm, convertirà els treballadors socials en un híbrid d’investigadors-comptables, en la mesura que hauran de dedicar més temps a indagar l’existència de possibles obligats i a calcular no sé quants llindars que a realitzar treball social, que és, en definitiva i al nostre entendre, la tasca en què aquests professionals haurien d’ocupar principalment les seves jornades de treball.
Més concretament, no ens trobem davant d’un debat parcial sobre l’accés a un tipus concret de prestacions, sinó davant un debat conceptual sobre la implementació d’un model que tocarà el moll de l’os de la configuració global del sistema de serveis socials i sociosanitaris. I dijous passat va quedar palès que existeixen dos models contraposats en la matèria.
D’una banda, el model de DA, que aborda els serveis socials des de la perspectiva d’entendre’ls com un àmbit d’actuació adreçat exclusivament als més desafavorits, i de l’altra, el model del PS, que ho afronta des d’una perspectiva més global, la de la configuració del dret d’accés a aquests serveis com un dret subjectiu. I que quedi clar que aquest plantejament no té res a veure amb el fet que tothom hagi de tenir dret a tot, sinó a lligar-lo amb un dret de ciutadania de caràcter universal de què es beneficiaran totes aquelles persones que compleixin els requisits específics de les diferents prestacions que es regulen.
Però els dos models encara tenen una altra diferència irreconciliable: la forma de finançament d’aquests serveis. I és que en els principis inspiradors d’aquesta llei no s’ha inclòs el de la responsabilitat pública i s’ha optat pel de la coresponsabilitat. ¿Què significa això? Vol dir que DA defensa que l’Estat no s’erigeixi en el primer i principal responsable del finançament d’aquests serveis, sinó que passi a tenir un paper subsidiari en perjudici del mateix usuari i de tot un seguit d’obligats familiars, que són els que en primera instància estaran obligats a finançar el cost que derivi de la utilització d’aquests serveis per part del seu familiar “obligat”. Però no és tot; en determinats casos aquesta forçada i forçosa solidaritat familiar transcendirà el nucli familiar i afectarà familiars que no conviuen amb el beneficiari del servei o de la prestació, com ara els germans, néts i avis.
Per tant, ens trobem davant de dos posicionaments antagònics: el de Demòcrates per Andorra, que pensen que els serveis socials pertanyen a aquell univers de drets de segona categoria que l’Estat no té l’obligació de garantir i finançar. I el dels socialdemòcrates, que pensem que els serveis socials han de pujar a la categoria dels altres drets bàsics que creiem que ningú qüestiona (educació, salut i sistema públic de pensions) amb la corresponent obligació dels poders públics de desenvolupar-los en tota l’amplitud possible i de finançar-los amb absoluta suficiència.
En conclusió, malauradament s’ha aprovat una llei de serveis socials i sociosanitaris que impulsa l’abdicació per part de l’Estat del principi de responsabilitat pública, que té un encaix molt difícil en l’Estat social que proclama la nostra Constitució i que, en resum, desenvolupa un model de serveis socials que està a anys llum del model que defensem els socialdemòcrates.
Veure article original
- Avís legal - I tu què pots fer?
