Si jo nasqués avui m’agradaria trobar-me la vall del Madriu-Perafita-Claror tal com la van conèixer els nostres avantpassats, un lloc viu i natural, font de riquesa.
Un indret per poder gaudir amb la família i els amics d’aquí a uns anys, quan fos ja una mica més gran, i ensenyar-la després als meus fills. No m’agradaria descobrir que la generació dels meus pares no hauria fet res per preservar-la, com tampoc que s’hagués perdut la catalogació com a paisatge cultural Patrimoni de la Humanitat de la Unesco –un risc latent, i ben real si no fem res–.
M’agradaria que fos visita obligada entre la gent que visita el Patrimoni de la Humanitat i dels amants de la muntanya. Que fos un lloc amb vida, on les antigues bordes es mantinguessin de peu i funcionessin tal com van fer en el passat –encara que podrien tenir altres usos més enllà de la ramaderia i l’agricultura, com de petit hotel amb encant, casa rural–, i que la gent volgués anar-hi a respirar pau i tranquil·litat amb tots els serveis i la tecnologia d’avui en dia.
És evident que alguns no creuen en el potencial de la vall, i prova és que els mandataris actuals del comú d’Escaldes-Engordany, la senyora Marín i el senyor Calvet, s’han deixat escapar el Centre d’Interpretació del Madriu i la ubicació de la direcció de la comissió de gestió de la vall, que estan a la parròquia d’Andorra la Vella. Quina burla del destí! El senyor Toni Martí, com a cònsol major de la parròquia d’Escaldes-Engordany, va fer erigir el Centre d’Interpretació de l’Aigua i el Madriu (CIAM), presentant l’espai com la porta d’entrada natural de la vall –certament ho és– i ara, ell mateix, aquest cop com a cap de Govern, desvesteix aquest espai per ubicar-hi la sala d’exposicions del Govern. Tres escaldencs que han desposseït la parròquia de la seva relació històrica amb la vall.
Jo sí que hi crec i vull que els meus fills i néts no em puguin retreure que no hem estat capaços de preservar-la. Potser alguns em direu que sóc una somiatruites, o que no es pot tenir tot: o es preserva o s’explota turísticament, que es deixa morir o s’hi fa una carretera. Perdoneu-me, però aquest somni no és una quimera. Només cal ajudar els cortalans a mantenir les propietats de peu, animar-los a reconvertir-les en espais turístics, reglamentar els accessos i les activitats que s’hi podrien oferir. Sóc conscient que també s’han d’oferir alternatives a l’accés a peu –una activitat podria ser passejos a cavall, com fan al Comapedrosa, per exemple–. D’aquesta manera les bordes es mantindrien de peu i es donaria compliment al mandat de la Unesco de promocionar l’espai. Tampoc vull que la vall mori d’èxit. Per poder preservar l’entorn natural cal fer un estudi per tal de determinar la càrrega de visitants que pot suportar, i a partir d’aquí, si és necessari limitar-ne l’accés. Uns ecocomptadors a les principals vies d’accés serien de molta utilitat per a aquest control, i si convé, no s’ha de descartar haver de reservar data per a l’excursió, com ja fan en d’altres paisatges i monuments Patrimoni de la Humanitat, com per exemple l’Alhambra a Granada o el Teide a Tenerife.
Sé que alguns em titllareu d’il·lusa, ingènua o somiatruites. Sé que aquest no és un repte fàcil però crec fermament que amb la voluntat de tots es pot aconseguir.
Però cal actuar des d’ara, no podem continuar amb la inèrcia actual de qui dia passa any empeny. Cal definir un pla de gestió de la vall del Madriu-Perafita-Claror ambiciós, en concertació entre totes les parts implicades i fer d’aquest paisatge cultural Patrimoni de la Humanitat de la Unesco un orgull de la parròquia d’Escaldes-Engordany, una oportunitat de diversificació econòmica per a la parròquia i per al país, però sobretot, un llegat únic per a les generacions futures.
- Avís legal - I tu què pots fer?
